Category Archives: Baula

‘Els arbres’, de Joana Raspall

.

ELS ARBRES

Veig una branca florida
i no sé si és d’ametller
—diuen els ocells que aquesta
és la que floreix primer—.

Jo només conec els arbres
quan el fruit ha madurat;
els conec per les cireres
o els préssecs que n’he menjat.

.

  • En memòria de la Joana Raspall, que ha mort avui, amb cent anys de vida i poesia. Tret de Font de versos, Baula, 2003.

Anuncis

A Faristol, ‘Joana Raspall, un clàssic de la poesia per a infants’

«Joana Raspall és, en definitiva, una escriptora que treballa amb les mateixes serietat i professionalitat quan escriu poesia per a infants que quan redacta diccionaris per a adults. I quan escriu poesia infantil tan aviat ens proposa versos lírics com versos humorístics; tan aviat escriu sobre temes clàssics com se les heu amb herois de la modernitat; tan aviat canta com juga com conta. Perquè és una poetessa de debò, no pas una d’emergència, com podria fer maliciar la seva declaració de servei.»

  • Miquel Desclot, en aquest article de Faristol, que val la pena llegir complet perquè inclou una breu, però concloent, anàlisi de dos poemes

27 oct: II trobada d’il·lustradors de la llibreria A peu de pàgina

A peu de pàgina. Cartell de Maria Tarragó. Imatges del blog de Pep Boatella

‘Carlota i la dona de neu’, de Josep M. Benet i Jornet

«I.
PATIS interiors als darreres d’una illa de cases, als barris populars de la ciutat, amb terrats mediterranis que fan d’horitzó. Galeries, finestres, canonades, antenes, ferros i fils d’estendre la roba.
(Durant un instant, només veus llunyanes de veïnes, xerroteig de lloretons, refilar de canaris, algun gos que borda, algun gat que miola. De seguida, al pati que tenim més a l’abast i on hi ha un cobert amb andròmines i joguines amuntegades, surten la mare, el nen i una nena que es diu Carlota. Carlota té ulls blaus, cabells daurats, una pell blanca, que transparenta el bullit porpra de la sang, i, de tant en tant, repartides pel cos, petites pigues de color marró. Porta un vestit blau, forçosament molt bonic, encara que simple i còmode.)
MARE: Oh, quin bon temps de primavera! Sí, podeu jugar al pati. Aquí teniu preparat el berenar. He d’anar-me’n una estona i us haureu d’espavilar sols. Feu bondat i divertiu-vos força, però no organitzeu gaire xivarri, que la veïna s’enfada.
CARLOTA: Adéu, mare.
NEN: Adéu.
MARE: Ocupa’t del teu amic, Carlota, que et quedes de mestressa.
CARLOTA: No passis ànsia.
MARE: Fins després.
(Se’n va la mare i els nens queden sols.)
NEN: Juguem a guerres?
CARLOTA: Tu i les guerres! No sé si en tinc ganes.
NEN: On has guardat el mistos garibaldis que et va comprar el teu papa?
CARLOTA: Mira-te’ls.
NEN: Seran el foc de les explosions.
CARLOTA: No, figurarà que són màgics.
NEN: Hi havia una guerra, boom! Ningú no ens estimava. Jo era un soldat.
CARLOTA: Queies ferit i jo et salvava amb la medecina que m’havia donat un mag.
NEN: Et salvava jo quan t’agafaven els dolents!
CARLOTA: Pesat! Mira, viurem una història com la que m’explicava el papa quan era petita.
NEN: Bé, jugarem al que vulguis si em fas un petó.
CARLOTA: No te m’enganxis. Hi havia una vegada un nen i una nena que eren molt amics. El nen es deia Joan, com tu, i la nena, Carlota, com jo. Vet aquí que una tarda, mentre jugaven al pati de casa la Carlota…
NEN: El nen va fer un petó a la nena. (Acosta els llavis a la cara de Carlota. Xiscladissa agra d’ocells. Els dos alcen la mirada amunt i desfan el gest.) Què passa?
CARLOTA: Gavines!
NEN: Es llencen damunt els coloms!
CARLOTA: Gavines dolentes, deixeu els coloms!
(Un so humà, estrafet, sembla unir-se a la xiscladissa del cel.)
NEN: Què és, això?
CARLOTA: Algú que respon a les gavines!
NEN: Alça!
CARLOTA: Mira!
(Assenyala una galeria enlaire. De la porta que hi ha, que dóna al pis corresponent, en sorgeix una mena de llum.)

En el moment en què el nen anava a fer un petó a la nena, engega la història «com la que m’explicava el papa quan era petita». Qui respon a les gavines és la veïna, una bruixa que envia el Joan amb la Dona de neu, en un moment molt teatral: «com endut pel vent, salta de nou la barana i llavors s’allunya, mig a contracor, volant, aturant-se un segon quan ensopega amb els filferros d’estendre la roba…».

La Carlota hi anirà al darrere, mirant de salvar-lo, i haurà de moure’s pel món d’Andersen: tractarà amb l’emperador Bunyol (el del vestit nou de l’emperador), amb la Sireneta, amb la bruixa i dona de neu… És tot un recorregut d’aventures, amb moments ben divertits, com quan en Bunyol es desinfla i queda com «una pelleringa, esprimatxat i arrugat, moix i pansit», i d’altres de reflexió sobre el teixit de ficció i realitat, com quan troba la Gran Mare de tots els personatges, que no és altra que la pròpia mare de la Carlota. Finalment, és clar, la Carlota salvarà el nen perquè (això ho ha contat molt bé la J. K. Rowling, però no és descoberta seva) els dolents sempre s’obliden de la força irresistible de l’afecte.

La Carlota i la Sireneta (en cadira de rodes que duu el Tritó), il·lustració de Francesc Rovira

“En els llibres transmeto la meva ràbia i el meu amor”: Enric Larreula als clubs de lectura de la biblioteca de Cambrils

El següent vídeo és potser breu, però d’una banda, en Larreula es defineix molt bé (sobre tot si pensem en la càrrega política, catalanista i antiespanyolista, de molts dels seus llibres) i, a més, posa de relleu la bona tasca de foment de la lectura que es fa a moltes de les nostres biblioteques.

‘L’Arbre dels Panellets’ (fragment), de Joles Sennell (dins ‘Contes llaminers’)

Il·lustració de Roser Capdevila

… —Què fas? —li va demanar la Maria.
—Com que no puc plantar llavors de flors fins a l’acabament de l’hivern, i encara falten uns quants mesos, vull fer un experiment. Hi plantaré aquestes llavors de paper de diari, a veure què passa…
—Què vols que passi, home! No res, no passarà, amb llavors de paper de diari corrent… —va dir la Maria.
—És que aquest diari no és corrent! —va ser la misteriosa resposta d’en Cesc. Després de retallar les rodonetes, en Cesc va fer un clotet en la terra del test, hi va posar les llavors de paper, les va tapar i hi va tirar un rajolinet d’aigua. Cada vespre, després que el sol s’havia post, en Cesc regava el test. Els de casa seva li deien que ja podia regar, ja, que, per molt que regués, no en sortiria pas res, d’aquelles llavors.
Però vet aquí que tot de cop, un matí, va començar a sortir un petit brot d’entre la terra. El brot va anar creixent a poc a poc, fins que es va convertir en una curiosa planta de fulles rodones blanquinoses, amb petites ratlles negres. En un tres i no res, aquella planta va créixer fins a convertir-se en un petit arbre.
I el dia de Tots Sants, de bon matí, quan en Cesc va sortir al balcó es va trobar amb una gran sorpresa: durant aquella nit, i de sobte, l’arbre havia fet fruita. Però no era una fruita normal, com és ara mandarines o peres o prunes o castanyes, no. El que penjava de les branques de l’arbre eren panellets. N’hi havia de tota mena: de pinyons, d’ametlla, de moniato, de codonyat, de coco… I eren boníssims. Aquell dia, tota la família va poder menjar per postres
tants panellets com va voler.
La mare deia:
—Mira quina sort, tan cars com són!
I la Maria, després d’haver tastat un panellet de cada mena, va demanar al seu germà:
—I d’on el vas treure, el full de diari d’on vas retallar les rodonetes que et van fer de llavors?
—Del mirall del rebedor —va cor atestar en Cesc—. Passava per davant del mirall i vaig veure que a dintre hi havia un full de diari. Hi vaig posar la mà i el vaig  agafar…
—No sabia que poguessis ficar la mà dintre dels miralls, tu —va dir admirat el pare.
—Ni jo tampoc —va contestar en Cesc.

  • Joles Sennell, Contes llaminers. Il·lustracions de Roser Capdevila. Baula, Barcelona, 1993. ISBN 84-479-2310-3.
  • «L’Arbre dels Panellets» és el conte més llarg, i també el més enigmàtic, d’aquest recull que continua amb els arbres dels Torrons, la Mona i les Coques.

Tina Vallès llegeix el començament de ‘Maic’