‘Els arbres’, de Joana Raspall

.

ELS ARBRES

Veig una branca florida
i no sé si és d’ametller
—diuen els ocells que aquesta
és la que floreix primer—.

Jo només conec els arbres
quan el fruit ha madurat;
els conec per les cireres
o els préssecs que n’he menjat.

.

• En memòria de la Joana Raspall, que ha mort avui, amb cent anys de vida i poesia. Tret de Font de versos, Baula, 2003.

A Faristol, ‘Joana Raspall, un clàssic de la poesia per a infants’

«Joana Raspall és, en definitiva, una escriptora que treballa amb les mateixes serietat i professionalitat quan escriu poesia per a infants que quan redacta diccionaris per a adults. I quan escriu poesia infantil tan aviat ens proposa versos lírics com versos humorístics; tan aviat escriu sobre temes clàssics com se les heu amb herois de la modernitat; tan aviat canta com juga com conta. Perquè és una poetessa de debò, no pas una d’emergència, com podria fer maliciar la seva declaració de servei.»

• Miquel Desclot, en aquest article de Faristol, que val la pena llegir complet perquè inclou una breu, però concloent, anàlisi de dos poemes

27 oct: II trobada d’il·lustradors de la llibreria A peu de pàgina

A peu de pàgina. Cartell de Maria Tarragó. Imatges del blog de Pep Boatella

‘Carlota i la dona de neu’, de Josep M. Benet i Jornet

«I.
PATIS interiors als darreres d’una illa de cases, als barris populars de la ciutat, amb terrats mediterranis que fan d’horitzó. Galeries, finestres, canonades, antenes, ferros i fils d’estendre la roba.
(Durant un instant, només veus llunyanes de veïnes, xerroteig de lloretons, refilar de canaris, algun gos que borda, algun gat que miola. De seguida, al pati que tenim més a l’abast i on hi ha un cobert amb andròmines i joguines amuntegades, surten la mare, el nen i una nena que es diu Carlota. Carlota té ulls blaus, cabells daurats, una pell blanca, que transparenta el bullit porpra de la sang, i, de tant en tant, repartides pel cos, petites pigues de color marró. Porta un vestit blau, forçosament molt bonic, encara que simple i còmode.)
MARE: Oh, quin bon temps de primavera! Sí, podeu jugar al pati. Aquí teniu preparat el berenar. He d’anar-me’n una estona i us haureu d’espavilar sols. Feu bondat i divertiu-vos força, però no organitzeu gaire xivarri, que la veïna s’enfada.
CARLOTA: Adéu, mare.
NEN: Adéu.
MARE: Ocupa’t del teu amic, Carlota, que et quedes de mestressa.
CARLOTA: No passis ànsia.
MARE: Fins després.
(Se’n va la mare i els nens queden sols.)
NEN: Juguem a guerres?
CARLOTA: Tu i les guerres! No sé si en tinc ganes.
NEN: On has guardat el mistos garibaldis que et va comprar el teu papa?
CARLOTA: Mira-te’ls.
NEN: Seran el foc de les explosions.
CARLOTA: No, figurarà que són màgics.
NEN: Hi havia una guerra, boom! Ningú no ens estimava. Jo era un soldat.
CARLOTA: Queies ferit i jo et salvava amb la medecina que m’havia donat un mag.
NEN: Et salvava jo quan t’agafaven els dolents!
CARLOTA: Pesat! Mira, viurem una història com la que m’explicava el papa quan era petita.
NEN: Bé, jugarem al que vulguis si em fas un petó.
CARLOTA: No te m’enganxis. Hi havia una vegada un nen i una nena que eren molt amics. El nen es deia Joan, com tu, i la nena, Carlota, com jo. Vet aquí que una tarda, mentre jugaven al pati de casa la Carlota…
NEN: El nen va fer un petó a la nena. (Acosta els llavis a la cara de Carlota. Xiscladissa agra d’ocells. Els dos alcen la mirada amunt i desfan el gest.) Què passa?
CARLOTA: Gavines!
NEN: Es llencen damunt els coloms!
CARLOTA: Gavines dolentes, deixeu els coloms!
(Un so humà, estrafet, sembla unir-se a la xiscladissa del cel.)
NEN: Què és, això?
CARLOTA: Algú que respon a les gavines!
NEN: Alça!
CARLOTA: Mira!
(Assenyala una galeria enlaire. De la porta que hi ha, que dóna al pis corresponent, en sorgeix una mena de llum.)

En el moment en què el nen anava a fer un petó a la nena, engega la història «com la que m’explicava el papa quan era petita». Qui respon a les gavines és la veïna, una bruixa que envia el Joan amb la Dona de neu, en un moment molt teatral: «com endut pel vent, salta de nou la barana i llavors s’allunya, mig a contracor, volant, aturant-se un segon quan ensopega amb els filferros d’estendre la roba…».

La Carlota hi anirà al darrere, mirant de salvar-lo, i haurà de moure’s pel món d’Andersen: tractarà amb l’emperador Bunyol (el del vestit nou de l’emperador), amb la Sireneta, amb la bruixa i dona de neu… És tot un recorregut d’aventures, amb moments ben divertits, com quan en Bunyol es desinfla i queda com «una pelleringa, esprimatxat i arrugat, moix i pansit», i d’altres de reflexió sobre el teixit de ficció i realitat, com quan troba la Gran Mare de tots els personatges, que no és altra que la pròpia mare de la Carlota. Finalment, és clar, la Carlota salvarà el nen perquè (això ho ha contat molt bé la J. K. Rowling, però no és descoberta seva) els dolents sempre s’obliden de la força irresistible de l’afecte.

La Carlota i la Sireneta (en cadira de rodes que duu el Tritó), il·lustració de Francesc Rovira

• Josep M. Benet i Jornet, Carlota i la dona de neu. Il·lustracions de Francesc Rovira. Edelvives, Barcelona, 1992. ISBN 84-263-2173-9.
• El manuscrit d’Ali Bei, de Josep M. Benet i Jornet
• Teatre sense mots: una escena de ‘Els tímids’, de Joles Sennell
• Trenta anys de Kònsum S.A., de Joana Raspall
• Hola, Pep!, de Jaume Cela, il·lustrat per Francesc Rovira

“En els llibres transmeto la meva ràbia i el meu amor”: Enric Larreula als clubs de lectura de la biblioteca de Cambrils

El següent vídeo és potser breu, però d’una banda, en Larreula es defineix molt bé (sobre tot si pensem en la càrrega política, catalanista i antiespanyolista, de molts dels seus llibres) i, a més, posa de relleu la bona tasca de foment de la lectura que es fa a moltes de les nostres biblioteques.

• Referències a Enric Larreula en aquest bloc

‘L’Arbre dels Panellets’ (fragment), de Joles Sennell (dins ‘Contes llaminers’)

Il·lustració de Roser Capdevila

… —Què fas? —li va demanar la Maria.
—Com que no puc plantar llavors de flors fins a l’acabament de l’hivern, i encara falten uns quants mesos, vull fer un experiment. Hi plantaré aquestes llavors de paper de diari, a veure què passa…
—Què vols que passi, home! No res, no passarà, amb llavors de paper de diari corrent… —va dir la Maria.
—És que aquest diari no és corrent! —va ser la misteriosa resposta d’en Cesc. Després de retallar les rodonetes, en Cesc va fer un clotet en la terra del test, hi va posar les llavors de paper, les va tapar i hi va tirar un rajolinet d’aigua. Cada vespre, després que el sol s’havia post, en Cesc regava el test. Els de casa seva li deien que ja podia regar, ja, que, per molt que regués, no en sortiria pas res, d’aquelles llavors.
Però vet aquí que tot de cop, un matí, va començar a sortir un petit brot d’entre la terra. El brot va anar creixent a poc a poc, fins que es va convertir en una curiosa planta de fulles rodones blanquinoses, amb petites ratlles negres. En un tres i no res, aquella planta va créixer fins a convertir-se en un petit arbre.
I el dia de Tots Sants, de bon matí, quan en Cesc va sortir al balcó es va trobar amb una gran sorpresa: durant aquella nit, i de sobte, l’arbre havia fet fruita. Però no era una fruita normal, com és ara mandarines o peres o prunes o castanyes, no. El que penjava de les branques de l’arbre eren panellets. N’hi havia de tota mena: de pinyons, d’ametlla, de moniato, de codonyat, de coco… I eren boníssims. Aquell dia, tota la família va poder menjar per postres
tants panellets com va voler.
La mare deia:
—Mira quina sort, tan cars com són!
I la Maria, després d’haver tastat un panellet de cada mena, va demanar al seu germà:
—I d’on el vas treure, el full de diari d’on vas retallar les rodonetes que et van fer de llavors?
—Del mirall del rebedor —va cor atestar en Cesc—. Passava per davant del mirall i vaig veure que a dintre hi havia un full de diari. Hi vaig posar la mà i el vaig  agafar…
—No sabia que poguessis ficar la mà dintre dels miralls, tu —va dir admirat el pare.
—Ni jo tampoc —va contestar en Cesc.

• Joles Sennell, Contes llaminers. Il·lustracions de Roser Capdevila. Baula, Barcelona, 1993. ISBN 84-479-2310-3.
• «L’Arbre dels Panellets» és el conte més llarg, i també el més enigmàtic, d’aquest recull que continua amb els arbres dels Torrons, la Mona i les Coques.

Tina Vallès llegeix el començament de ‘Maic’

• VilaWeb TV – secció de cultura

Teatre sense mots: una escena de ‘Els tímids’, de Joles Sennell

.
ESCENA SEGONA

El parc és buit. La VIOLINISTA surt per l’esquerra amb el mocador al cap i l’estoig de violí. Per la manera de moure’s i de sospirar, es veu que està enamorada. S’asseu al banc a escriure una carta. En acabar, surt per la dreta. Se senten els arpegis d’afinació i l’orquestra ataca el vals; mentrestant, l’ESCOMBRIAIRE surt per la dreta i es posa a escombrar, al ritme de la música, com en l’escena anterior, les fulles seques del terra.

De cop, però, deixa d’escombrar, es treu un paper i un llapis del butxacó de la granota i també es posa a escriure una carta d’amor. Deixa de sonar la música. L’ESCOMBRIAIRE plega el tros de paper escrit en forma d’avió i espera anhelós. Al cap de poc apareix per la dreta la VIOLINISTA. L’ESCOMBRIAIRE li tira l’avió. Ella el recull i s’adona que és una carta. Al seu torn, es treu la seva carta de la butxaca, la plega també en forma d’avió i la tira cap a la banda de l’ESCOMBRIAIRE. I aleshores se’n va corrents.

L’ESCOMBRIAIRE resta molt content i emocionat amb la carta. La llegeix i pren una actitud somiadora i feliç. Tot d’una, però, un pensament negre l’envaeix i s’entristeix profundament. El motiu del seu entristiment no és pas en la carta. Lentament, es treu la gorra i mostra unes orelles desmesurades, enormes (artificials, és clar, d’aquelles tan xocants que es venen en algunes botigues d’objectes de broma). Té por que la noia s’espanti quan les hi vegi i no vulgui saber res més d’ell. I se’n va, trist, arrossegant rere seu l’escombra i l’ànima.

FOSC

• Joles Sennell, «Els tímids. Mitja peceta en tres escenes per a gent agosarada», dins Quatre pecetes i mitja, Baula, Barcelona, 1998, amb il·lustracions de Montse Tobella. ISBN 84-479-0655-8.

‘Camí de l’escola’, de Lola Casas

Il·lustració de Carme Queralt. Cliqueu-hi per ampliar-la

• Lola Casas, Anem a l’escola! Il·lustracions de Carme Queralt. Baula, Barcelona, 2005. ISBN 84-479-1429-1.

‘Medusa’, de Ricard Bonmatí

*

Ombrel·la urticant
de l’home invisible
que al mar refrescant
fas ombra impossible,

si un cos veus nedant
i et gosa remoure,
si estava cremant,
¡l’acabes de coure!

*

• Ricard Bonmatí, Estimades feres. Hi ha una primera edició amb dibuixos de la Roser Rius a Bruño, 1990, i una de més recent, il·lustrada per la Montse Ginesta, a Baula (Ala Delta), 2009, ISBN 978-84-479-1952-9. Foto de william a Flicker: medusa a un aquari.

Nou web de Baula, un concurs per Sant Jordi i un aniversari

Baula us convida a conéixer el seu nou lloc web, ara independent del web d’Edelvives. Per tal de celebrar-ne la inauguració i convidar-vos a navegar per les seves pàgines i remenar virtualment pels seus llibres també han creat un concurs de Sant Jordi:

Per celebrar la diada de Sant Jordi, la nostra editorial també vol regalar literatura. Una bona manera de fer-ho és realitzar un concurs on se sortegin els nostres llibres relacionats amb la temàtica de Sant Jordi. Volem animar tothom a participar-hi. La prova que proposem és ben senzilla, així que no patiu, perquè segur que trobareu una resposta encertada.

Certament, no us faran gruar, no heu de patir per això. Tots els detalls, en aquest bloc. Si jo hagués de triar segons demanen, triaria per exemple… ho diré amb una foto, mira, aprofitant que l’espai de llibres, diàleg i somriures que hi veieu està d’aniversari.

Una endevinalla de Josep-Francesc Delgado

.

SEMPRE ES COMPORTA

Aquesta cosa no et porta mai res.
Sempre es comporta muda com la tomba.
S’està quieta, llisa, recta i dreta.
És plana, i no torta. Si no la veus
al mig del pas, hi toparàs de nas.

.

De Cosari (Baula, col·lecció Ala Delta, sèrie blava, 15), il·lustrat per Montse Bosch. Els dibuixos són en blanc i negre i ajuden a resoldre l’endevinalla; però són en pàgina posterior, com ha de ser, de forma que podeu llegir el llibre sense que es vegi la resposta (per molt que les transparències del paper poden jugar alguna mala passada).

El nom de Nadal, de Joana Raspall

.

EL NOM DE NADAL

Sota el nom de Nadal
sento una cosa
que jo no sé ben bé com l’he de dir.
Em fa pensar en una terra nova
on pau i amor no paren de florir…

I tant se val, si va sorgir l’estel
i assenyala la ruta
a tres reis d’Orient, creuant el cel…
I tant se val,
saber si eren gaires els pastors
duent formatge i mel a l’Establia…
I tant se val,
veure que pengen riques lluentors
aquí i allà,
en mostra d’alegria…

Sento que hi ha una cosa gran, al fons de tot.
Per definir-la no trobo cap mot!
Deu ser una força que aconseguiria
que no hi hagi a la terra
cap país sense amor
ni cap llar sense pa!
El dolç nom de Nadal ens dóna pistes…
Si la força existeix,
l’hem de trobar!

.

.

Tret de Joana Raspall, Font de versos, il·lustrat per Josep Antoni Tàssies, Baula (Ala Delta verda, 5), 2003. La il·lustració de Tàssies correspon al poema i es treu de la p. 73.

Tobogan, de Lola Casas

.

——————TOBOGAN

——————Escala amunt
———— ——fent filera.
———— ——Tingues paciència
———— ——i espera!
———— ——Cul al terra.
—— ————ZIUUUU!
———————i… AVALL!!!
———— ——El cor, BUM, BUM!!!
———— ————s’accelera!!!
———— ——Altre cop
———— ——a fer filera…
———— ———i pujar
————————graons amunt!

.

.

Tret d’Anem a l’escola!, de l’editorial Baula, amb il·lustracions de la Carme Queralt.

Llop de rondalla i Un ànec i una oca, de Miquel Desclot

.
LLOP DE RONDALLA

S’alimenta de iaies o de nenes
amb caputxeta i trenes;
de cabretes o de porquets
-caçats de poc o freds…
I és que els autors de contes i rondalles
li fan passar més gana que a unes estovalles.
Però si li donessin pinso per dinar
el llop fóra més bo que el pa.

UN ÀNEC I UNA OCA

Un ànec i una oca
damunt d’una roca
embullen la troca
i toca a qui toca.
Ni l’ànec és soca
que sembli una lloca
ni l’oca és tan oca
que arribi a tanoca.

• Miquel Desclot, Bestiolari de la Clara, Baula (Edelvives), 1992 i 2004. La imatge de la Caputxeta i el llop és presa del lloc austríac de teatre de titelles Märchenbühne der Apfelbaum (busqueu Rotkäppchen).
• Miquel Desclot dins aquest bloc