9a trobada d’il·lustradors/ores per Sant Jordi, als Jardinets, BCN

Exposició en homenatge de Mercè Llimona

• Font: clijCAT

Trobada amb Oliver Jeffers

Dissabte, a la llibreria Abacus del carrer Còrsega (Barcelona)

Bellugallibres: espais d’intercanvi als Pallars

• Font: Servei educatiu dels Pallars

David Pintor, per Sant Jordi

7a Trobada d’Il·lustradors per Sant Jordi (a Barcelona)

• Per via de la llibreria Casa Anita

Reflexions de Jaume Centelles sobre la coeducació

Val la pena llegir la nota sencera, perquè segueix sent molt necessària (n’hi ha prou de veure un consell d’administració o una reunió de polítics). Però aquí en vull destacar un paràgraf en concret, perquè inclou l’apel·lació directa als autors:

Quan seleccionem llibres per a la biblioteca escolar o per a la biblioteca d’aula, hauríem d’estar més atents als aspectes coeducatius i felicitar les editorials que fan apostes valentes i trencadores perquè aquesta hauria de ser la seva funció. Sempre hem pensat que els autors, com a artistes, haurien de tenir una postura “anticonservadora” i obrir camins mostrant noves formes de relació igualitàries i no sexistes entre les persones.

Dit així, sembla difícil no estar-hi d’acord. És maca, la concepció de l’art i de l’artista com una onada que va obrint pas pel món cap a un futur més just. Però alhora és reductiva. Penso que inclou massa pes de la funció didàctica. D’una banda, la força de l’art neix, en bona part, del seu lligam amb la realitat. En el camp humorístic, no cal dir-ho, però també en el simplement realista. Una fotografia que reflecteix la realitat és deseducadora? Ha de ser necessàriament coeducadora? La literatura massa didàctica desenganxa els menuts, i més encara els joves. Però alhora, els nanos fan servir els motllos narratius com a model d’explicació i de construcció de la vida. Fem molt d’enrenou per Sant Jordi i després hem de desfer l’associació del nen com a cavaller salvador de princeses que no saben sortir soles dels problemes.

Jo personalment afirmaria una cosa una mica diferent: el dret de la literatura a ser, abans que res, literatura, capaç d’atraure, commoure i fer pensar. No crec que la literatura s’hagi de moure sempre en el terreny bé de la perfecció social i moral, bé de la crítica dels comportaments reprovables. Al mateix temps, sobre tot en la literatura de consum, patim per les dues bandes: per la reproducció de models caducs i per la reproducció automàtica del nou model de supernena superactiva.

Pensem-ho arran d’una figura tòpica que ningú sol molestar-se en criticar: la del grassonet atabalat, bon jan però incapaç de resoldre res si no és com a resultat involuntari de la seva maldestreria. Ser grassó en una classe sol ser un mal negoci, i els tòpics no ajuden. Alhora, també val a dir que la literatura, per molt que la valorem, i més la infantil, parteix en bona mesura dels tòpics, els fa servir, són maons naturals del gremi. N’anem corregint, n’anem afermant, però en bona part ens movem en valors compartits i, si no, són obres massa poc comprensibles per als petits.

La meva recepta personal en tot aquest destret seria, potser: més diversitat, més sinceritat, més valentia. Però sense dramatitzar.

Arcaismes i riquesa de l’idioma

En una línia molt diferent a la d’aquesta nota prèvia sobre els estils caiguts, Xavier Pericay i Ferran Toutain es demanaven també fa un grapadet d’anys (el 1986) si els arcaismes no tenen un pes excessiu en el nostre model:

… l’error està a creure que la literatura és un museu paleontològic o que el mèrit d’un estil consisteix en allò que falsament es coneix per «riquesa de l’idioma». Se sol entendre per això l’abús sistemàtic de solucions cultes, arcaiques o dialectals estranyes a l’ús general. La divisa que hi ha implícita en aquesta creença podria ser: «Com més desconeguda és una paraula més bo és l’escriptor que la fa servir». Naturalment, l’ampliació de vocabulari té tot el sentit del món quan es tracta de guanyar en precisió; però ¿quina és la tradició literària que té per finalitat la implantació de l’arcaisme i l’inflament retòric? Els efectes estètics que persegueix la creació lingüística, sempre lligats a una finalitat concreta i no al gust pel decorativisme sobreposat, s’aconsegueixen treballant l’estructura de les frases, la puntuació i el ritme; triant l’adjectivació precisa i eliminant el que resulta superflu o innecessari… no pas exhibint totes les formes caigudes en desús que l’escriptor ha estat capaç d’aprendre. És clar que un autor pot obtenir resultats excel·lents utilitzant en els seus textos tot el potencial lèxic que li ofereix la llengua, però les característiques literàries d’un estil no han tingut mai res a veure amb l’abundància d’arcaismes.

La llarga polèmica teòrica entre el català ric i el català light ha afluixat i ens deixa amb models lingüístics diversos: a la premsa, tenen poc a veure l’Ara i El Periódico. Al conjunt de la literatura infantil i juvenil, tot i el potencial educatiu, el pes s’ha decantat prou clarament pel model més o menys light.

En el procés general s’hi poden veure tot de fites. Per exemple, la revisió estilística d’un Monzó que, inicialment, s’assemblava més a Calders que ens els seus textos posteriors. Però potser un exemple més clar, per la seva innocència, és com l’advertència dels Ferrocarrils de la Generalitat quan sona el xiulet de tancament de les portes ha passat del vell no entreu al tren ni en sortiu al modern no entreu ni sortiu del tren.

Premi Internacional d’Àlbum Il·lustrat Ciutat de Benicarló

S’ha convocat un nou premi d’àlbum il·lustrat, fruit de la col·laboració entre Onada Edicions i l’ajuntament de Benicarló. En aquest vincle d’Issuu podeu consultar-ne les bases; tenen aquesta pàgina de Facebook. Molta sort!

Presentació de ‘Barcelona, ciutat de teatres’ (16 des)

Kalandraka i Lata de Sal, al SDLIJ (12 des)

Recital d’homenatge a Joana Raspall (llibreries Nollegiu i La Petita, 8 des)

Taula rodona sobre la vigència dels clàssics (bibl. X. Benguerel, 21N)

Presentació del projecte editorial Onada Educació (València, 22N)

Taula rodona sobre literatura juvenil (bibl. Jaume Fuster, 24 oct.)

3a Trobada d’Il·lustradors (llibreria A peu de pàgina, 26 octubre)

• Facebook d’A peu de pàgina

5 octubre, bibl. Poblenou, “L’Art trenca closques”

Obre una nova llibreria infantil a Barcelona (plaça de la Revolució, Gràcia, 15-J)

• Facebook de La Caixa d’Eines

Cartell del 4t Petits! Grans! Llibres! (Anne Decis)

Exposició d’originals de Gustavo Roldán i Ramón París

Pitgeu per a ampliar

Presentació de ‘Un passeig amb el senyor Gaudí’, de Pau Estrada

Pitgeu per a ampliar

Xerrada de Ricard Bonmatí sobre poesia a l’escola: creativitat i emotivitat (4 abril)

• Vist en aquesta nota del blog del Seminari Marta Mata

Tu ets tan jo com jo

He hagut de pensar qui eres, quins eren els teus drets, que no eres com una d’aquelles —tantes— persones que en l’escenari de la nostra vida ens hem acostumat a veure només com a extres, com a figures satèl·lit. He hagut de desprendre’m de la meva visió «jo» del món per poder comprendre que tu també ets un «centre» de vida humana, que tu ets tan «jo» —tan protagonista, doncs, tan únic i tan «principal»— en el teu univers com pugui ser-ho, en el seu, qualsevol altra persona.

Així diu Josep M. Espinàs en una de les pàgines inicials d’El teu nom és Olga. Ell ho deia en referència a la seva filla «subnormal» (per fer servir la paraula que l’autor reivindica usar en contra de la invisibilitat de les persones amb un grau alt de discapacitat intel·lectual); però a mi em sembla vàlid en relació a qualsevol nen o nena: tu ets tan jo com jo.

• Josep M. Espinàs, El teu nom és Olga, La Campana, Barcelona, 1986 (cita de 22a. edició, 1991, p. 13)

Syndrome imaginaria, nova llibreria de “àlbums il·lustrats, contes fantàstics, llibres tridimensionals i màgics”

Trobareu aquesta nova llibreria al carrer d’Aragó, 108, i aquest és el seu blog, on anuncien la futura realització de cursos i tallers. Molta sort!