A mi, he de reconèixer que Sant Jordi, en les dimensions de Barcelona als seus carrers centrals, m’atrau ben poc. Quan vivia a fora de Catalunya ho trobava infinitament a faltar, però ara trobo poc plaer en els carrers atapeïts a no poder més, les taules de novetats repetides ad nauseam, les cues per al Punset o qui toqui aquest any, la centèsima rosa “solidària”… Jo insistiria més a la via de la setmana del llibre (si no el mes), repartiria taules per la ciutat seguint rutes temàtiques, donaria prioritat a llibreters i editors, en fi: donaria prioritat a la qualitat, no a la quantitat.
També és cert que Sant Jordi simbolitza un món al revés, on el llibre ocupa un lloc central; i d’aquí trobar-ho en falta quan no hi és. En parla també, des d’un altre punt de vista, Milena Busquets:
“Visca l’aberració, de Milena Busquets
http://www.elperiodico.cat/…/opinio/visca-laberracio-5070661
El meu admirat Juan Marsé explica una anècdota que m’encanta: un dia qualsevol, no era Sant Jordi, va anar a firmar exemplars dels seus llibres en uns grans magatzems. Els organitzadors de l’esdeveniment el van fer seure darrere d’una taula amb diverses piles de la seva última novel·la i van desaparèixer. Van anar passant els minuts i les hores sense que arribés cap lector.
Finalment, Juan va veure amb cert alleujament com se li acostava una dona. Quan va ser al seu davant, li va preguntar: «¿Quant val?». Juan li va respondre, sol·lícit: «Doncs no ho sé, uns 15 euros, crec». I va agafar un dels llibres per assegurar-se del preu exacte. Llavors la dona el va mirar perplexa i va exclamar: «¡No, no! ¡El llibre, no! ¡La taula! ¡¿Quant val la taula?!».
I era Juan Marsé, un dels millors escriptors d’aquest país.
En una altra ocasió, jo estava sola i abandonada davant d’una pila dels meus llibres esperant que aparegués algun lector, quan se’m va acostar una dona (espero que no fos la mateixa que se li va acostar a Juan) i em va dir mirant-me amb cara de llàstima: «Nena, no et preocupis, t’assembles molt a la filla de l’amo de Zara, si això dels llibres no et funciona, sempre et pots dedicar a fer-li de doble».
No estic gaire segura de quin futur es devia imaginar la senyora que podia tenir una doble de la filla de l’amo de Zara, però de totes maneres li vaig agrair el consell i li vaig prometre que ho tindria en compte. No va comprar cap llibre.
El senyal inequívoc de l’èxit
No conec cap autor que no tingui una anècdota d’aquesta mena. Aquest és l’autèntic dia a dia dels escriptors i dels llibres en aquest país. Per un costat, és fantàstic perquè per molts llibres que un hagi venut, per molt bones crítiques que obtingui i per molta tírria que li tinguin els seus col·legues escriptors (en aquest país, aquest és el senyal inequívoc de l’èxit), obliga els autors, persones en general proclius a tenir el cap als núvols, a mantenir (almenys) els peus a la terra. Però per un altre costat és un desastre perquè és la demostració que vivim en un país que llegeix massa poc.
Sant Jordi és una aberració meravellosa, l’únic dia de l’any en què la carbassa es converteix en carrossa. L’únic dia de l’any en què podem sortir (cautelosament) vestits de prínceps i de princeses. La resta del temps som la persona que passa hores (laborables) al fons del bar pensant en les musaranyes, l’amic que preocupa els altres del grup perquè no saben com podrà guanyar-se la vida, el guillat que dedica un o dos anys a posar-se en la pell d’una altra persona i, finalment, el que espera que, en algun moment, arribi un lector que el converteixi en príncep.
Feliç Sant Jordi.”
Darabuc · literatura per a infants i joves 