‘Medusa’, de Ricard Bonmatí

*

Ombrel·la urticant
de l’home invisible
que al mar refrescant
fas ombra impossible,

si un cos veus nedant
i et gosa remoure,
si estava cremant,
¡l’acabes de coure!

*

• Ricard Bonmatí, Estimades feres. Hi ha una primera edició amb dibuixos de la Roser Rius a Bruño, 1990, i una de més recent, il·lustrada per la Montse Ginesta, a Baula (Ala Delta), 2009, ISBN 978-84-479-1952-9. Foto de william a Flicker: medusa a un aquari.

Histèria cinematogràfica, de Miquel Obiols

Pres de les 77 Histèries (Cruïlla, 1990), recomanat a partir de 12 anys. Us animeu a exportar l’experiment a d’altres nivells de complexitat o estils de llenguatge?

.

Bàtem anar a Batmanona a batsar un batmania.
Ja feia batmnona que batminàvem i batstàvem batmnats.
Bàtem batmtrar en un batr i bàtem batmnar batmacoles.
Jo batmia batmes d’anar al bàtmer, però batstava tan embatmrdat que ja no bat ni batmir batnes de batgar…
Batsprés, bàtem batmntrar al batmanema.
El bàtmer del batmanema batmé era batmanbrut, però la batmanícula fou batmnàstica!

.

Gener, de Miquel Martí i Pol

*

Pel gener comença l’any
i els onze mesos que falten
fan que el fred no es senti tant.

Els tres reis, majestuosos,
passen per ciutats i viles
i són sempre generosos.

Amb la neu, si n’ha caigut,
fem un ninot que ens contempla
i té el nas molt punxegut.

Però una ullada de sol
el pot fondre de seguida
i tots hem de portar dol.

Cal anar amb compte amb el glaç,
que si bades i rellisques
et pots molt ben trencar un braç.

Pel gener fa un fred molt viu,
se’ns han acabat les festes
i tots enyorem l’estiu.

*

Miquel Martí i Pol, Per molts anys!, il·lustrat per la Carme Solé Vendrell, Barcanova, 1999.

Hola, Pep!, de Jaume Cela

Als bons llibres no els cal excusa, però així i tot, la tornada al primer pla de l’actualitat d’en Pep Guardiola pot ser-ne una de bona per presentar de nou als nanos Hola, Pep!, la novel·la epistolar d’en Jaume Cela que va guanyar el premi Vaixell de Vapor del 1997. Són les cartes que escriu en Xavier, un nen de nou anys acabats de complir, a en Pep (quan era jugador).

Té els ingredients habituals a les narracions d’en Cela, com són el realisme, l’humor i un pes moderat però tangible dels sentiments. Per les característiques del llibre, trobo més assenyat donar-ne uns tastets que provar de descriure’l a bastament:

Hola, Pep!
Avui he fet nou anys i m’han regalat un joc d’ordinador, una camisa, dos llibres i una casset per aprender anglès, perquè el pare sempre em diu que quan sigui gran hauré de parlar l’anglès tan bé com el català i el castellà. La mare encara n’hi afegeix un altre: el francès, perquè ella el parla molt bé. En Sergi, el meu millor amic, m’ha regalat una capsa de color vermell plena de sobres i paper de carta. Diu que quan vagi de vacances no tindré cap excusa per no escriure-li, si ja tinc els sobres i el paper. Però d’aquí a l’estiu falten molts dies i en podré comprar més. He decidit escriure’t a tu, que ets el millor jugador del món.

…

Quan van obrir la farmàcia, la mare va comprar una capsa d’injeccions. Quan vaig veure-la entrar amb la xeringa preparada, el cotó fluix i l’alcohol em va semblar que ja em trobava més bé, però la mare em va dir: «Vinga, no facis comèdia, que només notaràs una punxadeta molt petita. La mare té molta traça i posa les injeccions sense fer mal.» Renoi, de traça! Quin mal que em va fer! Ara al coll ja no hi tinc pus i no me’n sento, però tinc el cul adolorit, perquè em va haver de posar vuit injeccions.

…

[La meva germana] Eulàlia diu que aquest joc [els escacs] és masclista, perquè totes les peces s’han de sacrificar per defensar el rei, que és un pallús que només pot caminar de quadre en quadre.  … Quan l’Eulàlia diu això del masclisme, en Narcís [el meu altre germà] contesta que està tocada del bolet i jo opino com ell. A en Narcís tot li surt bé. … Jo m’estimo molt en Narcís. A l’Eulàlia també me l’estimo, però quan he de confessar un secret a algú o fer una pregunta que em fa vergonya, sempre trio en Narcís, perquè l’Eulàlia no m’escolta tan bé com en Narcís.

…

Hola, Pep!
Mentre t’escric sento el soroll del vent. Sembla el [meu gat] Padroncet quan s’esmola les ungles amb una fusta que li vam comprar perquè no fes malbé els mobles.
A mi no m’agrada, el vent, perquè m’atabala. Avui a l’escola no n’he encertat ni una…

Les i·llustracions són d’en Francesc Rovira, una tria idònia, donat que ell en sap com pocs de retratar amb bonhomia i simpatia les vicissituds i la vida quotidiana d’un grup familiar, amb els seus tocs de tendresa, humor i els diversos sentiments.

77 histèries, de Miquel Obiols

Les histò/èries del llibre 77 Histèries (Cruïlla, a partir de 12 anys), de Miquel Obiols, fan un dels conjunts més sorprenents, estranys i divertits de la literatura infantil en català. No hi cerqueu diversió en el sentit que us expliquin relats humorístics, sinó diversió de la que arriba al fons del cervell, de la que fa funcionar el cap. No és un llibre per llegir de dalt a baix, diria jo, sinó més aviat per anar obrint a veure què en surt. Bona part dels minicontes-poemes visuals poden convenir també a lectors més joves de l’edat recomanada. Pot ser que estigui un punt envellit per haver estat fet amb la tècnica dels ordinadors de fa uns anys, que avui ens semblen prehistòrics. Però val molt la pena prescindir de l’oripell de la modernitat tecnològica (gairebé tan passatgera com el vent) i deixar-nos seduir per una literatura molt diferent, molt més fresca que la de consum habitual.

.

HISTÈRIA GRAMATICAL

ELT EU PAREEM DI U
QU E ETD I GUIQ UE
SIN O ES CRIU SMILL
ORET CRE I XERAN O
RE LLES DERUC P ER
QUEE LL QUA NER A
PE TITE SCRI VIA AIX
IS EN SECA PNI PE US
IA RAT EUN ESO REL
LE SIM MENSES

.

El nom de Nadal, de Joana Raspall

.

EL NOM DE NADAL

Sota el nom de Nadal
sento una cosa
que jo no sé ben bé com l’he de dir.
Em fa pensar en una terra nova
on pau i amor no paren de florir…

I tant se val, si va sorgir l’estel
i assenyala la ruta
a tres reis d’Orient, creuant el cel…
I tant se val,
saber si eren gaires els pastors
duent formatge i mel a l’Establia…
I tant se val,
veure que pengen riques lluentors
aquí i allà,
en mostra d’alegria…

Sento que hi ha una cosa gran, al fons de tot.
Per definir-la no trobo cap mot!
Deu ser una força que aconseguiria
que no hi hagi a la terra
cap país sense amor
ni cap llar sense pa!
El dolç nom de Nadal ens dóna pistes…
Si la força existeix,
l’hem de trobar!

.

.

Tret de Joana Raspall, Font de versos, il·lustrat per Josep Antoni Tàssies, Baula (Ala Delta verda, 5), 2003. La il·lustració de Tàssies correspon al poema i es treu de la p. 73.

Bon profit!, de Miquel Martí i Pol i Carme Solé Vendrell

*

FLAM

Sempre que a casa fan flam,
quin reclam!,
pels llepafils i pels altres
és un ham.

Quan el porten a la taula
gronxa al plat
i li claves la cullera
de bon grat.

Avis i nens l’aprecien
i és ben clar,
perquè pel flam no fa falta
mastegar.

*

Miquel Martí i Pol, Bon profit!, il·lustrat per la Carme Solé Vendrell, Barcanova, 1999. Les il·lustracions del llibre fan homenatge a nombrosos autors catalans i internacionals, com Sendak, Delessert, Ross, Balzola, Janosch, McKee, Mercè Llimona, Junceda o Cesc. La imatge que he triat no és la del flam, sinó la primera del llibre, que homenatja Sendak amb molt lògica, donat que recorda el seu In the Night Kitchen. (Disculpeu la ratlla del pas de pàgina.)

‘Sargantana’, de Ricard Bonmatí

*

*

Cocodril menut,
llengua-llarg i astut
que has caigut en mans
de petits humans,
per salvar el teu cos
n’has perdut un tros:
la cua has donat
per la llibertat.

*

Ricard Bonmatí, Estimades feres (Bestiari), il·lustrat per la Roser Rius, Bruño, 1990.

Presentació de A l’ombra de Menkaura, d’Elena O’Callaghan

Tobogan, de Lola Casas

.

——————TOBOGAN

——————Escala amunt
———— ——fent filera.
———— ——Tingues paciència
———— ——i espera!
———— ——Cul al terra.
—— ————ZIUUUU!
———————i… AVALL!!!
———— ——El cor, BUM, BUM!!!
———— ————s’accelera!!!
———— ——Altre cop
———— ——a fer filera…
———— ———i pujar
————————graons amunt!

.

.

Tret d’Anem a l’escola!, de l’editorial Baula, amb il·lustracions de la Carme Queralt.

Trenta anys de Kònsum: teatre infantil de la Joana Raspall

La tasca cultural de la Joana Raspall és particularment coneguda a la poesia, però també té un vessant teatral. Enguany es compleixen trenta anys de l’estrena de Kònsum S. A., la tercera part de la sèrie d’aventures d’en Nap, en Buf i en Xic. La pròpia Joana en parlava així del conjunt al pròleg de l’edició (Edebé, 1984):

Si vàreu veure EL POU —obra per la qual haig d’agrair el Primer Premi de Teatre Cavall Fort—, potser recordareu els tres amics que en són protagonistes: en Nap, en Buf i en Xic.

En aquella, que va ser la seva primera aventura —i la meva— en el teatre per a nois i noies, es presentaren com uns minyons enjogassats que van ajudar uns pagesos contra l’acció injusta d’un home ambiciós.

La segona aventura també us fou presentada als cicles de Cavall Fort amb l’obra L’INVENT, en la qual els tres companys col·laboren en un projecte científic del seu mestre desbaratant uns intents de robatori i de suborn.

Avui els torneu a trobar que treballen durant unes vacances en una singular urbanització on el senyor Kònsum —símbol de la societat de consum— ho dirigeix tot segons els seus interessos particulars, per mitjà d’un ordinador. Tot el personal hi és sotmès a diversos sistemes de suggestió i acata les ordres de la «màquina» fins a convertir-se en autòmats, sense voluntat ni criteri propi.

Entre els socis del senyor Kònsum, hi trobareu la caricatura d’un tipus de personatges de la nostra societat que solen omplir malaguanyades pàgines a les revistes «d’actualitat».

En Nap, en Buf i en Xic, disconformes amb aquell estat de coses, ajudaran a desmuntar-ne el funcionament.

Tot plegat pot semblar un tema de ciència ficció. Però té ben poc de ciència, ja que és un simple joc escènic. I té ben poc de ficció, perquè realment ja podem veure al nostre voltant mostres ben paleses de la poderosa influència de KÒNSUM S. A.

Frescor, de Joana Raspall

Una de les «instantànies» que formen la secció «Adagio» del Concert de poesia, il·lustrat per la Marta Balaguer i publicat per Abadia de Montserrat (col·lecció Els Flautats). Cliqueu a la imatge per ampliar-la.

Una altra endevinalla de l’Olga Xirinacs

.

.
Endevina endevineta:
li agrada viure amagat.
Endevina endevinalla:
té vuit potes i no balla.

Porta caputxa i es mulla,
té un sac de tinta i no es taca,
no sap escriure ni un mot,
té tres lletres i es diu…

.

• Treta de Marina, de l’Olga Xirinacs, il·lustrat per l’Asun Balzola, Empúries, Barcelona, 1986.

Els clàssics, amb sal: per llegir Ausiàs March

A part de reduir els clàssics a esquelets d’utilitat introductòria (i qui sap com d’afortunada), sens dubte val la pena d’intentar acostar als lectors els clàssics reals en les seves paraules, no mitjançant modernitzacions ni adaptacions. Però la modernització, si l’entenem com a auxiliar, i no com a substitut, és una de les maneres més útils d’ajudar al lector. Igual que traduïm els poemes escrits en altres llengües però, idealment, com més els gaudirem és en la seva llengua original, també podem traduir els nostres clàssics a la nostra pròpia llengua moderna.

Dels llibres que conec en aquestes condicions, n’hi ha un d’especialment afortunat: l’edició d’Ausiàs March per Josep M. Pujol a la col·lecció Tria de clàssics de Teide. Un pròleg general, una introducció específica per a cada poema, una traducció al català modern de tots ells i, lògicament, com a centre i objectiu de tot plegat, una antologia de March en els seus propis mots. (Com a nota personal: encara quan jo feia Literatura Medieval a tercer de la carrera era un llibre extraordinàriament útil.) No us el perdeu, perquè no l’esgotareu fàcilment. És d’aquells llibres que, de tantes vegades que el podem llegir, demostren la falsedat del principi segons els quals els llibres són cars. No, senyor(a): depèn. Aquest en concret és pes en or cultural a preu de llibre: una ganga.

Els de percussió, de Miquel Desclot i Fina Rifà

.

ELS DE PERCUSSIÓ

El cul ens piquen i el carpó
amb la baqueta i el bastó.

El cap ens tusten i el clatell
amb la maceta i el martell.

I tots nosaltres, bons minyons,
dels mastegots en fem cançons.

Però la mosca ens puja al nas
i la farem com un cabàs.

No negareu que hem avisat:
el nostre cop serà sonat!

.

• Miquel Desclot, Música, mestre!, il·lustrat per Fina Rifà, Empúries (La poma verda, 3), Barcelona, 1987. Els poemes pertanyen a la cantata Concert desconcertant, amb música d’Antoni Ros Marbà.
• Miquel Desclot dins aquest bloc

Una endevinalla de l’Olga Xirinacs

.

.

Qui l’endevina?
Fa sopa fina.

Qui l’ha pescat,
tan malcarat?

Ens fa ganyotes
amb les dentotes.

Li diuen ***,
tothom ho sap.

.

• Treta de Marina, de l’Olga Xirinacs, il·lustrat per l’Asun Balzola, Empúries, Barcelona, 1986.

Pesto, de Lola Casas

.

.

Macarrons
i espaguetis
van contents
cap a la taula
vestits
amb jaqueta verda.

.

• Lola Casas, Verd, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008, amb il·lustracions d’Agustín Comotto.

Dia de boira, de Joana Raspall

.

.

Aquesta nit, en tant que jo dormia
ha anat creixent la terra fins al cel.
En despertar, he vist que les muntanyes
treien el cap per sobre els núvols freds
i que la gent corria presonera
pels emboirats tentacles dels carrers.

.

• Joana Raspall, Petits poemes per a nois i noies, Daimon, 1981, il·lustrat per en Joan-Andreu Vallvé.
• La imatge procedeix d’aquí.

Una troballa sorprenent, de Jaume Cela

Una troballa sorprenent, d’en Jaume Cela, és un llibre joganer i divertit, que a mi em sembla d’arrel rodariana. (Per si calgués, aclareixo que no parlo d’imitació, en cap sentit negatiu; Rodari, a la seva Gramàtica de la fantasia, va donar moltes claus per a crear tot jugant amb l’escriptura, i algunes són directament útils per a l’anàlisi.) Doncs bé, Rodari parlava del «binomi fantàstic», que sorgeix quan unim dues situacions que habitualment pertanyen a plans diferents: Què passaria si, en lloc de A, tinguéssim un B ben sorprenent?

En aquest llibre d’en Cela, A és una família amb animaló i B no és el típic gos o gat, sinó un cocodril. La trama es desenvolupa entre el realisme i l’exageració, amb molt d’humor, inclós el retrat dels personatges; és formada per una successió d’anècdotes, en general breus, i a voltes varia d’estils, car inclou també una minipeça teatral.

Les il·lustracions són d’en Werner Thöni-Hortal. A l’AELC en podeu trobar una guia de lectura.

«Des d’aquell dia, el Dentetes, quan sent el soroll de la rentadora, fuig com del dimoni i s’amaga sota els coixins del sofà. Fins que no veu la roba estesa, no surt del seu amagatall.
Va quedar tan escaldat, que quan s’entestava a no fer el que li dèiem només ens calia ensenyar-li la màquina de rentar i parlar-li en to de reny:
−Mira, Dentetes, que poso el programa llarg amb tu a dins!
Aleshores, es torna dòcil i suau, i no tingueu pas cap por que en faci alguna en tot el que queda de dia.»

Els amics del vent, de Josep Vallverdú, il·lustrat per Pilarín Bayés

—Talleu! —va ser la darrera ordre de l’Odila.
En Quel i l’Antònia estaven paralitzats al fons de la caixa.
En Quel va estirar el braç i tocà una cosa metàl·lica. Era un dels garrafons de gas de reserva. Al costat, hi havia uns ganxos de ferro lligats en una corda.
A baix, el ferrer de tall en un cantó, el mosso jove a l’altre, amb sengles destrals, tallaren a l’uníson els dos lligams que sostenien el globus fermat als guardarrodes de ferro.
Es gronxaven. Una sensació a la panxa, un fred sobtat… L’Antònia va tancar els ulls i es disposà a fer un crit. Bo i a les fosques, l’Odila li tapà la boca.
—Digueu pas res. Pas un mot!
I al cap d’uns segons:
—Muntem! Estem salvats!
Les teulades desapareixien en la nit, ombres estranyes passaven, un tossal es veia al davant, una riera lluentejava un instant…
Anaven pujant. L’operació «Aeròstat» havia estat un èxit.
Al pati de ca l’Odila ja no hi havia ningú. Tothom havia marxat o bé per les teulades o bé pels cellers, i passarien la nit en cases que no eren les llurs.
Els soldats de l’escamot d’aquell carrer corrien. No pas per apuntar a l’aeròstat. Corrien d’esglai, davant aquella fantasma grisa que pujava cel amunt.

• Josep Vallverdú, Els amics del vent, il·lustrat per la Pilarín Bayés, La Galera, Barcelona, 1979, pp. 66-67.

Josep Vallverdú és dels autors que més ha fet per tal que tinguem novel·la d’aventures en català (i bon català, es podria afegir: sempre amb plena exigència lingüística). Els amics del vent narra la fugida de dos nens durant la «Guerra del Francès». Tot i ser una novel·la de guerra, és poc fosca, amb força tocs d’ironia i molt pocs de violència.

Encara que no va ser cap èxit comercial llampant (la segona i darrera edició sembla ser del 1986, sense comptar la Biblioteca Vallverdú), aquesta no és una qüestió rellevant dins aquest bloc, on tindrà el valor d’una informació més.

• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Jocs d’ombres d’en Lluïsot arran d’un lladre

Hi ha il·lustradors que van que ni pintats per a determinats textos. Potser és el cas de La mora i l’Óscar Villán.

Potser és el cas també d’en Lluïsot, dibuixant habitual d’El Jueves (però també autor de Una temporada en Calcuta), i El lladre d’ombres, d’en Jaume Cela. Aquesta novel·la humorística, de to satíric i exagerat, narra com el detectiu Pi i Pi persegueix i enxampa un lladre capaç de pispar fins i tot les ombres dels edificis més emblemàtics de Barcelona. Si els tons del text i el dibuixant poden ser germans, a més, en Lluïsot fa una lectura simbòlica d’algunes possibilitats i augmenta el joc de tot plegat.

.I.
—Segueixi aquest cotxe —va ordenar el detectiu al taxista. […]
I, com si juguessin al gat i la rata, el taxi va començar a perseguir el cotxe del senyor Recasens.

.II.
—Ostres, senyor Pi! És que tinc una gana! —va exclamar la Joana, amb cara d’afamada—. Em podria convidar a menjar alguna galeteta. Amb l’estómac buit no sé pensar. […]
Es va aixecar de la cadira i va anar a buscar una capsa de galetes que tenia per encetar.
La va obrir i, mentre la Joana hi saltava al damunt com una granota a la bassa, el detectiu Pi va aprofitar per fer-se un cafetonet.

Andreu Sotorra i Les nits del Llamp, de Feliu Formosa

L’obra de Feliu Formosa, imprescindible —la seva tasca com a traductor ha alterat la fesomia del nostre panorama cultural, però no s’acaba aquí—, té tanmateix una sola manifestació en el terreny de la literatura infantil: Les nits del Llamp. L’Andreu Sotorra —qui, alhora, és un dels crítics més especialitzats i constants del gènere— en parlava així:

El gat Llamp s’encaterina amb una mascota, Wurm —”cuc”, en alemany—, un record de Heidelberg. Somni i realitat. Formosa va de la recerca de l’amistat com a remei de la solitud fins a la creació del desig des del somni, la recreació de l’amor en el desconegut o la crida a la igualtat. I ho fa amb tots els gèneres literaris possibles: el conte, el teatre de titelles, el poema, la faula, la llegenda i el retorn als clàssics passant per Atenes en un somni de postal. Un grill parent del conegut grill de Pinotxo, la tradició titellaire més pròpia amb personatges com la Cristeta, el Dimoni o el Pagès i les garrotades de rigor, una recreació de la faula de “La cigala i la formiga”, el bestiari popular, un drac i una princesa que fuig de casa.

Crec que Feliu Formosa no pretén inventar res amb Les nits del Llamp —el seu encert— però fa un d’aquells reculls que tots els autors haurien de fer i tots els editors haurien d’editar perquè mantenen el lligam amb el solatge de la tradició literària.

Tret d’aquí.

Oferiment, de Joana Raspall, il·lustrat per Marta Balaguer

És el poema inicial del Concert de poesia, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004. Les il·lustracions del llibre, com la reproduïda a dalt, són en blanc i negre i obra de la Marta Balaguer.

La pell fa de tambor, Salvador Espriu

.

La pell fa
de tambor
percudit
per les mans
de la por,
pel galop
del cavall
que no pot
conquerir
l’ultim guany
del repòs.
Sepharad
i la mort,
cavall flac,
cavall foll:
tot sovint
no destries
llur nom
en el somni
del temps
dolorós.

.

(Poema III de La pell de brau)

Llibres de l’Elena O’Callaghan

Per completar una mica la notícia anterior, copio una llista dels llibres publicats en català per l’Elena O’Callaghan. És treta del Qui és qui. Cercador de les Lletres Catalanes, a manca d’actualització.

• Narrativa
• El petit roure. Barcelona: Cruïlla, 1987 [infantil]
• Bestieses i animalades. Barcelona: Cruïlla, 1987 [infantil]
• Estàs com una cabra!. Barcelona: Edelvives – Baula, 1991 [infantil]
• Cric-cric!. Barcelona: Edelvives – Baula, 1991 [infantil]
• Conte prim. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1991 [infantil]
• No n’encertes ni una!. Barcelona: Casals, 1992 [infantil]
• Marsupial, no siguis animal!. Barcelona: Alfaguara – Grup Promotor, 1993 [infantil]
• Aranya peluda busca aranyot pelut. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1993 [infantil]
• … i un be negre amb potes rosses!. Barcelona: L’Arca de Junior (Grijalbo Mondadori), 1994 [infantil]
• El grill trapella. Barcelona: La Galera, 1994 [infantil]
• Lladrar a la lluna. Barcelona: Edelvives – Baula, 1994 [infantil]
• Un gat molt poc gat. Barcelona: Edebé, 1995 [infantil]
• S’han tornat bojos!. Barcelona: La Galera, 1996 [infantil]
• L’enrenou del 49 (amb Maria Dolors Alibés i Riera). Barcelona: Luis Vives, 1996 [infantil]
• La revolta dels disbarats. Barcelona: Cruïlla, 1998 [infantil]
• De l’embolic treu-ne profit. Barcelona: Baula, 1999 [infantil]
• Caus i cacaus. Barcelona: Edebé, 1999 [infantil]
• Uns ratolins empipadors. Barcelona: Combel, 2000 [infantil]
• Un ocellot que… déu n’hi do!. Barcelona: Cadí, 2000 [infantil]
• Teatre
• Rauxes i disbauxes. Barcelona: Barcanova, 1992 [juvenil]

Premi per a l’Elena O’Callaghan

L’Elena O’Callaghan ha obtingut el premi Alandar de literatura infantil en castellà, que convoca Edelvives, amb una obra ambientada a l’Egipte actual: A lo lejos, Menkaura. (Menkaura és el darrer dels grans faraons de les piràmids. En grec se’l coneixia com a Mykerinos, d’on ve el nom més freqüent en català de Micerí.)

Esperem que aquest premi obri més portes a la difusió de la seva literatura en altres llengües i, en general, a noves traduccions d’autors catalans. En aquest enllaç podeu llegir la nota de premsa d’Edelvives, que inclou un resum de les obres i unes paraules dels guardonats. El concurs infantil de la mateixa editorial l’ha guanyat l’Alfredo Gómez Cerdá.

Conjur per mirar d’aprovar sense estudiar, de Josep M. Sala-Valldaura

Aquest poema d’en Josep Maria Sala-Valldaura és recomanació de la Clàudia, jove lectora de molts llibres, qui l’ha tret de l’antologia Poesies amb suc, recollida per en Miquel Desclot. (En origen, el poema es publicà a Disfresses.) En una altra ocasió, la Clàudia també ens ha recomanat Bestioles menudes.

Conjur per mirar d’aprovar sense estudiar

Ai, Verge Santa,
Verge Santa!
Per què sóc tan manta?

Ai, Déu meu,
Déu meu,
estudiar és una creu!

Aquesta assignatura
és massa dura,
aquesta prova
ve massa d’hora,
i jo no vull
emplenar aquest full.
No en sé res de res
i ho escric tot al revés.
Com costa
trobar una resposta!

Fes, Esperit Sant,
Esperit Sant,
un miracle ben notable;
i miraculosament,
tots diran:
“Excel.lent,
és excel.lent.”

• Josep M. Sala-Valldaura, Disfresses. Il·lustracions de Carme Julià. La Galera, Barcelona, 2001. ISBN 84-246-9514-3.

 

La rosa de Sant Jordi, de Joles Sennell

Joles Sennell —o Pep Albanell, o una de les moltes mans de l’Ofèlia Dracs— és un autor complex, que amb els seus diversos noms de lletra sembla respondre afirmativament a la pregunta que de vegades es fa, respecte de si existeix o no la literatura infantil i juvenil com a forma especial de la literatura (com a gènere, o com a literatura marcada pel seu públic). Quant a la literatura per a infants i joves, jo entenc que en Joles ha aportat molta fantasia, treball lèxic, trames ben construides i, sovint, humor.

La rosa de Sant Jordi (ed. Cruïlla, il·lustrada per na Roser Capdevila), amb la seva senzillesa, és una de les històries que més m’agraden d’ell, molt rodona i ben trabada. Per a lectors infantils que ja necessiten més que un àlbum o per a llegir acompanyant els més petits. (En publicaré una nota específica d’aquí a uns dies.)

La foto és de les pàgines de l’AELC.

Diversos són els homes i diverses les parles, Salvador Espriu

.

.

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
«Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor».

.

(Poema XXX de La pell de brau. La imatge l’he trobada aquí.)

Cançó després de la pluja, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

.

.

CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.

A l’escarabat bum bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.

Una mica de cel blau,
una mica mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.

Qui puja la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s’encén i s’apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s’apaga i s’encén,
farigola, romeguer.

El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!

.

(Poema 1 de «Fira encesa», secció inicial d’Imitació del foc. Imatge de BocaJoe)