‘Amb els peus enlaire’, d’Agustín Fernández Paz

Amb els peus enlaire, d’Agustín Fernández Paz, és un bon exemple d’una mena de literatura no especialment freqüent: la que es dirigeix als nanos plantejant-los un món d’adults amb problemes marcadament propis, però alhora exportables al món infantil. No tant com a literatura d’iniciació, potser, sinó més aviat com a analogia amb capacitat de fer créixer. Lògicament, no és la variant amb més ganxo, però pot valdre la pena, quan en efecte aconsegueix estirar el lector fora del seu món previsible. En aquest cas, la contenció de l’autor i la introducció de l’element fantàstic són prou eficaces, entenc. La solitud del protagonista, tancat en una vida grisa, la descoberta de la capacitat de volar, els remeis més o menys casolans i la trobada final amb el grup es conten de forma clara i suggeridora. Els quadrets a color de Miguelanxo Prado permeten, com el protagonista, veure el món des de noves perspectives.

• Agustín Fernández Paz, Amb els peus enlaire. Traducció de Cos pés no aire per Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Miguelanxo Prado. Barcanova, Barcelona, 2001. 84-489-0958-5. A partir d’uns 10 anys.

‘El faedor de mentides’, de Maria Carme Roca

Il·lustració d'Òscar Antin

«Ningú no em creia quan els deia que jo, Alexandre, era el Príncep de les Maresmes, fill del rei Albatros i de la reina Fortuna.
Ningú. Ho podia llegir a les seves cares on també hi endevinava el disgust. Ells, els enemics, intentaven saber de mi, em feien preguntes i jo… Bé, jo responia el que sabia o el que creia saber, perquè necessitava que ajudessin el pare.
El rei, el meu pare, estava molt malalt, i per això el vaig dur a un centre hospitalari perquè el curessin. Però ells s’entossudien a fer-me tota mena de preguntes, com si això pogués servir d’alguna cosa.
—Si us plau, és important —m’asseguraven.
I jo intentava explicar tot el que sabia sobre la meva identitat, el que el pare m’havia ensenyat que digués. Els vaig dir que feia gairebé cent quarantatres llunes que vaig néixer durant la nit d’una tardor molt plujosa. Els vaig dir també que ho vaig fer bressolat pel vent de llevant, sota l’aixopluc d’un palau de canyars i sorra.»

L’Alexandre arriba als serveis socials amb aquesta estranya història. Ningú no el creu ni el relat és cert: a poc a poc, caldrà anar resseguint les pistes fins a esbrinar perquè viu en una cisterna abandonada entre uns canyars. No es tracta en cap cas d’un relat de denúncia social, perquè la marginació obeeix a una decisió intencionada del pare, no a una manca de recursos econòmics. El llibre s’endinsa, doncs, en l’evolució emocional del xicot: la progressiva descoberta de la veritat, la relació amb el personal mèdic, les assistents socials i els altres nens d’acollida (el terrible Kilian, la simpàtica Mar) i, finalment, la retrobada amb la mare que havia estat mitificada com a «reina Fortuna».

• Maria Carme Roca, El faedor de mentides. Il·lustracions d’inici de capítol d’Òscar Antin. Barcanova, Barcelona, 2003. ISBN 84-489-1382-5.

Premis Barcanova per a Carles Sala i Maria Àngels Juanmiquel

Notícia de Barcanova:

«El jurat del Premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil, format per Anna Maria Farrés, Anna Gasol, Roser Llistosella, Pere Martí, Josep Sampere i Olga Vives, presidit per Pep Duran i, actuant com a secretària Sara Moyano, reunit a Barcelona el dia 9 de desembre de 2009, després d’analitzar i valorar els 77 originals presentats en aquesta convocatòria, ha decidit atorgar el primer premi a l’obra presentada amb el títol Poti-poti a la granja, de Carles Sala i Vila. I el segon premi, a l’obra presentada amb el títol El dia del voltor, de M. Àngels Juanmiquel.

Els membres del jurat destaquen, de l’obra guanyadora del primer premi, el joc senzill de disbarats, el sentit de l’humor i la tendresa dels personatges. És un conte senzill amb tots els ingredients d’un conte tradicional. Té com a virtut donar temps als temps. Aquest llibre serà publicat en la col·lecció «Sopa de Llibres».

De l’obra finalista n’han valorat la crida a la supervivència i la esperança. Destaca el valor de la oralitat i la lectura per aprendre a superar les desgràcies i preservar la memòria, i la creació d’un atmosfera fantàstica però convincent. Aquest llibre serà publicat en la col·lecció «Antaviana Nova».

D’acord amb el punt 3.3 de les Bases del Premi, el jurat ha reconegut també la qualitat literària de les següents obres i proposa a l’editorial l’estudi de la seva publicació: El secret del Cadí, de Francesc Xavier Ambrós; Tremolaran les ones, de Ximo Cerdà.»

El crim de lord Arthur Savile, d’Oscar Wilde

En situacions de foscor —quan es combina la repressió moral amb la hipocresia, com a l’època victoriana o la franquista—, l’enginy sol sortir endavant i subvertir l’ordre amb la ironia, més o menys amarga en el seu fons. És el cas d’El crim de lord Arthur Savile, conegut conte d’Oscar Wilde on el protagonista es veu «moralment obligat» a cometre un crim que li han anunciat (en un context gairebé grotesc) com a part del seu destí:

Després del crim, podria dur Sybil als seus braços sabent que ella no es ruboritzaria mai per culpa d’ell, no baixaria mai el cap de vergonya. Però primer havia de fer el crim i com més prompte millor per als dos.

Molts homes al seu lloc haurien preferit el camí de roses i flors de la frivolitat a les escarpades altures del deure, però Lord Arthur era massa conscienciós per posar el plaer sobre els principis.

No és un conte que entri fàcilment, donat que la burla envelleix amb una certa rapidesa i molts dels blancs contra dels quals apuntava Wilde han caigut de fa temps (notablement, la societat aristocràtica) i d’altres referències seran difícils de pillar per un lector jove (si empra una edició sense anotar; d’altra banda, l’humor i les notes al peu són força incompatibles). Però val la pena, perquè quan la bola de neu pren força, és molt difícil deturar tant el riure com la reflexió amb un calfred a l’espinada.

Cito per la traducció de Víctor A. Oroval a Bromera. També el trobareu dins El fantasma de Canterville i altres relats, a Barcanova, en traducció de Josep Vallverdú. A Gutenberg.org el podeu llegir en anglès. La imatge es d’Aubrey Beardsley per l’obra Salomè.

Gener, de Miquel Martí i Pol

*

Pel gener comença l’any
i els onze mesos que falten
fan que el fred no es senti tant.

Els tres reis, majestuosos,
passen per ciutats i viles
i són sempre generosos.

Amb la neu, si n’ha caigut,
fem un ninot que ens contempla
i té el nas molt punxegut.

Però una ullada de sol
el pot fondre de seguida
i tots hem de portar dol.

Cal anar amb compte amb el glaç,
que si bades i rellisques
et pots molt ben trencar un braç.

Pel gener fa un fred molt viu,
se’ns han acabat les festes
i tots enyorem l’estiu.

*

Miquel Martí i Pol, Per molts anys!, il·lustrat per la Carme Solé Vendrell, Barcanova, 1999.

Bon profit!, de Miquel Martí i Pol i Carme Solé Vendrell

*

FLAM

Sempre que a casa fan flam,
quin reclam!,
pels llepafils i pels altres
és un ham.

Quan el porten a la taula
gronxa al plat
i li claves la cullera
de bon grat.

Avis i nens l’aprecien
i és ben clar,
perquè pel flam no fa falta
mastegar.

*

Miquel Martí i Pol, Bon profit!, il·lustrat per la Carme Solé Vendrell, Barcanova, 1999. Les il·lustracions del llibre fan homenatge a nombrosos autors catalans i internacionals, com Sendak, Delessert, Ross, Balzola, Janosch, McKee, Mercè Llimona, Junceda o Cesc. La imatge que he triat no és la del flam, sinó la primera del llibre, que homenatja Sendak amb molt lògica, donat que recorda el seu In the Night Kitchen. (Disculpeu la ratlla del pas de pàgina.)

Premis Barcanova d’infantil i juvenil

Els premis Barcanova han correspost a Gemma Pasqual, per Llàgrimes sobre Badgad, en l’apartat de juvenil; i a Carles Sala, per Flairosa, la bruixa dels sabons, en infantil. Llegiu-ne més detalls a Vilaweb. Enguany, amb normes i un calendari renovats, la participació ha estat més alta de l’habitual en els darrers temps: 46 originals a infantil i 35 a juvenil. Felicitats als guanyadors!