Un Sant Jordi de qualitat, i no de quantitat?

A mi, he de reconèixer que Sant Jordi, en les dimensions de Barcelona als seus carrers centrals, m’atrau ben poc. Quan vivia a fora de Catalunya ho trobava infinitament a faltar, però ara trobo poc plaer en els carrers atapeïts a no poder més, les taules de novetats repetides ad nauseam, les cues per al Punset o qui toqui aquest any, la centèsima rosa “solidària”… Jo insistiria més a la via de la setmana del llibre (si no el mes), repartiria taules per la ciutat seguint rutes temàtiques, donaria prioritat a llibreters i editors, en fi: donaria prioritat a la qualitat, no a la quantitat.

També és cert que Sant Jordi simbolitza un món al revés, on el llibre ocupa un lloc central; i d’aquí trobar-ho en falta quan no hi és. En parla també, des d’un altre punt de vista, Milena Busquets:

“Visca l’aberració, de Milena Busquets
http://www.elperiodico.cat/…/opinio/visca-laberracio-5070661

El meu admirat Juan Marsé explica una anècdota que m’encanta: un dia qualsevol, no era Sant Jordi, va anar a firmar exemplars dels seus llibres en uns grans magatzems. Els organitzadors de l’esdeveniment el van fer seure darrere d’una taula amb diverses piles de la seva última novel·la i van desaparèixer. Van anar passant els minuts i les hores sense que arribés cap lector.

Finalment, Juan va veure amb cert alleujament com se li acostava una dona. Quan va ser al seu davant, li va preguntar: «¿Quant val?». Juan li va respondre, sol·lícit: «Doncs no ho sé, uns 15 euros, crec». I va agafar un dels llibres per assegurar-se del preu exacte. Llavors la dona el va mirar perplexa i va exclamar: «¡No, no! ¡El llibre, no! ¡La taula! ¡¿Quant val la taula?!».

I era Juan Marsé, un dels millors escriptors d’aquest país.

En una altra ocasió, jo estava sola i abandonada davant d’una pila dels meus llibres esperant que aparegués algun lector, quan se’m va acostar una dona (espero que no fos la mateixa que se li va acostar a Juan) i em va dir mirant-me amb cara de llàstima: «Nena, no et preocupis, t’assembles molt a la filla de l’amo de Zara, si això dels llibres no et funciona, sempre et pots dedicar a fer-li de doble».

No estic gaire segura de quin futur es devia imaginar la senyora que podia tenir una doble de la filla de l’amo de Zara, però de totes maneres li vaig agrair el consell i li vaig prometre que ho tindria en compte. No va comprar cap llibre.
El senyal inequívoc de l’èxit

No conec cap autor que no tingui una anècdota d’aquesta mena. Aquest és l’autèntic dia a dia dels escriptors i dels llibres en aquest país. Per un costat, és fantàstic perquè per molts llibres que un hagi venut, per molt bones crítiques que obtingui i per molta tírria que li tinguin els seus col·legues escriptors (en aquest país, aquest és el senyal inequívoc de l’èxit), obliga els autors, persones en general proclius a tenir el cap als núvols, a mantenir (almenys) els peus a la terra. Però per un altre costat és un desastre perquè és la demostració que vivim en un país que llegeix massa poc.

Sant Jordi és una aberració meravellosa, l’únic dia de l’any en què la carbassa es converteix en carrossa. L’únic dia de l’any en què podem sortir (cautelosament) vestits de prínceps i de princeses. La resta del temps som la persona que passa hores (laborables) al fons del bar pensant en les musaranyes, l’amic que preocupa els altres del grup perquè no saben com podrà guanyar-se la vida, el guillat que dedica un o dos anys a posar-se en la pell d’una altra persona i, finalment, el que espera que, en algun moment, arribi un lector que el converteixi en príncep.

Feliç Sant Jordi.”

Més sobre els estils caiguts, o no tant

Una companya m’envia amablement una nota al fil d’una conversa que manteníem sobre el model de llengua que caldria emprar en la literatura infantil (més aviat, els models, en plural; no tots els llibres ni tots els estils d’il·lustració demanen el mateix). Jo vaig créixer com a lector de català amb l’empenta exigent i didàctica de Vallverdú, Carbó o Saladrigas; però als meus fills hi ha traduccions modernes que els costen, els distancien del llibre que els proposo. Traduccions dic, sobre tot, perquè avui ja gairebé ningú escriu amb el vocabulari de la vella literatura infantil que havia fet puntals del lèxic (i del rigor sintàctic i gramatical, potser; la mateixa paraula “rigor” ja és de doble tall). El contrast és clar i per força ens ocupa/preocupa als que llegim també propostes descatalogades. Jo en parlava breument aquí i aquí, entre altres llocs (com aquí). La nota en qüestió és a Núvol i s’intitula amb la pregunta “El català infantil està de rebaixes?”.

Mares de llibres

Si la nostra societat fos un barri, els amics dels llibres seríem una família nombrosa. No omplim el barri ni som tan pocs com a vegades ens enorgullim de dir. Quan hi ha reunió familiar, ens agrada veure què ens porten les tietes (a voltes, els tiets). Sempre ho fan amb entusiasme, sovint ens el contagien, però amb el temps també podem girar la mirada i no només contemplar –tocar, llegir, pensar– els seus llibres, sinó contemplar la forma mateixa amb què ens els duen, la relació d’elles amb els seus fruits. Hi ha cops que somriem i pensem: «Aquesta és molt teva» o «Fa molt per a tu».

Una editora, doncs, es dibuixa a si mateixa un perfil amb les seves propostes. No sempre és clar (som humans, no dibuixos bidimensionals), no està lliure de contradiccions, però amb els anys un veu llibres que son «molt de». ¿Y tú, de quien eres…? Podríem dir que és una estratègia de mercat («Te’n pots refiar, és de…», ens dirà la llibretera del barri), i potser ho és, però hi ha espais on el nostre mercat es mou amb números tan petits que sovint estem més a prop de la imatge inicial de la tieta: no en va, més d’una de les nostres grans editorials (si pensem en riquesa de les propostes, i no en quantitat de llibres produïts) és unipersonal, o poc més. Potser pensem «tieta» i se’ns pensa «conca», coses de la llengua heretada; diem-ne doncs «mare», si voleu, en el marc d’un quibuts de moltes mares.

Capsetes retolades

Pel que fa a negra o no, jo escric, no és el meu problema posar etiqueta a allò que escric. Aquesta és una mania de professors de literatura i llibreters, que treballen com a entomòlegs, ficant-te en capsetes retolades, quan la literatura és dialèctica, la suma de les parts sempre dóna un altre ésser diferent que pot cabre en moltes capsetes, o sigui que no cap en cap. A més, tot el que he escrit i publicat fins avui és polític.

• D’aquesta entrevista amb Raúl Argemí

Reflexions de Jaume Centelles sobre la coeducació

Val la pena llegir la nota sencera, perquè segueix sent molt necessària (n’hi ha prou de veure un consell d’administració o una reunió de polítics). Però aquí en vull destacar un paràgraf en concret, perquè inclou l’apel·lació directa als autors:

Quan seleccionem llibres per a la biblioteca escolar o per a la biblioteca d’aula, hauríem d’estar més atents als aspectes coeducatius i felicitar les editorials que fan apostes valentes i trencadores perquè aquesta hauria de ser la seva funció. Sempre hem pensat que els autors, com a artistes, haurien de tenir una postura “anticonservadora” i obrir camins mostrant noves formes de relació igualitàries i no sexistes entre les persones.

Dit així, sembla difícil no estar-hi d’acord. És maca, la concepció de l’art i de l’artista com una onada que va obrint pas pel món cap a un futur més just. Però alhora és reductiva. Penso que inclou massa pes de la funció didàctica. D’una banda, la força de l’art neix, en bona part, del seu lligam amb la realitat. En el camp humorístic, no cal dir-ho, però també en el simplement realista. Una fotografia que reflecteix la realitat és deseducadora? Ha de ser necessàriament coeducadora? La literatura massa didàctica desenganxa els menuts, i més encara els joves. Però alhora, els nanos fan servir els motllos narratius com a model d’explicació i de construcció de la vida. Fem molt d’enrenou per Sant Jordi i després hem de desfer l’associació del nen com a cavaller salvador de princeses que no saben sortir soles dels problemes.

Jo personalment afirmaria una cosa una mica diferent: el dret de la literatura a ser, abans que res, literatura, capaç d’atraure, commoure i fer pensar. No crec que la literatura s’hagi de moure sempre en el terreny bé de la perfecció social i moral, bé de la crítica dels comportaments reprovables. Al mateix temps, sobre tot en la literatura de consum, patim per les dues bandes: per la reproducció de models caducs i per la reproducció automàtica del nou model de supernena superactiva.

Pensem-ho arran d’una figura tòpica que ningú sol molestar-se en criticar: la del grassonet atabalat, bon jan però incapaç de resoldre res si no és com a resultat involuntari de la seva maldestreria. Ser grassó en una classe sol ser un mal negoci, i els tòpics no ajuden. Alhora, també val a dir que la literatura, per molt que la valorem, i més la infantil, parteix en bona mesura dels tòpics, els fa servir, són maons naturals del gremi. N’anem corregint, n’anem afermant, però en bona part ens movem en valors compartits i, si no, són obres massa poc comprensibles per als petits.

La meva recepta personal en tot aquest destret seria, potser: més diversitat, més sinceritat, més valentia. Però sense dramatitzar.

Arcaismes i riquesa de l’idioma

En una línia molt diferent a la d’aquesta nota prèvia sobre els estils caiguts, Xavier Pericay i Ferran Toutain es demanaven també fa un grapadet d’anys (el 1986) si els arcaismes no tenen un pes excessiu en el nostre model:

… l’error està a creure que la literatura és un museu paleontològic o que el mèrit d’un estil consisteix en allò que falsament es coneix per «riquesa de l’idioma». Se sol entendre per això l’abús sistemàtic de solucions cultes, arcaiques o dialectals estranyes a l’ús general. La divisa que hi ha implícita en aquesta creença podria ser: «Com més desconeguda és una paraula més bo és l’escriptor que la fa servir». Naturalment, l’ampliació de vocabulari té tot el sentit del món quan es tracta de guanyar en precisió; però ¿quina és la tradició literària que té per finalitat la implantació de l’arcaisme i l’inflament retòric? Els efectes estètics que persegueix la creació lingüística, sempre lligats a una finalitat concreta i no al gust pel decorativisme sobreposat, s’aconsegueixen treballant l’estructura de les frases, la puntuació i el ritme; triant l’adjectivació precisa i eliminant el que resulta superflu o innecessari… no pas exhibint totes les formes caigudes en desús que l’escriptor ha estat capaç d’aprendre. És clar que un autor pot obtenir resultats excel·lents utilitzant en els seus textos tot el potencial lèxic que li ofereix la llengua, però les característiques literàries d’un estil no han tingut mai res a veure amb l’abundància d’arcaismes.

La llarga polèmica teòrica entre el català ric i el català light ha afluixat i ens deixa amb models lingüístics diversos: a la premsa, tenen poc a veure l’Ara i El Periódico. Al conjunt de la literatura infantil i juvenil, tot i el potencial educatiu, el pes s’ha decantat prou clarament pel model més o menys light.

En el procés general s’hi poden veure tot de fites. Per exemple, la revisió estilística d’un Monzó que, inicialment, s’assemblava més a Calders que ens els seus textos posteriors. Però potser un exemple més clar, per la seva innocència, és com l’advertència dels Ferrocarrils de la Generalitat quan sona el xiulet de tancament de les portes ha passat del vell no entreu al tren ni en sortiu al modern no entreu ni sortiu del tren.

Estils caiguts…

Guaitava de lluny estant com la badia es desplegava llisa i rutilant. Rompia un dia assolellat de les darreries d’estiu. Em sacsejaven estremiments d’alegria tot contemplant embadalit la grandiositat de la mar brillant, tacada d’ombra i de llum. I de mica en mica, amb el cap curull de resplendors cotonoses, vaig avançar fins arran d’aigua.

La bonior somorta del líquid, ara verdosenc, m’abaltia. Em feia sentir una mena de neguit electritzant… A l’estona m’allunyava de la sorra. Nedava amb braçada llarga, vigorosa, endut pel rosec d’una frisança injustificada… Al peu del rocall, recolzat d’estribord sobre el llit de sorra grumollosa de color magenta, hi vaig descobrir l’escorç d’un llagut.

Així es llegia a Robert Saladrigas a Històries a mig camí (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977). És un estil caigut, crec; eren anys de proposta, o, més aviat, de somni de revifalla, recuperació del vincle trencat per la guerra. Però aquesta llengua culta (de fet: la concepció de la literatura com a introducció a la llengua culta), amb poques excepcions, ha desaparegut del panorama juvenil. Em sap greu; potser perquè jo vaig créixer amb ella, amb La Xarxa i amb els Grumets de tendència històrica, potser perquè el futur té cada dia més cara d’assimilació amb el castellà, i no tot és sobreviure: també importa com.

Tu ets tan jo com jo

He hagut de pensar qui eres, quins eren els teus drets, que no eres com una d’aquelles —tantes— persones que en l’escenari de la nostra vida ens hem acostumat a veure només com a extres, com a figures satèl·lit. He hagut de desprendre’m de la meva visió «jo» del món per poder comprendre que tu també ets un «centre» de vida humana, que tu ets tan «jo» —tan protagonista, doncs, tan únic i tan «principal»— en el teu univers com pugui ser-ho, en el seu, qualsevol altra persona.

Així diu Josep M. Espinàs en una de les pàgines inicials d’El teu nom és Olga. Ell ho deia en referència a la seva filla «subnormal» (per fer servir la paraula que l’autor reivindica usar en contra de la invisibilitat de les persones amb un grau alt de discapacitat intel·lectual); però a mi em sembla vàlid en relació a qualsevol nen o nena: tu ets tan jo com jo.

• Josep M. Espinàs, El teu nom és Olga, La Campana, Barcelona, 1986 (cita de 22a. edició, 1991, p. 13)

A Faristol, ‘Joana Raspall, un clàssic de la poesia per a infants’

«Joana Raspall és, en definitiva, una escriptora que treballa amb les mateixes serietat i professionalitat quan escriu poesia per a infants que quan redacta diccionaris per a adults. I quan escriu poesia infantil tan aviat ens proposa versos lírics com versos humorístics; tan aviat escriu sobre temes clàssics com se les heu amb herois de la modernitat; tan aviat canta com juga com conta. Perquè és una poetessa de debò, no pas una d’emergència, com podria fer maliciar la seva declaració de servei.»

• Miquel Desclot, en aquest article de Faristol, que val la pena llegir complet perquè inclou una breu, però concloent, anàlisi de dos poemes

Presentació i comentari de ‘Tresors perduts’, de Ramon Homs

Girona, 15 de novembre. Pitgeu per a ampliar.

He llegit amb un somriure Tresors perduts, del company d’interessos lectors Ramon Homs, a qui coneixereu pel blog El país dels kokamuskes. Es tracta d’una novel·la d’humor suau i certa intriga, centrada en dos personatges d’edat universitària, que munten una agència d’esports d’aventura al poble d’estiueig. Els contracta un turista alemany que sembla l’hereu d’uns nazis a la recerca dels tresors del títol… però no tot és com sembla.

Com diu aquesta ressenya, la clau no és l’intriga, sinó l’humor. Un humor especialment contingut, molt allunyat de la línia «heavy» de certa narrativa juvenil (amiga dels temes durs, les conductes polèmiques, els insults o altres formes d’agressivitat) i alhora de les fantasies d’estil o d’imaginació. Són més aviat ironies sobre el comportament humà.

Un aspecte curiós, al meu parer, és la distribució de l’autoritat moral per edats. En la majoria de les novel·les d’intriga juvenils, els protagonistes són més aventurers i, alhora, encerten més que els adults (tret de les poques excepcions d’algun personatge que fa d’ajudant, sovint insospitat). Troben vies impossibles, tenen una intuïció màgica i, al final, això se’ls reconeix i gairebé els han de demanar perdó per no haver cregut en ells. Gairebé mai, per descomptat, se’ls renya de formes que ells hagin d’admetre. Aquí, en canvi, el bon criteri és el dels adults, i molt clarament, el de l’avi: «l’avi els va clavar un arrambatge memorable: que per què havien anat a veure en Pitu sense dir-li res; que què feien tafanejant … i un etcètera molt llarg i més enraonat. Els va prohibir sortir fins a nova ordre. Els dos germans es van disculpar, conscients de la seva falta i realmente capficats …».

Tot plegat, em fa pensar en un aire que, a falta d’una paraula millor, qualificaria de conservador. Llegiu-ho com a terme moral, no polític: és una novel·la que mira els joves des de dalt, amb voluntat d’ajudar a guiar-los. Això, en el conjunt del panorama literari actual, em sembla que planteja el següent dubte: estem mirant el món juvenil des d’on correspon fer-ho o bé ens excedim en l’afalac i l’emoció?

Com a aspecte tècnic que millorar: la maquetació deficient de l’estructura «L’», que no deixa espai entre la L i la lletra posterior.

Un repàs a les nostres col·leccions de teatre, per Josep M. Aloy

Us convido a llegir el repàs que Josep M. Aloy fa de les nostres col·leccions de teatre al seu Mascaró de proa: Teatre Edebé, les diverses sèries de La Galera i el Micalet Teatre de Bromera. Conclou així, amb paraules que suscric: «El teatre per a joves però mereix més atenció de la que rep. Una societat que no estima el teatre és una societat mancada d’una eina necessària per a la seva educació estètica i literària. I la nostra societat s’ho ha de fer mirar. Marta Luna es preguntava els perquès d’aquesta situació de migradesa en un article a la revista Faristol on feia una valoració sobre l’estat de la qüestió, teatralment parlant, i acabava amb un interrogant dramàtic: No ens estem deixant perdre alguna cosa? Alguns hi haurien de rumiar una mica.»

No aules, sinó tallers i laboratoris (Tonucci)

¿Tot això es pot aplicar en aules amb més nens, que és cap on anem?

Les aules haurien de desaparèixer, són una estructura artificial. L’escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s’haurien de moure i passar d’un lloc a un altre en funció dels seus interessos. Podria haver-hi un espai per a la ciència, un per a la lectura, un per a la música, un per a l’art. El tema del nombre de nens és un problema, és cert. Però és més complicat tenir un nombre baix d’alumnes de la mateixa edat que no pas un nombre alt d’alumnes de totes les edats. Aquest tema és clau. És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada per edats. El grup és útil i interessant si és variat.

Quins dèficits tenim els adults educats en aquest sistema que no tindríem si haguéssim estat educats d’acord amb aquesta proposta?

El gran dèficit és que hem hagut d’aprendre-ho tot després de l’escola, gairebé res del que vam aprendre allà va resultar útil per viure. Cada un de nosaltres té un àmbit potencial d’excel·lència. I el paper de l’educació hauria de ser buscar-lo, identificar-lo, ajudar la persona a reconèixer-lo i valorar-lo, desenvolupar-lo tant com sigui possible. Així les persones estarien satisfetes i serien felices, i això és el que hauria de ser l’objectiu de tots els nostres projectes de vida. Així també es més fàcil trobar feina, i en aquests moments és molt important, perquè per als millors hi ha feina.

• D’aquesta entrevista de Thaïs Gutiérrez a Francesco Tonucci (diari ARA)

Miquel Desclot, sobre poesia infantil

… Quines raons et van portar a començar a escriure poesia per a infants?

Purament, una necessitat col·lectiva. Ara costa una mica d’entendre, però en aquell moment no hi havia res, per als nanos! Res de nou! Només allò que es recordava d’abans de la guerra. Mentre feia la carrera, també feia classes de català a l’escola dels jesuïtes del Clot, dins l’horari lectiu (una autèntica novetat, en aquell temps). Això suposava experimentar, perquè era una cosa que no s’havia fet, en aquella escola ni quasi enlloc. Vaig buscar referències per orientar-me, i vaig anar a parar a Rosa Sensat, que era la punta de llança de la formació pedagògica. Allà vaig conèixer en Josep Maria Cormand i la Fina Rifà, que també eren mestres. Ens vam fer amics, i ells van ser qui em van convèncer que, a més de la poesia que ja estava fent, calia que fes literatura per a nens, perquè no hi havia material per enlloc. En aquesta mateixa època, entorn del 1970, La Galera començava a demanar a gent de l’ensenyament com Emili Teixidor o Josep Vallverdú que escrivissin per a la mainada. En Josep Maria i la Fina em van portar a La Galera i em van presentar a l’Andreu Dòria, fundador de l’editorial, que treballava conjuntament amb Rosa Sensat. Com que faltava gent per fer aquella feina, ràpidament em va encarregar un parell de llibres. Era un material que la gent, la societat, demanava. I per això ho vaig fer. Els mestres més actius es trobaven desemparats en aquest aspecte. És una feina que he fet més sovint per encàrrec que no pas per inclinació personal, però l’he feta molt de gust.

Així, quina és la teva dèria principal pel que fa a l’escriptura?

La poesia.

La que fas per a adults?

Sí, però ha arribat un punt en què no hi faig diferències. Encara que la poesia canviï de públic, no l’escric de manera diferent. El primer llibre de poesia per a infants, El blanc i el negre, me’l vaig plantejar tan seriosament com la que faig per a adults. Això ho tinc molt clar: els nens són tan eixerits com els grans, encara que no els pots exigir la mateixa experiència lingüística i cultural. Això sí, jugo molt més amb les paraules i em diverteixo molt. Amb els grans, m’he tornat més circumspecte. Em fa terror escriure per escriure, omplir els llibres de versos prescindibles. Cada cop més.

• Llegiu l’entrevista completa, feta per Òscar Rocabert, a Núvol

Altervides: tres casos d’educació alternativa a l’escola convencional, i La educación prohibida

Per via de dues mestres, m’arriben dos vídeos de reflexió pedagògica. El primer el trobo molt interessant, pel seu caràcter de descripció i reflexió més positiva que a la contra, que mostra persones que han buscat camins alternatius a l’escola tradicional, ja sigui familiars o col·lectius (dins mateix de l’escola pública, però no convencional). El segon, la veritat, el trobo massa maniqueu i negatiu, més destructiu que constructiu (i aquí és un problema greu, doncs, haver començat per ridiculitzar allò que critiques); però alguns dels arguments que aporta són interessants (i encertats, al meu parer).

• Per al primer vídeo i l’escola Congrés-Indians, vegeu el blog Cafè pedagògic; del segon en parlen també en aquesta nota de El País

Roser Ros parla de la feina de narrador

Un tastet de l’entrevista, feta per Carme Riera Sanfeliu i publicada a l’Ara:

«Quina és la feina d’un narrador?

Consisteix a llegir i escoltar molt, digerir-ho i comunicar-ho a través de la paraula viva. Al darrere d’un narrador sempre hi trobaràs un lector que llegeix molt més del que pot explicar i que així s’alimenta de llenguatge i d’imaginari. Gairebé tots els contes orals que recuperem són de finals del segle dinou. La mentalitat ha canviat molt, les històries les recopilaven homes, i molts eren clergues que van dedicar-se a censurar continguts. Una de les nostres responsabilitats ara és buscar moltes versions i acabar creant la nostra. Mai sentiràs dues històries iguals.

Explicar contes és una tradició que sembla llunyana.

És cert que s’ha perdut tal com es feia. Aquí a Catalunya s’ha mantingut amb esforç gràcies a les biblioteques i les escoles, herència de l’època de la República. S’ha reprès la narració per educar futurs lectors, i perquè no es perdi una cultura que ens ha forjat a tots plegats.

On puc anar a escoltar contes?

El lloc amb més experiència a Barcelona és el Harlem Jazz Club. Fa molts anys que programa relats per a adults. Hi ha passat el bo i millor de Barcelona i del món. Aquí hi ha el canvi: mai havíem considerat la narració oral com un espectacle, però l’arribada de narradors de Llatinoamèrica que explicaven contes des de fa temps en fòrums, teatres i places públiques ens en va fer adonar.»

• Per llegir-la completa, aquest enllaç de l’Ara o aquesta nota d’Amb els peus a terra
• Web de Tantàgora

“En els llibres transmeto la meva ràbia i el meu amor”: Enric Larreula als clubs de lectura de la biblioteca de Cambrils

El següent vídeo és potser breu, però d’una banda, en Larreula es defineix molt bé (sobre tot si pensem en la càrrega política, catalanista i antiespanyolista, de molts dels seus llibres) i, a més, posa de relleu la bona tasca de foment de la lectura que es fa a moltes de les nostres biblioteques.

• Referències a Enric Larreula en aquest bloc

“Endavant amb l’aventura i no afluixem! Molta sort i bones lectures!”, petit homenatge a Emili Teixidor

El tot social que encara formem —qui sap per quant de temps— entorn de la cultura catalana està profundament commogut per la mort d’Emili Teixidor, autor de molts dels grans llibres que ens han ensenyat a llegir; a estimar llegir, millor dit. Em pregunto perquè en aquest bloc a penes hi ha referències a ell, quan en col·lecciono les obres i tinc les seves planes, gairebé, amb més cantonades doblegades que senceres. Potser la resposta és tan simple com això: és un autor tan ric, que se’m fa difícil d’encabir en la nota d’un bloc tot el que em suggereixen els seus llibres. Impossible, però, mantenir ara el silenci i no sumar-se al clam de la catosfera.

Per a mi, Teixidor, l’Emili, ha estat sobre tot un engrescador ben contagiós; i si algú ho llegeix com a fet menor, jo ho dic com a fet cabdal, molt més que haver estat «l’autor de Pa negre». Encara fa ben poc, escrivia: «El primer esglaó que ens eleva per damunt dels animals és el llenguatge. De manera que potser la millor manera de guanyar la batalla contra la invasió de les màquines que ens inunda i ens tempta cada dia, és la lectura. Els llibres són l’aliment d’aquesta màquina de lligar boira que és la intel·ligència, la imaginació, la memòria… O sigui que endavant amb l’aventura i no afluixem! Molta sort i bones lectures!».

Ens costarà dir-ho millor.

• Del pròleg a la recent reedició de Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, al que accedeixo en línia a través d’aquesta nota de Vilaweb.

Joan Pinilla parla del seu estudi històric ‘La infància. Una història fosca’ (vídeo)

‘La solució’, de Bertolt Brecht

.

LA SOLUCIÓ

Després de la revolta del 17 de juny
El secretari de la Unió d’Escriptors va fer
Repartir fulls de propaganda a la Stalinallee
Hom hi podia llegir que el poble
Havia perdut la confiança del govern
I que només treballant doble
Podria reconquerir-la. No seria
Molt més senzill que el govern
Dissolgués el poble i
N’elegís un de nou?

.

• Bertolt Brecht, Les elegies de Buckow. Traducció de Feliu Formosa, Edicions 62, 1974.
• Die Lösung // Nach dem Aufstand des 17. Juni / Ließ der Sekretär des Schriftstellerverbands / In der Stalinallee Flugblätter verteilen / Auf denen zu lesen war, daß das Volk / Das Vertrauen der Regierung verscherzt habe / Und es nur durch verdoppelte Arbeit / zurückerobern könne. Wäre es da / Nicht doch einfacher, die Regierung / Löste das Volk auf und / Wählte ein anderes?

Irene Balaguer i Maria Vinuesa, de Rosa Sensat, parlen sobre educació a una reunió del #15M a Plaça Catalunya

Tendències d’enguany a la LIJ, a Vilaweb

«Quines tendències despunten enguany? Aquesta és la pregunta que VilaWeb acostuma a fer pels volts de Nadal a alguns editors de l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Hem parlat amb Iolanda Batallé de La Galera, Patrizia Campana d’Estrella Polar, Reina Duarte d’Edebé i Joan Carles Girbés de Bromera. No tots van d’acord en tot, però en general parlen de la davallada de la novel·la de vampirs, homes llop i zombis, en l’àmbit juvenil, i l’interès creixent que susciten els mons distòpics. L’interès per la novel·la gràfica, i l’increment de les novel·les híbrides, amb il·lustracions que fan la lectura més atractiva. I en el cas dels més petits, cada vegada es fan llibres-joc més sorprenents i atractius.»

• Llegiu complet

La pallassa “Bleda” i Pere Hosta parlen de ‘Maduuuixes’ i el teatre familiar

• Companyia La Bleda

 

Educar sense violència: un vídeo per a la reflexió

• Vist al Cafè pedagògic

Properament, ‘La bruixa Lletjards’

El Cep i la Nansa ha tingut l’amabilitat d’incloure un conte meu a la seva col·lecció Ginjoler. Com sabeu els lectors d’aquest bloc, és una col·lecció ben especial perquè, a més del conte en català, inclou una versió en català signat i un DVD amb la narració en llengua de signes catalana (detalls). L’il·lustra en JuanolO, o sigui que riurem. En JuanolO també el coneixereu d’aquest mateix bloc, per Mooonstres; i podeu consultar el seu web i el seu bloc.

"Al bosc de Socapudenta, dins una cabana més bruta que una cort de porcs, viu la bruixa Lletjards. Per la meva dissort, jo també hi visc, en aquella porquera. La cosa va anar així...". Il·lustració de JuanolO. Pitgeu per a ampliar.

La bruixa Lletjards, retratada per en JuanolO. Pitgeu per a ampliar

Dic «riurem» perquè el propòsit del conte és així d’humil: vol fer riure, amb l’humor dels nanos, tan amics de l’exageració grotesca i políticament poc correcta. I un temps després, si es vol, anima a parlar dels complexos; d’aquelles persones que, segons el canon estètic, són (o som) lletges i de com ens ho podem prendre: amb amargor i autoengany o bé rient de nosaltres mateixos. Riurem, riure, rient; són paraules humils, potser sí, però fan el meu record més viu de les visites a escoles i jo les considero importants.

És previst que el conte surti el desembre. Em fa molta il·lusió!

‘El pupitre’ i ‘El pupitre, 40 anys després’, de Frato

• Francesto Tonucci, FRATO. 40 anys amb ulls d’infant. Graó, Barcelona, 2007. ISBN 978-84-7827-512-0.
• Vegeu també: Francesco Tonucci i “la bona escola”

‘La pedra del xaman’, de Hugh Scott

No recomano especialment La pedra del xaman, de Hugh Scott, perquè com a novel·la de terror em sembla més confusa que terrible i trobo que la resolució és poc treballada. Ara bé, té una característica particular contrària, que em crida l’atenció: la narració adopta un to poètic, farcit, sobre tot, de figures de personificació amb canvis de punt de vista. En conjunt, l’exigència literària és força més elevada, com el propi autor deixa clar al seu perfil de l’Scottish Book Trust. Em queda curiositat per llegir Why Weeps the Brogan?, la novel·la més reconeguda d’aquest autor singular.

Les llanternes configuraven cons brillants de borrallons recargolats, i ells caminaven dins aquests cons seguint el camí fins al pròxim fanal, murmurant de tal manera que la foscor no els pogués sentir.
La Martha va entreveure un sostre de palla amb dues finestres colgades de neu, i una xemeneia que s’enlairava en la nit, alenant un fantasma de fum. Al jardí, unes fileres d’esquelets petits i verds duien mortalles blanques. Era ben evident, va pensar ella, que allí vivia algú ben fort, ja que objectes molt pesants, com la talladora de gespa i uns tions ben gruixuts per a la llar de foc, eren ben col·locats al seu lloc, no pas mig endreçats per unes mans febles; i la porta principal era sòlida, i es va tancar secament al seu darrere com si sabés el seu deure.

• Hugh Scott, La pedra del xaman. Destino, 1990. Traducció de Jordi Fernando. ISBN 84-233-1845-1.

Sergi Belbel i Jordi Galceran parlen del teatre català: normalitat, llengua, públic i crítica

• La gravació no és nova, sinó del 2008, però els temes encara són vigents. No s’hi parla específicamente de teatre infantil o juvenil. Vist al canal de YouTube de Teatralnet

Què importa més que preservin les biblioteques, llibreries i editorials: els clàssics de qualitat o els textos més demanats? (tret d’una reflexió de Pere Ballart entorn del canon literari)

… La qüestió és si un cop tinguem una llista [d’obres i autors canònics] fruit d’un raonable consens els noms que aquesta contingui passaran realment a ser dignes de l’atenció que per categoria els pertoca. Seguirem veient que és inútil entrar en una llibreria i demanar segons quines obres, perquè no són ni en el fons de l’establiment ni tampoc al catàleg? Seguirem presenciant com les biblioteques públiques llencen o es desfan —«desafecten», és l’eufemisme tècnic que utilitzen— dels llibres que fa un temps que no són demanats en préstec (com alguns dels exemplars d’Horaci, Baroja, Dickens o Carner que tinc a casa meva, provinents de la biblioteca del meu barri)? Continuarem estudiant la nostra literatura a la universitat, curs rere curs, veient explicats en profunditat no aquells autors que se suposa que són el seu pilar, sinó tot d’epígons i escriptors menors? …

• Pere Ballart, «“Amb fervor i lleialtat”. A propòsit dels clàssics i del canon», dins El canon literari i la transmissió de la tradició, revista Cultura, número 6, cinquena època, juny de 2010, pp. 60-61.

‘Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent’, de Josep-Francesc Delgado

La muntanya és un dels pocs llocs que encara permet la descoberta èpica, si no ja de nous territoris i cims, sí d’un mateix. Probablement serva l’encant que podia tenir l’Àfrica o els pols al segle XIX, que a la novel·la va narrar Verne com ningú; però avui, més que l’aventura col·lectiva, semblem interessats per la personal.

Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent (premi Joaquim Ruyra del 1988 i primera novel·la d’una sèrie de l’Himàlaia que de fa poc compta ja quatre volums) narra una aventura alhora personal (de la protagonista) i col·lectiva (perquè un ascens d’alta muntanya és sempre tasca de grup). És col·lectiva també en un sentit literari: la forma narrativa que adopta no és lineal, sinó de reconstrucció i solució d’un enigma a partir d’anar reunint les aportacions de cada membre de l’expedició, com un puzle que anés prenent forma peça a peça. D’altra banda, destaca per un caràcter espiritual i màgic, amb un paper clau dels lames i el Ieti. La proposta reuneix, doncs, aventura, interès cultural i qualitat literària, i és merescut que s’hagi convertit en un clàssic de les recomanacions de batxillerat.

• Edició del Roure de Can Roca: La Garriga, 2007, ISBN 978-84-611-4558-4. Edició de Columna: Barcelona, 2004, 176 pp., ISBN 978-84-664-0059-6. Edició de Laia: Barcelona, 1988, 182 pp., ISBN 84-7668-171-2.
• Vegeu també: Cosari, de Josep-Francesc Delgado; SOS a sis mil metres, de Pau Joan Hernàndez.
• Nova edició adaptada a un català de nivell bàsic, amb vocabulari i fotografies.

Comencen a publicar-se en català les aventures del jove Sherlock Holmes, de Shane Peacock

Fa cosa d’un any us parlava d’un llibre de Robert Newman, Sherlock Holmes i el seu exèrcit d’irregulars, que al meu parer servava interès. Però el de Holmes és un personatge que no s’esgota i demana noves continuacions i adaptacions. En primer lloc, perquè no totes les seves històries originals, per clàssiques que les considerem, funcionen avui igual de bé. Més important encara, perquè el personatge és nostre, forma part de la nostra cultura, de les referències populars, fins de situacions de la vida quotidiana. És d’aquelles figures ja universals que reconeixem amb una simple silueta.

El buit de Newman s’omple ara amb l’inici de la publicació d’una nova sèrie, El jove Sherlock Holmes, del canadenc Shane Peacock, que fa un moviment habitual per exemple en el món dels còmics: recrear la infància o joventut dels herois, el seu període de formació, el seu primer cas. El primer volum s’anomena L’ull del corb i es presenta així: «Londres, 1867. Una dona és assassinada brutalment en un carreró. No gaire lluny d’allí, un jove de tretze anys somia una vida millor. Captivat pel crim, decideix saber-ne més coses… i acaba convertit en sospitós.» La pàgina d’informació de l’editor, Castellnou, és aquesta.

• Shane Peacock, El jove Sherlock Holmes: L’ull del corb. Castellnou, Barcelona, 2010. Traducció de Carme Pratdesaba Orri. ISBN 978-84-89625-68-6.