Per festes, recordeu de no compartir ni les joguines ni el menjar!

Tret de ‘Tento i el seu amic’, de Ricardo Alcántara i Gusti. Abadia de Montserrat, 1999

Tret de ‘Tento i el seu amic’, de Ricardo Alcántara i Gusti. Abadia de Montserrat, 1999

Amb humor, és clar… De les pàgines del llibre on els gossos vells ensenyen el Tento que un gos com Déu mana no pot tenir un gat per amic i li ha de donar aquesta mena de tracte. Bones festes!

Presentació del nou Ginjoler: ‘Tots els petons del món’ (21 des)

Presentació de ‘Barcelona, ciutat de teatres’ (16 des)

Presentació de ‘Quantes arrels de gerd necessites per ser feliç?’, de Montse Junyent i Pep Boatella, a Casa Anita

Toni i Tina, a la llibreria A peu de pàgina

Kalandraka i Lata de Sal, al SDLIJ (12 des)

Alerta per contaminació a Barrabassada (Miquel Obiols)

Avui que truca la besàvia alertada per l’alerta, és un bon dia per recordar aquestes pàgines de Miquel Obiols:

A la ciutat de Barrabassada la contaminació de l’aire va arribar a uns límits intolerables. El sol ja feia mesos que no sortia perquè no podia traspassar la gruixuda capa de fumera i sutge que planava damunt els teulats. El cel era una massa grisa, negra, que ni la pluja ni el vent no podien foradar.

Pels carrers de la ciutat voleiava una finíssima neu negra, feta de volves desintegrades. Les xemeneis de les fàbriques, els tubs dels cotxes i les màquines, les calderes i totes les centrals vomitaven bafarades de detritus, a un ritme constant. Barrabassada havia perdut aquella claror mediterrània.

Els pobres barrabassadins respiraven berda, menjaven ferda, bevien gerda, treballaven al mig de la lerda, passejaven per la nerda, dormien amb la serda i es llevaven amb la werda entaforada als pulmons.

• És l’inici de «La botiga», relat del suggeridor recull de contes He tornat a jugar amb la mare i se m’ha espatllat (Cruïlla, 2010), que, amb jocs il·lustrats i tipogràfics de La Japonesa, reprèn si més no en part textos antics (d’El misteri de Buster Keaton, en aquest cas, o d’Una d’indis). En el cas d’aquest relat, destaca el joc de la lletra blanca sobre un fons negre que va guanyant terreny a mida que triomfa la contaminació.

Recital d’homenatge a Joana Raspall (llibreries Nollegiu i La Petita, 8 des)

Sant Nicolau a Rocagrossa (Maria Lluïsa Solà)

Avui celebraven a l’escola dels meus fills el Sant Nicolau, una representació tradicional que treballen en comú a diversos cursos (de P4 a 2n). Coincideix que llegia Un estiu a Rocagrossa, una vella novel·la de colla de to humorístic, de la Maria Lluïsa Solà, on l’obreta és important perquè els nois la fan per recaptar diners per a una causa útil (del zoo d’en Pitus als actuals mercats de segona mà de les AMPA desfetes per les retallades, potser ha plogut molt i no ha plogut tant). Tampoc ha passat tant del to amb què la Solà hi treia ferro (es convertirà en una obra còmica) i el sector de protestes dels pares de l’escola, un cop enllestida la representació, que certament, feta amb seriositat, impressiona.

Part de l’explicació de l’argument a la colla:

—Mireu, es tracta de sant Nicolau que va de camí i arriba a casa d’un carnisser que ha matat una noia i un noi per vendre’ls com a carn…
—Uix, quin serial, tu! —protestà en Toni fent cara de fàstic.
—Calla ja i deixa explicar, refum! —em vaig impacientar.
—Continua, nena —i es disposà a escoltar-me amb un posat mofeta que li hauria donat un parell de carxots.
Vaig empassar saliva i vaig prosseguir:
—El sant demana de sopar i el carnisser li vol donar carn dels nois morts.
—Ecs!
Com si no l’hagués sentit, vaig continuar:
—… però sant Nicolau, que ho sap, els ressuscita i …
—Jo seré sant Nicolau —m’interrompé novament en Toni, que es veu que ja s’havia reconciliat novament amb el “serial”.

Un passatge de la representació:

PERE: Vaig a matar-les, les faré a trossos, les salaré i en vendré la carn. Així podré guanyar molts diners.
Però, per culpa que els peus li ballaven dintre les botes, va calcular malament les distàncies i donà una trepitjada a la Lisbet mentre deia:
—A poc a poc, que no es despertin —però, en moure la cama la Lisbet ensopegà i caigué damunt de la Dolors.
—Ui, que m’aixafes! —cridà ella.
Se sentí una veu llunyana que deia:
—Que les vols matar a trepitjades?
—I la gent reia en sentir-ho.
En Pere s’alçà avergonyit, però es reféu i tirà endavant com si res hagués passat.
PERE: Mortes són! —i amb grans ganivetades feia veure que les tallava a trossos. La Lisbet es deixà esquarterar pacíficament, però la Dolors, que s’havia posat neguitosa amb l’aixafada, començà a protestar:
—Què em pessigues, ximplet! No em donis més cops, si no m’hi tornaré!
I la gent que riu en sentir-la.
—Ja em moriré tota sola. Va, deixa’m!
I jo, de tan neguitosa que estava, sense adonar-me del que feia vaig sortir del meu cau i agafant en Pere del braç el vaig escridassar:
—Prou, home, ja n’hi ha prou de matar-les! Deixa-les tranquil·les, ja!

• Maria Luïsa Solà, Un estiu a Rocagrossa. Abadia de Montserrat (La Xarxa, 2), 1975, amb il·lustracions de Montserrat Ginesta. Cites de les pp. 43-44 i 68-69.

‘Ximpanzé’, de Ricard Bonmatí

.

XIMPANZÉ

Orellut i geperut,
braços llargs i desmarxat,
cul pelat i cos pelut:
aquí tens el teu retrat.

.

• Ricard Bonmatí, Estimades feres. Il·lustracions de Montse Ginesta. Baula (Ala Delta), 2009, ISBN 978-84-479-1952-9.

‘Els arbres’, de Joana Raspall

.

ELS ARBRES

Veig una branca florida
i no sé si és d’ametller
—diuen els ocells que aquesta
és la que floreix primer—.

Jo només conec els arbres
quan el fruit ha madurat;
els conec per les cireres
o els préssecs que n’he menjat.

.

• En memòria de la Joana Raspall, que ha mort avui, amb cent anys de vida i poesia. Tret de Font de versos, Baula, 2003.

Presentació de ‘La llei del mirall (per a joves)’ (Nau Comanegra, 10 des)