‘El vampiret Draculet’, de Ponç Pons (fragment)

.
En un castell tenebrós,
abandonat, fred i humit,
viu un vampiret formós
que està tot sol i avorrit.

No té germans per jugar
i el seu pare és un gandul
que, en lloc d’anar a treballar,
sempre dorm dins un bagul.

… Només té per companyia
un mussol i un vell fantasma
geperut que té mania
als gats negres, i atacs d’asma.

Amb diners per a despeses,
decidit cap a Llevant,
amb les ales ben esteses,
un matí se’n va volant.

Des del cel escolta els crits
d’un gran pati ple d’al·lots
berenant que, divertits,
corren talment borinots.

Ell no ha vist mai una escola
i li agrada aquest ambient,
perquè, a més de xerinola,
pot fer amics, conèixer gent.

… «Jo no he anat a escola mai,
i aquí podré jugar i riure.
Trob que ha ser de superguai
aprendre a llegir i escriure».

Il·lustració d’Àngels Comella. (Pitgeu per a ampliar.)

Il·lustració d’Àngels Comella. (Pitgeu per a ampliar.)

• Ponç Pons, El vampiret Draculet. Il·lustracions d’Àngels Comella. Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blanca), Barcelona, 1994. ISBN 84-7629-908-7. Cita de les pp. 6-9, 12-19, 26, 32-33 (imatge 1), 42-43 (imatge 2).

‘La pedra del xaman’, de Hugh Scott

No recomano especialment La pedra del xaman, de Hugh Scott, perquè com a novel·la de terror em sembla més confusa que terrible i trobo que la resolució és poc treballada. Ara bé, té una característica particular contrària, que em crida l’atenció: la narració adopta un to poètic, farcit, sobre tot, de figures de personificació amb canvis de punt de vista. En conjunt, l’exigència literària és força més elevada, com el propi autor deixa clar al seu perfil de l’Scottish Book Trust. Em queda curiositat per llegir Why Weeps the Brogan?, la novel·la més reconeguda d’aquest autor singular.

Les llanternes configuraven cons brillants de borrallons recargolats, i ells caminaven dins aquests cons seguint el camí fins al pròxim fanal, murmurant de tal manera que la foscor no els pogués sentir.
La Martha va entreveure un sostre de palla amb dues finestres colgades de neu, i una xemeneia que s’enlairava en la nit, alenant un fantasma de fum. Al jardí, unes fileres d’esquelets petits i verds duien mortalles blanques. Era ben evident, va pensar ella, que allí vivia algú ben fort, ja que objectes molt pesants, com la talladora de gespa i uns tions ben gruixuts per a la llar de foc, eren ben col·locats al seu lloc, no pas mig endreçats per unes mans febles; i la porta principal era sòlida, i es va tancar secament al seu darrere com si sabés el seu deure.

• Hugh Scott, La pedra del xaman. Destino, 1990. Traducció de Jordi Fernando. ISBN 84-233-1845-1.

‘El cangur de gossos’, d’Oriol Vergés

Passejo la meva gossa i s’atansa un noi jove, que somriu i li fa una carícia a l’Abril. Demana la raça (ningú podria dir-la, però hi ha apostes sobre quin deu haver estat l’encreuament), li diu afalacs i ens fa a mans un retall de paper on anuncia que passeja gossos per hores.

L’anècdota és real, però bé podria haver sortit d’El cangur de gossos, un text d’Oriol Vergés il·lustrat per Carme Peris. Es tracta d’una novel·la de creixement, de to positiu, amb trets d’humor i exageració però sense perdre el vessant realista. El protagonista, que no s’entén amb els estudis, provarà primer sense sort la feina de repartidor de pizzes, i després, ja amb més èxit i tot retrobant i reconduint els personatges (humans i animals) de la primera feina, la de cangur de gossos. Al llarg de tot el procés haurà d’anar fent tries que li aniran permetent de conèixer-se millor i obrir-se un camí propi.

Il·lustració de Carme Peris

• Oriol Vergés, El cangur de gossos. Il·lustracions de Carme Peris. Edicions del Pirata, Barcelona, 2006. ISBN 978-84-96569-34-8.
• Proposta didàctica de l’editorial.
• Oriol Vergés a l’AELC.