Monthly Archives: gener 2011

‘El jove Sherlock Holmes: L’ull del corb’, de Shane Peacock

He llegit el primer volum de les aventures del jove Sherlock Holmes, que va aparèixer a l’estiu, i m’ha sorprès positivament. No és una adaptació desmanyotada com les habituals al cinema (efectisme buit, romanticisme barat), sinó una ficció curosa que imagina com podria haver arribat a formar-se la rara i difícil personalitat del millor detectiu de tots els temps.

En general no s’aprofita l’ocasió per a vendre idees anacròniques o ancorar falsament l’obra —per molt que la Irene Doyle o el Sigerson Bell del segon volum són més moderns que els seus contemporanis— i la reconstrucció dels ambients i recorreguts sembla feta amb cura. Hi trobem diversos personatges que seran clau en el món posterior i també homenatges per a afeccionats al món sherlockià, de forma que en poden gaudir per igual els que no coneixen encara el personatge i els que ja s’han endinsat en el seu món. Cal precisar que és una aventura relativament llarga, més que els contes originals i que les novel·les breus com El gos dels Baskerville. Tinc el dubte de si la violència de l’assassinat inicial era necessària; suposo que aquesta mort i una posterior (de la qual no puc parlar sense desvetllar de més) calen en part per a explicar una personalitat tan reservada i en més d’un sentit desequilibrada com ara la sherlockiana, però també és un signe dels temps, aquí sí: la segona novel·la s’obre amb la caiguda mortal d’un trapezista davant d’una multitud.

‘Bambú florit’, de Jordi Julià

.

BAMBÚ FLORIT

Mira el bambú florit d’aquesta humida
carena, com abans mai no l’havíem
vist de nens quan anàvem a tallar
la canya americana de les ribes
de la Tordera per poder tenir
les canyes de pescar per a l’estiu
ben seques i trempades. Ara ja
no hi ha cap peix a la riera, i han
deixat brotar per tot el marge espessos
esbarzers d’agra móra, com indústries
del sector farmacèutic que han vessat,
més d’un cop, els seus sucs damunt d’un llit
gairebé sec. No ens cal tallar cap canya,
no sabríem què fer-ne, per això
ens en tornem, i aprenem la lliçó:
quan floreix el bambú moren els pandes.

,

  • Jordi Julià, Murs de contenció. Cossetània, Valls, 2004. ISBN 84-9791-010-9.

‘Matí’, de Giuseppe Ungaretti

.

.

MATÍ

M’il·lumino
d’immens

.

.

  • «MATTINA // M’illumino / d’immenso».
  • El poema és datat a «Santa Maria La Longa, 26 de gener de 1917».
  • Giuseppe Ungaretti, L’alegria. Traducció de Jordi Domènech. Edicions del Mall, Barcelona, 1985. ISBN 84-7456-238-4.

Teatre sense mots: una escena de ‘Els tímids’, de Joles Sennell

.
ESCENA SEGONA

El parc és buit. La VIOLINISTA surt per l’esquerra amb el mocador al cap i l’estoig de violí. Per la manera de moure’s i de sospirar, es veu que està enamorada. S’asseu al banc a escriure una carta. En acabar, surt per la dreta. Se senten els arpegis d’afinació i l’orquestra ataca el vals; mentrestant, l’ESCOMBRIAIRE surt per la dreta i es posa a escombrar, al ritme de la música, com en l’escena anterior, les fulles seques del terra.

De cop, però, deixa d’escombrar, es treu un paper i un llapis del butxacó de la granota i també es posa a escriure una carta d’amor. Deixa de sonar la música. L’ESCOMBRIAIRE plega el tros de paper escrit en forma d’avió i espera anhelós. Al cap de poc apareix per la dreta la VIOLINISTA. L’ESCOMBRIAIRE li tira l’avió. Ella el recull i s’adona que és una carta. Al seu torn, es treu la seva carta de la butxaca, la plega també en forma d’avió i la tira cap a la banda de l’ESCOMBRIAIRE. I aleshores se’n va corrents.

L’ESCOMBRIAIRE resta molt content i emocionat amb la carta. La llegeix i pren una actitud somiadora i feliç. Tot d’una, però, un pensament negre l’envaeix i s’entristeix profundament. El motiu del seu entristiment no és pas en la carta. Lentament, es treu la gorra i mostra unes orelles desmesurades, enormes (artificials, és clar, d’aquelles tan xocants que es venen en algunes botigues d’objectes de broma). Té por que la noia s’espanti quan les hi vegi i no vulgui saber res més d’ell. I se’n va, trist, arrossegant rere seu l’escombra i l’ànima.

FOSC

  • Joles Sennell, «Els tímids. Mitja peceta en tres escenes per a gent agosarada», dins Quatre pecetes i mitja, Baula, Barcelona, 1998, amb il·lustracions de Montse Tobella. ISBN 84-479-0655-8.

‘La pluja’, de Marc Granell

.

LA PLUJA

Quan plou
plou per a tots.

Per al gat i per al gos.
Per a la pedra i la flor.
Per al feliç i el ploró.

Quan plou
plou per a tots.

Però si al gat no li agrada,
que ploga fascina el gos
i si a la pedra li esvara
és pa i mel per a la flor,
per al feliç cançó d’alba
i per al trist amarg plor.

Quan plou
mai plou que puga
dir-se que plou
a gust de tots.

.

  • Marc Granell, Oda als peus i altres poemes. Dibuixos de Manuel Granell. Bromera (El Micalet galàctic, 137), València, 2008. ISBN 978-84-9824-329-1.

Es presenta la col·lecció ‘Oràlia’, de Proteus

Presentació de ‘Set raons per estimar els meus pares’ a Cerdanyola

(Cliqueu per a ampliar)

‘Sobre gustos’, d’Hermínia Mas (dins ‘Estimat, t’he de deixar’)

Estimat, t’he de deixar, d’Hermínia Mas, és un recull de contes breus (unes quatre planes) que analitzen els sentiments i les relacions humanes tot enfocant-les amb una càmara clara, però amb l’afegit d’un to entre cordial, enigmàtic i humorístic que tendeix a la sorpresa o el somriure. Al meu parer, fa de bon llegir i la seva extensió sembla molt bona per a activitats d’aula. Com a botó de mostra, el conte «Sobre gustos…».

SOBRE GUSTOS…

Quan a la seva dona li va sortir la primera arruga, la va canviar per una altra de jove, rossa i de pell sucosa; però vet aquí que va venir una sequera molt forta i se li va arrugar tota com una pansa. També la va haver de canviar. Aquest cop, però, per una morena d’ullassos foscos, veu melodiosa i malucs fimbrants. Un bon dia, a la morenassa li van començar de sortir berrugues i ell no ho va poder resistir. Va decidir que ni les rosses, ni les morenes, sinó que s’havia de triar una pèl-roja amb les galtes pigades. Però es veu que li queien una mica els pits. I ell no els suportava, els pits caiguts. No hi podia fer res. Al final va arribar a la conclusió que el millor que podia fer era triar una noia que, encara que no fos d’una gran bellesa, no tingués cap defecte gaire evident. I va triar una noia normal i corrent. Però era tan normal que no li trobava res. I és clar, si no li trobava res era perquè no devia tenir cap gràcia.
Com que es feia una mica gran i se sentia molt desgraciat perquè semblava que les dones fessin el possible per sortir-li malament, va decidir d’anar al psicòleg.
El psicòleg li va dir que tenia un problema greu de relació amb les dones i que el seu grau de frivolitat era massa elevat. Que no les havia de triar en funció del color dels seus cabells o de les seves mides corporals, sinó fixant-se en aspectes més profunds.
Va sortir de la consulta tot preocupat i pensant com s’ho faria. Però abans que hagués acabat de travessar la saleta d’espera, va sentir algú que somicava i es va girar: era una noia amb els cabells de color caoba que plorava amargament. Ell no es va poder estar de preguntar-li què li passava, i ella li va obrir el seu cor i va explicar-li tots els seus problemes:
S’havia barallat amb l’últim nòvio. N’havia tingut una pila i tots li sortin malament. I a l’edat que tenia potser ja no en trobaria cap més. Era la segona vegada que anava a la consulta i el psicòleg li deia que tenia massa manies. Però ella era així. No hi podia fer res. És clar que li’n tocava cada un, també! L’últim xicot, per exemple, duia unes corbates que no lligaven gens amb la tapisseria dels sofàs del seu menjador, ni amb les cortines, ni tan sols amb els coixins de les cadires!
N’havia tingut un altre, de xicot, que se li presentava amb un cotxe de color carabassa. I no se’l volia canviar de cap manera perquè deia que eren massa cars, els cotxes. I ella el color carabassa, no el podia ni veure. Li venia mareig només de pensar-hi.
I per no parlar del que tenia el costum de regalar-li orquídies, quan a ella el que li quedava bé eren els crisantems. Doncs no hi havia manera. Vinga orquídies, i més orquídies…
Ell la va comprendre totalment i també li va explicar tots els seus problemes amb les dones. Van sortir de la consulta del psicòleg per no tornar-hi més i se’n van anar a passejar pel port. Mentre passejaven i s’anaven enamorant, perquè de seguida es van adonar que estaven fets l’un per a l’altre, comentaven el mal gust que tenien alguns homes baixos de triar dones altes, o algunes dones amb sabates de taló de voler anar amb homes que duien bambes…
Al cap de tres mesos es van casar enamoradíssims, van ser feliços i van menjar anissos. Mentrestant, el psicòleg encara es preguntava com era que havia perdut dos clients de cop.
Van tenir dos bessons preciosos que ara tenen 7 anys i que busquen dues nenes rosses de pell suau i vestides de color salmó que sàpiguen saltar a corda amb un peu i amb dos, per jugar-hi a l’hora del pati i havent dinat, però encara no les han trobat. El psicòleg de l’escola diu que aquests nens són una mica problemàtics. Però els seus pares els diuen que no s’amoïnin, que tard o d’hora les trobaran.

  • Hermínia Mas, Estimat, t’he de deixar. Edicions del Roure de Can Roca, La Garriga, 2010. ISBN 978-84-937475-0-3.

‘molt’, de Joan Brossa

.

.

.

.

.

.

.

.

.

molt

.

.

.

.

.

.

.

.

.

  • Joan Brossa, Poemes visuals. Edicions 62/Empúries, Barcelona, 2001. ISBN 84-297-4794-X.

Una antiga (i encara ben viva) cançoneta de Reis

.

Tirí, tirí, tirí,
senyor rei, jo sóc ací;
palla i garrofes
tot per al seu rocí,
coques i avellanes,
tot per a mi.
.

Així es cantava a Vila-Real, segons Joan Amades, Costumari català. El curs de l’any, mes de gener, entrada “Els Reis”. Amb lleugeres variants, un text d’avui mateix, segons ens el transmet en Felip, de Món d’animació:

.
Tirorí, tirorí!
Senyor rei, ja estic ací!
Palles i garrofes
per al seu rocí!
Pastes i avellanes
totes per a mi!

.

  • Avui veiem pocs “rocins” i molta carrossa (i fins algun camell), però encara, com deia una altra cançoneta, “els tres reis … són tots vells”. Canviarà la tradició i veurem reines algun dia? Fins on arriba la reconstrucció del passat mític des del present, amb els seus valors i necessitats de canvi (doncs és obvi que ens cal canviar l’antiga concepció social de la dona)? Diria que “els Reis” seran encara durant molt de temps “ells” i no pas “elles”, perquè l’arrel bíblica de la tradició popular és ben clara i la institució eclesiàstica no és ni flexible ni profeminista, però qui en sap res, del futur…