Monthly Archives: gener 2011

‘El jove Sherlock Holmes: L’ull del corb’, de Shane Peacock

He llegit el primer volum de les aventures del jove Sherlock Holmes, que va aparèixer a l’estiu, i m’ha sorprès positivament. No és una adaptació desmanyotada com les habituals al cinema (efectisme buit, romanticisme barat), sinó una ficció curosa que imagina com podria haver arribat a formar-se la rara i difícil personalitat del millor detectiu de tots els temps.

En general no s’aprofita l’ocasió per a vendre idees anacròniques o ancorar falsament l’obra —per molt que la Irene Doyle o el Sigerson Bell del segon volum són més moderns que els seus contemporanis— i la reconstrucció dels ambients i recorreguts sembla feta amb cura. Hi trobem diversos personatges que seran clau en el món posterior i també homenatges per a afeccionats al món sherlockià, de forma que en poden gaudir per igual els que no coneixen encara el personatge i els que ja s’han endinsat en el seu món. Cal precisar que és una aventura relativament llarga, més que els contes originals i que les novel·les breus com El gos dels Baskerville. Tinc el dubte de si la violència de l’assassinat inicial era necessària; suposo que aquesta mort i una posterior (de la qual no puc parlar sense desvetllar de més) calen en part per a explicar una personalitat tan reservada i en més d’un sentit desequilibrada com ara la sherlockiana, però també és un signe dels temps, aquí sí: la segona novel·la s’obre amb la caiguda mortal d’un trapezista davant d’una multitud.

‘Bambú florit’, de Jordi Julià

.

BAMBÚ FLORIT

Mira el bambú florit d’aquesta humida
carena, com abans mai no l’havíem
vist de nens quan anàvem a tallar
la canya americana de les ribes
de la Tordera per poder tenir
les canyes de pescar per a l’estiu
ben seques i trempades. Ara ja
no hi ha cap peix a la riera, i han
deixat brotar per tot el marge espessos
esbarzers d’agra móra, com indústries
del sector farmacèutic que han vessat,
més d’un cop, els seus sucs damunt d’un llit
gairebé sec. No ens cal tallar cap canya,
no sabríem què fer-ne, per això
ens en tornem, i aprenem la lliçó:
quan floreix el bambú moren els pandes.

,

  • Jordi Julià, Murs de contenció. Cossetània, Valls, 2004. ISBN 84-9791-010-9.

‘Matí’, de Giuseppe Ungaretti

.

.

MATÍ

M’il·lumino
d’immens

.

.

  • «MATTINA // M’illumino / d’immenso».
  • El poema és datat a «Santa Maria La Longa, 26 de gener de 1917».
  • Giuseppe Ungaretti, L’alegria. Traducció de Jordi Domènech. Edicions del Mall, Barcelona, 1985. ISBN 84-7456-238-4.

Teatre sense mots: una escena de ‘Els tímids’, de Joles Sennell

.
ESCENA SEGONA

El parc és buit. La VIOLINISTA surt per l’esquerra amb el mocador al cap i l’estoig de violí. Per la manera de moure’s i de sospirar, es veu que està enamorada. S’asseu al banc a escriure una carta. En acabar, surt per la dreta. Se senten els arpegis d’afinació i l’orquestra ataca el vals; mentrestant, l’ESCOMBRIAIRE surt per la dreta i es posa a escombrar, al ritme de la música, com en l’escena anterior, les fulles seques del terra.

De cop, però, deixa d’escombrar, es treu un paper i un llapis del butxacó de la granota i també es posa a escriure una carta d’amor. Deixa de sonar la música. L’ESCOMBRIAIRE plega el tros de paper escrit en forma d’avió i espera anhelós. Al cap de poc apareix per la dreta la VIOLINISTA. L’ESCOMBRIAIRE li tira l’avió. Ella el recull i s’adona que és una carta. Al seu torn, es treu la seva carta de la butxaca, la plega també en forma d’avió i la tira cap a la banda de l’ESCOMBRIAIRE. I aleshores se’n va corrents.

L’ESCOMBRIAIRE resta molt content i emocionat amb la carta. La llegeix i pren una actitud somiadora i feliç. Tot d’una, però, un pensament negre l’envaeix i s’entristeix profundament. El motiu del seu entristiment no és pas en la carta. Lentament, es treu la gorra i mostra unes orelles desmesurades, enormes (artificials, és clar, d’aquelles tan xocants que es venen en algunes botigues d’objectes de broma). Té por que la noia s’espanti quan les hi vegi i no vulgui saber res més d’ell. I se’n va, trist, arrossegant rere seu l’escombra i l’ànima.

FOSC

  • Joles Sennell, «Els tímids. Mitja peceta en tres escenes per a gent agosarada», dins Quatre pecetes i mitja, Baula, Barcelona, 1998, amb il·lustracions de Montse Tobella. ISBN 84-479-0655-8.

‘La pluja’, de Marc Granell

.

LA PLUJA

Quan plou
plou per a tots.

Per al gat i per al gos.
Per a la pedra i la flor.
Per al feliç i el ploró.

Quan plou
plou per a tots.

Però si al gat no li agrada,
que ploga fascina el gos
i si a la pedra li esvara
és pa i mel per a la flor,
per al feliç cançó d’alba
i per al trist amarg plor.

Quan plou
mai plou que puga
dir-se que plou
a gust de tots.

.

  • Marc Granell, Oda als peus i altres poemes. Dibuixos de Manuel Granell. Bromera (El Micalet galàctic, 137), València, 2008. ISBN 978-84-9824-329-1.

Es presenta la col·lecció ‘Oràlia’, de Proteus

Presentació de ‘Set raons per estimar els meus pares’ a Cerdanyola

(Cliqueu per a ampliar)