Tag Archives: Josep M. Benet i Jornet

‘Carlota i la dona de neu’, de Josep M. Benet i Jornet

«I.
PATIS interiors als darreres d’una illa de cases, als barris populars de la ciutat, amb terrats mediterranis que fan d’horitzó. Galeries, finestres, canonades, antenes, ferros i fils d’estendre la roba.
(Durant un instant, només veus llunyanes de veïnes, xerroteig de lloretons, refilar de canaris, algun gos que borda, algun gat que miola. De seguida, al pati que tenim més a l’abast i on hi ha un cobert amb andròmines i joguines amuntegades, surten la mare, el nen i una nena que es diu Carlota. Carlota té ulls blaus, cabells daurats, una pell blanca, que transparenta el bullit porpra de la sang, i, de tant en tant, repartides pel cos, petites pigues de color marró. Porta un vestit blau, forçosament molt bonic, encara que simple i còmode.)
MARE: Oh, quin bon temps de primavera! Sí, podeu jugar al pati. Aquí teniu preparat el berenar. He d’anar-me’n una estona i us haureu d’espavilar sols. Feu bondat i divertiu-vos força, però no organitzeu gaire xivarri, que la veïna s’enfada.
CARLOTA: Adéu, mare.
NEN: Adéu.
MARE: Ocupa’t del teu amic, Carlota, que et quedes de mestressa.
CARLOTA: No passis ànsia.
MARE: Fins després.
(Se’n va la mare i els nens queden sols.)
NEN: Juguem a guerres?
CARLOTA: Tu i les guerres! No sé si en tinc ganes.
NEN: On has guardat el mistos garibaldis que et va comprar el teu papa?
CARLOTA: Mira-te’ls.
NEN: Seran el foc de les explosions.
CARLOTA: No, figurarà que són màgics.
NEN: Hi havia una guerra, boom! Ningú no ens estimava. Jo era un soldat.
CARLOTA: Queies ferit i jo et salvava amb la medecina que m’havia donat un mag.
NEN: Et salvava jo quan t’agafaven els dolents!
CARLOTA: Pesat! Mira, viurem una història com la que m’explicava el papa quan era petita.
NEN: Bé, jugarem al que vulguis si em fas un petó.
CARLOTA: No te m’enganxis. Hi havia una vegada un nen i una nena que eren molt amics. El nen es deia Joan, com tu, i la nena, Carlota, com jo. Vet aquí que una tarda, mentre jugaven al pati de casa la Carlota…
NEN: El nen va fer un petó a la nena. (Acosta els llavis a la cara de Carlota. Xiscladissa agra d’ocells. Els dos alcen la mirada amunt i desfan el gest.) Què passa?
CARLOTA: Gavines!
NEN: Es llencen damunt els coloms!
CARLOTA: Gavines dolentes, deixeu els coloms!
(Un so humà, estrafet, sembla unir-se a la xiscladissa del cel.)
NEN: Què és, això?
CARLOTA: Algú que respon a les gavines!
NEN: Alça!
CARLOTA: Mira!
(Assenyala una galeria enlaire. De la porta que hi ha, que dóna al pis corresponent, en sorgeix una mena de llum.)

En el moment en què el nen anava a fer un petó a la nena, engega la història «com la que m’explicava el papa quan era petita». Qui respon a les gavines és la veïna, una bruixa que envia el Joan amb la Dona de neu, en un moment molt teatral: «com endut pel vent, salta de nou la barana i llavors s’allunya, mig a contracor, volant, aturant-se un segon quan ensopega amb els filferros d’estendre la roba…».

La Carlota hi anirà al darrere, mirant de salvar-lo, i haurà de moure’s pel món d’Andersen: tractarà amb l’emperador Bunyol (el del vestit nou de l’emperador), amb la Sireneta, amb la bruixa i dona de neu… És tot un recorregut d’aventures, amb moments ben divertits, com quan en Bunyol es desinfla i queda com «una pelleringa, esprimatxat i arrugat, moix i pansit», i d’altres de reflexió sobre el teixit de ficció i realitat, com quan troba la Gran Mare de tots els personatges, que no és altra que la pròpia mare de la Carlota. Finalment, és clar, la Carlota salvarà el nen perquè (això ho ha contat molt bé la J. K. Rowling, però no és descoberta seva) els dolents sempre s’obliden de la força irresistible de l’afecte.

La Carlota i la Sireneta (en cadira de rodes que duu el Tritó), il·lustració de Francesc Rovira

Anuncis

El manuscrit d’Alí Bei, de Josep M. Benet i Jornet

El manuscrit d’Alí Bei, de Josep M. Benet i Jornet (1979-1984), és una obra d’ambientació històrica on el mateix personatge (anomenat senzillament Ell) interpreta diversos papers —escriptor teatral, Alí Bei, malalt de tuberculosi i antic amic de Domènec Badia (ço és, Alí Bei d’infant)— que va assumint de forma consecutiva, però en realitat se solapen i acaben fonent. Ell és un personatge torturat pel desig, que sempre aspira a més del que aconseguirà de fet; la seva relació amb les dones —tres i una: Anna (per a l’escriptor), Joana (per al malalt) i Mohanna (per a Alí Bei)— tampoc no és satisfactòria, per molt que amb Mohanna, Alí Bei coneix una felicitat plena.

Trobo que l’obra (que no és particularment fàcil) és un pas interessant a la literatura per adults perquè camina cap a la confusió i es clou en ella, de forma intencionada, com qui reconeix que fer sentit del món és un acte de ficció; perquè duu tota la força poètica (creativa) del teatre i la literatura en general, capaç de crear una realitat pròpia amb els seus codis, no paral·lela a la quotidiana; i perquè s’endinsa en un Orient mig històric mig mític que es correspon amb l’Islam feble previ a la seva actual posició de força.

  • Josep M. Benet i Jornet, El manuscrit d’Alí Bei. Edicions 62 (El Galliner, 90), 1985, 1988. 120 p. ISBN 84-297-2376-5.