Ai vist lo lop

Una idea per disfressar-se i cantar i ballar aquest Carnestoltes: “Ai vist lo lop”, en un vídeo força atractiu dels In Vino Veritas Musici:

Opera for Kids

Aquest cap de setmana passat vam veure al Teatre Borràs Opera for Kids. Érem quatre adults i cinc nens. Jo, personalment, en vaig quedar prou content. L’òpera és un gènere difícil i, en cert sentit, mort: vivim dels clàssics i només l’escena innova (les noves propostes musicals existeixen, però sense un ressò comparable). La veu s’entén poc i encara ens demana saber idiomes. En el món editorial hi ha hagut projectes interessants al respecte, com Opera Prima, d’Edicions Hipòtesi, on un conte il·lustrat ens facilita la història per tal que puguem concentrar-nos en la veu i la música.

Opera for Kids atansa el gènere, principalment, per l’humor. També s’ajuda d’adaptacions: d’alguns textos a la nostra llengua i de situacions a les nostres situacions més quotidianes (com l’emoció d’un partit de futbol). Crec que fa el seu fet, els nens van sortir prou contents, potser els més grans sense comprar el missatge principal («no m’importa que em diguin friqui, l’òpera m’agrada»), però havent passat una bona estona.

Un dels recursos de l’humor de l’obra em deixa dubtes. Dels dos actor masculins, un, a mitja obra, passa a interpretar-ne un de femení. Ho fa, al meu parer, amb ploma, no amb feminitat, i això em fa pensar més en els recursos de l’humor conservador (Arévalo i Bertín Osborne) que en la transgressió, la llibertat personal o la reivindicació transexual, per esmentar tres alternatives. L’obra conclou amb una adaptació del Bohemian Rapsody i es fa difícil no pensar en «I want to break free»; però aquest era amb bigoti i més inquietant i provocador. Si hagués de recomanar, us diria: veieu la proposta, no deixeu de llegir a casa El nen perfecte.

9a trobada d’il·lustradors/ores per Sant Jordi, als Jardinets, BCN

Dissabte vinent, a El Petit Tresor de Vic…

… presentem La pequeña inuk, un àlbum divulgatiu que ha estat idea de la Dàlia Adillon, que l’ha documentat i dibuixat, amb text meu i amb l’assesorament de l’antropòleg Francesc Bailón. Aquest és l’anunci que ha preparat la Dàlia. Ens faria molt feliços veure-us-hi!

Bellugallibres: espais d’intercanvi als Pallars

• Font: Servei educatiu dels Pallars

Per Sant Jordi: ‘Brillant’, de Maria Àngels Ollé

—Per on passa el tren?
—Per la via.
—Pobre Brillant,
prou que ho sabia!

Brillant, un nou tren potent i de colors ben bonics, crida l’atenció de tots en el seu primer viatge, que farem des del seu punt de vista: empaitant els arbres, passant amb por per un túnel, amb cura i sense cap mena de retard. Ha agafat fama de ràpid i de bonic. Però un dia, quan encara era fosc i el maquinista cau vençut per la son, “veu una taca fosca a terra”. És una vaca! Què farà? “No s’hi pensa gens” i salta fora de la via. El daltabaix no és greu, per sort, però caldrà temps i una grua. Els passatgers en parlen:

—Per una vaca! —diu un home.
—Fer parar tot un tren —diu el del seu costat.
—Val menys una vaca que el temps que avui jo perdré —fa un senyor molt important.
—Una vaca, Déu n’hi do… —fa la veïna, que és una pagesa jove—, val molts duros una vaca!

—Si el tren no descarrila, si el tren li passa per sobre, s’hauria mort la vaca, mare? —pregunta un nen.
—Sí, és clar, el tren pesa molt —li contesta la seva mare.

Brillant passarà uns dies dolents, ben reparat, però encara apagat per l’accident. Ja “ningú no se’l mira”. Fins que puja aquell mateix nen, que el reconeix i el lloa: “Mare, em penso que és Brillant … el que va salvar la vaca! … Quina sort hem tingut de tornar-hi a pujar! Oi, mare?”, i la màquina s’anima i tornar a sortir a empaitar els arbres. El conte circula sense ambició literària però amb plena funcionalitat i capacitat suggeridora per als petits. Què haguéssim fet nosaltres en el cas de la protagonista? Ens hauríem atrevit? Què es guanya i què es perd? Com ens quedem, després d’un accident?

Dibuix de Bartomeu Massot (fragment)

La proposta il·lustrada de Bartomeu Massot és propera a l’estil dels nens, amb ceres de colors vius i d’altres imatges més petites, que són negatius rascats. El llibre s’acompanya a més de propostes didàctiques, amb treball de vocabulari i la creació d’una maqueta de tren amb capses de llumins.

• Maria Àngels Ollé, Brillant, el tren que va salvar una vaca. Dibuixos de Bartomeu Massot. Barcelona: La Galera (col·lecció La Galera d’Or, sota la direcció de Marta Mata), 1964.
• Vegeu també aquesta nota de Fina Rifà a Faristol, sobre la col·lecció en conjunt

‘Baobab, el gegant de Madagascar’, de Montserrat Codina Plans

Sd·edicions potser és el nostre editor més inquiet, quant al tacte dels seus llibres (quant al format, també, però ningú pot comparar-se amb Thule). Les seves cobertes i lloms —sovint, en pots petits— fan goig de repassar. No trobareu les seves propostes a totes les llibreries, però no sé imaginar una llibreria bona que no en tingui. L’encís del llibre com a vehicle no hauria de fer oblidar les possibilitats del llibre com a objecte. (I l’encís del llibre com a objecte no hauria de fer oblidar la qualitat de la història que s’hi explica, és clar; una història fluixa de tacte diferent segueix essent una història fluixa. Però donat que la majoria d’editors es mouen en els formats estandarditzats, aquest no és el tema de la nota present.)

Baobab, de la Montserrat Codina Plans, es presenta com un petit acordió amb funda. La part posterior es desplega per mostrar un altíssim baobab, amb la intercalació de fulla, fruit i flor, que sembla néixer d’una barca que va a l’encalç d’un peix i una tortuga. Al final, unes petites informacions per situar el conte. A l’altra banda, el conte i algunes il·lustracions, distribuïdes de forma irregular per una o diverses pàgines del desplegable, ens fa viatjar de El petit príncep a l’Àfrica dels mites culturals, amb un “músic de les paraules” que sap guardar, en el seu instrument fet de copes, “les primeres paraules dels infants”. Parla una germana gran que, estirant del fet màgic que la primera paraula del seu germà petit sigui “baobab”, llegeix i cerca fins arribar (per la via dels llibres, però contat com si fos de veritat) a l’illa de Madagascar i un poble de “pescadors Vezo, seminòmades del mar”.

Em sembla una bona lectura sobre tot per a ser mirada i llegida en companyia. Se’m fa difícil indicar orientacions d’edat: en companyia, a partir d’uns 6 o 8 anys, i per deixar a l’abast, potser a partir d’uns 9 o 10. El text no s’ajusta al codi infantil habitual però la brevetat el fa abastable.

• Montserrat Codina Plans, Baobab, el gegant de Madagascar. Barcelona: Sd·edicions, 2013.
• Ressenya d’Andreu Sotorra.
• El llibre, a la bitàcola del Museu Marítim;
• Fotos i comentaris de tècnica al blog de l’editora (en castellà)

Col·lecció ‘Toni Tina’, de Meritxell Martí i Xavier Salomó

No solc parlar de col·leccions al blog, perquè o bé són diverses o bé perden força a mesura que es treuen brous nous de la mateixa olla. Toni Tina, de Meritxell Martí i Xavier Salomó, en serà una excepció coherent amb la línia ja característica dels autors, que, dins el panorama català (i de l’hispànic), són potser l’equip que millor treballa el concepte de llibre útil i eficaç, clarament exportable (o, si voleu, que importaríem de gust, si fos el cas). La recepció dels seus llibres, a casa, sol ser creixent. Potser alguns (els de format petit i mitjà) no fan especial soroll, però arriben per quedar-se.

Aquesta col·lecció en concret es planteja com a eina per a l’educació emocional. Cada volum es centra en una emoció (la por, la ràbia, la tristesa, la gelosia, la sorpresa) que el conte descriu amb il·lustracions i textos clars i funcionals, que narren el procés d’identificació del que s’està sentint i una possible via de solució. El text s’acompanya de preguntes per tal que el petit pugui fer la seva pròpia reflexió i tria (“Algun cop has sentit que el cor et batega molt de pressa? Quan?”, o “Quina és la teva frase antipor? Inventa-te’n una!”); i el llibre en general, de dues pàgines de jocs de tipus passatemps i unes orientacions per als adults.

Donat que la literatura infantil, en el seu conjunt, té al meu parer un pes excessiu de la voluntat didàctica i utilitària, molt per sobre del seu valor literari, uns contes que d’entrada, segons la contracoberta, es plantegen “ajudar els nens i nenes a identificar les seves pròpies emocions, parlar-ne i afrontar-les” no són els que més atenció rebrien en aquest blog personal (i potser per això no n’he parlat fins ara). Però si els petits de casa, en lloc de deixar els llibres un cop feta la seva funció, els han seguit molt atentament i els demanen de nou, com em fa l’O, de 4 anys, o busquen els altres de la sèrie i en dibuixen els personatges, com fa la M, de 9, vol dir que el conjunt està molt ben lligat, sense l’habitual desequilibri d’aquestes propostes en favor de la sola utilitat didàctica.

• Col·lecció Toni Tina, de Meritxell Martí (textos) i Xavier Salomó (il·lustracions). Barcelona: Castellnou, 2013-. Amb l’assessorament de FAROS (Observatori de salut de la infància i l’adolescència de l’Hospital Sant Joan de Déu). Títols: Una tempesta de por, Quina ràbia de joc!, Adéu, tristesa!, La gelosia ve… i se’n va, Vola, vola, sorpresa!
• Blog de la col·lecció

La vida dels qui no escrivien la història (Maria Novell, vista per Joaquim Carbó)

… L’any 1965, quan Cavall Fort hi va entrar en contacte, va recuperar l’interès d’escriure per a noies i nois. Tenia cinquanta anys, i en els quatre que li quedaven de vida va publicar una novel·la excel·lent, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966) i dues obres de teatre: Les orenetes i Perot Joglar, que es van representar en el Teatre Romea. I va deixar escrit el guió de còmic De Balaguer a Kum-Ram, publicat també a Cavall Fort i il·lustrat pel dibuixant Manel. I Jaume el Conqueridor, una singular biografia d’aquest rei, publicada per Proa l’any 1973. Entre 1965 i 1969 va publicar a Cavall Fort una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s’han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual va oferir unes narracions històriques l’originalitat de les quals consisteix a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble. En una narració comenta “Els plats trencats els pagaven els pagesos i els vilatans” i “Els pagesos tenien moltes obligacions i pocs drets”. Una visió més interessant, penso, que no pas la vida i els fets que els historiadors han magnificat de reis, prínceps i grans capitans. …

• Cavall Fort, 1241-1242. Podeu llegir la nota completa al lloc web de la revista.

‘Som uns artistes!’, amb Marta Altès (5 d’abril)

‘Amb els peus enlaire’, d’Agustín Fernández Paz

Amb els peus enlaire, d’Agustín Fernández Paz, és un bon exemple d’una mena de literatura no especialment freqüent: la que es dirigeix als nanos plantejant-los un món d’adults amb problemes marcadament propis, però alhora exportables al món infantil. No tant com a literatura d’iniciació, potser, sinó més aviat com a analogia amb capacitat de fer créixer. Lògicament, no és la variant amb més ganxo, però pot valdre la pena, quan en efecte aconsegueix estirar el lector fora del seu món previsible. En aquest cas, la contenció de l’autor i la introducció de l’element fantàstic són prou eficaces, entenc. La solitud del protagonista, tancat en una vida grisa, la descoberta de la capacitat de volar, els remeis més o menys casolans i la trobada final amb el grup es conten de forma clara i suggeridora. Els quadrets a color de Miguelanxo Prado permeten, com el protagonista, veure el món des de noves perspectives.

• Agustín Fernández Paz, Amb els peus enlaire. Traducció de Cos pés no aire per Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Miguelanxo Prado. Barcanova, Barcelona, 2001. 84-489-0958-5. A partir d’uns 10 anys.

Presentació de Tuins editorial a Sabadell

Tuins és una editorial petita, especialitzada en teatre infantil. Personalment no he tingut ocasió de veure les seves propostes, però atenent al caràcter minoritari del gènere teatral infantil, em sembla positiu ajudar a difondre la seva tasca.

‘Murs’, d’Agustín Fernández Paz

Murs, d’Agustín Fernández Paz, és una novel·la sobre un tema difícil, actual i transcendent, presentada per a primers lectors, a partir dels 7 anys. Parla del gueto i —com és potser més clar al títol de l’original, Valados— de tanques com les que volen separar l’Europa rica de l’Àfrica pobre.

Xan López Domínguez

L’opció social de la novel·la és definida: importen les persones, no la guerra de blocs. De fet, el procés del gueto amb prou feines s’explica, senzillament passa, arriba a la vida dels nens. El llenguatge no pot ser més distant de l’oficial, que ens parla de «defensa» contra la «invasió» i l’«assalt» de masses organitzades per «màfies». No, aquí tenim dos nens, un de cada sexe, un de cada color. Es trobaran separats per una desconfiança creixent, una tanca, un mur, soldats. I aniran buscant solucions per no renunciar: mans entre la tanca, avions sobre el mur, estels que acabaran omplint el cel de les dues bandes…

Trobo difícil, des de la perspectiva del lector crític, saber on comença la novel·la reeixida i on acaben les bones intencions. L’aire contingut, la repetició dels vincles personals i la cerca de noves formes de contacte quan es prohibeixen les velles, el to poètic i dolgut funcionaran millor, suposo, amb l’acompanyament d’un mediador. Xan López Domínguez, d’altra banda, és un clàssic que sap transmetre les emocions (les discussions socials, el tancament dels soldats) i crea un parell d’imatges memorables com la del «fantasma» que «no es dedicava només a robar l’alegria, sinó també a aixecar murs ben alts per separar-los i deixar-los més sols. Murs invisibles, com el que aquella nit s’havia alçat entre ella i els seus pares».

Xan López Domínguez

• Agustín Fernández Paz, Murs. Traducció de Valados per Natàlia Tomàs. Il·lustracions de Xan López Domínguez. Cruïlla, Barcelona, 2010. 978-84-661-2601-4.

Enric Lluch parla d’ ‘Els xiquets de la gorra’ i és entrevistat a la Fira del Llibre

A risc que es prohibeixi la difusió d’aquest blog al País Valencià per pancatalanisme, igual que ja no s’hi veu TV3 ni des d’avui s’hi deixa arribar Catalunya Ràdio, dos vídeos d’Enric Lluch; el primer, del recent Premi Carmesina.

‘Una aranya (cançó mimada)’, de Xesco Boix

• Xesco Boix, Lireta liraina, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (La Xarxa, 60), Barcelona, 1983

Presentació del nou Ginjoler: ‘Tots els petons del món’ (21 des)

Presentació de ‘Quantes arrels de gerd necessites per ser feliç?’, de Montse Junyent i Pep Boatella, a Casa Anita

Alerta per contaminació a Barrabassada (Miquel Obiols)

Avui que truca la besàvia alertada per l’alerta, és un bon dia per recordar aquestes pàgines de Miquel Obiols:

A la ciutat de Barrabassada la contaminació de l’aire va arribar a uns límits intolerables. El sol ja feia mesos que no sortia perquè no podia traspassar la gruixuda capa de fumera i sutge que planava damunt els teulats. El cel era una massa grisa, negra, que ni la pluja ni el vent no podien foradar.

Pels carrers de la ciutat voleiava una finíssima neu negra, feta de volves desintegrades. Les xemeneis de les fàbriques, els tubs dels cotxes i les màquines, les calderes i totes les centrals vomitaven bafarades de detritus, a un ritme constant. Barrabassada havia perdut aquella claror mediterrània.

Els pobres barrabassadins respiraven berda, menjaven ferda, bevien gerda, treballaven al mig de la lerda, passejaven per la nerda, dormien amb la serda i es llevaven amb la werda entaforada als pulmons.

• És l’inici de «La botiga», relat del suggeridor recull de contes He tornat a jugar amb la mare i se m’ha espatllat (Cruïlla, 2010), que, amb jocs il·lustrats i tipogràfics de La Japonesa, reprèn si més no en part textos antics (d’El misteri de Buster Keaton, en aquest cas, o d’Una d’indis). En el cas d’aquest relat, destaca el joc de la lletra blanca sobre un fons negre que va guanyant terreny a mida que triomfa la contaminació.

Sant Nicolau a Rocagrossa (Maria Lluïsa Solà)

Avui celebraven a l’escola dels meus fills el Sant Nicolau, una representació tradicional que treballen en comú a diversos cursos (de P4 a 2n). Coincideix que llegia Un estiu a Rocagrossa, una vella novel·la de colla de to humorístic, de la Maria Lluïsa Solà, on l’obreta és important perquè els nois la fan per recaptar diners per a una causa útil (del zoo d’en Pitus als actuals mercats de segona mà de les AMPA desfetes per les retallades, potser ha plogut molt i no ha plogut tant). Tampoc ha passat tant del to amb què la Solà hi treia ferro (es convertirà en una obra còmica) i el sector de protestes dels pares de l’escola, un cop enllestida la representació, que certament, feta amb seriositat, impressiona.

Part de l’explicació de l’argument a la colla:

—Mireu, es tracta de sant Nicolau que va de camí i arriba a casa d’un carnisser que ha matat una noia i un noi per vendre’ls com a carn…
—Uix, quin serial, tu! —protestà en Toni fent cara de fàstic.
—Calla ja i deixa explicar, refum! —em vaig impacientar.
—Continua, nena —i es disposà a escoltar-me amb un posat mofeta que li hauria donat un parell de carxots.
Vaig empassar saliva i vaig prosseguir:
—El sant demana de sopar i el carnisser li vol donar carn dels nois morts.
—Ecs!
Com si no l’hagués sentit, vaig continuar:
—… però sant Nicolau, que ho sap, els ressuscita i …
—Jo seré sant Nicolau —m’interrompé novament en Toni, que es veu que ja s’havia reconciliat novament amb el “serial”.

Un passatge de la representació:

PERE: Vaig a matar-les, les faré a trossos, les salaré i en vendré la carn. Així podré guanyar molts diners.
Però, per culpa que els peus li ballaven dintre les botes, va calcular malament les distàncies i donà una trepitjada a la Lisbet mentre deia:
—A poc a poc, que no es despertin —però, en moure la cama la Lisbet ensopegà i caigué damunt de la Dolors.
—Ui, que m’aixafes! —cridà ella.
Se sentí una veu llunyana que deia:
—Que les vols matar a trepitjades?
—I la gent reia en sentir-ho.
En Pere s’alçà avergonyit, però es reféu i tirà endavant com si res hagués passat.
PERE: Mortes són! —i amb grans ganivetades feia veure que les tallava a trossos. La Lisbet es deixà esquarterar pacíficament, però la Dolors, que s’havia posat neguitosa amb l’aixafada, començà a protestar:
—Què em pessigues, ximplet! No em donis més cops, si no m’hi tornaré!
I la gent que riu en sentir-la.
—Ja em moriré tota sola. Va, deixa’m!
I jo, de tan neguitosa que estava, sense adonar-me del que feia vaig sortir del meu cau i agafant en Pere del braç el vaig escridassar:
—Prou, home, ja n’hi ha prou de matar-les! Deixa-les tranquil·les, ja!

• Maria Luïsa Solà, Un estiu a Rocagrossa. Abadia de Montserrat (La Xarxa, 2), 1975, amb il·lustracions de Montserrat Ginesta. Cites de les pp. 43-44 i 68-69.

‘Ximpanzé’, de Ricard Bonmatí

.

XIMPANZÉ

Orellut i geperut,
braços llargs i desmarxat,
cul pelat i cos pelut:
aquí tens el teu retrat.

.

• Ricard Bonmatí, Estimades feres. Il·lustracions de Montse Ginesta. Baula (Ala Delta), 2009, ISBN 978-84-479-1952-9.

‘Els arbres’, de Joana Raspall

.

ELS ARBRES

Veig una branca florida
i no sé si és d’ametller
—diuen els ocells que aquesta
és la que floreix primer—.

Jo només conec els arbres
quan el fruit ha madurat;
els conec per les cireres
o els préssecs que n’he menjat.

.

• En memòria de la Joana Raspall, que ha mort avui, amb cent anys de vida i poesia. Tret de Font de versos, Baula, 2003.

Presentació de “Mallko y papá”, de Gusti (bib. Collserola, 29 nov)

5 octubre, bibl. Poblenou, “L’Art trenca closques”

‘La llengua de les formigues’, d’Enric Casasses

.

LA LLENGUA DE LES FORMIGUES

Vora la casa d’un arbre a l’altre
hi han tirat un cordill per estendre roba
però no hi ha roba estesa,
la casa és buida,
se n’han anat de viatge
d’ampliació d’estudis
i el cordill d’estendre és una autopista de formigues,
un sol carril a tota pastilla en doble direcció,
i ni de dia ni de nit fan soroll
però es parlen totes.

Tenen uns quants llenguatges:
els dels signes de les mans,
el de ganyotes,
el d’escopinades, rots, sospirs i pets,
el de dir-s’ho ballant
i el de fregar-se galta a galta, que és un llenguatge
de molt ric vocabulari.

.

• Enric Casasses, Històries d’animals, tretze. Pintures d’Stella Hagemann. Edicions Documenta Balear, 2010. ISBN 978-84-15081-39-5.
• Les formigues, cal·ligrama d’en Salvat-Papasseït

Carles Cano xerra de literatura a la Biblioteca Valenciana (vídeo llarg)

Em feu companyia per Sant Jordi? (12 a 13h, taula d’Al·lots)

Presentació de ‘Saltironets’, el nou Ginjoler (VNG, 20 abril)

Amb els meus contes, a la biblioteca de Collserola

Lletra petita. Sac de rondalles.

Darabuc ens explica els seus contes.

A càrrec de Darabuc.

Activitat infantil a partir de 3 anys.

Dimecres 10 d’abril a les 17:30h

Biblioteca de Collserola

Taller familiar amb la il·lustradora Alba Garcia i Puig, a la llibreria L’Espolsada

Pitgeu per a ampliar

‘La gallineta vermella’, de Pilar Martínez (adapt.) i Marco Somà (il·l.)

No he sabut veure a La gallineta vermella (Kalandraka-Hipòtesi, 2012) gaires trets originals. El conte és conegut (la gallina que mai no obté ajuda en cap dels processos d’elaboració del pa, pel qual, al capdavall, quan els companys li demanen de compartir el fruit, ella s’hi nega), l’adaptació no abandona aquest camí ja conegut, i les il·lustracions són correctes, d’estil propi i amb punts d’humor, però no innovadores fins on jo arribo a veure; potser el més cridaner és el vocabulari de la versió catalana, poc habitual per a prelectors (barrilaire, escatinyava, germinar, ronsejava, xipollava, fogasses). Ara bé, la funció del conte popular no necessita de la innovació, sinó, sobre tot, de l’eficàcia. I aquí no hi ha queixa. Si teniu una bona versió, potser no cal que la substituïu per aquesta, però si no la teniu, aquesta em sembla una opció clara i recomanable.

NOTA: A vegades, a la tertúlia, tenim la sort que diverses persones coincidim entorn d’un mateix llibre. Avui ha estat el cas i, per tant, puc ampliar el “no he sabut veure” amb dos punts d’interès: un, que el conte lliga amb un concepte molt actual, com és el de buscar-se la vida amb pocs mitjans i molta feina personal; i dos, que (sense sortir de la tradició, que sovint també ho preveu) el conte planteja un conflicte entre dona treballadora i homes mandrosos. Un i altre element potencien les possibilitats de diàleg, si el conte es llegeix en família o a l’escola.

• Aquesta ressenya s’ha publicat originalment al blog de la llibreria Al·lots, fruit de les tertúlies que es fan al seu espai per gentilesa dels seus llibreters.