… però no del tot

Les muntanyes aspres de l’illa grega d’Ítaca, on campa la cabra i floreixen l’estepa blanca, l’arboç i el llorer, van ser el primer que els meus ulls van veure en obrir-se, tot just esquinçat el tel que, com una ala amable, protegeix del sol les ninetes febles del pollet.

Érem a les acaballes de l’hivern, quan la lluna de març fa el ple, i en el niu acollidor de la Penya Corbera jo em donava la gran vidassa, pessigant del bec dels pares aquella carn de cabra que era un sucre, de tan dolça, i becainejant en l’entremig sota l’alenada tèbia del migjorn, vingut de mar amb regust de sal.

Ah, la Penya Corbera, cap i casal dels corbs d’Ítaca, el poble del negre llustrós!

• Antoni Garcia Llorca, Ulisses, el corb, Barcelona: Cruïlla, 2000. Vegeu Estils caiguts…