Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de Stéphane Levallois

Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de l’Stéphane Levallois (Libros del Zorro Rojo, en català), em sembla un conte ben trobat i lligat sobre la integració de la diferència i com viu aquesta qui és diferent. No cau en els excessos de sucre de molts dels contes escrits amb aquesta intenció i és narrat i presentat d’una forma força original. Així, amb prou feines inclou text, és un quadernó d’apertura vertical en el qual s’il·lustra només la cara vista en obrir (i queda en blanc l’altra cara) i transcorre en un món que no és el de Tim Burton, però s’hi assembla pel seu to general d’humor negre i pel fet de reflectir també la crueltat (característica del grup enfront del dèbil). És il·lustrat a dues tintes, en vermell i negre.

En Croc Croc és un nen esquelet de cap vermell, que viu en un món d’esquelets de cap blanc. És maldestre a l’escola i els seus companys no li perdonen; la seva vida és un malson i malsons és el que pateix de nit. Però durant una excursió, una allau colgarà un grup desorientat; ningú no hauria pogut trobar els ossos blancs entre la neu, però per sort, el cap vermell d’en Croc Croc lluu com un far en la nit. Des d’aquest moment, canvia l’actitud tant dels companys envers en Croc Croc com del propi nen esquelet envers si mateix.

A més d’incloure temes pel diàleg, el llibre pica l’ullet més d’un cop en el procés de trasllat de la història del pla dels nanos al pla dels esquelets, com per exemple fa la il·lustració final, en la qual en Croc Croc assoleix el Cel (d’una xarranca). Però n’hi ha més: la casa on viu, l’esmorzar, els comptes de la pissarra, la motxilla-llosa, l’autocar de l’excursió (un cotxe de morts) o les pantalletes de text semblades a les del cinema mut.

• Stéphane Levallois, Croc Croc a l’escola dels esqueletets. Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2009. 104 pp, 12 x 15 cm. ISBN de l’edició en català: 978-84-92412-35-8.

De paraules escrites, titelles i bambolines, a la Xavier Benguerel (30 oct.)

Taula rodona «De paraules escrites, titelles i bambolines»

«L’acte comptarà amb la participació de Titelles Marduix (Joana Clusellas i Jordi Pujol), Pep Albanell, Joaquim Carbó i Teresa Duran. Desvetllarem el camí que segueix una obra literària  des del llibre fins a l’escenari: de com els titellaires donen vida a les paraules escrites; de com els personatges esdevenen titelles; i de com la música, els decorats i la llum configuren un espai màgic: el teatre. Com a cloenda Titelles Marduix convertirà la nostra sala en un escenari amb El mariner de Sant Pau, espectacle basat en la llegenda recollida per Jacint Verdaguer. El divendres 30 d’octubre, 19h., al Servei de Documentació de Literatura Infantil i Juvenil. Entrada lliure.»

• Activitat de la biblioteca Xavier Benguerel
• Marduix

A colp de pedal: L’hereu dels tretze, de Toni Cucarella

A colp de pedal (Prodidacta, segell Abril) és una sèrie de breus novel·les de colla, d’afany en bona part divulgatiu: donar a conèixer les comarques valencianes i algunes de les seves particularitats històriques, artístiques o naturals. Cadascuna està escrita en relació directa amb una comarca per part d’escriptors força coneguts dins el panorama de la LIJ valenciana.

El concepte de la col·lecció imposa uns límits clars i cal tenir present que parlem de llibres d’encàrrec. Però això no vol dir que no permetin passar una bona estona: en contra del mite romàntic del geni i la intuïció, jo entenc que l’art és abans que res un joc i la tensió dels condicionants afavoreix la creativitat en la mateixa mesura en què la dificulta.

Valentí Gubianas, al Pati de llibres i a Xibau

Valentí Gubianas inaugura d’aquí poc dues exposicions de la seva obra il·lustrada. La primera serà a la galeria Xibau, de Ferreries (Menorca). S’obre el divendres 30 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre, dura fins el 22 de novembre i tracta de temes menorquins. La segona serà a la llibreria santcugatenca del  Pati de Llibres. S’inaugura el dissabte 7 de novembre a les 12 del migdia i inclou obra publicada i inèdita, amb unes 60 il·lustracions en total.

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia (23è premi Enric Valor), és una novel·la psicològica i antibel·licista ambientada en un espai de ciència-ficció. Al planeta Roig del sistema solar d’Alfa Centaure conviuen terrans (vinguts de la Terra) i silents (habitants nadius, oprimits pels terrans, i molt semblants a nosaltres; la diferència triada té capacitat simbòlica i se’n fa ús al llibre). El sistema polític és corrupte i només pretén la dominació. Aquell món ha heredat el pitjor del nostre, però també Kavafis i Gluck.

La protagonista és una adolescent que viu el que l’envolta amb negativitat: troba que no comparteix res amb la seva germana (la Bàrbara, set anys més gran), discuteix sovint amb sa mare, el seu pare havia mort set anys enrere (víctima d’un atracament… o potser no?), s’ha distanciat del seu millor amic, ha endegat una relació que ha tallat de cop i a la nova colla hi ha molts aspectes que li desagraden.

Andrés Pi Andreu i Kim Amate, premi Apel·les Mestres

L’escriptor Andrés Pi Andreu i l’il·lustrador Kim Amate (web | bloc) han guanyat el premi Apel·les Mestres de 2009 d’àlbum il·lustrat, que convoca l’editorial Destino, d’acord amb aquesta font. El títol guanyador és La finestra infinita.

Paraules de l’il·lustrador al seu bloc: «Viure la incomunicació i els prejudicis pot dependre de ser a un costat o l’altre d’una finestra. Tanmateix, si aquesta finestra s’obre, la situació pot ser la contrària… La ventana infinita, de l’escriptor cubà Andrés Pi Andreu (un mestre, si se’m permet), és el premi Apel·les Mestres d’enguany… i qui escriu ha tingut la sort i el plaer d’il·lustrar-lo. El llibre es publicarà al gener de 2010.»

Què han estat fent els traficants? i altres misteris de La Mà Negra

Què han estat fent els traficants mentre la colla de La Mà Negra s’amagava? (Cliqueu per ampliar la imatge)

És el lloro qui parla o hi ha gat amagat? (Cliqueu per ampliar la imatge)

Les aventures de La Mà Negra és un petit clàssic alemany de 1965, del dibuixant Hans Jürgen Press (1926-2002), que proposa resoldre seixanta enigmes al llarg de quatre aventures.

A la pàgina esquerra hi ha una narració que es clou sempre amb una pregunta; cal trobar la resposta a les il·lustracions de la pàgina dreta. La dificultat no augmenta segons avança el llibre: alguns dels enigmes més difícils (o fins perepunyetes) són al començament. Que ningú es desanimi, doncs: un s’hi va avesant.

• Hans Jürgen Press, Les aventures de La Mà Negra. La Magrana (col·l. L’Esparver), 2002; primera edició el 1986. ISBN 13: 978-84-8264-329-8.

Breu: Sac de Rondalles a la Francesca Bonnemaison

Sac de Rondalles: Doctora Galipàndria, a càrrec de Mercè Rubí i amb la col·laboració de l’ANIN (Associació de Narradores i Narradors), el dijous 22 d’octubre a les 18 h., a la biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona.

Cançons populars: Pissi pissi ganya

.

Pissi pissi ganya,
oli de la canya,
pèl de la cabreta,
estira l’orelleta.
—Filla merenguera,
agrana’m esta casa.
—Mare que no puc,
que tinc la mà cordada.
—Qui te l’ha cordada?
—El rei i la reina.
Picaló, picaló,
posa el peu dins del caixó.

.

• Variant cantada a Borbotó, segons Ricard Morant i Miquel Peñarroya, Llenguatge i cultura. Per a una ecologia lingüística, València, 1995, que expliquen (p. 139 i n.): «El “pissi pissi ganya” era un altre joc. Tots asseguts a terra feien un gran rotgle ajuntant els peus. El director entonava la cançó dedicant una síl·laba per peu. Amb l’última síl·laba de la melodia el peu que coincidia s’havia d’amagar sota la cuixa, i així successivament fins que només quedava un peu, que era del guanyador». Una variant del joc era «tots en un rotgle amb les mans davant, amb el palmell mirant avall». Es deia «estira l’orelleta, ben estiradeeeta», s’estirava del darrer i aquest quedava eliminat.
• Una altra versió, recollida al bloc Coses properes: «Pissi pissi ganya, oli de la ganya. / Filla mandonguera, grana’m esta casa. / No te la puc granar, perquè tinc la ma cordada. / Qui te l’ha cordada? / El Rei de la França, que balla la dança. / Tinc un gall que fa flautes, ni són llargues ni són curtes. / La ueleta Gatameu, diu que amagues eixe peu!». Sovint es diu cordà (o tallà, o embenà). Hi ha un parell de versions més en comentari a aquella nota.
• Una partitura i arxiu mid, també amb les petites variacions de rigor, a La música del poble.

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, és un àlbum que crida a la porta amb força, demanant de no passar inadvertit.

En primer lloc, pel fet de ser d’en Boni Ofogo, un narrador nat al Camerun que no només destaca per la veu, la modulació i el repertori, sinó també per una presència teatral llampant, amb la vistosa roba tradicional del seu país.

En segon lloc, perquè es tracta d’una història amb moral expressa: «Kandinga no va contestar. Va morir víctima del verí mortal de la serp negra; però, en realitat, el van matar la seva avarícia i el seu egoisme». La tradició literària infantil europea s’ha anat allunyant d’aquestes conclusions i preferint camins més oblics.

I en tercer lloc, perquè l’aposta estètica de l’Elisa Arguilé és radical: pocs colors, combinacions estridents, línies molt gruixudes i efectes de zoom i perspectiva distorsionada. Agradarà o no, sense deixar indiferent.

• Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, El lleó Kandinga. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. Traducció d’Ignasi Centelles. 40 pp., 26,5 x 21 cm. ISBN 978-84-936667-5-0.
• La imatge de la coberta l’he presa d’Un chat botté, que incloïa l’àlbum entre els seus Imprescindibles del trimestre.
• A la dreta: Kandinga al Menjalletres de Dolors Todolí.

Voluntaris dels contes a la biblioteca Can Sales de Palma

• La biblioteca palmesana de Can Sales té lloc web i plana de Facebook. Els contes són els dimecres a les 18:00. Animeu-vos a contar!
• També compta amb el Club de lectura juvenil Quidditch.

V Festival de Titelles de l’Alt Camp

Del 16 al 25 d’octubre se celebra a Valls el Festival Guant (V Festival Internacional de Teatre de Titelles de l’Alt Camp). No hi falteu!

Per un botó, de Carles Cano i Joma

Per un botó, de Carles Cano, premi Hospital Sant Joan de Déu de 2008, és una història de disbarat, esplèndidament traslladada al format d’àlbum (de fulles apaïsades i grans, aprox. A4) per en Joma.

L’anècdota és el no res que anticipa el títol (el que podria passar «per un botó»), però dut a l’extrem, des d’un cavall desbocat que destrossa per allà on passa fins a diverses declaracions de guerra entre països. El text és complex i satíric, amb al·lusions que requereixen bé lectors relativament grans, bé una gran capacitat narrativa de qui expliqui la història.

L’àlbum multiplica les possibilitats de joc amb una preparació pausada del relat que dóna pas a un festival de disposició gràfica del text, que ens farà llegir en totes les direccions (i fins de l’inrevés!) com si recorreguéssim el vol del botó i la carrera del cavall.

• Carles Cano i Joma, Per un botó. La Galera, Barcelona, 2008. 56 pp., 30 x 22 cm. ISBN 13: 978-84-246-3037-9.

Les cartes d’Hèrcules Poirot, de Jaume Fuster

En Poirot ja no és un personatge especialment conegut entre els lectors joves, però com els seus tics i les seves maneres són clarament reconeixibles (car han passat a formar part de la figura literària i cinematogràfica general del detectiu) i el clàssic de la negra Jaume Fuster va situar d’entrada l’obra en un passat convenientment distant (la postguerra catalana i europea), Les cartes d’Hèrcules Poirot segueix essent un guió teatral molt aprofitable, que manté tothora el suspens —l’enjòlit, si voleu— i va descobrint a poc a poc la xarxa de mentides de tots els personatges fins que es desvetlla el culpable dels assassinats.

• Jaume Fuster, Les cartes d’Hèrcules Poirot. Edicions 62: col·l. L’Escorpí/Teatre, 1983; col·l. El Cangur, 1996; col·l. Educació 62, núm. 13, en edició per batxillerat de Montserrat Estruch, 2007 (ISBN 13: 978-84-297-6024-8).