Fortunately, els editors

A casa ens ha divertit molt L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare, de Neil Gaiman, un relat d’humor que respon, amb aventures impossibles, a la (im)pertinència filial de “On has estat tanta estona?” (ha baixat a comprar llet i ha trigat “segles i més segles” en tornar). No té, ni vol tenir, la profunditat de Coraline.

En anglès el llibre es diu Fortunately, the milk, d’acord amb un recurs narratiu constant de jocs amb la llet, un ús repetit d’aquesta frase i un clímax plenament làctic. Per desgràcia, els editors han preferit la cabriola verbal a la coherència i al respecte a la voluntat de l’autor. El títol és (o al menys pot ser) una part molt rellevant de l’obra i aquí entenc que se n’ha esborrat tota la ironia.

• Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

Mares (2)

De nou l’absència, ara en un marc d’humor. En realitat el llibre és un homenatge als pares, diria; pensant també en Coraline, i fent aquell vell (i fals) raonament de la traslació de la pròpia vida a la literatura… no voldria haver conegut la mare d’en Gaiman!

Quan la mare va haver marxat, el meu pare es va fer una tassa de te. Encara hi havia un rajolí de llet.

Vam descongelar el Sopar Número U, però vam fer una mica de merder amb tot plegat i vam acabar anant al restaurant indi. Abans d’anar a dormir, el pare ens va preparar dues tasses de xocolata calenta per compensar allò que LA MAMA NO HI ÉS.

• Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

Mares (1)

Vivim entre conflictes, potser fins i tot en conflicte. Polítics, com el que avui té un dia important, per les eleccions. Socials i econòmics. També familiars i personals. D’aquí neix, en part, la necessitat d’escriure. (O de reprende aquest blog, com ho va ser de tancar-lo.) I aquí mira, però ara només en part, la literatura.

El conflicte és un tema gran de la literatura infantil, però sovint en negació. Li volem treure transcendència. Embolcallem la infància perquè els menuts no descobreixin massa d’hora com pot ser de difícil el món real. Però no tots els nens viuen embolcallats, no cal dir-ho, i a vegades la mirada de la literatura també és, i ha de ser, crua.

De mare encara en tenen, esclar. Viu a Itàlia. Canvia d’adreça contínuament, i es fa difícil escriure-li. De tant en tant els envia regals. Fa un any i mig, per exemple, l’Anna va rebre un collaret de granissa de colors, tot i que no era el seu aniversari. De vegades la mare els truca i els promet que els anirà a veure, i l’Anna se’n refia. S’ha proposat fermament no tornar-s’ho a creure; així no l’haurà d’esperar mai més.

• Bettina Obrecht, Sputnik. Takatuka, 2013. Traducció d’Anna Soler Horta, p. 39.

Cornèlius i el rebost d’impossibles, de Carles Sala i Vila

Cornèlius i el rebost d’impossibles, recent premi Folch i Torres, ens presenta el poble de Tort, un llogaret de muntanya que «no té un pam de pla», on viuen, a més de la Mar i l’avi Lluc (que és cec), tot de personatges força estrafolaris: el doctor Amnesi (que tot ho oblida), en Non de Can Tou (que sempre dorm), la bona de la Bonifàcia, la temorenca Angelina de Can Trèmols, la xerrameca Rut de can Mot i el callat Ot de can Mut, o les Tres Mais: la Maifred, la Maison i la Maisol. El treball literari de Carles Sala amb els noms propis, que s’estén també a la geografia local i diversos detalls, és certament de primer nivell.

Al poble dels guerxos, com s’anomenen els seus habitants, arribaran el nen Tobies i el vell Cornèlius, que s’instal·laran a la Casa Estreta per tal de muntar-hi un rebost d’impossibles. És impossible donar allò que tenim en excés i rebre a canvi allò que ens falta? Si la Maison pogués prendre el que a en Non li sobra, si l’Ot i la Rut poguessin equilibrar-se millor… «Com que no sabia que era impossible, ho vaig fer», diu la cita inicial del llibre. S’aconsegueix amb una mena de ciència delicada, màgica i poètica, amb potets d’essència, cargols de mar i l’«aiguablava».

Però és clar, no tot és tan fàcil. A vegades n’hi ha prou de tenir el que ens mancava per voler-ne encara més, i els guerxos es tornaran cada dia més queixosos. D’altra banda, en Cornèlius, sempre seriós, té una nostàlgia irresistible pel mar. La Mar i en Tobies, amb la inestimable ajuda d’en Lluc —el característic cec de la tradició, que en realitat hi veu millor que ningú—, no s’hi hauran d’esforçar poc per endreçar de nou la situació.

La primera visita al rebost. En Cornèlius llueix una cara molt seriosa perquè fa uns anys va donar tota la seva alegria. La podrà recuperar? (Il·lustració de Javier Andrada)

• Carles Sala i Vila, Cornèlius i el rebost d’impossibles. Il·lustracions de Javier Andrada. La Galera, 2010. ISBN 978-84-246-3439-1.
• Entrevista amb l’autor.
• Al club de lectura de la biblioteca escolar Montfollet.

A colp de pedal: L’hereu dels tretze, de Toni Cucarella

A colp de pedal (Prodidacta, segell Abril) és una sèrie de breus novel·les de colla, d’afany en bona part divulgatiu: donar a conèixer les comarques valencianes i algunes de les seves particularitats històriques, artístiques o naturals. Cadascuna està escrita en relació directa amb una comarca per part d’escriptors força coneguts dins el panorama de la LIJ valenciana.

El concepte de la col·lecció imposa uns límits clars i cal tenir present que parlem de llibres d’encàrrec. Però això no vol dir que no permetin passar una bona estona: en contra del mite romàntic del geni i la intuïció, jo entenc que l’art és abans que res un joc i la tensió dels condicionants afavoreix la creativitat en la mateixa mesura en què la dificulta.

Què han estat fent els traficants? i altres misteris de La Mà Negra

Què han estat fent els traficants mentre la colla de La Mà Negra s’amagava? (Cliqueu per ampliar la imatge)

És el lloro qui parla o hi ha gat amagat? (Cliqueu per ampliar la imatge)

Les aventures de La Mà Negra és un petit clàssic alemany de 1965, del dibuixant Hans Jürgen Press (1926-2002), que proposa resoldre seixanta enigmes al llarg de quatre aventures.

A la pàgina esquerra hi ha una narració que es clou sempre amb una pregunta; cal trobar la resposta a les il·lustracions de la pàgina dreta. La dificultat no augmenta segons avança el llibre: alguns dels enigmes més difícils (o fins perepunyetes) són al començament. Que ningú es desanimi, doncs: un s’hi va avesant.

• Hans Jürgen Press, Les aventures de La Mà Negra. La Magrana (col·l. L’Esparver), 2002; primera edició el 1986. ISBN 13: 978-84-8264-329-8.

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez (Cruïlla), és una novel·la que mescla amb encert les tradicions del folklore, la por, l’aventura, l’humor i un punt de realisme familiar.

El protagonista és un nen de Bigues i Riells que, per mitjà de l’escola, farà un intercanvi amb un altre nen d’una família gallega. L’Anxo li explicarà tot de coses misterioses: viu a un casal on hi ha el fantasma d’un temible bandoler, fades, un «ermità domèstic», un tren en miniatura, un cementiri, un tresor… Es veurà que tot això és cert, però no tot és com sona; o si voleu, i dit des de l’altra banda, no tot és misteri ultrahumà, però tampoc és tot científicament explicable.

El cas és que quan el noi arriba al Casal, ningú no el surt a rebre: haurà de travessar un bosc mentre es combrega una tempesta i el seguirà un rar gos negre (si és que en realitat és un gos, i no un ésser més temible!). Quan per fi arriba a la porta, una senyora que no sembla de la casa el durà fins la torre més alta… i l’hi tancarà!

La història no és de terror pur, tanmateix, perquè ve matisada primer per la situació familiar del nen, que no s’acaba de trobar bé a casa seva, i això s’ha descrit amb humor; també la matisen alguns cops d’humor posterior i altres de desvetllament de fenòmens paranormals que eren només aparences (però no tots ho seran). Així, es converteix ans que res en una novel·la d’aventures, de bon ritme, que per camins secrets ens durà a l’alliberament dels presoners (inclós el fantasma) i la resolució del conflicte familiar.

Les il·lustracions d’en Gerard Miquel (bloc | APIV | omnívoro estudio), de línia molt clara i economia de mitjans, incideixen sobre tot en el tractament humorístic.

• Pau Joan Hernàndez, El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Cruïlla (El vaixell de vapor-taronja, 123), 2002. ISBN: 84-661-0365-1.
• La primera imatge és presa d’aquest enllaç.

En Roc Drapaire, de Josep Vallverdú

En Roc Drapaire, de Josep Vallverdú, és avui una novel·la d’aire antic, pel que descriu i construeix —el món d’un suburbi de barraques de cap als anys seixanta, on l’heroi és un drapaire— i per com ho fa —centrant-se en personatges marginals i malalts, como era habitud en la narrativa per infants de la primera meitat del segle XX—. Tanmateix, és aire fresc: l’acció corre amb rapidesa, la malaltia es cura, de la misèria se’n pot sortir (amb esforç), el col·lectiu social és com una xarxa d’empara. El to general és d’optimisme, però no tothom ajuda (altrament, poca novel·la tindríem): al món hi ha lladres sense escrúpols, la policia no resol gairebé res i algun secundari tampoc no  vol ajudar-se a si mateix (i sense esforç no hi haurà recompensa).

A la novel·la hi ha, potser, dos homenatges (literaris; desconec si eren conscients o no).

La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó

Aquest estiu fa quaranta-cinc anys que Joaquim Carbó va escriure La casa sota la sorra, una novel·la d’aventures trepidant que originà una sèrie de còmics il·lustrats per en Madorell i és una de les moltes herències perdurables que ens ha anat llegant Cavall Fort.

Des del 1964, no són poques les coses que han canviat. No vivim les conseqüències de la segona guerra mundial ni temem els criminals nazis, no ens estranya de trobar algú que xerri català a l’Egipte (ni, potser, arreu del món, gent viatjera de mena com som), i menys encara sentir-lo en veu d’un jove negre. Alhora, l’egiptologia ha desmentit el mite de l’ús de milers d’esclaus en la construcció de les piràmids. Però d’altres, per dissort, no han canviat gens: ans que res, l’Àfrica encara és un continent on la corrupció i la misèria dallen la vida de milions de persones.

La casa sota la sorra segueix essent una novel·la emocionant perquè ens enamorem de l’ardidesa i el compromís d’en Henry Balua, que engega el procés de transformació d’en Pere (i el nostre propi al seu costat); ens fa patir la claustrofòbica megalomania del senyor Ti i ens enfurisma la seva absoluta manca d’escrúpols. Un bo molt bo, un dolent molt dolent i personatges d’entre mig que es veuen obligats a triar el seu propi rumb, tot amanit amb una angoixosa fugida final a través de la selva, l’èxit de la qual ensorrarà l’imperi d’en Ti.

• Joaquim Carbó, La casa sota la sorra. Estela, 1966. Laia, 1973. Columna, 1990, 2008 (ISBN 978-84-664-0994-0).

A mitja nit, de Toon Tellegen

Toon Tellegen és un autor estrany, dels que val la pena llegir perquè ofereix maneres literàries que és molt difícil de trobar a d’altres bandes. A mitja nit és un recull de situacions breus (són relats? capítols? cel·les d’un rusc?) que viuen tota una sèrie d’animals que coincideix que es desperten aquella hora. Endormiscats, pensen, es troben amb d’altres animals, dubten, cauen adormits de nou.

No és un llibre d’acció, sinó de petits espais animals (val a dir, personals). Donada l’abundor de personatges i la falta d’una acció clara, no sembla un bon llibre per llegir a casa i comentar a l’aula; però sí se’n poden extreure situacions i jugar amb elles al «i què hagués pensat el… (un altre animal o persona)?» o bé «quin animal seria el que hauria fet …?».

A mitja nit el talp i el cuc de terra van celebrar una festa.
Estaven sota terra, en un cau fosc molt profund i celebraven la foscor.
Parlaven sobre estar negra, passar-la negra i veure-ho tot negre i menjaven un pastís molt dur i negre com el carbó.
De tant en tant discutien sobre alguna cosa horrorosa, com ara la llum del dia, i aleshores tenien calfreds i s’arrambaven l’un a l’altre.
De tant en tant cantaven una cançó tètrica, per fer la foscor encara més profunda.
Just quan estaven cantant una cançó lúgubre sobre la foscor més negra de totes les foscors van sentir uns cops a terra, damunt dels seus caps.
—Que és el vostre aniversari? —va preguntar una veu.
Van parar de cantar.
—Qui ets? —va preguntar el cuc de terra.
—Sóc el grill. Si és el vostre aniversari, que em convideu?
D’entrada, no van respondre. Però al cap d’un moment el talp va preguntar:
—Et guspiregen els ulls?

La colla dels deu i L’home de Munic, de Joaquim Carbó

Aquest 2009 s’han acomplert quaranta anys de la publicació de La colla dels deu, d’en Joaquim Carbó, un llibre clau del gènere de la novel·la de colla, que en general no ha perdut vigència i jo he rellegit de gust. Els personatges hi són ben caracteritzats (dintre del que permeten l’extensió i l’acció), hi ha tensió i misteri (tant entre els amics com en la resolució del cas) i el català emprat, com en tots els llibres de Carbó, és enriquidor.

Més enllà d’uns pocs detalls que no afecten la lectura, potser el que més envelleix el text (o almenys, el limita) és que es tracta d’una novel·la exclusivament de nois (que no necessàriament «per a nois»). La literatura més recent ha fet un esforç lloable per cobrir un buit de representació que no es pot retreure a en Carbó en concret, però sí a tot el seu temps literari i l’herència que havia rebut. Ara, passats els anys, resulta estrany el que en el seu moment era normal i probablement ens n’hem d’alegrar.

Sopa de cua de sargantana, de Marta Gené

Sopa de cua de sargantana, de Marta Gené Camps (premi Edebé de literatura infantil de 2009) és una novel·la breu que aposta per l’emoció i l’acció.

La història es desenvolupa en un marc irrealista: una illa introbable i un temps imprecís (un segle XX de poble mariner amb trets atemporals de conte de fades i històrico-llegendaris de cacera de bruixes). Candela, la protagonista, de dotze anys, té sobretot un amic, en Valentí. El coneix de sempre. Però l’estiu serà diferent a l’acostumat; en Valentí està canviant i l’amistat dóna pas als primers titubeigs de l’amor.

Hi ha un altre canvi que esclata des de l’interior de la pròpia Candela. Sempre havia estat una nena especial, però ara no controla la seva singularitat: prediu desgràcies, com per exemple una olla que caurà del foc, una escassetat de pesca al poble, una mort dins la família. Li passa així, sense més ni més, sense saber per què, sense poder controlar-ho.

El rellotge mecànic, de Philip Pullman

El rellotge mecànic, d’en Philip Pullman, és un conte fantàstic i moral de tradició romàntica, situat, com potser no podia ser d’una altra manera, a Alemanya. En Pullman sap combinar amb encert una certa complicació formal de la trama i els seus possibles nivells amb una redacció senzilla. Al meu parer, la gràcia essencial del conte —un conte eficaç, però no magnífic— rau a la combinació de nivells: real, literari, demoníac, moral i màgic. El conte imaginat, narrat a la taverna, es fa real de sobte, quan irrompen en escena els personatges de la ficció; això obligarà a triar i representarà destins diversos per a cadascú dels personatges; el final és de recompensa i esperança per uns i d’exili o mort per uns altres.

El conte no té la mateixa força inquietant pura de La meravellosa història de Peter Schlèmil o de El diable de la botella (ni menys encara, del Faust), però n’és una bona introducció.

• Philip Pullman, El rellotge mecànic, trad. Josep Franco, Bromera, València, 2005. ISBN: 978-84-7660-711-4.

La biblioteca de Curtó

Quan us parlava d’Un rètol per a Curtó, de l’Àngels Garriga, no vaig citar-ne cap passatge: me’l vaig reservar per tancar ara el cercle d’educació, lectura, escriptura i biblioteques amb les planes que descriuen com funcionava —i més, en aquells moments de plena agitació— la biblioteca escolar del poble imaginari (però no irreal) de Curtó. La il·lustració és de la Fina Rifà.

LA BIBLIOTECA
A l’escola de Curtó no es podia pas dir que l’escriure els fes perdre el llegir.
Per molta feina que tinguessin, res del món no els hauria privats de fer el canvi de llibres el dissabte al matí.
No ho haurien volgut els llegidors ni ho haurien permès els bibliotecaris.
Perquè a l’escola hi havia bibliotecaris i, naturalment, biblioteca.
Bé; però deixar i recollir els llibres, mirar que tornessin, nets i sense estropici, apuntar qui els tenia i qui els retornava, fer-ne el fitxer i el catàleg i tot de coses així, requeria molta feina i calgué nomenar encarregats de biblioteca. Aquest curs n’hi havia tres: en Pere, la Sulamita i la Claudina.
El canvi de llibres es feia un dia la setmana: el dissabte al matí. I aquell dissabte els tres bibliotecaris van complir e! seu servei, per molta feina que a tots plegats els esperés a la tarda.
I mai no diríeu quins van ser els llibres més buscats: els que parlaven d’arbres i boscos. Bé, les rondalles no es van abandonar, tampoc, eh!

Blanc, de Lola Casas

Blanc és el tercer llibre de la col·lecció «Poesia de colors», de Lola Casas, publicada per Abadia de Montserrat. Aquests llibres inclouen poemes de metre en general lliure, adreçats a uns lectors una mica més crescuts que els dels publicats per l’autora a «Els flautats» o «Ala Delta»: són més lleugers, sovint basats en una petita anècdota o imatge que mou a reflexionar, a somriure o a sentir què li passa a una certa veu poètica (humana o no); són poemes menys situats, menys embolcallats per explicacions clares del context de la veu (el que no vol dir que s’hagin de «desxifrar», sinó senzillament que fan un passet més de complexitat i el·lisió).

Cada llibre és il·lustrat per un autor que treballa amb plena llibertat; la sèrie té coherència en la veu poètica, però no en la veu gràfica. És un encert, al meu parer, car un passa d’un llibre a l’altre pensant: Què n’hauria fet, d’aquest poema, en Comotto? I d’aquest en Carosia?

A Blanc li posa imatges en Pere Borrell, amb un exercici de línies gruixudes i amb caràcter, i cert gust per la creació de marcs on la contemplació més atenta va descobrint diversos elements lligats amb el poema. Però aquest «excés» s’acompanya d’altres poemes dibuixats d’un sol traç. El de la imatge superior és relativament excepcional, potser, pel poc pes (quantitatiu) de la il·lustració a la plana.

• Vegeu, d’aquest mateix llibre, el poema «Hora de berenar» a El racó de la biblioteca del CEIP Mare de Déu del Remei, d’Alcover.

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, d’Àlvar Valls

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, del narrador i traductor Àlvar Valls (La Galera, 1979, diverses edicions) és una novel·la de colla que narra la resolució d’un misteri en un ambient rural. Si voleu, és un equivalent de moltes de les novel·les de l’Enid Blyton o publicades amb el nom de l’Alfred Hitchcock (per molt que el gènere va més enllà i a més va ser característic de tota una època de la novel·la infantil i juvenil en català), però amb molta més qualitat literària i un lèxic molt més treballat, abundós en termes específics i en frases fetes. El llibre duu il·lustracions de Ricard Castells, en tinta negra i de caràcter realista.

Quan ja tenien fet un senyor forat de ben bé un metre de fondària, van decidir de no aprofundir més: no podia ser que, en cas d’haver estat enterrada la clau, ho hagués estat tan avall.
—Em sembla que el teu invent, Ramonet, no dóna cap resultat —va fer en Magí en to de mofa. I adreçant-se a la Pepa—: Això sí: ningú no podrà dir que no som uns investigadors metòdics, que no ho sospesem tot abans d’abandonar. Oi, noia?
—El que podríem fer és eixamplar una mica el forat —va dir la Lena—. Potser les passes no ens han donat la mida exacta. Dóna’m el pic —i l’arrabassà de l’Arnau que el tenia en aquell moment.
La noia va començar a eixamplar, tot allargant el forat en direcció a l’ermita.
—Renoi, quin esvoranc! Ni que corregués per aquí un talp gegant. L’haurem de tapar bé, després; si ens enxampava el Perellonet, ens tancava tots a la garjola.
—Li diríem que ha estat una idea del seu fill. Oi, Ramonet, que ton pare ens estima molt i no ens ficaria entre reixes?
—Molta gaita i poca feina, vosaltres.
En Ramonet estava capficat; feia estona que cavaven, i l’eixamplament ja feia gairebé dos metres, i la clau no apareixia. Tot d’una, però, quan en Galdric burxava terrossos ja començats a descarnar, amb el càvec va topar amb alguna cosa dura i es va sentir un soroll estrident: Dring!…
—Heu sentit?
En Galdric tornà a picar: Dring! dring! dring!…
—Aquest so és metàl·lic!
—La clau!
—La clau, nois! Ja la tenim!
Tots s’hi van apropar. En Galdric anava traient terra amb el càvec, i després amb les mans va deixar net un objecte de ferro que, com van poder veure de seguida, no era pas cap clau d’obrir panys.
—Què és això?
—Una anella de ferro. I una corda…

Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga

Fa poc us parlava de la inauguració de la nova biblioteca Marta Mata a Cornellà. Dons bé, aquesta pedagoga renomenada era filla d’una mestra i escriptora que també va aportar el seu granet de sorra a la recuperació de la literatura infantil en català: l’Àngels Garriga, qui amb Un rètol per a Curtó va quedar finalista del premi Folch i Torres del 1966.

Un rètol per a Curtó, que fou il·lustrat per la Fina Rifà, és una obreta encisadora, que pertany al gènere de les novel·les de colla, però en realitat amplia la colla fins engrescar un poblet sencer, l’imaginari Curtó. La societat rural s’ha transformat molt en els més de quaranta anys que han transcorregut des d’aleshores, però això, més que un desmèrit, potser li dóna un nou valor com a font de coneixement. (Car la literatura ens serveix també per saber com era la vida que van viure els nostres pares, avis i besavis; tot i que en aquest cas va bé desfer la possible ambigüetat: els pares i les mares, els avis i les àvies, que no feien pas la mateixa vida els uns que les altres.)

L’anècdota és ben senzilla: els «brètols» de Guànec es creuen superiors a Curtó pel simple fet que els han col·locat un rètol a la carretera, cartell que Curtó no té. De forma constructiva, com es podria fer que el poblet sia mereixedor d’un avís propi? Potser es pot convertir un erm en un bosquet, fer un museu de les eines antigues, crear una fira amb objectes dels nanos, reparar els carrers, plantar flors arreu… Dé n’hi dó, la de coses que un té a l’abast, i més si es treballa en equip!

La novel·la és també un cant a l’obra de tants mestres que, amb mà esquerra, dolçor i tenacitat, fan que l’impuls dels seus nanos reverteixi de manera activa i constructiva en el benefici de la seva societat.

• Vegeu també: La biblioteca de Curtó

Histèria cinematogràfica, de Miquel Obiols

Pres de les 77 Histèries (Cruïlla, 1990), recomanat a partir de 12 anys. Us animeu a exportar l’experiment a d’altres nivells de complexitat o estils de llenguatge?

.

Bàtem anar a Batmanona a batsar un batmania.
Ja feia batmnona que batminàvem i batstàvem batmnats.
Bàtem batmtrar en un batr i bàtem batmnar batmacoles.
Jo batmia batmes d’anar al bàtmer, però batstava tan embatmrdat que ja no bat ni batmir batnes de batgar…
Batsprés, bàtem batmntrar al batmanema.
El bàtmer del batmanema batmé era batmanbrut, però la batmanícula fou batmnàstica!

.

Una endevinalla de Josep-Francesc Delgado

.

SEMPRE ES COMPORTA

Aquesta cosa no et porta mai res.
Sempre es comporta muda com la tomba.
S’està quieta, llisa, recta i dreta.
És plana, i no torta. Si no la veus
al mig del pas, hi toparàs de nas.

.

De Cosari (Baula, col·lecció Ala Delta, sèrie blava, 15), il·lustrat per Montse Bosch. Els dibuixos són en blanc i negre i ajuden a resoldre l’endevinalla; però són en pàgina posterior, com ha de ser, de forma que podeu llegir el llibre sense que es vegi la resposta (per molt que les transparències del paper poden jugar alguna mala passada).

Els amics del vent, de Josep Vallverdú, il·lustrat per Pilarín Bayés

—Talleu! —va ser la darrera ordre de l’Odila.
En Quel i l’Antònia estaven paralitzats al fons de la caixa.
En Quel va estirar el braç i tocà una cosa metàl·lica. Era un dels garrafons de gas de reserva. Al costat, hi havia uns ganxos de ferro lligats en una corda.
A baix, el ferrer de tall en un cantó, el mosso jove a l’altre, amb sengles destrals, tallaren a l’uníson els dos lligams que sostenien el globus fermat als guardarrodes de ferro.
Es gronxaven. Una sensació a la panxa, un fred sobtat… L’Antònia va tancar els ulls i es disposà a fer un crit. Bo i a les fosques, l’Odila li tapà la boca.
—Digueu pas res. Pas un mot!
I al cap d’uns segons:
—Muntem! Estem salvats!
Les teulades desapareixien en la nit, ombres estranyes passaven, un tossal es veia al davant, una riera lluentejava un instant…
Anaven pujant. L’operació «Aeròstat» havia estat un èxit.
Al pati de ca l’Odila ja no hi havia ningú. Tothom havia marxat o bé per les teulades o bé pels cellers, i passarien la nit en cases que no eren les llurs.
Els soldats de l’escamot d’aquell carrer corrien. No pas per apuntar a l’aeròstat. Corrien d’esglai, davant aquella fantasma grisa que pujava cel amunt.

• Josep Vallverdú, Els amics del vent, il·lustrat per la Pilarín Bayés, La Galera, Barcelona, 1979, pp. 66-67.

Josep Vallverdú és dels autors que més ha fet per tal que tinguem novel·la d’aventures en català (i bon català, es podria afegir: sempre amb plena exigència lingüística). Els amics del vent narra la fugida de dos nens durant la «Guerra del Francès». Tot i ser una novel·la de guerra, és poc fosca, amb força tocs d’ironia i molt pocs de violència.

Encara que no va ser cap èxit comercial llampant (la segona i darrera edició sembla ser del 1986, sense comptar la Biblioteca Vallverdú), aquesta no és una qüestió rellevant dins aquest bloc, on tindrà el valor d’una informació més.

• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Els astronautes del “Mussol”, de Sebastià Sorribas, il·lustrat per Pilarín Bayés

Rellegia aquests dies Els astronautes del «Mussol», d’en Sebastià Sorribas, i pensava que s’aguanta prou bé per ésser un llibre de ciència-ficció humorística amb 35 anys a les espatlles. Potser l’humor i la ciència-ficció són dels elements literaris que més ràpidament envelleixen.

Però no només. També em pregunto com és de difícil avaluar un llibre que vas gaudir de nen i unes il·lustracions com les de la Pilarín Bayés, una autora amb la qual va créixer més d’una generació de lectors, inclosos aquells que vam viure en primera persona el procés de relativa normalització del català, amb la seva reintroducció a totes les escoles. No cal oblidar que la crítica veu les obres a través d’uns ulls sempre personals, subjectius, per molt que hi hagi eines de correcció i distanciament. I més: trobo important que hi hagi llibres que pervisquin d’una generació a les posteriors, per no caure en l’error (econòmicament, sucós, però culturalment, nefast) de confondre novetat amb qualitat. I com és clar, no només Verne o L’illa del tresor; també un cànon català, en la mesura del possible i amb totes les objeccions pròpies del cas. En Sorribas hi ocupa plaça de ple dret amb El zoo d’en Pitus, perquè en part, el cànon el fa la història per si sola, amb la seva selecció col·lectiva.

Tornant a Els astronautes…, és una novel·la benhumorada i bonhomiosa, sense més pretensions (ni menys tampoc) que la de fer passar una bona estona al voltant d’una colla aventurera i més esvalotada que raonable. Possiblement, no és un exemple d’escriptura literària impecable. Però al meu parer, les pulles dels joves, la mala relació inicial del grup amb en Reginald, o l’acció força constant, fan que el conjunt rutlli. També l’humor, inclosos contrastos tan forassenyats com el de que un xinès cridi “Que ve el papu!” al bell mig de Plató (amb el típic gust d’en Sorribas per tota classe de frases fetes i expressions populars). De fet, un dels jocs més recurrents al llibre és el del “bateig” dels centaurins: el senyor Palmera, el senyor Telescopi, el senyor Panxeta o el Mut. I tal volta això descriu bé l’ànim del llibre, que en un cert sentit passa entre el carreró de Ganímedes, l’avinguda del Sistema Solar i la placeta de Plató.

«—Ara resulta que el nostre carceller, en lloc de tenir sis potes i dos caps… és una noia! —va comentar en Ping. I una noia de debò!
—Més val així! —va fer l’Anna—. Sempre ens entendrem millor amb una persona que amb un robot!
—No vagis tan de pressa, Anna! —va replicar en Reginald—. Aquest ésser no és humà, malgrat la seva aparença! Qui sap quins sentiments pot tenir envers nosaltres! Pot tractar-se d’una raça, físicament semblant a la nostra, però amb una intel·ligència diferent… en què els bons sentiments no tinguin cabuda!
—Noi, Reginald! —va fer en Ping, mig somrient—. Has fet un retrat exacte de la teva persona!»

Joan Alegret, Batent les ales

Batent les ales,
surt de florides branques
la papallona.
¿O eren dos blancs pètals
que l’aire agermanava?

El poema d’en Joan Alegret el trobareu a Viu la poesia, amb diverses propostes de joc, com ara aquesta de crear-ne un cal·ligrama:

Ara anem a transformar el poema en un cal·ligrama. Agafa un llapis, pensa en el vol de la papallona i deixa anar la mà fent-la lliscar suaument per sobre el full, sense prémer gaire fort, dibuixant una possible trajectòria de vol. Quan tinguis una línia prou llarga, escrius el poema damunt d’ella, així el poema s’haurà de llegir com si seguíssim el vol de la papallona. Pensa en els colors que empraràs, el tipus de lletra i la seva mida. Quan hagis acabat la composició, la penges en un lloc ben visible de la classe, o millor encara, en una paret del pati.

La papallona signada per en Rafael és d’un alumne del CEIP Feliu i Vegués de Badalona i forma part del conjunt de Treballs amb fulles del bosc. No és d’ales blanques, com podria demanar el poema… Amb què en podriem fer una d’ales blanques? Què en dieu?

Addició: Incorporo unes papallones d’ales de ginkgo, fetes per l’Ana, de la classe de 5 anys de la Dolors Todolí.

Les formigues, cal·ligrama d’en Salvat Papasseït

LES FORMIGUES

A Josep Llompart

camí de sol · per les rutes amigues · unes formigues

Avui m’abelleix dia de clàssics… Prenc la imatge de l’antic bloc del CEIP Salvat-Papasseït de Santa Coloma (ara el trobareu a blocs.xtec.cat). L’obra poètica completa d’en Salvat l’ha editada Ariel.

Capsetes de fruita (tot jugant amb un poema d’Antonio Rubio)

A Bibliopoemes —un espai de reunió amable de tots els interessats en la poesia infantil i juvenil en català (i altres idiomes), que aquest octubre acaba de complir un any de vida— vam fer fa poc un petit experiment.

S’iniciava amb una sèrie de capsetes de fruita, creada a partir d’un poema d’Antonio Rubio, «Cajitas frutales». Després demanàvem que, qui volgués, s’animés a continuar la sèrie, cadascú amb el seu estil i les seves preferències. Aquest és el conjunt de capsetes. Si us animeu a seguir (i ens queden fruites, que ja no ho tinc tan clar…), podeu fer-ho aquí mateix, als comentaris, o bé allà. També podeu triar i remenar i fer la vostra selecció; o portar-ne algunes a l’aula o als tallers de poesia, per tal que se’n facin de noves o se’n completin d’altres deixades amb buits.

La capseta d’aglà forma part d’una sèrie de fotografies amb © de Elke Menzel-van den Bruck.

(Afegeixo una curiositat: on podria acabar millor aquest manat de poemes que… a un bloc de cuina?)

CAPSETES DE FRUITA

Per a desar
un pessic de raig de sol
una capseta
de pinyol.

Per a desar
la polsada de safrà,
una capseta
d’aglà.

Nit, de Joana Raspall

Mirallets,
ullets d’estel,
bocins de claror trencada,
si us pogués arreplegar
us baixaria.

Faríeu de fanalets
a la fosca cantonada,
i el carrer negre i desert
com un firal lluiria!

• Fotografia presa de Fotogemeinschaft (reduïda i sense passepartout). A Viu la poesia, d’on he tret el text, podeu veure i sentir vídeos de la Joana Raspall tot llegint aquest poema i molts d’altres; si us interessa la poesia, no deixeu de passejar pel seu lloc web.
• Dins aquest mateix bloc, podeu veure també Bombolles.