Tag Archives: a partir d’uns 10 anys

Fortunately, els editors

A casa ens ha divertit molt L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare, de Neil Gaiman, un relat d’humor que respon, amb aventures impossibles, a la (im)pertinència filial de “On has estat tanta estona?” (ha baixat a comprar llet i ha trigat “segles i més segles” en tornar). No té, ni vol tenir, la profunditat de Coraline.

En anglès el llibre es diu Fortunately, the milk, d’acord amb un recurs narratiu constant de jocs amb la llet, un ús repetit d’aquesta frase i un clímax plenament làctic. Per desgràcia, els editors han preferit la cabriola verbal a la coherència i al respecte a la voluntat de l’autor. El títol és (o al menys pot ser) una part molt rellevant de l’obra i aquí entenc que se n’ha esborrat tota la ironia.

  • Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.
Anuncis

Mares (2)

De nou l’absència, ara en un marc d’humor. En realitat el llibre és un homenatge als pares, diria; pensant també en Coraline, i fent aquell vell (i fals) raonament de la traslació de la pròpia vida a la literatura… no voldria haver conegut la mare d’en Gaiman!

Quan la mare va haver marxat, el meu pare es va fer una tassa de te. Encara hi havia un rajolí de llet.

Vam descongelar el Sopar Número U, però vam fer una mica de merder amb tot plegat i vam acabar anant al restaurant indi. Abans d’anar a dormir, el pare ens va preparar dues tasses de xocolata calenta per compensar allò que LA MAMA NO HI ÉS.

  • Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

Mares (1)

Vivim entre conflictes, potser fins i tot en conflicte. Polítics, com el que avui té un dia important, per les eleccions. Socials i econòmics. També familiars i personals. D’aquí neix, en part, la necessitat d’escriure. (O de reprende aquest blog, com ho va ser de tancar-lo.) I aquí mira, però ara només en part, la literatura.

El conflicte és un tema gran de la literatura infantil, però sovint en negació. Li volem treure transcendència. Embolcallem la infància perquè els menuts no descobreixin massa d’hora com pot ser de difícil el món real. Però no tots els nens viuen embolcallats, no cal dir-ho, i a vegades la mirada de la literatura també és, i ha de ser, crua.

De mare encara en tenen, esclar. Viu a Itàlia. Canvia d’adreça contínuament, i es fa difícil escriure-li. De tant en tant els envia regals. Fa un any i mig, per exemple, l’Anna va rebre un collaret de granissa de colors, tot i que no era el seu aniversari. De vegades la mare els truca i els promet que els anirà a veure, i l’Anna se’n refia. S’ha proposat fermament no tornar-s’ho a creure; així no l’haurà d’esperar mai més.

  • Bettina Obrecht, Sputnik. Takatuka, 2013. Traducció d’Anna Soler Horta, p. 39.

Cornèlius i el rebost d’impossibles, de Carles Sala i Vila

Cornèlius i el rebost d’impossibles, recent premi Folch i Torres, ens presenta el poble de Tort, un llogaret de muntanya que «no té un pam de pla», on viuen, a més de la Mar i l’avi Lluc (que és cec), tot de personatges força estrafolaris: el doctor Amnesi (que tot ho oblida), en Non de Can Tou (que sempre dorm), la bona de la Bonifàcia, la temorenca Angelina de Can Trèmols, la xerrameca Rut de can Mot i el callat Ot de can Mut, o les Tres Mais: la Maifred, la Maison i la Maisol. El treball literari de Carles Sala amb els noms propis, que s’estén també a la geografia local i diversos detalls, és certament de primer nivell.

Al poble dels guerxos, com s’anomenen els seus habitants, arribaran el nen Tobies i el vell Cornèlius, que s’instal·laran a la Casa Estreta per tal de muntar-hi un rebost d’impossibles. És impossible donar allò que tenim en excés i rebre a canvi allò que ens falta? Si la Maison pogués prendre el que a en Non li sobra, si l’Ot i la Rut poguessin equilibrar-se millor… «Com que no sabia que era impossible, ho vaig fer», diu la cita inicial del llibre. S’aconsegueix amb una mena de ciència delicada, màgica i poètica, amb potets d’essència, cargols de mar i l’«aiguablava».

Però és clar, no tot és tan fàcil. A vegades n’hi ha prou de tenir el que ens mancava per voler-ne encara més, i els guerxos es tornaran cada dia més queixosos. D’altra banda, en Cornèlius, sempre seriós, té una nostàlgia irresistible pel mar. La Mar i en Tobies, amb la inestimable ajuda d’en Lluc —el característic cec de la tradició, que en realitat hi veu millor que ningú—, no s’hi hauran d’esforçar poc per endreçar de nou la situació.

La primera visita al rebost. En Cornèlius llueix una cara molt seriosa perquè fa uns anys va donar tota la seva alegria. La podrà recuperar? (Il·lustració de Javier Andrada)

A colp de pedal: L’hereu dels tretze, de Toni Cucarella

darabuc-toni-cucarella-a-colp-de-pedal-07A colp de pedal (Prodidacta, segell Abril) és una sèrie de breus novel·les de colla, d’afany en bona part divulgatiu: donar a conèixer les comarques valencianes i algunes de les seves particularitats històriques, artístiques o naturals. Cadascuna està escrita en relació directa amb una comarca per part d’escriptors força coneguts dins el panorama de la LIJ valenciana.

El concepte de la col·lecció imposa uns límits clars i cal tenir present que parlem de llibres d’encàrrec. Però això no vol dir que no permetin passar una bona estona: en contra del mite romàntic del geni i la intuïció, jo entenc que l’art és abans que res un joc i la tensió dels condicionants afavoreix la creativitat en la mateixa mesura en què la dificulta.

Continua llegint

Què han estat fent els traficants? i altres misteris de La Mà Negra

Què han estat fent els traficants mentre la colla de La Mà Negra s’amagava? (Cliqueu per ampliar la imatge)

darabuc-hans-juergen-press-ma-negra-71
És el lloro qui parla o hi ha gat amagat? (Cliqueu per ampliar la imatge)

darabuc-hans-juergen-press-ma-negra-100

darabuc-hans-juergen-press-les-aventures-de-la-ma-negra-(n.e.)Les aventures de La Mà Negra és un petit clàssic alemany de 1965, del dibuixant Hans Jürgen Press (1926-2002), que proposa resoldre seixanta enigmes al llarg de quatre aventures.

A la pàgina esquerra hi ha una narració que es clou sempre amb una pregunta; cal trobar la resposta a les il·lustracions de la pàgina dreta. La dificultat no augmenta segons avança el llibre: alguns dels enigmes més difícils (o fins perepunyetes) són al començament. Que ningú es desanimi, doncs: un s’hi va avesant.

  • Hans Jürgen Press, Les aventures de La Mà Negra. La Magrana (col·l. L’Esparver), 2002; primera edició el 1986. ISBN 13: 978-84-8264-329-8.

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez (Cruïlla), és una novel·la que mescla amb encert les tradicions del folklore, la por, l’aventura, l’humor i un punt de realisme familiar.

El protagonista és un nen de Bigues i Riells que, per mitjà de l’escola, farà un intercanvi amb un altre nen d’una família gallega. L’Anxo li explicarà tot de coses misterioses: viu a un casal on hi ha el fantasma d’un temible bandoler, fades, un «ermità domèstic», un tren en miniatura, un cementiri, un tresor… Es veurà que tot això és cert, però no tot és com sona; o si voleu, i dit des de l’altra banda, no tot és misteri ultrahumà, però tampoc és tot científicament explicable.

El cas és que quan el noi arriba al Casal, ningú no el surt a rebre: haurà de travessar un bosc mentre es combrega una tempesta i el seguirà un rar gos negre (si és que en realitat és un gos, i no un ésser més temible!). Quan per fi arriba a la porta, una senyora que no sembla de la casa el durà fins la torre més alta… i l’hi tancarà!

La història no és de terror pur, tanmateix, perquè ve matisada primer per la situació familiar del nen, que no s’acaba de trobar bé a casa seva, i això s’ha descrit amb humor; també la matisen alguns cops d’humor posterior i altres de desvetllament de fenòmens paranormals que eren només aparences (però no tots ho seran). Així, es converteix ans que res en una novel·la d’aventures, de bon ritme, que per camins secrets ens durà a l’alliberament dels presoners (inclós el fantasma) i la resolució del conflicte familiar.

Les il·lustracions d’en Gerard Miquel (bloc | APIV | omnívoro estudio), de línia molt clara i economia de mitjans, incideixen sobre tot en el tractament humorístic.

darabuc-gerard-miquel-pau-joan-hernandez-el-presoner-del-casal-del-diable

darabuc-gerard-miquel-pau-joan-hernandez-el-presoner-del-casal-del-diable-2-400

  • Pau Joan Hernàndez, El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Cruïlla (El vaixell de vapor-taronja, 123), 2002. ISBN: 84-661-0365-1.
  • La primera imatge és presa d’aquest enllaç.