Les bèsties de la Vall del Clot, d’Andrew Matthews

Les bèsties de la Vall del Clot, d’Andrew Matthews, és un recull de contes tradicionals d’animals, originaris d’arreu del món. Amb una estructura general mínimament lligada pel fet imaginari que tots els animals viuen a la mateixa vall oblidada de tothom, es van succeint les aventures, desventures i faules dels músics de Bremen, la ratolineta i la muntanya (que en realitat és menys poderosa que el ratolí), la tortuga més llesta que la llebre, la guineu, etc. No són versions prodigioses, però sí correctes, i no és mala idea de tenir-les unides per un lligam temàtic que no faci cas de fronteres, un cas que els contes tradicionals mai no han fet.

El llibre compta amb il·lustracions a color, dinàmiques i expressives, de la Mabel Piérola.

• Les besties de la vall del Clot, Andrew Matthews (1948-), trad. Meritxell Sales i Tomàs, Cruïlla, El vaixell de vapor (sèrie blava, 68), 1997. ISBN 13: 978-84-8286-189-0.

L’illa groga, de Josep Vallverdú

L’illa groga, de Josep Vallverdú, és una novel·la d’aventures desencisada, amb un sentiment imperant de falta de calor entre els éssers humans i de fragilitat de la felicitat, ambientada en una illa tropical fictícia. Podria recordar cert Stevenson.

La protagonitza l’Abel, un fugitiu que té la dissort de veure com el seu buc naufraga. Se’n salvarà juntament amb en Norbert, un contramestre amb qui tindrà moltes dissensions, superades només al final mateix de la novel·la (de primeres, el lliga i el vol denunciar i fer empresonar). Arribaran a una illa poblada per nadius de vida força tranquil·la (i un punt enigmàtica, pel que fa al seu cap), que els acullen bé. Aprenen la llengua i ajudaran a resoldre la sequera de la llacuna que donava de beure el poblat, assecada per obra d’uns buscadors d’or sense escrúpols, que han esclavitzat deu joves del llogarret. L’Abel, amb dos nadius, rescata els joves presoners, tret del marit d’una jove que atreia especialment el nàufrag. Però el que semblava obrir un final novel·lístic feliç es trenca amb un terratrèmol sobtat que provoca l’enfonsament del poblet i la mort de gairebé tots els seus habitants (dues nenes sobreviuen segur, potser hi ha algú més ocult a la selva). L’Abel i en Norbert fugen en un rai i seran rescatats per un buc amb rumb a l’Índia. En Norbert, el personatge seriós i formal, tornarà a Europa, a reprendre la seva vida de navegant. L’Abel, en canvi, desapareix sense deixar traça; potser torna a l’illa, on potser la Sarua, la vídua que l’ha enamorat, segueix amb vida. (Jo entenc, tanmateix, que segueix camí cap enlloc).

No sabem de què fugia l’Abel i no sabrem on va (de fet, al final és com si dimitís de la pròpia novel·la que protagonitzava). El nom triat per a aquest personatge tampoc serà irrellevant, per molt que Caín no és cap antagonista en concret, sinó potser el món en conjunt.

L’edició de Noguer duu il·lustracions en blanc i negre de Juan Ramón Alonso, realistes i amb una interpretació no particularment dramàtica (que si més no rebaixa, ans que accentua, el desencís).

1.

Abel, embarcat novament [al rai], no deixà de mirar la costa, ara franja terrosa i negra, una llarga estona, fins que la fosca fou total. Tenia la impressió que tot el que havia fet durant la seva estada a l’Illa Groga havia estat inútil. Potser —es deia— el sentit de l’aventura és només aquest actuar, viure intensament uns moments, passar per davant de paisatges, veure com el paisatge i la gent desfilen pel teu davant… i després res.

2.

Una nit que caigué monòtona, plena només del brogit de les ones incessants, ja més calmades. Entre el gruny de les ones i els còdols, i algun gemec engegat pel rai, Abel creia sentir crits i converses de persones.
Ho necessitava, li calia experimentar aquestes sensacions: Norbert dormia pesadament, però ell volia pensar en personaes, éssers humans que el necessitessin o als quals ells necessités.

3.

Norbert sortí al carrer, i es posà a caminar amb lentitud. No sabia pas què havia passat.
Però sí que sabia que no tornaria a veure Abel.
Un home que sempre fugia. I que només l’hauria pogut mantenir fixat en un indret una dona, i precisament a l’Illa Groga.

• L’illa groga (escrita el 1982), Noguer, col. Quatre vents, 1986 (2.ª ed. 1990), 135 pp., ISBN 13: 978-84-279-7100-4. Incorporat dins El vent de l’aventura, I, La Galera-IEI, 1996, pp. 249-350, d’on cito (pp. 340, 341 i 350)

El rellotge mecànic, de Philip Pullman

El rellotge mecànic, d’en Philip Pullman, és un conte fantàstic i moral de tradició romàntica, situat, com potser no podia ser d’una altra manera, a Alemanya. En Pullman sap combinar amb encert una certa complicació formal de la trama i els seus possibles nivells amb una redacció senzilla. Al meu parer, la gràcia essencial del conte —un conte eficaç, però no magnífic— rau a la combinació de nivells: real, literari, demoníac, moral i màgic. El conte imaginat, narrat a la taverna, es fa real de sobte, quan irrompen en escena els personatges de la ficció; això obligarà a triar i representarà destins diversos per a cadascú dels personatges; el final és de recompensa i esperança per uns i d’exili o mort per uns altres.

El conte no té la mateixa força inquietant pura de La meravellosa història de Peter Schlèmil o de El diable de la botella (ni menys encara, del Faust), però n’és una bona introducció.

• Philip Pullman, El rellotge mecànic, trad. Josep Franco, Bromera, València, 2005. ISBN: 978-84-7660-711-4.

Porta falsa, de Pau Joan Hernàndez

Porta falsa, de Pau Joan Hernàndez, recorre un camí propi entre la por i la poesia, entre la fantasia i el realisme, que és alhora un cant a tenir la ment oberta al real màgic.

I què és, la realitat? La realitat quotidiana és només un muntatge que ens hem organitzat per viure còmodes. És una cambra tancada, fora de la qual volem pensar que no existeix res, que tot és imaginari. Tanmateix, la cambra és plena de portes falses, i només, Arnau, n’hem oberta una.

Amb un to de base essencialment realista, la novel·la crea un crescendo d’inquietud i estranyesa que fa que, un cop establerta tota la informació al nostre cap, una frase ben simple i d’aparença anodina —com «Un xiscle a la grada» en el marc d’un partit de futbol— sigui suficient per posar-nos la pell de gallina i saber que ocorrerà quelcom d’insòlit. A partir d’aquí, el ritme ràpid (i l’alternància d’enfocs, sobre tot entre en Pere i l’Arnau), una certa estructura de triangle amorós i la dosificació curosa de la informació fa que no volguem deixar la novel·la de les mans.

• Porta falsa, Empúries (L’Odissea, 24), 1987. Cito per l’onzena edició, de 1997, ISBN 13: 978-84-7596-129-3.

El sastre i l’aprenent, de Ramon Pastor

Que la violència i el maltracte engendren ans que res més, violència i maltracte, és cosa sabuda. (Un altre tema, en el que no entraré, és fins a quin punt ho apliquen avui els poderosos.) De fa cents d’anys, els contes populars han estat els encarregats de transmetre aquesta classe de sabiduria. Ho fan per una via molt distinta a l’actual: habitualment no cerquen d’ensenyar valors positius per la via de la reflexió moral, sinó que mostren la bastonada que rebràs si no ho fas bé. (Una bastonada simbòlica: te la donarà el món, encara que al conte la doni algun personatge en concret.) I tot plegat, sovint, es conta amb molt d’humor.

Un conte popular molt divertit en aquesta línia és El sastre i l’aprenent, d’en Ramon Pastor (Cruïlla, VV blanca, 33; espai d’en Ramon Pastor a l’AELC). Cap dels personatges és perfecte: en Peret és llest, però entremaliat i poc eficient; el sastre és en general afable, però també té «eixides d’arrier». I vet aquí un dia que, a casa d’un masover, serveixen un dinar on «espeterregava una bona col·lecció de botifarres, llonganisses, magre, cansalada i nyoretes voladores». Quan l’aprenent tenia la boca desfeta de pura aigua, el sastre ordena que no li’n serveixin més que nyores, perquè li han dit que, si no, es malacostumaria i el dia de demà no seria un home de profit. L’aprenent s’enginyarà una història que farà que les dones de la casa acabin cridant «Llenya, llenya al sastre!».

—Aaaah…! —L’home era pura indignació—. A tu et volia veure, jo! Ara em diràs, si t’atreveixes, qui t’ha dit que jo patisc atacs que comencen quan trac la llengua.
El xiquet va fer arreplega de valor. Tots l’estaven mirant i allò anava més seriosament que mai en sa vida. Però la frase la tenia gravada en la memòria i no oblidaria ni una paraula:
—La mateixa persona que li va dir a vosté que si jo menjava llonganisses no seria un home de profit!
La criada quasi va aplaudir; i tot seguit, s’escapà als presents —menys al sastre, és clar— tan forta riallada a costa d’ell que d’eixa li’n va quedar una lliçó per a tota la vida.

Les il·lustracions de la Maria Espluga són excel·lents, al meu parer. L’autora opta per no mostrar la violència (d’altres, en casos semblants, han optat per extremar-la en un estil de còmic, que també li treu ferro) i dibuixa unes cares i uns gestos que fan goig de seguir plana per plana. En destaca, crec jo, l’ús del color, molt viu i detallat.

• El sastre i l’aprenent, Ramon Pastor Quirant, Cruïlla, 2000 (El vaixell de vapor, sèrie blanca,33), 64 pp., il·lustrat per Maria Espluga; ISBN 13: 978-84-8286-978-0

Breu: Premi Hospital Sant Joan de Déu, per a Ruth Vilar

La Ruth Vilar (vegeu el seu bloc Cos de lletra, que comparteix amb en Salva Artesero, o la seva pàgina a l’AADPC) ha guanyat el 12è premi de conte infantil Hospital Sant Joan de Déu, amb el relat En Faiquè, que il·lustrarà l’Arnal Ballester, recent premi nacional d’Il·lustració del ministeri de Cultura. Felicitats!

L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú

L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú, és una novel·la heroica clàssica, de tall cavalleresc, centrada en el tema de la venjança i el perdó. L’ermità del Sas, depenent del monestir de Santa Maria de Barniu, troba un nen d’uns onze anys nafrat, desmaiat i lligat amb la pell d’un senglar. Ha escapat per miracle de la malvestat del baró d’Alcumat, un personatge brutalment cruel que el volia caçar així disfressat com a càstig per haver fet de furtiu (àdhuc després d’haver llancejat de mort el pare). L’ermità durà el nen al monestir, on poc a poc recobrarà el seny i la parla, perduts per la impressió, però no encara la memòria del passat. El jove, batejat com a Renat (el renascut), creixerà particularment savi i fort, passarà a un monestir del nord i serà adoptat per la cort de l’emperador. Al cap de molts anys, en Renat Grau de Kitzen tornarà per adreçar la maldat del baró, moment en el qual recorda per fi tot el passat ennuvolat per la tragèdia.

Es tracta d’una novel·la d’arrel cavalleresca, que beu de la tradició remota de Chrétien de Troyes, però queda reduïda al codi general de la novel·la heroica (amb una breu escena romàntica, el que diria que no és el més habitual a la narrativa d’en Vallverdú) i del triomf de la senzillesa, la sinceritat i la bona fe (en un cert sentit, estem davant d’un conte popular més extens). Com de costum en l’autor, el vocabulari és particularment ric i seleccionat. Amb una excepció, no hi cerqueu rols femenins, ni històricament versemblants ni menys encara voluntaristes (en el sentit de la reescriptura-invenció d’un passat igualitari com a model de futur).

1.

El jove baró era atrabiliari, mala peça, mentider, dèspota, increïblement enginyós a l’hora de fer patir els presos. … hauria permès que els gossos el destrossessin a queixalades si hagués estat atrapat. … El minyó, doncs, no fou trobat, i el baró va haver de donar ordre que tothom tornés a la vila. I afegí, amb to de veu glacial:
—I que del minyó no se’n parli més! Vosaltres dos, aneu a buscar el cos del seu pare i llanceu-lo al sot de la trampa on l’heu trobat. Després, fulles a sobre, i terra i pedres. I el descans etern.
…
Aquella nit, però, [el baró] no va dormir gota. Sentia com la presència d’un perill desconegut, del més enllà, uns fantasmes rondaven entre el sostre i el cortinatge, uns fantasmes que degotaven sang, que esquitxaven la gira del llençol.
L’endemà se’l passà dins el castell, jugant a escacs amb un home
de la seva confiança i fent-se llegir les gestes dels emperadors de Roma.
Durant uns mesos encara l’assetjaria l’ombra del petit senglar que fugia, que tornava, tot demostrant-li que es deslligava de les cordes que ell tan fortament havia fermat entorn del petit cos. I les cordes, en caure a terra, es transformaven en serpents llargs i lliscadors, que, amb ulls brillants com el quars, buscaven de mossegar-li els turmells.
Quasi passà una malaltia. Després les visions cessaren, i aconseguí d’esbandir els malsons. Li va quedar com la certesa interior que aquell minyó, d’una manera o altra, havia sobreviscut.
I qui sobreviu, pot tornar.

2.

Deslligat, retut, el baró d’Alcumat reprengué la marxa a peu, envoltat d’homes d’armes. En Renat Grau va muntar el seu cavall.
—Em sembla que ja he comprès el teu pensament, Renat Grau —va dir-li fra Just.
El capità sospirà. Tots estaven expectants, i al bosc s’havia fet un silenci no solament de persones.
—Estic tip de violències, fra Just —declarà el capità—. Em semblava que la justificació de la meva vida passava per lligar ben fort el baró amb una pell de senglar, com ell havia fet amb mi quan jo era un vailet. Ara, una altra vegada dins el bosc, el mateix bosc, he comprès que això no era cap justificació, sinó una cruel venjança.

• Josep Vallverdú, L’ombra del senglar (1996), La Galera, col. Mascaró de proa, 1997, 128 pp., lletres capitulars i coberta de Sesé (ISBN 13: 978-84-246-7405-2); recollida dins El vent de la història, III, La Galera-IEI, 2000, pp. 189-281 (ISBN 13: 978-84-246-7005-4), d’on cito (pp. 207-208 i 280).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Activitats a tres llibreries i una reflexió de L’Aranya

Us deixo notícia d’activitats a tres de les nostres llibreries. No deixeu d’anar-hi, si teniu ocasió.

• Exposició i venda d’originals de Mariona Cabassa al Pati de llibres de Sant Cugat del Vallès. Fins el 31 de maig. Sopar (places limitades) el 17 d’abril. Més informació.
• En Fermí i la Valentina, de Mas Casablanca, a L’Espolsada, de Les Franqueses. 13 de març, a les 18.30. Més informació.
• Taller de llibres il·lustrats per a nens i nenes d’entre 8 a 12 anys, per la Julia Pelletier, a La Central, de Barcelona. Dissabtes 7 i 14 de març. Més informació.

Arran de la inauguració de la llibreria Bertrand de Barcelona i d’un article de premsa que se’n feia ressò, des de L’Aranya reivindiquen la funció i l’esforç de moltíssimes llibreries que no trobarem a les grans vies de les grans capitals, però que fan una tasca certament imprescindible: Acte d’amor als llibres. I és així: un poble, un barri, una ciutat són molt diferents segons si funcionen bé o malament les seves biblioteques i les seves llibreries. I en això no hi valen generalitzacions d’acord amb la mida: la bona confitura pot ser ben bé al més petit dels pots.

De pas, he incorporat a la columna dreta un apartat específic que recull les notes noves de diversos blocs de llibreters i llibreteres. També he pogut arreglar, ja que surt el tema, la font rss conjunta de diversos blocs educatius i escolars, que feia dies que fallava per efecte d’un enllaç trencat.

Cançó d’Ariel, de Shakespeare, traduïda per Vinyoli

Full fathom five thy father lies;
Of his bones are coral made;
Those are pearls that were his eyes;
Nothing of him that does fade,
But doth suffer a sea-change
Into something rich and strange.
Sea-nymphs hourly ring his knell:
Ding-dong,
Hark! Now I hear them – Ding-dong, bell.

(The Tempest, I, ii)

CANÇÓ D’ARIEL

Ben bé cinc braces fondo jeu ton pare:
dels ossos seus se n’està fent coral,
el que eren els seus ulls són perles ara,
ni una mica del que és en ell mortal
no s’ha perdut: una mudança clara
de mar el torna en cosa rica i rara.
Nimfes toquen a morts per ell cada hora: el dring
escolta!, ara les sento, ning-nang-ning.

(Joan Vinyoli, Domini màgic, dins Poesia completa, Edicions 62, 2008, p. 369.)

(Full fathom five, de Jackson Pollock)

En el moment de redactar aquesta nota no he sabut trobar a YouTube cap versió de la música que em complagués; en dóna un aire aquest “Have you seen the bright lily grow” cantat per Andreas Scholl:

Una hivernada als gels, de Jules Verne

Una hivernada als gels, de Jules Verne, és una bona novel·la d’aventures, que encara es llegeix de gust (potser a partir dels 12 anys, amb les reserves que cadascú apliqui a les recomanacions per edats; és de les més senzilles de Verne). Al meu parer, la seva virtut principal és una construcció narrativa molt sòlida i ben trabada, fins al punt que els dos primers capítols són una escola d’escriptura per a qui vulgui caçar el lector per la via de l’emoció i les aventures.

En Jean Cornbutte és feliç pel retorn del seu vaixell comercial, el brick La Jeune-Hardie, que dirigeix el seu fill, en Louis. També l’espera amb alegria la Marie, la seva promesa, amb qui contraurà matrimoni només de baixar. Tot va de meravella:

La comitiva arribà a l’estacada enmig d’un concert d’alabances i de benediccions. S’havia girat un oratge magnífic i el sol semblava que fóra un més de la partida. Un bon vent feia escumar les ones i algunes xalupes de pescadors que s’adreçaven cap a l’eixida del port traçaven ràpides esteles sobre la mar entre les estacades.

Però quan el vaixell arriba a port, no hissa el pavelló de costum, sinó un de negre: en Louis, el valent, ha salpat en un bot per ajudar una nau en perill.

—¡Fill meu! —exclamà Jean Cornbutte, que no va poder articular més que aquests mots. […]
Marie llançà un crit d’angoixa i va caure en braços del vell Cornbutte.

Com es pot veure, el rol femení i masculí és el propi del segle XIX, però així i tot, és una novel·la relativament revolucionària: quan el brick marxi a buscar el fill perdut, Marie hi pujarà en secret, ajudada pel fidel Penellan. També serà de nou a bord el segon, qui havia conduït la nau de retorn al port sense en Louis: l’André Vasling, un personatge que «venia no se sap d’on i, encara que bon marí, només havia fet dos viatges a bord de La Jeune-Hardie» i que es caracteritza per «ser massa sol·lícit amb Marie». Ja tenim el triangle que serà el motor de l’acció que, com marquen els esdeveniments, serà moguda, sentimental i en part tràgica.

Cito per l’edició de Bromera, traducció de Juli Camarasa, il·lustrada per Enric Solbes amb tècniques de puntillisme realista i austera, molt a to amb el llibre.

Breu: 20ª Setmana del Llibre en Català a Palma

Del 6 al 15 de març se celebrarà a Palma la 20ª Setmana del Llibre en Català, organitzada pel Gremi de Llibreters de Mallorca. Tindrà lloc al Pati de la Misericòrdia i hi trobareu presentacions de llibres, contacontes i converses.

Llegiu-ne els detalls i descarregueu-vos-en el programa a MallorcaWeb.

La biblioteca de Curtó

Quan us parlava d’Un rètol per a Curtó, de l’Àngels Garriga, no vaig citar-ne cap passatge: me’l vaig reservar per tancar ara el cercle d’educació, lectura, escriptura i biblioteques amb les planes que descriuen com funcionava —i més, en aquells moments de plena agitació— la biblioteca escolar del poble imaginari (però no irreal) de Curtó. La il·lustració és de la Fina Rifà.

LA BIBLIOTECA
A l’escola de Curtó no es podia pas dir que l’escriure els fes perdre el llegir.
Per molta feina que tinguessin, res del món no els hauria privats de fer el canvi de llibres el dissabte al matí.
No ho haurien volgut els llegidors ni ho haurien permès els bibliotecaris.
Perquè a l’escola hi havia bibliotecaris i, naturalment, biblioteca.
Bé; però deixar i recollir els llibres, mirar que tornessin, nets i sense estropici, apuntar qui els tenia i qui els retornava, fer-ne el fitxer i el catàleg i tot de coses així, requeria molta feina i calgué nomenar encarregats de biblioteca. Aquest curs n’hi havia tres: en Pere, la Sulamita i la Claudina.
El canvi de llibres es feia un dia la setmana: el dissabte al matí. I aquell dissabte els tres bibliotecaris van complir e! seu servei, per molta feina que a tots plegats els esperés a la tarda.
I mai no diríeu quins van ser els llibres més buscats: els que parlaven d’arbres i boscos. Bé, les rondalles no es van abandonar, tampoc, eh!