Rondalles d’Aureli Capmany (15 i 16 de juny)

Font: ANIN

Més sobre els estils caiguts, o no tant

Una companya m’envia amablement una nota al fil d’una conversa que manteníem sobre el model de llengua que caldria emprar en la literatura infantil (més aviat, els models, en plural; no tots els llibres ni tots els estils d’il·lustració demanen el mateix). Jo vaig créixer com a lector de català amb l’empenta exigent i didàctica de Vallverdú, Carbó o Saladrigas; però als meus fills hi ha traduccions modernes que els costen, els distancien del llibre que els proposo. Traduccions dic, sobre tot, perquè avui ja gairebé ningú escriu amb el vocabulari de la vella literatura infantil que havia fet puntals del lèxic (i del rigor sintàctic i gramatical, potser; la mateixa paraula “rigor” ja és de doble tall). El contrast és clar i per força ens ocupa/preocupa als que llegim també propostes descatalogades. Jo en parlava breument aquí i aquí, entre altres llocs (com aquí). La nota en qüestió és a Núvol i s’intitula amb la pregunta “El català infantil està de rebaixes?”.

Capsetes retolades

Pel que fa a negra o no, jo escric, no és el meu problema posar etiqueta a allò que escric. Aquesta és una mania de professors de literatura i llibreters, que treballen com a entomòlegs, ficant-te en capsetes retolades, quan la literatura és dialèctica, la suma de les parts sempre dóna un altre ésser diferent que pot cabre en moltes capsetes, o sigui que no cap en cap. A més, tot el que he escrit i publicat fins avui és polític.

• D’aquesta entrevista amb Raúl Argemí

El primer poll

… la lectura em fascinà des de les primeres ratlles. L’autor tenia un estil suggestiu, insinuant, que duia la pau a l’esperit. Començava amb una llarga relació de totes les coses no indispensables de les quals ens podríem passar alleugerint el pes de les nostres responsabilitats. Seguia després afluixant subtilment els lligams socials i les obligacions derivades de les normes de convivència. A la meitat del llibre, tant se me’n donava, de les fluctuacions de les monedes, de les crisis periòdiques de l’economia occidental i del problema dels sense feina. Per primera vegada, veia el futur amb una indiferència mofeta.

L’endemà mateix vaig deixar l’oficina. Dos dies després, rescindia el contracte del pis, regalant a la meva portera les meves pertinences, per tal de dedicar-me a vagar i observar.

I al cap de dues setmanes, saltant-me dos capítols del llibre …, vaig trobar-me el primer poll. Recordo que jo estava recolzat en el tronc d’un presseguer, prop d’un rec que m’abaltia amb el murmuri de la seva aigua. Amb l’alegria que sovint va aparellada al descobriment de nous companys, contemplava damunt la mà estesa aquella ínfima criatura que duia la meva sang. La caigué al damunt una gota de rosada i per protegir-lo d’elements tan desproporcionats a la seva indefensió, me la vaig tornar delicadament a la pitrera.

• Pere Calders, “El sistema Robert Hein”, dins de Demà a les tres de la matinada, Albertí: Barcelona, 1957.

Bellugallibres: espais d’intercanvi als Pallars

• Font: Servei educatiu dels Pallars

Col·lecció ‘Toni Tina’, de Meritxell Martí i Xavier Salomó

No solc parlar de col·leccions al blog, perquè o bé són diverses o bé perden força a mesura que es treuen brous nous de la mateixa olla. Toni Tina, de Meritxell Martí i Xavier Salomó, en serà una excepció coherent amb la línia ja característica dels autors, que, dins el panorama català (i de l’hispànic), són potser l’equip que millor treballa el concepte de llibre útil i eficaç, clarament exportable (o, si voleu, que importaríem de gust, si fos el cas). La recepció dels seus llibres, a casa, sol ser creixent. Potser alguns (els de format petit i mitjà) no fan especial soroll, però arriben per quedar-se.

Aquesta col·lecció en concret es planteja com a eina per a l’educació emocional. Cada volum es centra en una emoció (la por, la ràbia, la tristesa, la gelosia, la sorpresa) que el conte descriu amb il·lustracions i textos clars i funcionals, que narren el procés d’identificació del que s’està sentint i una possible via de solució. El text s’acompanya de preguntes per tal que el petit pugui fer la seva pròpia reflexió i tria (“Algun cop has sentit que el cor et batega molt de pressa? Quan?”, o “Quina és la teva frase antipor? Inventa-te’n una!”); i el llibre en general, de dues pàgines de jocs de tipus passatemps i unes orientacions per als adults.

Donat que la literatura infantil, en el seu conjunt, té al meu parer un pes excessiu de la voluntat didàctica i utilitària, molt per sobre del seu valor literari, uns contes que d’entrada, segons la contracoberta, es plantegen “ajudar els nens i nenes a identificar les seves pròpies emocions, parlar-ne i afrontar-les” no són els que més atenció rebrien en aquest blog personal (i potser per això no n’he parlat fins ara). Però si els petits de casa, en lloc de deixar els llibres un cop feta la seva funció, els han seguit molt atentament i els demanen de nou, com em fa l’O, de 4 anys, o busquen els altres de la sèrie i en dibuixen els personatges, com fa la M, de 9, vol dir que el conjunt està molt ben lligat, sense l’habitual desequilibri d’aquestes propostes en favor de la sola utilitat didàctica.

• Col·lecció Toni Tina, de Meritxell Martí (textos) i Xavier Salomó (il·lustracions). Barcelona: Castellnou, 2013-. Amb l’assessorament de FAROS (Observatori de salut de la infància i l’adolescència de l’Hospital Sant Joan de Déu). Títols: Una tempesta de por, Quina ràbia de joc!, Adéu, tristesa!, La gelosia ve… i se’n va, Vola, vola, sorpresa!
• Blog de la col·lecció

‘Esperant en primavera’, de Du Fu (712-770)

.

ESPERANT EN PRIMAVERA

Al meu país assolat per la guerra
Ja no li resten més que muntanyes i rius
La primavera arriba
La ciutat colgada de males herbes
Afligit, deixo caure les meves llàgrimes sobre les flors
I els meus sanglots dispersen els ocells colpits per la por
Els focs al front cremen tres mesos sencers
Espero notícies de la meva família
Que em són més estimades que l’or
Em grato el cap
Acaricio el poc cabell grisós que em resta
Les agulles ja no arriben a agafar-lo

.

• Estacions. Poemes de les dinasties Tang i Song, traduïts del xinès al francès per Shi Bo, i del francès al català per Núria Periago, amb cal·ligrafies de Shi Bo. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (biblioteca Serra d’Or), 2005. ISBN 84-8415-734-2.

‘Amb els peus enlaire’, d’Agustín Fernández Paz

Amb els peus enlaire, d’Agustín Fernández Paz, és un bon exemple d’una mena de literatura no especialment freqüent: la que es dirigeix als nanos plantejant-los un món d’adults amb problemes marcadament propis, però alhora exportables al món infantil. No tant com a literatura d’iniciació, potser, sinó més aviat com a analogia amb capacitat de fer créixer. Lògicament, no és la variant amb més ganxo, però pot valdre la pena, quan en efecte aconsegueix estirar el lector fora del seu món previsible. En aquest cas, la contenció de l’autor i la introducció de l’element fantàstic són prou eficaces, entenc. La solitud del protagonista, tancat en una vida grisa, la descoberta de la capacitat de volar, els remeis més o menys casolans i la trobada final amb el grup es conten de forma clara i suggeridora. Els quadrets a color de Miguelanxo Prado permeten, com el protagonista, veure el món des de noves perspectives.

• Agustín Fernández Paz, Amb els peus enlaire. Traducció de Cos pés no aire per Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Miguelanxo Prado. Barcanova, Barcelona, 2001. 84-489-0958-5. A partir d’uns 10 anys.

Presentació de Tuins editorial a Sabadell

Tuins és una editorial petita, especialitzada en teatre infantil. Personalment no he tingut ocasió de veure les seves propostes, però atenent al caràcter minoritari del gènere teatral infantil, em sembla positiu ajudar a difondre la seva tasca.

‘Murs’, d’Agustín Fernández Paz

Murs, d’Agustín Fernández Paz, és una novel·la sobre un tema difícil, actual i transcendent, presentada per a primers lectors, a partir dels 7 anys. Parla del gueto i —com és potser més clar al títol de l’original, Valados— de tanques com les que volen separar l’Europa rica de l’Àfrica pobre.

Xan López Domínguez

L’opció social de la novel·la és definida: importen les persones, no la guerra de blocs. De fet, el procés del gueto amb prou feines s’explica, senzillament passa, arriba a la vida dels nens. El llenguatge no pot ser més distant de l’oficial, que ens parla de «defensa» contra la «invasió» i l’«assalt» de masses organitzades per «màfies». No, aquí tenim dos nens, un de cada sexe, un de cada color. Es trobaran separats per una desconfiança creixent, una tanca, un mur, soldats. I aniran buscant solucions per no renunciar: mans entre la tanca, avions sobre el mur, estels que acabaran omplint el cel de les dues bandes…

Trobo difícil, des de la perspectiva del lector crític, saber on comença la novel·la reeixida i on acaben les bones intencions. L’aire contingut, la repetició dels vincles personals i la cerca de noves formes de contacte quan es prohibeixen les velles, el to poètic i dolgut funcionaran millor, suposo, amb l’acompanyament d’un mediador. Xan López Domínguez, d’altra banda, és un clàssic que sap transmetre les emocions (les discussions socials, el tancament dels soldats) i crea un parell d’imatges memorables com la del «fantasma» que «no es dedicava només a robar l’alegria, sinó també a aixecar murs ben alts per separar-los i deixar-los més sols. Murs invisibles, com el que aquella nit s’havia alçat entre ella i els seus pares».

Xan López Domínguez

• Agustín Fernández Paz, Murs. Traducció de Valados per Natàlia Tomàs. Il·lustracions de Xan López Domínguez. Cruïlla, Barcelona, 2010. 978-84-661-2601-4.

Arcaismes i riquesa de l’idioma

En una línia molt diferent a la d’aquesta nota prèvia sobre els estils caiguts, Xavier Pericay i Ferran Toutain es demanaven també fa un grapadet d’anys (el 1986) si els arcaismes no tenen un pes excessiu en el nostre model:

… l’error està a creure que la literatura és un museu paleontològic o que el mèrit d’un estil consisteix en allò que falsament es coneix per «riquesa de l’idioma». Se sol entendre per això l’abús sistemàtic de solucions cultes, arcaiques o dialectals estranyes a l’ús general. La divisa que hi ha implícita en aquesta creença podria ser: «Com més desconeguda és una paraula més bo és l’escriptor que la fa servir». Naturalment, l’ampliació de vocabulari té tot el sentit del món quan es tracta de guanyar en precisió; però ¿quina és la tradició literària que té per finalitat la implantació de l’arcaisme i l’inflament retòric? Els efectes estètics que persegueix la creació lingüística, sempre lligats a una finalitat concreta i no al gust pel decorativisme sobreposat, s’aconsegueixen treballant l’estructura de les frases, la puntuació i el ritme; triant l’adjectivació precisa i eliminant el que resulta superflu o innecessari… no pas exhibint totes les formes caigudes en desús que l’escriptor ha estat capaç d’aprendre. És clar que un autor pot obtenir resultats excel·lents utilitzant en els seus textos tot el potencial lèxic que li ofereix la llengua, però les característiques literàries d’un estil no han tingut mai res a veure amb l’abundància d’arcaismes.

La llarga polèmica teòrica entre el català ric i el català light ha afluixat i ens deixa amb models lingüístics diversos: a la premsa, tenen poc a veure l’Ara i El Periódico. Al conjunt de la literatura infantil i juvenil, tot i el potencial educatiu, el pes s’ha decantat prou clarament pel model més o menys light.

En el procés general s’hi poden veure tot de fites. Per exemple, la revisió estilística d’un Monzó que, inicialment, s’assemblava més a Calders que ens els seus textos posteriors. Però potser un exemple més clar, per la seva innocència, és com l’advertència dels Ferrocarrils de la Generalitat quan sona el xiulet de tancament de les portes ha passat del vell no entreu al tren ni en sortiu al modern no entreu ni sortiu del tren.

‘Sonet mig tapat amb un llençol’, de Joan Brossa

.

SONET MIG TAPAT AMB UN LLENÇOL

Blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc
blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc sota
blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc la bóta
blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc el barranc

blanc blanc blanc blanc blanc blanc un esvoranc
blanc blanc blanc blanc blanc basqueja i s’enllota
blanc blanc blanc blanc la fa negrosa tota
blanc blanc blanc serres enllà sobre el fang

blanc blanc el tasta turmentat i jura
blanc o marca les gotes al desert,
frontera resplendent on no s’atura

la servitud, que és flor de lligadura
en el combat de qui ha descobert
que sotmetre’s als rocs és un encert.

.

• Joan Brossa, A partir del silenci. Antologia polimòrfica, a cura de Glòria Bordons. Galàxia Gutenberg i Cercle de Lectors, Barcelona, 2001. ISBN 84-8109-350-5/84-226-8822-0.

Per festes, recordeu de no compartir ni les joguines ni el menjar!

Tret de ‘Tento i el seu amic’, de Ricardo Alcántara i Gusti. Abadia de Montserrat, 1999

Tret de ‘Tento i el seu amic’, de Ricardo Alcántara i Gusti. Abadia de Montserrat, 1999

Amb humor, és clar… De les pàgines del llibre on els gossos vells ensenyen el Tento que un gos com Déu mana no pot tenir un gat per amic i li ha de donar aquesta mena de tracte. Bones festes!

Presentació del nou Ginjoler: ‘Tots els petons del món’ (21 des)

Alerta per contaminació a Barrabassada (Miquel Obiols)

Avui que truca la besàvia alertada per l’alerta, és un bon dia per recordar aquestes pàgines de Miquel Obiols:

A la ciutat de Barrabassada la contaminació de l’aire va arribar a uns límits intolerables. El sol ja feia mesos que no sortia perquè no podia traspassar la gruixuda capa de fumera i sutge que planava damunt els teulats. El cel era una massa grisa, negra, que ni la pluja ni el vent no podien foradar.

Pels carrers de la ciutat voleiava una finíssima neu negra, feta de volves desintegrades. Les xemeneis de les fàbriques, els tubs dels cotxes i les màquines, les calderes i totes les centrals vomitaven bafarades de detritus, a un ritme constant. Barrabassada havia perdut aquella claror mediterrània.

Els pobres barrabassadins respiraven berda, menjaven ferda, bevien gerda, treballaven al mig de la lerda, passejaven per la nerda, dormien amb la serda i es llevaven amb la werda entaforada als pulmons.

• És l’inici de «La botiga», relat del suggeridor recull de contes He tornat a jugar amb la mare i se m’ha espatllat (Cruïlla, 2010), que, amb jocs il·lustrats i tipogràfics de La Japonesa, reprèn si més no en part textos antics (d’El misteri de Buster Keaton, en aquest cas, o d’Una d’indis). En el cas d’aquest relat, destaca el joc de la lletra blanca sobre un fons negre que va guanyant terreny a mida que triomfa la contaminació.

‘Ximpanzé’, de Ricard Bonmatí

.

XIMPANZÉ

Orellut i geperut,
braços llargs i desmarxat,
cul pelat i cos pelut:
aquí tens el teu retrat.

.

• Ricard Bonmatí, Estimades feres. Il·lustracions de Montse Ginesta. Baula (Ala Delta), 2009, ISBN 978-84-479-1952-9.

‘La llengua de les formigues’, d’Enric Casasses

.

LA LLENGUA DE LES FORMIGUES

Vora la casa d’un arbre a l’altre
hi han tirat un cordill per estendre roba
però no hi ha roba estesa,
la casa és buida,
se n’han anat de viatge
d’ampliació d’estudis
i el cordill d’estendre és una autopista de formigues,
un sol carril a tota pastilla en doble direcció,
i ni de dia ni de nit fan soroll
però es parlen totes.

Tenen uns quants llenguatges:
els dels signes de les mans,
el de ganyotes,
el d’escopinades, rots, sospirs i pets,
el de dir-s’ho ballant
i el de fregar-se galta a galta, que és un llenguatge
de molt ric vocabulari.

.

• Enric Casasses, Històries d’animals, tretze. Pintures d’Stella Hagemann. Edicions Documenta Balear, 2010. ISBN 978-84-15081-39-5.
• Les formigues, cal·ligrama d’en Salvat-Papasseït

Carles Cano xerra de literatura a la Biblioteca Valenciana (vídeo llarg)

Em feu companyia per Sant Jordi? (12 a 13h, taula d’Al·lots)

Presentació de ‘Saltironets’, el nou Ginjoler (VNG, 20 abril)

Cartell del 4t Petits! Grans! Llibres! (Anne Decis)

Festa de celebració de l’aniversari de la biblioteca de Can Butjosa

Pitgeu per a ampliar

Presentació de ‘Un passeig amb el senyor Gaudí’, de Pau Estrada

Pitgeu per a ampliar

Amb els meus contes, a la biblioteca de Collserola

Lletra petita. Sac de rondalles.

Darabuc ens explica els seus contes.

A càrrec de Darabuc.

Activitat infantil a partir de 3 anys.

Dimecres 10 d’abril a les 17:30h

Biblioteca de Collserola

Taller familiar amb la il·lustradora Alba Garcia i Puig, a la llibreria L’Espolsada

Pitgeu per a ampliar

Xerrada de Ricard Bonmatí sobre poesia a l’escola: creativitat i emotivitat (4 abril)

• Vist en aquesta nota del blog del Seminari Marta Mata

Presentació de ‘El fruit del baobab’, de Maite Carranza (19-m)

Pitgeu per a ampliar

‘La gallineta vermella’, de Pilar Martínez (adapt.) i Marco Somà (il·l.)

No he sabut veure a La gallineta vermella (Kalandraka-Hipòtesi, 2012) gaires trets originals. El conte és conegut (la gallina que mai no obté ajuda en cap dels processos d’elaboració del pa, pel qual, al capdavall, quan els companys li demanen de compartir el fruit, ella s’hi nega), l’adaptació no abandona aquest camí ja conegut, i les il·lustracions són correctes, d’estil propi i amb punts d’humor, però no innovadores fins on jo arribo a veure; potser el més cridaner és el vocabulari de la versió catalana, poc habitual per a prelectors (barrilaire, escatinyava, germinar, ronsejava, xipollava, fogasses). Ara bé, la funció del conte popular no necessita de la innovació, sinó, sobre tot, de l’eficàcia. I aquí no hi ha queixa. Si teniu una bona versió, potser no cal que la substituïu per aquesta, però si no la teniu, aquesta em sembla una opció clara i recomanable.

NOTA: A vegades, a la tertúlia, tenim la sort que diverses persones coincidim entorn d’un mateix llibre. Avui ha estat el cas i, per tant, puc ampliar el “no he sabut veure” amb dos punts d’interès: un, que el conte lliga amb un concepte molt actual, com és el de buscar-se la vida amb pocs mitjans i molta feina personal; i dos, que (sense sortir de la tradició, que sovint també ho preveu) el conte planteja un conflicte entre dona treballadora i homes mandrosos. Un i altre element potencien les possibilitats de diàleg, si el conte es llegeix en família o a l’escola.

• Aquesta ressenya s’ha publicat originalment al blog de la llibreria Al·lots, fruit de les tertúlies que es fan al seu espai per gentilesa dels seus llibreters.

Per fi en català, també, ‘El petit Blau i el petit Groc’, de Leo Lionni

Per fi surt en català el primer clàssic de Leo Lionni, previ als seus llibres de ratolins: El petit Blau i el petit Groc, un conte sobre la identitat i les diferències creat, de la manera més senzilla i eficaç possible, amb simples retalls.

• Primeres planes

Presentació del premi Vaixell de Vapor 2012 a la llibreria Pati de llibres

Pitgeu per ampliar