Ací no paga ni Déu, de Dario Fo

Ací no paga ni Déu, de Dario Fo, és una bona mostra del teatre d’aquest clàssic modern: ideològic i combatiu, d’una banda, i amb diversos mèrits dramàtics, com són una gran rapidesa i uns tocs d’humor que arriben a ser hilarants.

Fo és un autor compromès, el que el converteix, alhora, en un autor molt històric, molt propi del seu temps. Les seves idees envelleixen amb la mateixa rapidesa amb la que canvia la societat, però, com neixen d’una voluntat clara, també són fàcilment actualitzables. (Sense que això ens obligui a ser-hi d’acord ni en el tot ni en la part.)

Ara bé, si Fo perdura, no és per la seva mescla de comunisme i anarquisme, sinó per la seva gran qualitat dramàtica. La intensificació dels gags, tant directament com a través dels diàlegs (quan un personatge narra a un altre el que li han explicat a ell), és molt ben treballada, i culmina en un final (II, xix) ben digne de P. Tinto: un guàrdia civil feliç d’haver quedat prenyat per un miracle de Santa Eulàlia.

L’he llegit en una versió de Bromera, traduïda i presentada per Empar Claramunt i Josep Ballester. No llegeixo italià, pel qual no puc comparar, però crec que la versió funciona molt bé i no acusa en excés el pas dels anys (és del 1992). Altrament, la introducció situa bé l’autor i les seves paradoxes, a més d’incloure diversos materials de treball.

Vegeu també:

• Lectura dramatitzada de l’obra a El Quadern Gris de 3r
• Espectacle de Dario Fo al bloc del grup de teatre de Montgat

Premis Edebé per a Marta Gené i Jordi Cervera

Els premis infantil i juvenil de l’editorial barcelonina Edebé trien entre obres escrites en qualsevol de les llengües de l’estat, però enguany ha coincidit que les dues novel·les seleccionades havien estat escrites en català: Sopa de cua de sargantana, de Marta Gené, i La mort a sis vint-i-cinc, de Jordi Cervera. Llegiu-ne més detalls en aquesta nota de l’Avui.

Si ens fixem en les tendències, veurem que es premia de nou un guionista (n’hi ha certa habitud, en el cas d’Edebé) i una novel·la policíaca, gènere que ha cobrat especial força en la literatura actual en general. No semblen apostes arriscades d’avantmà, però això no ha de representar, en cap cas, un prejudici sobre la seva qualitat.

Shaudin Melgar-Foraster us convida a llegir Més enllà del somni

La Shaudin Melgar-Foraster (web, bloc) és una catalana d’origen i canadenca d’adopció que, des de Toronto, us convida a conèixer la seva quatrilogia de llibres sobre un món paral·lel, que ha encetat amb el volum Més enllà del somni (Edicions del Bullent, col·lecció Esplai), recentment traduït a l’anglès com a Beyond the dream. Es tracta d’una història d’aventures fantàstiques on també importen qüestions ben reals com la immigració o la diversitat dels sistemes de govern i la seva relació amb el benestar nacional (amb un punt gul·liverià). A baix us en copio el resum; en aquest enllaç podeu llegir-ne el primer capítol i en aquest altre, la proposta didàctica.

L’Anna, una noieta canadenca de pares catalans, somia una nit que es troba en una vall on s’esdevé una batalla entre ferotges guerrers. L’endemà s’adona que allò que somià potser era real i acaba descobrint que hi ha tot un món més enllà del somni.
En un país de l’altre món, Rocdur, hi viu en Tam, un nen immigrant. Rocdur és cruel i implacable amb els immigrants, però en Tam sempre se’n surt de tot gràcies al seu talent per contar histories.
Més enllà del somni va alternant l’enfocament entre els personatges dels dos mons a mesura que les aventures de l’Anna i en Tam es van succeint.

• Catalan Professor Shaudin Melgar-Foraster Takes Readers Beyond the Dream

Una endevinalla de Josep-Francesc Delgado

.

SEMPRE ES COMPORTA

Aquesta cosa no et porta mai res.
Sempre es comporta muda com la tomba.
S’està quieta, llisa, recta i dreta.
És plana, i no torta. Si no la veus
al mig del pas, hi toparàs de nas.

.

De Cosari (Baula, col·lecció Ala Delta, sèrie blava, 15), il·lustrat per Montse Bosch. Els dibuixos són en blanc i negre i ajuden a resoldre l’endevinalla; però són en pàgina posterior, com ha de ser, de forma que podeu llegir el llibre sense que es vegi la resposta (per molt que les transparències del paper poden jugar alguna mala passada).

Cartes d’hivern, d’Agustín Fernández Paz

Cartes d’hivern (Cartas de inverno, 1995; trad. Josep Franco, Bromera, col. Espurna, 1997) és una novel·la juvenil que narra de nou l’horror dels monstres de Cthulhu, ambientat en una vella casa d’un poble gallec, però en el present. Dos joves artistes s’aniran sentint atrets, poc a poc, pel que s’amaga al soterrani de la casa, i coneixerem la història per una sèrie de cartes.

És una versió alleugerida amb respecte a Lovecraft: menys densa (es prescindeix, sobre tot, de la part mítica i de caire religiós), però també, si voleu, menys feixuga i més pròpia d’un present majoritàriament laic i descregut (i que ha vist milions de monstres al cinema). Tendeixo a pensar que, com l’aposta és més baixa, arribarà a més lectors; però també que la intensitat difícilment pot ser mai la mateixa que la que es podia assolir a finals del segle XIX, on l’horror d’una vida condemnada es considerava fins i tot tangible. Qui ja gaudeixi de Lovecraft trobarà l’homenatge massa tou, però jo entenc que és una bona introducció al seu món i una bona novel·la d’intriga i terror per a joves.

Et demane que no òbrigues el sobre, però no puc impedir que, si et veus obligada a donar-li’l a Soutullo, conegues el seu contingut. Encara que, pel teu bé, et demanaria que no ho feres, perquè no sóc capaç de suportar el dolor que puc ocasionar-te. Recordes el nostre primer viatge a Barcelona, la tardor de l’any 69, quan vaig comprar Els mites de Cthulhú en aquell quiosc de les Rambles i vam poder llegir, per primera vegada, els relats de Lovecraft? En veure el meu entusiasme, em deies que no podies comprendre com era capaç de llegir aquelles històries que tant et desagradaven. I jo et contestava que era natural que no t’agradaren, perquè cometies l’error de creure que les coses que contaven podien ser reals. Bé, ara que t’escric, no sé si des de la bogeria o des del malson, no sé si des d’un món irreal o des d’aquesta aldea de Vilarmaior, t’he de dir que potser Lovecraft tinga raó, que potser tu també tenies raó, i que hi ha coses en aquest món que les persones ni tan sols podem imaginar.

Hermínia Mas i Josep-Francesc Delgado, a L’Espolsada

Reprodueixo la invitació de la llibreria. Els que no en viviu a prop però sí teniu a prop les Rodalies de Barcelona-Vic, recordeu que sou a només un cop de tren (la llibreria és a quatre passes de l’estació de Les Franqueses). Que ho passeu molt bé!

*

Vols que viatgem plegats al Nepal, descobrim un fantasma que s’amaga a la Plana de Vic i trobem óssos al Pirineu?

Tens mamitis? I papitis? Què és un cosari?

L’Hermínia Mas i en Josep-Francesc Delgado viuen a La Garriga. Es dediquen a escriure contes per a nens i nenes. Viatgers infatigables, les seves històries ens apropen al món.

L’Hermínia ha guanyat premis de poesia, com el Miquel de Palol (1995), el Caterina Albert (1993) o el Tardor (2004). També n’ha guanyat de narrativa, entre els quals destaca el premi Folch i Torres (1999), que va obtenir per l’obra Ulldevellut, escrita conjuntament amb Josep-Francesc Delgado; una història amb rerefons ecològic situada al Berguedà del 1920 i que té com a protagonistes una noia i un ós.

En Josep-Francesc Delgado és poeta, contista, novel·lista… El fil conductor de la seva obra ha estat tot sovint el viatge i el contrast de pensament que suposa, així com la fascinació pel coneixement d’altres cultures diferents de l’occidental. Se’l coneix sobretot per les novel·les fruit dels seus viatges a l’Himàlaia: Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent (premi Joaquim Ruyra 1988); Nima, el xerpa (Segon premi Internacional Europa 1992), biografia d’un nen xerpa que intenta rescatar l’esperit d’un parent mort a l’Himàlaia i Sota el signe de Durga (Premi Nacional de Literatura 1994) que explica una recerca arqueològica a les valls del Kumbu i les llegendes i creences de la gent que hi habita.

Divendres 30 de gener a les 18:30h, activitat recomanada a partir de 5 anys

Els meus Reis

Dins del petit racó del bloc que reservo per mi mateix, he de dir-vos que els Reis han estat molt generosos i han dut molta alegria personal i literària. He sabut, per exemple, que aquest 2009 Ojobrusco farà un petit viatge internacional, ara en anglès, francès i portuguès, i a més anirà a Bolònia a provar sort i veure món. (Malhauradament, no el tindrem en la llengua en la qual va néixer, amb un primer nom fantàstic d’Endrapacingles; a canvi, són molt nombroses les biblioteques de la Diputació de Barcelona que el tenen disponible en gallec, dins una secció específica sovint etiquetada com IG.) No sé si el mateix 2009 o ja el 2010, vindrà també un segon àlbum il·lustrat a OQO (que adapta una història popular d’astúcia emprada contra la mesquinesa) i potser encara un tercer (que també vé de la tradició popular, però és un cas rar de tombatruites de la convenció en les relacions personals i home-dona).

Això pel que fa a la literatura amb gana (de lectors). Pel que fa a la satisfacció de la gana, és a dir al contacte directe amb els nanos, el passat dia 8 vaig poder gaudir de tot un dia de contes, riures, alegries i emocions amb moltes classes del col·legi que ha estat més actiu en el diàleg amb aquest bloc: el Sant Jordi de Lleida (bloc de l’escola; bloc de la biblioteca). Vaig ser amb els cursos de 4 i 5 anys d’Infantil, amb Primer i Segon, amb Cinquè i, a la pausa, encara amb les ajudants de biblioteca de Sisè; a les parets de la biblioteca em va rebre un dibuix enorme de la Vieja Iguazú, que em va emocionar no puc dir quant; la Montse i l’Ignasi són hostes de primera, amables, atents i savis, i un muntatge tècnic senzill però perfecte va permetre d’«assolir un cim» sense deixar-s’hi la veu.

La Montse Escorsa, infatigable com és, ha penjat al bloc tres muntatges de fotos, en la secció de comentaris dels quals segueix el diàleg amb els nanos que s’hi apunten, i un altre dels quaderns de lectura. La tasca de la Montse em sembla un bon exemple de l’esforç de molts mestres que fan seva la biblioteca de l’escola i la converteixen en un motor de l’aprenentatge i la diversió, i és alhora mirall de la tenacitat de molts bibliotecaris que fan el mateix paper als seus pobles i ciutats; llàstima que en un i altre cas no sempre contin amb vents favorables. (Bibliotecaris és un plural estrany, donada la clara majoria de bibliotecàries en el gremi.)

Va ser un dia molt ple, d’entrega per totes les bandes. Només això em pot explicar algun fet màgic, com el de poder treballar amb cinc grups i mig (habitualment, en faig dos; excepcionalment, quatre) i encara tenir la convicció que la comunicació ha funcionat amb fluidesa i els contes han acomplert amb tots els grups el seu objectiu múltiple d’entretenir, fer pensar, fer riure i crear lligams. També trobo màgic haver estrenat amb el grup de Cinquè una narració i un gènere que no havia treballat mai, el dels contes de por; per moments, el silenci es podia tallar amb ganivet. Us ben asseguro que l’any que ve no m’importaria repetir regal…

Projecte GAMA

La literatura per a infants i joves compleix més funcions socials que la de dirigir-se a aquest públic; primer, perquè la bona literatura infantil i juvenil no té edat, i són força els adults que en gaudeixen; segon, perquè el seu nivell lingüístic més mesurat la fa convenient tant pels qui volen aprendre una llengua (sense anar més lluny, jo vaig aprendre més alemany llegint a Janosch que anant a classe, on no sempre podia arribar a temps) com pels adults en procés d’alfabetització.

Des d’aquest darrer lligam, vull parlar del Projecte GAMA, que es presenta així:

L’associació GAMA vol fer possible que les persones adultes que estan en el procés d’aprenentatge i perfeccionament de les habilitats de lectura i escriptura prenguin la paraula.

Què és Gama?

GAMA és una iniciativa per donar suport a les persones que volen escriure sobre la seva vida, sentiments, pensaments,… per tal que les històries de cadascú arribin a ser llegides i conegudes per altres persones que, com elles, també viuen i coneixen les dificultats de sobreviure en un món lletrat.
Les dones i els homes que participen en grups d’Educació Bàsica per les Persones Adultes tenen uns coneixements que s’estenen a molts dominis de la vida i que els poden comunicar en moltes formes del llenguatge, oral i escrit. Aquestes realitats poden passar desapercebudes davant l’allau de publicacions del nostre entorn, si no hi ha un esforç per fer públics aquests textos.

Hi ha tot un sector de la revolució en la teoria literària dels darrers anys que ha emprés el camí de donar veu (o intentar-ho, si més no) a aquells grups que tradicionalment han estat allunyat de les plataformes de poder. GAMA fa més de quinze anys que ho procura.

L’horror de Dunwich, d’H. P. Lovecraft

L’horror de Dunwich és una de les poques obres de Lovecraft traduïdes al català (dins el catàleg de Tabarca; en aquest cas, al valencià, per obra de Elisabeth Mateo i Vicent Galán). A Llibròfags trobareu dos homenatges de lectors apassionats, en ocasió del 70è aniversari de la seva mort.

Lovecraft és un mestre del terror, amb l’amenaça de la destrucció de la Terra per «una raça d’éssers d’una altra dimensió i d’un altre temps». El cinema ens ha acostumat a «veure» éssers d’altres dimensions i temps, el que els ha fet massa imaginables i, amb el pas dels anys, ridículs i colgats per l’envelliment de la tècnica; aquí parlem, però, d’una por distinta, la por a l’inconcebible i l’inefable. Quan el vell Armitage afirma que el monstre és «invisible —sabia que ho seria—» estem al bell mig de la cuina d’un gènere que necessita suggerir, més que afirmar o mostrar.

Lovecraft no agrada tothom i, en general, desperta passió o avorriment, però poca tibiesa. Ara bé, com a mestre del seu gènere, val molt la pena d’atansar-s’hi i de fer-ho amb l’esperit al més obert possible, per molt que, probablement, el món occidental modern viu en una època bizantina, enfarfegada i més prompte a la sàtira que a l’entrega. Lovecraft no; Lovecraft vivia en un món de grans amors i temors, el de Dante, el de Milton, el de Blake o encara el de cert Stevenson.

En Patufet, il·lustrat per Marc Taeger

Trobo un encert que Kalandraka-Hipòtesi hagi encarregat la il·lustració d’En Patufet a Marc Taeger: és un dels contes més simples i amb la fòrmula més establerta, i en Taeger, qui també havia posat imatge a Aquil·les el puntet (i algun altre títol no editat en català, com La verdadera historia de Caperucita), és un pintor de colors molt vius i línies particularment simples.

La imatge procedeix del lloc web de l’il·lustrador, on podeu veure també alguns esborranys. El text ha estat establert per Olalla González.

• En Patufet, text d’Olalla González, il·lustracions de Marc Taeger, Kalandraka-Hipòtesi, 40 pp., ISBN 978-84-93667-1-2.

SOS a sis mil metres, de Pau Joan Hernàndez

SOS a sis mil metres, de Pau Joan Hernàndez (La Galera-Columna), és una excel·lent novel·la d’aventures heroiques d’ambientació contemporània, que atrapa el lector des de bon començament en el drama d’uns muntanyencs que han d’emprendre una apressada i complicadíssima ascensió de rescat a la (fictícia, però versemblant) Escalera de los Dioses, dels Andes, en la cimera de la qual ha caigut un avió experimental; al drama s’hi afegeix un petit misteri en torn del caràcter real de l’avió.

La novel·la es caracteritza per l’encert en la gradació de l’acció, el que fa que sigui emocionant (i a voltes, emotiva) fins al final. El lèxic de muntanya, així com algunes circumstàncies, són explicats sovint amb detall, de forma que el text és especialitzat però no requereix d’un lector expert. D’altra banda, entenc que és una novel·la força versemblant i d’un realisme encertat, que dóna cabuda a personatges femenins (creïbles, no voluntaristes, com s’esdevé sovint en la novel·la heroica de protagonista femení) i fins a cert punt a la diversitat dels parlars catalans, especialment clara amb la presència d’en Rai, un escalador menorquí. Un altre punt a favor és la diversitat de punts de vista, ben quadrada amb el desenvolupament de l’acció.

Havent dinat van continuar pujant. Amunt, amunt… Quan els braços semblen haver esdevingut plom, quan sembla que les cames no podran continuar aguantant el cos en forçades postures, quan el vent fueteja i glaça la suor sobre la pell, quan per sota tan sols hi ha el buit i per damunt del cap només boira i núvols, i sembla que un hom ha arribat a l’extrem del que el cos pot donar, és quan es veu la força de l’esperit, de la voluntat… Tots dos ja estaven prop del límit de la seva resistència, tots dos desitjaven aturar-se, però tots dos continuaven endavant. Un orgull absurd? Un capficament en la lluita? Un desig, senzill i salvatge, d’arribar al seu destí? Potser tot plegat els impulsava cap amunt.
Nevava. Els flocs anaven caient sobre el cos fatigat de la Rosa Mari, mentre guanyava metre a metre. La boira havia començat a davallar damunt seu, amenaçant de deixar-la sense la vital visibilitat. Deu metres per sota seu, en Raimon lluitava sordament contra el vent i el fred per mantenir tot el rendiment dels seus músculs. (p. 63)

• SOS a sis mil metres, La Galera, 142 pp., col. Cronos, 1992 (ISBN 13: 978-84-246-8413-6); col. Clip, 1996 (ISBN 13: 978-84-246-8303-0).

Breu: Obre la Biblioteca Marta Mata i Garriga

Avui que és el dia de Reis, em sembla la millor ocasió per contar-vos que d’aquí no res, el 10 de gener, Cornellà obre una nova biblioteca, batejada com a Marta Mata i Garriga. La trobareu al carrer de la Verge de Montserrat, 1 (Cornellà de Llobregat). Marta Mata fou una pedagoga (i política) molt reconeguda, cofundadora de Rosa Sensat. Vegeu per exemple la Viquipèdia, però en general Google va ple d’informació i homenatges.

Gener, de Miquel Martí i Pol

*

Pel gener comença l’any
i els onze mesos que falten
fan que el fred no es senti tant.

Els tres reis, majestuosos,
passen per ciutats i viles
i són sempre generosos.

Amb la neu, si n’ha caigut,
fem un ninot que ens contempla
i té el nas molt punxegut.

Però una ullada de sol
el pot fondre de seguida
i tots hem de portar dol.

Cal anar amb compte amb el glaç,
que si bades i rellisques
et pots molt ben trencar un braç.

Pel gener fa un fred molt viu,
se’ns han acabat les festes
i tots enyorem l’estiu.

*

Miquel Martí i Pol, Per molts anys!, il·lustrat per la Carme Solé Vendrell, Barcanova, 1999.