‘El jardí curiós’, de Peter Brown

Aquest article sobre un nou tram de la High Line, http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/planeta-nyc/2014/04/29/el-ultimo-tramo-de-la-high-line.html, pot ser una bona ocasió per a recordar aquesta nota sobre ‘El jardí curiós’.

Darabuc · literatura per a infants i joves

Pot transformar-se de nou en una ciutat verda i alegre la que havia donat l’esquena a la natura i s’havia lliurat al formigó i les xemeneies? Si és així, qui pot fer-ho? Han de ser grans projectes públics o pot ser com una bola de neu nascuda d’una petita iniciativa individual?

En aquest àlbum de Peter Brown (web), basat en la High Line de Manhattan —una antiga línia de ferrocarri elevat— un nen trobarà un racó de natura insospitat, molt afeblit; el cuidarà com millor sap, aprendent sobre la marxa i també amb esforç i estudi, i el «jardí curiós» ho agrairà explorant nous terrenys. Sense ni adonar-se’n, el nen crearà exemple i la ciutat acabarà essent molt diferent del que era.

Les il·lustracions es reparteixen en vinyetes de mides diferents, a voltes sense text, amb un cert aire antic en els paisatges, però alhora austeritat en la…

View original post 24 more words

Bellugallibres: espais d’intercanvi als Pallars

• Font: Servei educatiu dels Pallars

Per Sant Jordi: ‘Brillant’, de Maria Àngels Ollé

—Per on passa el tren?
—Per la via.
—Pobre Brillant,
prou que ho sabia!

Brillant, un nou tren potent i de colors ben bonics, crida l’atenció de tots en el seu primer viatge, que farem des del seu punt de vista: empaitant els arbres, passant amb por per un túnel, amb cura i sense cap mena de retard. Ha agafat fama de ràpid i de bonic. Però un dia, quan encara era fosc i el maquinista cau vençut per la son, “veu una taca fosca a terra”. És una vaca! Què farà? “No s’hi pensa gens” i salta fora de la via. El daltabaix no és greu, per sort, però caldrà temps i una grua. Els passatgers en parlen:

—Per una vaca! —diu un home.
—Fer parar tot un tren —diu el del seu costat.
—Val menys una vaca que el temps que avui jo perdré —fa un senyor molt important.
—Una vaca, Déu n’hi do… —fa la veïna, que és una pagesa jove—, val molts duros una vaca!

—Si el tren no descarrila, si el tren li passa per sobre, s’hauria mort la vaca, mare? —pregunta un nen.
—Sí, és clar, el tren pesa molt —li contesta la seva mare.

Brillant passarà uns dies dolents, ben reparat, però encara apagat per l’accident. Ja “ningú no se’l mira”. Fins que puja aquell mateix nen, que el reconeix i el lloa: “Mare, em penso que és Brillant … el que va salvar la vaca! … Quina sort hem tingut de tornar-hi a pujar! Oi, mare?”, i la màquina s’anima i tornar a sortir a empaitar els arbres. El conte circula sense ambició literària però amb plena funcionalitat i capacitat suggeridora per als petits. Què haguéssim fet nosaltres en el cas de la protagonista? Ens hauríem atrevit? Què es guanya i què es perd? Com ens quedem, després d’un accident?

Dibuix de Bartomeu Massot (fragment)

La proposta il·lustrada de Bartomeu Massot és propera a l’estil dels nens, amb ceres de colors vius i d’altres imatges més petites, que són negatius rascats. El llibre s’acompanya a més de propostes didàctiques, amb treball de vocabulari i la creació d’una maqueta de tren amb capses de llumins.

• Maria Àngels Ollé, Brillant, el tren que va salvar una vaca. Dibuixos de Bartomeu Massot. Barcelona: La Galera (col·lecció La Galera d’Or, sota la direcció de Marta Mata), 1964.
• Vegeu també aquesta nota de Fina Rifà a Faristol, sobre la col·lecció en conjunt

‘Baobab, el gegant de Madagascar’, de Montserrat Codina Plans

Sd·edicions potser és el nostre editor més inquiet, quant al tacte dels seus llibres (quant al format, també, però ningú pot comparar-se amb Thule). Les seves cobertes i lloms —sovint, en pots petits— fan goig de repassar. No trobareu les seves propostes a totes les llibreries, però no sé imaginar una llibreria bona que no en tingui. L’encís del llibre com a vehicle no hauria de fer oblidar les possibilitats del llibre com a objecte. (I l’encís del llibre com a objecte no hauria de fer oblidar la qualitat de la història que s’hi explica, és clar; una història fluixa de tacte diferent segueix essent una història fluixa. Però donat que la majoria d’editors es mouen en els formats estandarditzats, aquest no és el tema de la nota present.)

Baobab, de la Montserrat Codina Plans, es presenta com un petit acordió amb funda. La part posterior es desplega per mostrar un altíssim baobab, amb la intercalació de fulla, fruit i flor, que sembla néixer d’una barca que va a l’encalç d’un peix i una tortuga. Al final, unes petites informacions per situar el conte. A l’altra banda, el conte i algunes il·lustracions, distribuïdes de forma irregular per una o diverses pàgines del desplegable, ens fa viatjar de El petit príncep a l’Àfrica dels mites culturals, amb un “músic de les paraules” que sap guardar, en el seu instrument fet de copes, “les primeres paraules dels infants”. Parla una germana gran que, estirant del fet màgic que la primera paraula del seu germà petit sigui “baobab”, llegeix i cerca fins arribar (per la via dels llibres, però contat com si fos de veritat) a l’illa de Madagascar i un poble de “pescadors Vezo, seminòmades del mar”.

Em sembla una bona lectura sobre tot per a ser mirada i llegida en companyia. Se’m fa difícil indicar orientacions d’edat: en companyia, a partir d’uns 6 o 8 anys, i per deixar a l’abast, potser a partir d’uns 9 o 10. El text no s’ajusta al codi infantil habitual però la brevetat el fa abastable.

• Montserrat Codina Plans, Baobab, el gegant de Madagascar. Barcelona: Sd·edicions, 2013.
• Ressenya d’Andreu Sotorra.
• El llibre, a la bitàcola del Museu Marítim;
• Fotos i comentaris de tècnica al blog de l’editora (en castellà)

Col·lecció ‘Toni Tina’, de Meritxell Martí i Xavier Salomó

No solc parlar de col·leccions al blog, perquè o bé són diverses o bé perden força a mesura que es treuen brous nous de la mateixa olla. Toni Tina, de Meritxell Martí i Xavier Salomó, en serà una excepció coherent amb la línia ja característica dels autors, que, dins el panorama català (i de l’hispànic), són potser l’equip que millor treballa el concepte de llibre útil i eficaç, clarament exportable (o, si voleu, que importaríem de gust, si fos el cas). La recepció dels seus llibres, a casa, sol ser creixent. Potser alguns (els de format petit i mitjà) no fan especial soroll, però arriben per quedar-se.

Aquesta col·lecció en concret es planteja com a eina per a l’educació emocional. Cada volum es centra en una emoció (la por, la ràbia, la tristesa, la gelosia, la sorpresa) que el conte descriu amb il·lustracions i textos clars i funcionals, que narren el procés d’identificació del que s’està sentint i una possible via de solució. El text s’acompanya de preguntes per tal que el petit pugui fer la seva pròpia reflexió i tria (“Algun cop has sentit que el cor et batega molt de pressa? Quan?”, o “Quina és la teva frase antipor? Inventa-te’n una!”); i el llibre en general, de dues pàgines de jocs de tipus passatemps i unes orientacions per als adults.

Donat que la literatura infantil, en el seu conjunt, té al meu parer un pes excessiu de la voluntat didàctica i utilitària, molt per sobre del seu valor literari, uns contes que d’entrada, segons la contracoberta, es plantegen “ajudar els nens i nenes a identificar les seves pròpies emocions, parlar-ne i afrontar-les” no són els que més atenció rebrien en aquest blog personal (i potser per això no n’he parlat fins ara). Però si els petits de casa, en lloc de deixar els llibres un cop feta la seva funció, els han seguit molt atentament i els demanen de nou, com em fa l’O, de 4 anys, o busquen els altres de la sèrie i en dibuixen els personatges, com fa la M, de 9, vol dir que el conjunt està molt ben lligat, sense l’habitual desequilibri d’aquestes propostes en favor de la sola utilitat didàctica.

• Col·lecció Toni Tina, de Meritxell Martí (textos) i Xavier Salomó (il·lustracions). Barcelona: Castellnou, 2013-. Amb l’assessorament de FAROS (Observatori de salut de la infància i l’adolescència de l’Hospital Sant Joan de Déu). Títols: Una tempesta de por, Quina ràbia de joc!, Adéu, tristesa!, La gelosia ve… i se’n va, Vola, vola, sorpresa!
• Blog de la col·lecció

David Pintor, per Sant Jordi

7a Trobada d’Il·lustradors per Sant Jordi (a Barcelona)

• Per via de la llibreria Casa Anita

La vida dels qui no escrivien la història (Maria Novell, vista per Joaquim Carbó)

… L’any 1965, quan Cavall Fort hi va entrar en contacte, va recuperar l’interès d’escriure per a noies i nois. Tenia cinquanta anys, i en els quatre que li quedaven de vida va publicar una novel·la excel·lent, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966) i dues obres de teatre: Les orenetes i Perot Joglar, que es van representar en el Teatre Romea. I va deixar escrit el guió de còmic De Balaguer a Kum-Ram, publicat també a Cavall Fort i il·lustrat pel dibuixant Manel. I Jaume el Conqueridor, una singular biografia d’aquest rei, publicada per Proa l’any 1973. Entre 1965 i 1969 va publicar a Cavall Fort una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s’han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual va oferir unes narracions històriques l’originalitat de les quals consisteix a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble. En una narració comenta “Els plats trencats els pagaven els pagesos i els vilatans” i “Els pagesos tenien moltes obligacions i pocs drets”. Una visió més interessant, penso, que no pas la vida i els fets que els historiadors han magnificat de reis, prínceps i grans capitans. …

• Cavall Fort, 1241-1242. Podeu llegir la nota completa al lloc web de la revista.

‘Esperant en primavera’, de Du Fu (712-770)

.

ESPERANT EN PRIMAVERA

Al meu país assolat per la guerra
Ja no li resten més que muntanyes i rius
La primavera arriba
La ciutat colgada de males herbes
Afligit, deixo caure les meves llàgrimes sobre les flors
I els meus sanglots dispersen els ocells colpits per la por
Els focs al front cremen tres mesos sencers
Espero notícies de la meva família
Que em són més estimades que l’or
Em grato el cap
Acaricio el poc cabell grisós que em resta
Les agulles ja no arriben a agafar-lo

.

• Estacions. Poemes de les dinasties Tang i Song, traduïts del xinès al francès per Shi Bo, i del francès al català per Núria Periago, amb cal·ligrafies de Shi Bo. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (biblioteca Serra d’Or), 2005. ISBN 84-8415-734-2.

Presentació del darrer Ginjoler a Vilanova i Barcelona (5 abril)

Els amics d’El Cep i la Nansa presenten el darrer conte de la col·lecció del Ginjoler, en català i llengua de signes catalana, a Vilanova i Barcelona. Molta sort!

‘Som uns artistes!’, amb Marta Altès (5 d’abril)

Reflexions de Jaume Centelles sobre la coeducació

Val la pena llegir la nota sencera, perquè segueix sent molt necessària (n’hi ha prou de veure un consell d’administració o una reunió de polítics). Però aquí en vull destacar un paràgraf en concret, perquè inclou l’apel·lació directa als autors:

Quan seleccionem llibres per a la biblioteca escolar o per a la biblioteca d’aula, hauríem d’estar més atents als aspectes coeducatius i felicitar les editorials que fan apostes valentes i trencadores perquè aquesta hauria de ser la seva funció. Sempre hem pensat que els autors, com a artistes, haurien de tenir una postura “anticonservadora” i obrir camins mostrant noves formes de relació igualitàries i no sexistes entre les persones.

Dit així, sembla difícil no estar-hi d’acord. És maca, la concepció de l’art i de l’artista com una onada que va obrint pas pel món cap a un futur més just. Però alhora és reductiva. Penso que inclou massa pes de la funció didàctica. D’una banda, la força de l’art neix, en bona part, del seu lligam amb la realitat. En el camp humorístic, no cal dir-ho, però també en el simplement realista. Una fotografia que reflecteix la realitat és deseducadora? Ha de ser necessàriament coeducadora? La literatura massa didàctica desenganxa els menuts, i més encara els joves. Però alhora, els nanos fan servir els motllos narratius com a model d’explicació i de construcció de la vida. Fem molt d’enrenou per Sant Jordi i després hem de desfer l’associació del nen com a cavaller salvador de princeses que no saben sortir soles dels problemes.

Jo personalment afirmaria una cosa una mica diferent: el dret de la literatura a ser, abans que res, literatura, capaç d’atraure, commoure i fer pensar. No crec que la literatura s’hagi de moure sempre en el terreny bé de la perfecció social i moral, bé de la crítica dels comportaments reprovables. Al mateix temps, sobre tot en la literatura de consum, patim per les dues bandes: per la reproducció de models caducs i per la reproducció automàtica del nou model de supernena superactiva.

Pensem-ho arran d’una figura tòpica que ningú sol molestar-se en criticar: la del grassonet atabalat, bon jan però incapaç de resoldre res si no és com a resultat involuntari de la seva maldestreria. Ser grassó en una classe sol ser un mal negoci, i els tòpics no ajuden. Alhora, també val a dir que la literatura, per molt que la valorem, i més la infantil, parteix en bona mesura dels tòpics, els fa servir, són maons naturals del gremi. N’anem corregint, n’anem afermant, però en bona part ens movem en valors compartits i, si no, són obres massa poc comprensibles per als petits.

La meva recepta personal en tot aquest destret seria, potser: més diversitat, més sinceritat, més valentia. Però sense dramatitzar.