‘L’Arbre dels Panellets’ (fragment), de Joles Sennell (dins ‘Contes llaminers’)

Il·lustració de Roser Capdevila

… —Què fas? —li va demanar la Maria.
—Com que no puc plantar llavors de flors fins a l’acabament de l’hivern, i encara falten uns quants mesos, vull fer un experiment. Hi plantaré aquestes llavors de paper de diari, a veure què passa…
—Què vols que passi, home! No res, no passarà, amb llavors de paper de diari corrent… —va dir la Maria.
—És que aquest diari no és corrent! —va ser la misteriosa resposta d’en Cesc. Després de retallar les rodonetes, en Cesc va fer un clotet en la terra del test, hi va posar les llavors de paper, les va tapar i hi va tirar un rajolinet d’aigua. Cada vespre, després que el sol s’havia post, en Cesc regava el test. Els de casa seva li deien que ja podia regar, ja, que, per molt que regués, no en sortiria pas res, d’aquelles llavors.
Però vet aquí que tot de cop, un matí, va començar a sortir un petit brot d’entre la terra. El brot va anar creixent a poc a poc, fins que es va convertir en una curiosa planta de fulles rodones blanquinoses, amb petites ratlles negres. En un tres i no res, aquella planta va créixer fins a convertir-se en un petit arbre.
I el dia de Tots Sants, de bon matí, quan en Cesc va sortir al balcó es va trobar amb una gran sorpresa: durant aquella nit, i de sobte, l’arbre havia fet fruita. Però no era una fruita normal, com és ara mandarines o peres o prunes o castanyes, no. El que penjava de les branques de l’arbre eren panellets. N’hi havia de tota mena: de pinyons, d’ametlla, de moniato, de codonyat, de coco… I eren boníssims. Aquell dia, tota la família va poder menjar per postres
tants panellets com va voler.
La mare deia:
—Mira quina sort, tan cars com són!
I la Maria, després d’haver tastat un panellet de cada mena, va demanar al seu germà:
—I d’on el vas treure, el full de diari d’on vas retallar les rodonetes que et van fer de llavors?
—Del mirall del rebedor —va cor atestar en Cesc—. Passava per davant del mirall i vaig veure que a dintre hi havia un full de diari. Hi vaig posar la mà i el vaig  agafar…
—No sabia que poguessis ficar la mà dintre dels miralls, tu —va dir admirat el pare.
—Ni jo tampoc —va contestar en Cesc.

• Joles Sennell, Contes llaminers. Il·lustracions de Roser Capdevila. Baula, Barcelona, 1993. ISBN 84-479-2310-3.
• «L’Arbre dels Panellets» és el conte més llarg, i també el més enigmàtic, d’aquest recull que continua amb els arbres dels Torrons, la Mona i les Coques.

Teatre sense mots: una escena de ‘Els tímids’, de Joles Sennell

.
ESCENA SEGONA

El parc és buit. La VIOLINISTA surt per l’esquerra amb el mocador al cap i l’estoig de violí. Per la manera de moure’s i de sospirar, es veu que està enamorada. S’asseu al banc a escriure una carta. En acabar, surt per la dreta. Se senten els arpegis d’afinació i l’orquestra ataca el vals; mentrestant, l’ESCOMBRIAIRE surt per la dreta i es posa a escombrar, al ritme de la música, com en l’escena anterior, les fulles seques del terra.

De cop, però, deixa d’escombrar, es treu un paper i un llapis del butxacó de la granota i també es posa a escriure una carta d’amor. Deixa de sonar la música. L’ESCOMBRIAIRE plega el tros de paper escrit en forma d’avió i espera anhelós. Al cap de poc apareix per la dreta la VIOLINISTA. L’ESCOMBRIAIRE li tira l’avió. Ella el recull i s’adona que és una carta. Al seu torn, es treu la seva carta de la butxaca, la plega també en forma d’avió i la tira cap a la banda de l’ESCOMBRIAIRE. I aleshores se’n va corrents.

L’ESCOMBRIAIRE resta molt content i emocionat amb la carta. La llegeix i pren una actitud somiadora i feliç. Tot d’una, però, un pensament negre l’envaeix i s’entristeix profundament. El motiu del seu entristiment no és pas en la carta. Lentament, es treu la gorra i mostra unes orelles desmesurades, enormes (artificials, és clar, d’aquelles tan xocants que es venen en algunes botigues d’objectes de broma). Té por que la noia s’espanti quan les hi vegi i no vulgui saber res més d’ell. I se’n va, trist, arrossegant rere seu l’escombra i l’ànima.

FOSC

• Joles Sennell, «Els tímids. Mitja peceta en tres escenes per a gent agosarada», dins Quatre pecetes i mitja, Baula, Barcelona, 1998, amb il·lustracions de Montse Tobella. ISBN 84-479-0655-8.

Contes en una gàbia, de Joles Sennell

Què es podria fer amb un conte massa trist, un amb penjolls que no són seus, un de massa curt, un amb massa finals, un de desordenat i un de pega? Doncs bé, s’hi pot fer tot un recull —Contes en una gàbia—, amb una petita col·laboració de dos personatges que els aniran trobant i esmenant.

O millor encara, amb l’ajut dels petits lectors, si s’animen a fer els retocs que convertiran aquells contes defectuosos en uns de feliços de formar tot un llibre. Una proposta de joc literari, doncs, en la línia que solem associar amb el mestre Rodari, il·lustrada amb humor per en Pep Montserrat.

• Joles Sennell, Contes en una gàbia. Il·lustrat per Pep Montserrat. Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blava), 2000. 77 pp. ISBN 978-84-8286-891-2.

Premi Rovelló honorífic 2009: votació oberta

Si voleu participar amb el vostre vot en la selecció del premi Rovelló —enguany, honorífic—, cliqueu a la imatge superior. Podeu triar entre la Montse Ginesta, en Joles Sennell, el Racó del Llibre de Rubí, l’editorial Joventut i la biblioteca de Palafrugell. No és gens fàcil!

La rosa de Sant Jordi, de Joles Sennell i Roser Capdevila

Completo l’anterior entrada sobre aquest llibre, que he rellegit amb gust en aquestes dates.

La rosa de Sant Jordi, que va ser merescut premio nacional de literatura infantil y juvenil l’any 1990, és un dels meus llibres preferits d’en Joles Sennell. El trobo rodó. Ras i curt.

Trobo també molt encertades les il·lustracions a color de la Roser Capdevila, no només per la manera en la qual encaixen amb el text, sinó pels moments en els quals integra text i imatge en una maquetació més pròpia, en general, de l’àlbum de gran format, que del petit conte il·lustrat. En les imatges, l’Estanislau Punxegut dels Romanços Tenebrosos, en Brandó i la Nina.

Així comença:

«Mireu el que us dic: resulta que una vegada hi havia un país, anomenat Quarts-de-quinze, tan petit que només tenia un poble amb trenta-dues cases, sis carrers, una plaça, una església, i un palau on vivia, és clar, la seva reina, que es deia Elisenda.
Fixeu-vos si n’era, de repetit, aquest país que us dic, que només tenia un bosc, catorze prats, quaranta-tres horts, un estany i tres muntanyes: una de baixeta, una de mitjana i una d’alta. I encara us diré més: era tan i tan repetitoi que només tenia quatre torrenteres, tres rierols i mig riu dels grossos.
I, com pot ser, que només tingués mig riu dels grossos? deveu voler saber vosaltres…»

Clubs de lectura infantil i juvenil de Cambrils

El Club de lectura infantil de Cambrils té des de fa uns mesos un bloc propi. En aquest temps, les noies participants han llegit i comentat llibres d’en Joles Sennell, la Jane Vejjajiva, la Cornèlia Funke, la Maite Carranza o en Roald Dahl. Els membres del Club de lectura juvenil han llegit Jordi Sierra i Fabra, Josep Vallverdú, Andreu Martin o F. E. Higgins.

Felicitats als participants i als organitzadors: que gaudiu de la lectura per molts anys.

La rosa de Sant Jordi, de Joles Sennell

Joles Sennell —o Pep Albanell, o una de les moltes mans de l’Ofèlia Dracs— és un autor complex, que amb els seus diversos noms de lletra sembla respondre afirmativament a la pregunta que de vegades es fa, respecte de si existeix o no la literatura infantil i juvenil com a forma especial de la literatura (com a gènere, o com a literatura marcada pel seu públic). Quant a la literatura per a infants i joves, jo entenc que en Joles ha aportat molta fantasia, treball lèxic, trames ben construides i, sovint, humor.

La rosa de Sant Jordi (ed. Cruïlla, il·lustrada per na Roser Capdevila), amb la seva senzillesa, és una de les històries que més m’agraden d’ell, molt rodona i ben trabada. Per a lectors infantils que ja necessiten més que un àlbum o per a llegir acompanyant els més petits. (En publicaré una nota específica d’aquí a uns dies.)

La foto és de les pàgines de l’AELC.

Els darrers anys de la literatura infantil i juvenil catalana, vistos per Victoria Fernández

Segons la directora de CLIJ, la literatura infantil i juvenil catalana viu una situació d’un cert estancament, després de la gran renovació que es va viure entre els anys seixanta i vuitanta, gràcies a una encertada política de traduccions i a l’èxit d’autors com Josep Vallverdú (Rovelló), Sebastià Sorribas (El zoo d’en Pitus), Joaquim Carbó (La casa sota la sorra), Emili Teixidor (Cor de roure), Joles Sennell (La guia fantàstica), Miquel Desclot (Bestiolari de la Clara) o Miquel Obiols (Tatrebill, en contes uns), entre d’altres. El panorama de la il·lustració no era menys ric: per exemple, Carme Solé (La lluna d’en Joan), Joma (Fira de tresors), Max (Ioshi i la pluja), Gusti (Gat i gos).

Actualment, qui més està renovant el panorama són un conjunt d’autores joves, com Care Santos, Gemma Lienas, Eulàlia Canal, Gemma Sales, Lola Casas (amb el llibre CD Música i poemes per a petits monstres), entre d’altres. Vegeu l’article complet, en castellà: Relevo para la infancia.