Monthly Archives: Novembre 2010

‘El bolet’, de Pep Molist

.

EL BOLET

Porteu sabates de xarol
—————————als peus.
Agafeu un bastó de canya
————————— a la mà.
Poseu-vos un vestit de vellut
—————————al cos.
Cordeu-vos uns botons de nacre
—————————als traus.
Lligueu-vos una cinta de seda
—————————al coll.
I, en acabat, aposenteu-me
—————————al cap.
————————Sí, senyor!
Si no és així, abandoneu-me
al penjador—————
d’un rebedor
i, en entrar, tots digueu-me:
————————Sí, senyor!

Tots els bolets porten barrets. Però només hi ha un barret a l’univers que li diuen bolet, com si el món dels barrets fes un petit homenatge al seu origen més natural.
En alguns llocs, a un barret tan distingit li diuen «bombín», perquè també s’assembla a les bales dels canons. Història a part, no és ni alt ni baix, ni gras ni prim. Amb ala estreta, amb copa arrodonida i gairebé sempre de color negre. Aquells que porta a sota solen ser dels que els agrada treure pit, i es passegen alts i drets com a senyors que són.
Amb mesura, li agrada l’aventura. Els que el van fer més famós van ser dos bessons, aventurers maldestres, que acompanyaven Tintín. O també, Babar, l’elefant que un dia va decidir vestir-se com els senyors.
Ara, el que més desitja és una persona que surti sovint a passejar a mitja tarda, però sobretot voldria descansar en un penjador ben visible al rebedor d’una casa senyorial, i que tothom sabés de la seva presència i admirés la seva senyoria.

  • Poema i explicació de Pep Molist, Tants barrets, tants caps. Mostra de barrets, capells i gorres. Il·lustracions de Gustavo Roldán. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004. ISBN 84-8415-676-1/978-84-8415-676-5.
Anuncis

Presentació de ‘Jardí vivent’, de Joana Raspall

Cliqueu per ampliar. No és un poemari concebut específicament per als infants.

Presentació de ‘Cafè dolç, cafè amarg’ a Vic

Cliqueu per a ampliar

‘Històries de terror’, de Bram Stoker

Una novetat que no he tingut ocasió de veure, però fa bon aspecte, com tot el que té a veure amb l’època daurada dels contes de terror: Històries de terror, de Bram Stoker, editades per El Toll.

Presentació de ‘Valset’, de Lluis Gavaldà i Xavier Salomó

Cliqueu per a ampliar

‘Pujar de categoria’, de Slawomir Mrozek

.

PUJAR DE CATEGORIA

Ens vam reunir per decidir com fer pujar el nivell del nostre municipi. L’alcalde va dir:
—Qualsevol nen sap per la televisió que en el món civilitzat es cometen uns crims estrangers molt elegants. I nosaltres ¿què? És veritat que tenim un lladre local, però ¿com comparar-lo amb un delinqüent gentleman? A tot estirar deu robar una gallina, va esparracat, no sap un borrall d’anglès. És una vergonya ensenyar-lo, i ara que s’acosta la temporada alta i poden venir turistes estrangers, no podem permetre que els robi un lladre de tan poca categoria.
Vam cridar el nostre lladre i li vam dir el següent:
—Des d’avui treu-te del cap les gallines. Només diamants i papers de valor. També has de canviar de manera de vestir. Camisa blanca amb corbata i vestit cada dia, i també una afaitada diària. Ni parlar de xarrupar la sopa, i a partir de demà tindràs classes d’anglès.
I ell:
—¿I com m’ho faré? Les gallines amb prou feines em donen per viure.
—Tot anirà a càrrec del municipi.
Efectivament, de seguida va canviar d’aspecte. Tenia un abonament per a la barberia i tothom vigilava que no digués paraulotes.
Vam respirar una mica alleujats, però, quan vam veure el següent James Bond, vam comprender que encara hi havia molta feina per fer amb el nostre lladre.
—Si beus vodka, només pot ser amb sifó, allí no es beu més que whisky and soda. De whisky no en tenim, però et podem donar soda. A partir d’avui rebràs soda de la cooperativa a compte nostre. Almenys un litre de soda per un quart de vodka i ni una gota menys.
N’estàvem contents, realment s’anava civilitzant a ulls veients. Fins que hi va haver la desgràcia. El lladre va desaparèixer i ens va deixar aquesta nota:
«No puc suportar més aquests pagerols. Escupen a terra, diuen paraulotes, allò de parlar llengües estrangeres o afaitar-se cada dia ni somniar-ho. Me’n vaig a la ciutat, gudbai.»
De manera que ens vam quedar sense lladre, una vergonya davant el món civilitzat.
Per sort està pujant una nova generació.

  • Sławomir Mrożek, Joc d’atzar. Quaderns Crema, Barcelona, 2001. Traducció de B. Zaboklicka i F. Miravitlles. ISBN 84-7727-325-1.

Nova adreça postal

Podeu consultar la nova adreça postal al meu correu de gmail.com: darabuc @ gm…