‘El bolet’, de Pep Molist

.

EL BOLET

Porteu sabates de xarol
—————————als peus.
Agafeu un bastó de canya
————————— a la mà.
Poseu-vos un vestit de vellut
—————————al cos.
Cordeu-vos uns botons de nacre
—————————als traus.
Lligueu-vos una cinta de seda
—————————al coll.
I, en acabat, aposenteu-me
—————————al cap.
————————Sí, senyor!
Si no és així, abandoneu-me
al penjador—————
d’un rebedor
i, en entrar, tots digueu-me:
————————Sí, senyor!

Tots els bolets porten barrets. Però només hi ha un barret a l’univers que li diuen bolet, com si el món dels barrets fes un petit homenatge al seu origen més natural.
En alguns llocs, a un barret tan distingit li diuen «bombín», perquè també s’assembla a les bales dels canons. Història a part, no és ni alt ni baix, ni gras ni prim. Amb ala estreta, amb copa arrodonida i gairebé sempre de color negre. Aquells que porta a sota solen ser dels que els agrada treure pit, i es passegen alts i drets com a senyors que són.
Amb mesura, li agrada l’aventura. Els que el van fer més famós van ser dos bessons, aventurers maldestres, que acompanyaven Tintín. O també, Babar, l’elefant que un dia va decidir vestir-se com els senyors.
Ara, el que més desitja és una persona que surti sovint a passejar a mitja tarda, però sobretot voldria descansar en un penjador ben visible al rebedor d’una casa senyorial, i que tothom sabés de la seva presència i admirés la seva senyoria.

• Poema i explicació de Pep Molist, Tants barrets, tants caps. Mostra de barrets, capells i gorres. Il·lustracions de Gustavo Roldán. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004. ISBN 84-8415-676-1/978-84-8415-676-5.

Presentació de ‘Jardí vivent’, de Joana Raspall

Cliqueu per ampliar. No és un poemari concebut específicament per als infants.

Presentació de ‘Cafè dolç, cafè amarg’ a Vic

Cliqueu per a ampliar

• Ressenya en aquest bloc

‘Històries de terror’, de Bram Stoker

Una novetat que no he tingut ocasió de veure, però fa bon aspecte, com tot el que té a veure amb l’època daurada dels contes de terror: Històries de terror, de Bram Stoker, editades per El Toll.

• Més informació

Presentació de ‘Valset’, de Lluis Gavaldà i Xavier Salomó

Cliqueu per a ampliar

‘Pujar de categoria’, de Slawomir Mrozek

.

PUJAR DE CATEGORIA

Ens vam reunir per decidir com fer pujar el nivell del nostre municipi. L’alcalde va dir:
——Qualsevol nen sap per la televisió que en el món civilitzat es cometen uns crims estrangers molt elegants. I nosaltres ¿què? És veritat que tenim un lladre local, però ¿com comparar-lo amb un delinqüent gentleman? A tot estirar deu robar una gallina, va esparracat, no sap un borrall d’anglès. És una vergonya ensenyar-lo, i ara que s’acosta la temporada alta i poden venir turistes estrangers, no podem permetre que els robi un lladre de tan poca categoria.
—Vam cridar el nostre lladre i li vam dir el següent:
——Des d’avui treu-te del cap les gallines. Només diamants i papers de valor. També has de canviar de manera de vestir. Camisa blanca amb corbata i vestit cada dia, i també una afaitada diària. Ni parlar de xarrupar la sopa, i a partir de demà tindràs classes d’anglès.
—I ell:
——¿I com m’ho faré? Les gallines amb prou feines em donen per viure.
——Tot anirà a càrrec del municipi.
—Efectivament, de seguida va canviar d’aspecte. Tenia un abonament per a la barberia i tothom vigilava que no digués paraulotes.
—Vam respirar una mica alleujats, però, quan vam veure el següent James Bond, vam comprender que encara hi havia molta feina per fer amb el nostre lladre.
——Si beus vodka, només pot ser amb sifó, allí no es beu més que whisky and soda. De whisky no en tenim, però et podem donar soda. A partir d’avui rebràs soda de la cooperativa a compte nostre. Almenys un litre de soda per un quart de vodka i ni una gota menys.
—N’estàvem contents, realment s’anava civilitzant a ulls veients. Fins que hi va haver la desgràcia. El lladre va desaparèixer i ens va deixar aquesta nota:
—«No puc suportar més aquests pagerols. Escupen a terra, diuen paraulotes, allò de parlar llengües estrangeres o afaitar-se cada dia ni somniar-ho. Me’n vaig a la ciutat, gudbai.»
—De manera que ens vam quedar sense lladre, una vergonya davant el món civilitzat.
—Per sort està pujant una nova generació.

• Sławomir Mrożek, Joc d’atzar. Quaderns Crema, Barcelona, 2001. Traducció de B. Zaboklicka i F. Miravitlles. ISBN 84-7727-325-1.

Nova adreça postal

Podeu consultar la nova adreça postal al meu correu de gmail.com: darabuc @ gm…

‘Dues germanes tenen visita’, de Sonja Bougaeva

M’agrada el que he vist i llegit de Sonja Bougaeva, una il·lustradora de colors vius i històries positives. A més de Malena Ballena a Libros del Zorro Rojo (ressenya meva i ressenya d’Al·lots; malhauradament no hi ha edició en català), ara Takatuka porta Dues germanes tenen visita. És una història sobre l’ordre i la felicitat, però narrada entre adults, no com a enfrontament nens-adults. Tinc la impressió que estem vivint un increment dels àlbums infantils amb personatges adults, fet que potser permet de tractar certs temes diferents i altres, d’una forma diferent.

Aquí tenim una família formada per dues germanes de mitjana edat, grassones i nassudes, tranquil·les i somrients: felices. Un dia arriba el cosí Hans, qui, esgarrifat del desordre general i certes avaries no resoltes, comença a ajudar. Aviat, però, s’immisceix més que ajuda: fa fora els animals, canvia els esmorçars, refa el jardí, obliga a fer esport… Com dir-li que així no els agrada de viure? No caldrà: de sobte, el cosí marxa tot ofès perquè ni li han donat les gràcies, i tot pot tornar a la rutina tranquil·la d’abans. Queden obertes les preguntes de què és sa i què no, i on comença la llibertat personal de viure d’una forma o altra.

• Sonja Bougaeva, Dues germanes tenen visita (Zwei Schwestern bekommen Besuch). Traducció de Carme Gala. Takatuka, Barcelona, 2010. ISBN 978-84-92696-46-8.

Presentació i taller de ‘Mooonstres’, de JuanolO

Cliqueu per ampliar

Cliqueu per ampliar

 

• El Cep i la Nansa
• JuanolO

‘El paquet’, d’Enric Larreula

Enric Larreula és, al meu parer, un dels nostres autors de literatura infantil i juvenil més polítics. Ho és perquè a les seves narracions es traslluu sovint el seu concepte catalanista (i, probablement, antiespanyolista); però més encara perquè sovint planteja problemes que mouen a la reflexió social i necessiten, per anar bé, d’una solució comunitària.

El paquet, que fou il·lustrat per Pilarín Bayés, n’és un exemple clar. A l’estació de Boskovice, a la República Txeca, arriba un paquet dirigit «a la persona més important de Bityška». Qui és aquesta persona? Potser el batlle? El mossèn? O més aviat ho són la llevadora o la mestra? No l’és el forner, que proveeix tothom de pa? Però, podria treballar el forner sense la llenya del llenyataire? I podria viure algú al poble, en realitat, sense la humil però important feina de l’escombriaire?

Com no hi ha acord, i el carter es nega a repartir el paquet si no és al seu propietari legítim, caldrà esperar un mes i decidir després. Amb l’esperança del premi, els regidors es posen les piles. «Però no sols es van afanyar en la seva funció municipal sinó que com que, a més de les tasques a l’ajuntament —que mai fins llavors no els havien preocupat gaire— cadascú tenia el seu negoci particular, va ser pertot arreu que es van notar millores. I no només ells o elles, sinó que tots els comerciants i artesans i pagesos de Bityška van voler demostrar la seva indiscutible importància». Al capdavall, amb el temps d’espera, el paquet, que només duia un formatge de propaganda, es fa malbé. El poble rep la notícia «amb un desencís tan gran … que talment semblava que hagués ocorregut una gran desgràcia». Tanmateix, el poble ha canviat de dalt a baix, gràcies a l’esforç de tots: les cases i els carrers són adobats i guarnits i «realment pertot es notava un canvi i una millora». Qui se n’adona? Segons sembla, només el carter… i, és clar, la lectora o el lector, a qui s’anima a preguntar-se: Com serien les coses a la nostra ciutat o el nostre poble si tots ens esforcéssim de debò?

• Enric Larreula, El paquet. Il·lustracions de Pilarín Bayés. La Galera, Barcelona, 1984. ISBN 84-246-3318-0.

‘Tríptic’, de Joan Brossa

TRÍPTIC

I
ENCÀRREC

Ens plau demanar-vos la vostra col·laboració
en la redacció de l’Enciclopèdia Fausta,
concretada, ara, en la redacció de les accepcions
que consten més avall, amb el nombre
de ratlles i el termini màxim de lliurament.
La compensació econòmica que tenim prevista
per a la vostra col·laboració és de 10 ptes.
per ratlla de 46 espais…

II
ACCEPTACIÓ

Accepto l’encàrrec de redactar per a
l’Enciclopèdia Fausta les accepcions
que consten més avall, la propietat
intel·lectual de les quals serà, a tots els
efectes i definitivament, de l’Enciclopèdia
Fausta, S. A.

III
EL TEXT

L’art i la ciència de mentir per entretenir ha tingut sempre molts d’entusiastes a Catalunya. L’Agrupació Catalana d’Aficionats a l’Il·lusionisme (S E I després de la guerra), primera societat màgica a l’Estat espanyol, comptava amb la col·laboració de personalitats de tota mena. Els il·lusionistes del Principat més destacats foren: Fruitós Canonge (1824-1890), popular il·lusionista i enllustrador al qual el poble atribuïa tota mena de prodigis; per carnaval s’exhibia en una carrossa voltat d’elements del seu espectacle; a la Plaça Reial, de Barcelona, hi ha encara la seva parada d’enllustrador. Joaquim Partagàs (1848-1931) es distingí com a fabricant de trucs, que presentava al seu petit teatre de la Plaça del Teatre, de Barcelona, i que recollí en un llibre il·lustrat per ell mateix; l’any 1881 fundà la botiga «El Rei de la Màgia» al carrer de la Princesa; l’amo actual, Carles Bucheli (Carlston, 1903), barceloní d’origen suís, és un remarcable il·lusionista; del 1939 al 1944 presentà un espectacle hindú tot alternant la venda d’aparells màgics amb l’activitat teatral. Fill d’un prestidigitador, Emili Déu (1907-1970) fou un virtuós de les cartes i un inventor notable; el seu rigorisme d’investigador l’allunyà del teatre; amb el seu millor deixeble, Joan B. Bernat (1912), coautor d’un llibre sobre manipulació de cartes, guanyà diversos premis internacionals; amic de David T. Bamberg (Fu Manxú), Déu col·laborà en la renovació de l’espectacle oriental del cèlebre il·lusionista holandès, que tingué tant d’èxit a Barcelona l’any 1933. Ramon Camprubí (Càrtex, mort el 1956), bé que tècnicament inferior, aconseguí de fer-se el nom gràcies a la seva simpatia, no pas més enllà del que demana el públic. Joan Forns (Li Xang, 1916), seguidor de Fu Manxú, es distingeix en els trucs de teatre, sense fer oblidar, però, la destresa i l’enginy del mestre. Entre els joves es destaquen: Jesús Julve (Hausson) en manipulació; Josep Miret (Kirman) en la branca del faquirisme; Alfons Moliné en la modalitat de la màgia de prop; i Joaquim-Maria Nubiola (Fred Denver), creador d’un número amb gats, artista que fa carrera a l’estranger. La decadència de l’il·lusionisme és més evident als països llatins que no pas als anglosaxons; avui prevalen la mediocritat i una manca absoluta d’irració poètica.

A Xavier Fàbregas

• Joan Brossa, Poemes públics. Editorial Alta Fulla, Barcelona, 1987. ISBN 84-86556-21-X.