Monthly Archives: agost 2009

Silenci, capità!, de Josep Vallverdú

darabuc-josep-vallverdu-tharrats-silenci-capitaLa novel·la és tot sovint la narració dels fets crucials de la vida d’un ésser humà al món. Si més no, aquesta definició tan simple cuadra força bé amb Silenci, capità!, de Josep Vallverdú, una novel·la marítima ambientada a finals del segle XVIII.

La narració comença amb el tinent Clive Laurent a la presó d’oficials, després d’haver mort un altre oficial en un duel d’honor; però l’almirall Montagu disposarà que en surti per una missió de rescat on no falten els punts foscos. Pel desenvolupament dels esdeveniments, Laurent haurà de fer tries delicades entre la llibertat aliena o l’obediència militar, que posaran en greu perill el seu futur. Però en aquest món cal triar i, a voltes, separar-se dels que havien estat amics:

Era el Mills més profund, que sortia. Aquell oficial un xic fred, un xic mecànic … en el fons, tenia ànima de funcionari. Estaria sempre al costat del poder, de la força, mai a favor de la llibertat de l’home.

Continua llegint

VI Jornades educatives de teatre escolar

Del del 15 al 17 de setembre es faran les VI Jornades educatives de teatre escolar, a la sala l’Horta teatre (Castellar-l’Oliveral) de València. S’hi farà un taller de clown i un de musicoteràpia i es veurà la representació d’una obra d’Afanias, associació en favor de les persones amb discapacitat intel·lectual. Us hi podeu inscriure fins el dia 9.

En Roc Drapaire, de Josep Vallverdú

darabuc-josep-vallverdu-roc-drapaire-aelcEn Roc Drapaire, de Josep Vallverdú, és avui una novel·la d’aire antic, pel que descriu i construeix —el món d’un suburbi de barraques de cap als anys seixanta, on l’heroi és un drapaire— i per com ho fa —centrant-se en personatges marginals i malalts, como era habitud en la narrativa per infants de la primera meitat del segle XX—. Tanmateix, és aire fresc: l’acció corre amb rapidesa, la malaltia es cura, de la misèria se’n pot sortir (amb esforç), el col·lectiu social és com una xarxa d’empara. El to general és d’optimisme, però no tothom ajuda (altrament, poca novel·la tindríem): al món hi ha lladres sense escrúpols, la policia no resol gairebé res i algun secundari tampoc no  vol ajudar-se a si mateix (i sense esforç no hi haurà recompensa).

A la novel·la hi ha, potser, dos homenatges (literaris; desconec si eren conscients o no). Continua llegint

La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó

darabuc-joaquim-carbo-la-casa-sota-la-sorraAquest estiu fa quaranta-cinc anys que Joaquim Carbó va escriure La casa sota la sorra, una novel·la d’aventures trepidant que originà una sèrie de còmics il·lustrats per en Madorell i és una de les moltes herències perdurables que ens ha anat llegant Cavall Fort.

Des del 1964, no són poques les coses que han canviat. No vivim les conseqüències de la segona guerra mundial ni temem els criminals nazis, no ens estranya de trobar algú que xerri català a l’Egipte (ni, potser, arreu del món, gent viatjera de mena com som), i menys encara sentir-lo en veu d’un jove negre. Alhora, l’egiptologia ha desmentit el mite de l’ús de milers d’esclaus en la construcció de les piràmids. Però d’altres, per dissort, no han canviat gens: ans que res, l’Àfrica encara és un continent on la corrupció i la misèria dallen la vida de milions de persones.

La casa sota la sorra segueix essent una novel·la emocionant perquè ens enamorem de l’ardidesa i el compromís d’en Henry Balua, que engega el procés de transformació d’en Pere (i el nostre propi al seu costat); ens fa patir la claustrofòbica megalomania del senyor Ti i ens enfurisma la seva absoluta manca d’escrúpols. Un bo molt bo, un dolent molt dolent i personatges d’entre mig que es veuen obligats a triar el seu propi rumb, tot amanit amb una angoixosa fugida final a través de la selva, l’èxit de la qual ensorrarà l’imperi d’en Ti.

  • Joaquim Carbó, La casa sota la sorra. Estela, 1966. Laia, 1973. Columna, 1990, 2008 (ISBN 978-84-664-0994-0).

A mitja nit, de Toon Tellegen

darabuc-tellegen-a-mitja-nitToon Tellegen és un autor estrany, dels que val la pena llegir perquè ofereix maneres literàries que és molt difícil de trobar a d’altres bandes. A mitja nit és un recull de situacions breus (són relats? capítols? cel·les d’un rusc?) que viuen tota una sèrie d’animals que coincideix que es desperten aquella hora. Endormiscats, pensen, es troben amb d’altres animals, dubten, cauen adormits de nou.

No és un llibre d’acció, sinó de petits espais animals (val a dir, personals). Donada l’abundor de personatges i la falta d’una acció clara, no sembla un bon llibre per llegir a casa i comentar a l’aula; però sí se’n poden extreure situacions i jugar amb elles al «i què hagués pensat el… (un altre animal o persona)?» o bé «quin animal seria el que hauria fet …?».

A mitja nit el talp i el cuc de terra van celebrar una festa.
Estaven sota terra, en un cau fosc molt profund i celebraven la foscor.
Parlaven sobre estar negra, passar-la negra i veure-ho tot negre i menjaven un pastís molt dur i negre com el carbó.
De tant en tant discutien sobre alguna cosa horrorosa, com ara la llum del dia, i aleshores tenien calfreds i s’arrambaven l’un a l’altre.
De tant en tant cantaven una cançó tètrica, per fer la foscor encara més profunda.
Just quan estaven cantant una cançó lúgubre sobre la foscor més negra de totes les foscors van sentir uns cops a terra, damunt dels seus caps.
—Que és el vostre aniversari? —va preguntar una veu.
Van parar de cantar.
—Qui ets? —va preguntar el cuc de terra.
—Sóc el grill. Si és el vostre aniversari, que em convideu?
D’entrada, no van respondre. Però al cap d’un moment el talp va preguntar:
—Et guspiregen els ulls?
Continua llegint