Category Archives: Hipòtesi

‘La gallineta vermella’, de Pilar Martínez (adapt.) i Marco Somà (il·l.)

No he sabut veure a La gallineta vermella (Kalandraka-Hipòtesi, 2012) gaires trets originals. El conte és conegut (la gallina que mai no obté ajuda en cap dels processos d’elaboració del pa, pel qual, al capdavall, quan els companys li demanen de compartir el fruit, ella s’hi nega), l’adaptació no abandona aquest camí ja conegut, i les il·lustracions són correctes, d’estil propi i amb punts d’humor, però no innovadores fins on jo arribo a veure; potser el més cridaner és el vocabulari de la versió catalana, poc habitual per a prelectors (barrilaire, escatinyava, germinar, ronsejava, xipollava, fogasses). Ara bé, la funció del conte popular no necessita de la innovació, sinó, sobre tot, de l’eficàcia. I aquí no hi ha queixa. Si teniu una bona versió, potser no cal que la substituïu per aquesta, però si no la teniu, aquesta em sembla una opció clara i recomanable.

NOTA: A vegades, a la tertúlia, tenim la sort que diverses persones coincidim entorn d’un mateix llibre. Avui ha estat el cas i, per tant, puc ampliar el “no he sabut veure” amb dos punts d’interès: un, que el conte lliga amb un concepte molt actual, com és el de buscar-se la vida amb pocs mitjans i molta feina personal; i dos, que (sense sortir de la tradició, que sovint també ho preveu) el conte planteja un conflicte entre dona treballadora i homes mandrosos. Un i altre element potencien les possibilitats de diàleg, si el conte es llegeix en família o a l’escola.

  • Aquesta ressenya s’ha publicat originalment al blog de la llibreria Al·lots, fruit de les tertúlies que es fan al seu espai per gentilesa dels seus llibreters.
Anuncis

Per fi en català, també, ‘El petit Blau i el petit Groc’, de Leo Lionni

darabuc-lionni-petit-blau-i-petit-groc

Per fi surt en català el primer clàssic de Leo Lionni, previ als seus llibres de ratolins: El petit Blau i el petit Groc, un conte sobre la identitat i les diferències creat, de la manera més senzilla i eficaç possible, amb simples retalls.

Tràiler de promoció de ‘Descobrir Barcelona’, d’Oblit Baseiria i Pere Virgili

Karxofetes, dins el Karxofarock

Pitgeu per a ampliar

Paloma Valdivia i Gustavo Roldán, al cicle EDICCIÓ de Laie

Cliqueu a la imatge per accedir al bloc d’Hipòtesi

Un gran somni, de Felipe Ugalde

darabuc-felipe-ugalde-un-gran-somni-700

Un cocodril neix de l’ou amb el deler de ser gran, de créixer fins arribar a ser el més fort i temible, i d’acord amb aquest somni anirà menjant i creixent sense descans. No es pararà en barres i devorarà cada cop més coses: una mosca, peixets, peixos grans, un altre cocodril, els arbres d’un bosc, un catàleg de coses de tota mena (que potser serà la pàgina preferida de molts nens?) i àdhuc el nostre planeta sencer; a l’univers no canvia d’actitud, fins que arriba al seu límit amb un sol enorme, superior a ell, i morirà, però no passarà: esclata i queda convertit en una constel·lació.

Un gran somni, de Felipe Ugalde, recent premi Compostel·la d’àlbum il·lustrat, és un conte sobre l’ambició sense fre i la seva doble cara, la de l’èxit assolit i la de la destrucció causada. Es mou en el terreny del mite perquè explica de forma mítica el sorgiment d’un fet natural com és el d’una constel·lació, pero també per les coordinades on es mou: recorda Ícar, que no es deturà davant del sol i preferí la mort a viure amb limitacions; i recorda Heròstrat, qui incendià un temple per assolir la fama. A mi em resulta una història més aviat inquietant, perquè el cocodril l’admirarem i alhora l’odiarem; però entenc que són acostaments necessaris, donat que la psicologia del ser humà —sense excloure’n la dels menuts— és virolada, i no només rosa.

L’àlbum inclou dos detalls que els petits apreciaran, com són una coberta amb elements fosforescents i un fullet d’adhesius de la mateixa mena, en forma de planetes i estels. Val la pena d’assegurar-se, abans de contar la història, que els més menuts saben què és una constel·lació.

  • Felipe Ugalde, Un gran sueño. Premi Compostel·la 2009. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. 27 x 21 cm, 40 pp. ISBN 978-84-936667-9-8.

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, és un àlbum que crida a la porta amb força, demanant de no passar inadvertit.

En primer lloc, pel fet de ser d’en Boni Ofogo, un narrador nat al Camerun que no només destaca per la veu, la modulació i el repertori, sinó també per una presència teatral llampant, amb la vistosa roba tradicional del seu país.

darabuc-boni-ofogo-Bucaramanga-450

En segon lloc, perquè es tracta d’una història amb moral expressa: «Kandinga no va contestar. Va morir víctima del verí mortal de la serp negra; però, en realitat, el van matar la seva avarícia i el seu egoisme». La tradició literària infantil europea s’ha anat allunyant d’aquestes conclusions i preferint camins més oblics.

I en tercer lloc, perquè l’aposta estètica de l’Elisa Arguilé és radical: pocs colors, combinacions estridents, línies molt gruixudes i efectes de zoom i perspectiva distorsionada. Agradarà o no, sense deixar indiferent.

darabuc-lleó-kandinga

  • Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, El lleó Kandinga. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. Traducció d’Ignasi Centelles. 40 pp., 26,5 x 21 cm. ISBN 978-84-936667-5-0.
  • La imatge de la coberta l’he presa d’Un chat botté, que incloïa l’àlbum entre els seus Imprescindibles del trimestre.
  • A la dreta: Kandinga al Menjalletres de Dolors Todolí.