Category Archives: Publ. Abadia de Montserrat

‘Una aranya (cançó mimada)’, de Xesco Boix

darabuc-una-aranya-xesco-boix

  • Xesco Boix, Lireta liraina, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (La Xarxa, 60), Barcelona, 1983

Per festes, recordeu de no compartir ni les joguines ni el menjar!

Amb humor, és clar… De les pàgines del llibre on els gossos vells ensenyen el Tento que un gos com Déu mana no pot tenir un gat per amic i li ha de donar aquesta mena de tracte. Bones festes!

Sant Nicolau a Rocagrossa (Maria Lluïsa Solà)

Avui celebraven a l’escola dels meus fills el Sant Nicolau, una representació tradicional que treballen en comú a diversos cursos (de P4 a 2n). Coincideix que llegia Un estiu a Rocagrossa, una vella novel·la de colla de to humorístic, de la Maria Lluïsa Solà, on l’obreta és important perquè els nois la fan per recaptar diners per a una causa útil (del zoo d’en Pitus als actuals mercats de segona mà de les AMPA desfetes per les retallades, potser ha plogut molt i no ha plogut tant). Tampoc ha passat tant del to amb què la Solà hi treia ferro (es convertirà en una obra còmica) i el sector de protestes dels pares de l’escola, un cop enllestida la representació, que certament, feta amb seriositat, impressiona.

Part de l’explicació de l’argument a la colla:

—Mireu, es tracta de sant Nicolau que va de camí i arriba a casa d’un carnisser que ha matat una noia i un noi per vendre’ls com a carn…
—Uix, quin serial, tu! —protestà en Toni fent cara de fàstic.
—Calla ja i deixa explicar, refum! —em vaig impacientar.
—Continua, nena —i es disposà a escoltar-me amb un posat mofeta que li hauria donat un parell de carxots.
Vaig empassar saliva i vaig prosseguir:
—El sant demana de sopar i el carnisser li vol donar carn dels nois morts.
—Ecs!
Com si no l’hagués sentit, vaig continuar:
—… però sant Nicolau, que ho sap, els ressuscita i …
—Jo seré sant Nicolau —m’interrompé novament en Toni, que es veu que ja s’havia reconciliat novament amb el “serial”.

Un passatge de la representació:

PERE: Vaig a matar-les, les faré a trossos, les salaré i en vendré la carn. Així podré guanyar molts diners.
Però, per culpa que els peus li ballaven dintre les botes, va calcular malament les distàncies i donà una trepitjada a la Lisbet mentre deia:
—A poc a poc, que no es despertin —però, en moure la cama la Lisbet ensopegà i caigué damunt de la Dolors.
—Ui, que m’aixafes! —cridà ella.
Se sentí una veu llunyana que deia:
—Que les vols matar a trepitjades?
—I la gent reia en sentir-ho.
En Pere s’alçà avergonyit, però es reféu i tirà endavant com si res hagués passat.
PERE: Mortes són! —i amb grans ganivetades feia veure que les tallava a trossos. La Lisbet es deixà esquarterar pacíficament, però la Dolors, que s’havia posat neguitosa amb l’aixafada, començà a protestar:
—Què em pessigues, ximplet! No em donis més cops, si no m’hi tornaré!
I la gent que riu en sentir-la.
—Ja em moriré tota sola. Va, deixa’m!
I jo, de tan neguitosa que estava, sense adonar-me del que feia vaig sortir del meu cau i agafant en Pere del braç el vaig escridassar:
—Prou, home, ja n’hi ha prou de matar-les! Deixa-les tranquil·les, ja!

  • Maria Luïsa Solà, Un estiu a Rocagrossa. Abadia de Montserrat (La Xarxa, 2), 1975, amb il·lustracions de Montserrat Ginesta. Cites de les pp. 43-44 i 68-69.

Estils caiguts…

Guaitava de lluny estant com la badia es desplegava llisa i rutilant. Rompia un dia assolellat de les darreries d’estiu. Em sacsejaven estremiments d’alegria tot contemplant embadalit la grandiositat de la mar brillant, tacada d’ombra i de llum. I de mica en mica, amb el cap curull de resplendors cotonoses, vaig avançar fins arran d’aigua.

La bonior somorta del líquid, ara verdosenc, m’abaltia. Em feia sentir una mena de neguit electritzant… A l’estona m’allunyava de la sorra. Nedava amb braçada llarga, vigorosa, endut pel rosec d’una frisança injustificada… Al peu del rocall, recolzat d’estribord sobre el llit de sorra grumollosa de color magenta, hi vaig descobrir l’escorç d’un llagut.

Així es llegia a Robert Saladrigas a Històries a mig camí (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977). És un estil caigut, crec; eren anys de proposta, o, més aviat, de somni de revifalla, recuperació del vincle trencat per la guerra. Però aquesta llengua culta (de fet: la concepció de la literatura com a introducció a la llengua culta), amb poques excepcions, ha desaparegut del panorama juvenil. Em sap greu; potser perquè jo vaig créixer amb ella, amb La Xarxa i amb els Grumets de tendència històrica, potser perquè el futur té cada dia més cara d’assimilació amb el castellà, i no tot és sobreviure: també importa com.

A Faristol, ‘Joana Raspall, un clàssic de la poesia per a infants’

«Joana Raspall és, en definitiva, una escriptora que treballa amb les mateixes serietat i professionalitat quan escriu poesia per a infants que quan redacta diccionaris per a adults. I quan escriu poesia infantil tan aviat ens proposa versos lírics com versos humorístics; tan aviat escriu sobre temes clàssics com se les heu amb herois de la modernitat; tan aviat canta com juga com conta. Perquè és una poetessa de debò, no pas una d’emergència, com podria fer maliciar la seva declaració de servei.»

  • Miquel Desclot, en aquest article de Faristol, que val la pena llegir complet perquè inclou una breu, però concloent, anàlisi de dos poemes

Presentació a Girona dels diccionaris: ‘Petit diccionari de ciència’ i ‘Petit imaginari de ciència’ (4 oct)

Pitgeu per a ampliar

‘Els tres pergamins de Ripoll’, d’Oriol Vergés

La història, com a forma de relat amb sentit sobre un període passat, és cosina germana de la novel·la; però en el cas de la cultura catalana, ha estat un camp encara més sovintejat pels autors de ficció juvenil pel fet que, durant molts anys, la història del país no s’ha pogut estudiar a l’escola.

Els tres pergamins de Ripoll, d’Oriol Vergés, és una novel·la històrica menys coneguda que per exemple La ciutat sense muralles, i probablement és menys ambiciosa; però conjuga amb encert i entreteniment les aventures, l’humor i la descripció de diversos àmbits de la Catalunya del segle XI, com ara l’escriptori d’un monestir, la vida rural o la Lleida àrab. Fou la proposta que engegà la col·lecció (encara disponible) «Les Arrels. L’aventura i la història», que, amb 23 volums, arriba fins el 1938.