Rondalles d’Aureli Capmany (15 i 16 de juny)

Font: ANIN

Ai vist lo lop

Una idea per disfressar-se i cantar i ballar aquest Carnestoltes: “Ai vist lo lop”, en un vídeo força atractiu dels In Vino Veritas Musici:

Opera for Kids

Aquest cap de setmana passat vam veure al Teatre Borràs Opera for Kids. Érem quatre adults i cinc nens. Jo, personalment, en vaig quedar prou content. L’òpera és un gènere difícil i, en cert sentit, mort: vivim dels clàssics i només l’escena innova (les noves propostes musicals existeixen, però sense un ressò comparable). La veu s’entén poc i encara ens demana saber idiomes. En el món editorial hi ha hagut projectes interessants al respecte, com Opera Prima, d’Edicions Hipòtesi, on un conte il·lustrat ens facilita la història per tal que puguem concentrar-nos en la veu i la música.

Opera for Kids atansa el gènere, principalment, per l’humor. També s’ajuda d’adaptacions: d’alguns textos a la nostra llengua i de situacions a les nostres situacions més quotidianes (com l’emoció d’un partit de futbol). Crec que fa el seu fet, els nens van sortir prou contents, potser els més grans sense comprar el missatge principal («no m’importa que em diguin friqui, l’òpera m’agrada»), però havent passat una bona estona.

Un dels recursos de l’humor de l’obra em deixa dubtes. Dels dos actor masculins, un, a mitja obra, passa a interpretar-ne un de femení. Ho fa, al meu parer, amb ploma, no amb feminitat, i això em fa pensar més en els recursos de l’humor conservador (Arévalo i Bertín Osborne) que en la transgressió, la llibertat personal o la reivindicació transexual, per esmentar tres alternatives. L’obra conclou amb una adaptació del Bohemian Rapsody i es fa difícil no pensar en «I want to break free»; però aquest era amb bigoti i més inquietant i provocador. Si hagués de recomanar, us diria: veieu la proposta, no deixeu de llegir a casa El nen perfecte.

Un Sant Jordi de qualitat, i no de quantitat?

A mi, he de reconèixer que Sant Jordi, en les dimensions de Barcelona als seus carrers centrals, m’atrau ben poc. Quan vivia a fora de Catalunya ho trobava infinitament a faltar, però ara trobo poc plaer en els carrers atapeïts a no poder més, les taules de novetats repetides ad nauseam, les cues per al Punset o qui toqui aquest any, la centèsima rosa “solidària”… Jo insistiria més a la via de la setmana del llibre (si no el mes), repartiria taules per la ciutat seguint rutes temàtiques, donaria prioritat a llibreters i editors, en fi: donaria prioritat a la qualitat, no a la quantitat.

També és cert que Sant Jordi simbolitza un món al revés, on el llibre ocupa un lloc central; i d’aquí trobar-ho en falta quan no hi és. En parla també, des d’un altre punt de vista, Milena Busquets:

“Visca l’aberració, de Milena Busquets
http://www.elperiodico.cat/…/opinio/visca-laberracio-5070661

El meu admirat Juan Marsé explica una anècdota que m’encanta: un dia qualsevol, no era Sant Jordi, va anar a firmar exemplars dels seus llibres en uns grans magatzems. Els organitzadors de l’esdeveniment el van fer seure darrere d’una taula amb diverses piles de la seva última novel·la i van desaparèixer. Van anar passant els minuts i les hores sense que arribés cap lector.

Finalment, Juan va veure amb cert alleujament com se li acostava una dona. Quan va ser al seu davant, li va preguntar: «¿Quant val?». Juan li va respondre, sol·lícit: «Doncs no ho sé, uns 15 euros, crec». I va agafar un dels llibres per assegurar-se del preu exacte. Llavors la dona el va mirar perplexa i va exclamar: «¡No, no! ¡El llibre, no! ¡La taula! ¡¿Quant val la taula?!».

I era Juan Marsé, un dels millors escriptors d’aquest país.

En una altra ocasió, jo estava sola i abandonada davant d’una pila dels meus llibres esperant que aparegués algun lector, quan se’m va acostar una dona (espero que no fos la mateixa que se li va acostar a Juan) i em va dir mirant-me amb cara de llàstima: «Nena, no et preocupis, t’assembles molt a la filla de l’amo de Zara, si això dels llibres no et funciona, sempre et pots dedicar a fer-li de doble».

No estic gaire segura de quin futur es devia imaginar la senyora que podia tenir una doble de la filla de l’amo de Zara, però de totes maneres li vaig agrair el consell i li vaig prometre que ho tindria en compte. No va comprar cap llibre.
El senyal inequívoc de l’èxit

No conec cap autor que no tingui una anècdota d’aquesta mena. Aquest és l’autèntic dia a dia dels escriptors i dels llibres en aquest país. Per un costat, és fantàstic perquè per molts llibres que un hagi venut, per molt bones crítiques que obtingui i per molta tírria que li tinguin els seus col·legues escriptors (en aquest país, aquest és el senyal inequívoc de l’èxit), obliga els autors, persones en general proclius a tenir el cap als núvols, a mantenir (almenys) els peus a la terra. Però per un altre costat és un desastre perquè és la demostració que vivim en un país que llegeix massa poc.

Sant Jordi és una aberració meravellosa, l’únic dia de l’any en què la carbassa es converteix en carrossa. L’únic dia de l’any en què podem sortir (cautelosament) vestits de prínceps i de princeses. La resta del temps som la persona que passa hores (laborables) al fons del bar pensant en les musaranyes, l’amic que preocupa els altres del grup perquè no saben com podrà guanyar-se la vida, el guillat que dedica un o dos anys a posar-se en la pell d’una altra persona i, finalment, el que espera que, en algun moment, arribi un lector que el converteixi en príncep.

Feliç Sant Jordi.”

9a trobada d’il·lustradors/ores per Sant Jordi, als Jardinets, BCN

Més sobre els estils caiguts, o no tant

Una companya m’envia amablement una nota al fil d’una conversa que manteníem sobre el model de llengua que caldria emprar en la literatura infantil (més aviat, els models, en plural; no tots els llibres ni tots els estils d’il·lustració demanen el mateix). Jo vaig créixer com a lector de català amb l’empenta exigent i didàctica de Vallverdú, Carbó o Saladrigas; però als meus fills hi ha traduccions modernes que els costen, els distancien del llibre que els proposo. Traduccions dic, sobre tot, perquè avui ja gairebé ningú escriu amb el vocabulari de la vella literatura infantil que havia fet puntals del lèxic (i del rigor sintàctic i gramatical, potser; la mateixa paraula “rigor” ja és de doble tall). El contrast és clar i per força ens ocupa/preocupa als que llegim també propostes descatalogades. Jo en parlava breument aquí i aquí, entre altres llocs (com aquí). La nota en qüestió és a Núvol i s’intitula amb la pregunta “El català infantil està de rebaixes?”.

Dissabte vinent, a El Petit Tresor de Vic…

… presentem La pequeña inuk, un àlbum divulgatiu que ha estat idea de la Dàlia Adillon, que l’ha documentat i dibuixat, amb text meu i amb l’assesorament de l’antropòleg Francesc Bailón. Aquest és l’anunci que ha preparat la Dàlia. Ens faria molt feliços veure-us-hi!

Mares de llibres

Si la nostra societat fos un barri, els amics dels llibres seríem una família nombrosa. No omplim el barri ni som tan pocs com a vegades ens enorgullim de dir. Quan hi ha reunió familiar, ens agrada veure què ens porten les tietes (a voltes, els tiets). Sempre ho fan amb entusiasme, sovint ens el contagien, però amb el temps també podem girar la mirada i no només contemplar –tocar, llegir, pensar– els seus llibres, sinó contemplar la forma mateixa amb què ens els duen, la relació d’elles amb els seus fruits. Hi ha cops que somriem i pensem: «Aquesta és molt teva» o «Fa molt per a tu».

Una editora, doncs, es dibuixa a si mateixa un perfil amb les seves propostes. No sempre és clar (som humans, no dibuixos bidimensionals), no està lliure de contradiccions, però amb els anys un veu llibres que son «molt de». ¿Y tú, de quien eres…? Podríem dir que és una estratègia de mercat («Te’n pots refiar, és de…», ens dirà la llibretera del barri), i potser ho és, però hi ha espais on el nostre mercat es mou amb números tan petits que sovint estem més a prop de la imatge inicial de la tieta: no en va, més d’una de les nostres grans editorials (si pensem en riquesa de les propostes, i no en quantitat de llibres produïts) és unipersonal, o poc més. Potser pensem «tieta» i se’ns pensa «conca», coses de la llengua heretada; diem-ne doncs «mare», si voleu, en el marc d’un quibuts de moltes mares.

Trobada amb Thule, A buen paso i Ekaré a El petit tresor

Pitgeu per a ampliar

• Facebook de la llibreria

Capsetes retolades

Pel que fa a negra o no, jo escric, no és el meu problema posar etiqueta a allò que escric. Aquesta és una mania de professors de literatura i llibreters, que treballen com a entomòlegs, ficant-te en capsetes retolades, quan la literatura és dialèctica, la suma de les parts sempre dóna un altre ésser diferent que pot cabre en moltes capsetes, o sigui que no cap en cap. A més, tot el que he escrit i publicat fins avui és polític.

• D’aquesta entrevista amb Raúl Argemí

El primer poll

… la lectura em fascinà des de les primeres ratlles. L’autor tenia un estil suggestiu, insinuant, que duia la pau a l’esperit. Començava amb una llarga relació de totes les coses no indispensables de les quals ens podríem passar alleugerint el pes de les nostres responsabilitats. Seguia després afluixant subtilment els lligams socials i les obligacions derivades de les normes de convivència. A la meitat del llibre, tant se me’n donava, de les fluctuacions de les monedes, de les crisis periòdiques de l’economia occidental i del problema dels sense feina. Per primera vegada, veia el futur amb una indiferència mofeta.

L’endemà mateix vaig deixar l’oficina. Dos dies després, rescindia el contracte del pis, regalant a la meva portera les meves pertinences, per tal de dedicar-me a vagar i observar.

I al cap de dues setmanes, saltant-me dos capítols del llibre …, vaig trobar-me el primer poll. Recordo que jo estava recolzat en el tronc d’un presseguer, prop d’un rec que m’abaltia amb el murmuri de la seva aigua. Amb l’alegria que sovint va aparellada al descobriment de nous companys, contemplava damunt la mà estesa aquella ínfima criatura que duia la meva sang. La caigué al damunt una gota de rosada i per protegir-lo d’elements tan desproporcionats a la seva indefensió, me la vaig tornar delicadament a la pitrera.

• Pere Calders, “El sistema Robert Hein”, dins de Demà a les tres de la matinada, Albertí: Barcelona, 1957.

Fortunately, els editors

A casa ens ha divertit molt L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare, de Neil Gaiman, un relat d’humor que respon, amb aventures impossibles, a la (im)pertinència filial de “On has estat tanta estona?” (ha baixat a comprar llet i ha trigat “segles i més segles” en tornar). No té, ni vol tenir, la profunditat de Coraline.

En anglès el llibre es diu Fortunately, the milk, d’acord amb un recurs narratiu constant de jocs amb la llet, un ús repetit d’aquesta frase i un clímax plenament làctic. Per desgràcia, els editors han preferit la cabriola verbal a la coherència i al respecte a la voluntat de l’autor. El títol és (o al menys pot ser) una part molt rellevant de l’obra i aquí entenc que se n’ha esborrat tota la ironia.

• Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

Mares (2)

De nou l’absència, ara en un marc d’humor. En realitat el llibre és un homenatge als pares, diria; pensant també en Coraline, i fent aquell vell (i fals) raonament de la traslació de la pròpia vida a la literatura… no voldria haver conegut la mare d’en Gaiman!

Quan la mare va haver marxat, el meu pare es va fer una tassa de te. Encara hi havia un rajolí de llet.

Vam descongelar el Sopar Número U, però vam fer una mica de merder amb tot plegat i vam acabar anant al restaurant indi. Abans d’anar a dormir, el pare ens va preparar dues tasses de xocolata calenta per compensar allò que LA MAMA NO HI ÉS.

• Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

Mares (1)

Vivim entre conflictes, potser fins i tot en conflicte. Polítics, com el que avui té un dia important, per les eleccions. Socials i econòmics. També familiars i personals. D’aquí neix, en part, la necessitat d’escriure. (O de reprende aquest blog, com ho va ser de tancar-lo.) I aquí mira, però ara només en part, la literatura.

El conflicte és un tema gran de la literatura infantil, però sovint en negació. Li volem treure transcendència. Embolcallem la infància perquè els menuts no descobreixin massa d’hora com pot ser de difícil el món real. Però no tots els nens viuen embolcallats, no cal dir-ho, i a vegades la mirada de la literatura també és, i ha de ser, crua.

De mare encara en tenen, esclar. Viu a Itàlia. Canvia d’adreça contínuament, i es fa difícil escriure-li. De tant en tant els envia regals. Fa un any i mig, per exemple, l’Anna va rebre un collaret de granissa de colors, tot i que no era el seu aniversari. De vegades la mare els truca i els promet que els anirà a veure, i l’Anna se’n refia. S’ha proposat fermament no tornar-s’ho a creure; així no l’haurà d’esperar mai més.

• Bettina Obrecht, Sputnik. Takatuka, 2013. Traducció d’Anna Soler Horta, p. 39.

Fi de partida

HAMM (amb energia): Anem-nos-en tots dos, cap al sud! Pel mar! Tu ens pots fer un rai. Els corrents se’ns enduran, lluny, cap a d’altres… mamífers!
CLOV: No cridis el mal temps.
HAMM: Sol, m’embarcaré sol. Prepara’m aquest rai ara mateix. Demà seré lluny.
CLOV (que es precipita cap a la porta): M’hi poso de seguida.
HAMM: Espera! (CLOV s’atura.) Et sembla que hi haurà taurons?
CLOV: Taurons? No ho sé. Si n’hi ha, n’hi haurà.
(Va cap a la porta.)
HAMM. Espera.
[…] (Pausa. Profètic i amb voluptuositat.) Un dia et tornaràs cec. Com jo. Seuràs en algun lloc, minúscula plenitud perduda en el buit, per sempre, dins la foscor, com jo. (Pausa.) Un dia et diràs: estic cansat, me’n vaig a seure, i te n’aniràs a seure. Després et diràs: tinc gana, m’aixecaré i em faré el menjar. Però no t’aixecaràs. Et diràs: he fet mal d’asseure’m, però ja que estic assegut m’hi estaré una estona més, després m’aixecaré i em faré el menjar. Però no t’aixecaràs ni et faràs el menjar. (Pausa.) Miraràs una estona la paret, després et diràs: tancaré els ulls, potser tinc una mica de son, després em trobaré més bé, i els tancaràs. I quan els tornaràs a obrir ja no hi haurà paret. (Pausa.) El buit infinit t’envoltarà, tots els morts de tots els temps, ressuscitats, no l’ompliran, i tu seràs com una pedreta al mig de l’estepa. (Pausa.) Sí, un dia sabràs què és això, seràs com jo, només que no tindràs ningú, perquè no hauràs tingut pietat de ningú i que ja no hi haurà ningú de qui tenir pietat.
Pausa.
CLOV: Això no està escrit. (Pausa.) I a més t’oblides d’una cosa.
HAMM: Ah.
CLOV: No puc seure.

• El bloc fa set anys i va sent hora de dir-li adéu. Ha fet la tasca que podia, dintre del molt que calia. Hi ha ara altres espais, potser. I en qualsevol cas, fins aquí ha arribat. Em sembla bé arribar-hi amb el meu estimat Beckett, mag de l’expressió de la complexitat de la vida i la coexistència d’emocions (el cito en la traducció de Lluís Solà publicada per l’Institut del Teatre). Em recorda la convicció personal que la literatura infantil, o és literatura, o en realitat tant ens fa.
• Gràcies a les lectores, als lectors (pocs?), als que han parlat i als que només llegien. He aprés molt. I gràcies als editors que, sense cap compromís de retorn per part meva, i sovint sense cap retorn, m’han permés accedir als seus fons amb plena llibertat. Petonassos i abraçades!

Exposició en homenatge de Mercè Llimona

• Font: clijCAT

Trobada amb Oliver Jeffers

Dissabte, a la llibreria Abacus del carrer Còrsega (Barcelona)

‘El jardí curiós’, de Peter Brown

Aquest article sobre un nou tram de la High Line, http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/planeta-nyc/2014/04/29/el-ultimo-tramo-de-la-high-line.html, pot ser una bona ocasió per a recordar aquesta nota sobre ‘El jardí curiós’.

Darabuc · literatura per a infants i joves

Pot transformar-se de nou en una ciutat verda i alegre la que havia donat l’esquena a la natura i s’havia lliurat al formigó i les xemeneies? Si és així, qui pot fer-ho? Han de ser grans projectes públics o pot ser com una bola de neu nascuda d’una petita iniciativa individual?

En aquest àlbum de Peter Brown (web), basat en la High Line de Manhattan —una antiga línia de ferrocarri elevat— un nen trobarà un racó de natura insospitat, molt afeblit; el cuidarà com millor sap, aprendent sobre la marxa i també amb esforç i estudi, i el «jardí curiós» ho agrairà explorant nous terrenys. Sense ni adonar-se’n, el nen crearà exemple i la ciutat acabarà essent molt diferent del que era.

Les il·lustracions es reparteixen en vinyetes de mides diferents, a voltes sense text, amb un cert aire antic en els paisatges, però alhora austeritat en la…

View original post 24 more words

Bellugallibres: espais d’intercanvi als Pallars

• Font: Servei educatiu dels Pallars

Per Sant Jordi: ‘Brillant’, de Maria Àngels Ollé

—Per on passa el tren?
—Per la via.
—Pobre Brillant,
prou que ho sabia!

Brillant, un nou tren potent i de colors ben bonics, crida l’atenció de tots en el seu primer viatge, que farem des del seu punt de vista: empaitant els arbres, passant amb por per un túnel, amb cura i sense cap mena de retard. Ha agafat fama de ràpid i de bonic. Però un dia, quan encara era fosc i el maquinista cau vençut per la son, “veu una taca fosca a terra”. És una vaca! Què farà? “No s’hi pensa gens” i salta fora de la via. El daltabaix no és greu, per sort, però caldrà temps i una grua. Els passatgers en parlen:

—Per una vaca! —diu un home.
—Fer parar tot un tren —diu el del seu costat.
—Val menys una vaca que el temps que avui jo perdré —fa un senyor molt important.
—Una vaca, Déu n’hi do… —fa la veïna, que és una pagesa jove—, val molts duros una vaca!

—Si el tren no descarrila, si el tren li passa per sobre, s’hauria mort la vaca, mare? —pregunta un nen.
—Sí, és clar, el tren pesa molt —li contesta la seva mare.

Brillant passarà uns dies dolents, ben reparat, però encara apagat per l’accident. Ja “ningú no se’l mira”. Fins que puja aquell mateix nen, que el reconeix i el lloa: “Mare, em penso que és Brillant … el que va salvar la vaca! … Quina sort hem tingut de tornar-hi a pujar! Oi, mare?”, i la màquina s’anima i tornar a sortir a empaitar els arbres. El conte circula sense ambició literària però amb plena funcionalitat i capacitat suggeridora per als petits. Què haguéssim fet nosaltres en el cas de la protagonista? Ens hauríem atrevit? Què es guanya i què es perd? Com ens quedem, després d’un accident?

Dibuix de Bartomeu Massot (fragment)

La proposta il·lustrada de Bartomeu Massot és propera a l’estil dels nens, amb ceres de colors vius i d’altres imatges més petites, que són negatius rascats. El llibre s’acompanya a més de propostes didàctiques, amb treball de vocabulari i la creació d’una maqueta de tren amb capses de llumins.

• Maria Àngels Ollé, Brillant, el tren que va salvar una vaca. Dibuixos de Bartomeu Massot. Barcelona: La Galera (col·lecció La Galera d’Or, sota la direcció de Marta Mata), 1964.
• Vegeu també aquesta nota de Fina Rifà a Faristol, sobre la col·lecció en conjunt

‘Baobab, el gegant de Madagascar’, de Montserrat Codina Plans

Sd·edicions potser és el nostre editor més inquiet, quant al tacte dels seus llibres (quant al format, també, però ningú pot comparar-se amb Thule). Les seves cobertes i lloms —sovint, en pots petits— fan goig de repassar. No trobareu les seves propostes a totes les llibreries, però no sé imaginar una llibreria bona que no en tingui. L’encís del llibre com a vehicle no hauria de fer oblidar les possibilitats del llibre com a objecte. (I l’encís del llibre com a objecte no hauria de fer oblidar la qualitat de la història que s’hi explica, és clar; una història fluixa de tacte diferent segueix essent una història fluixa. Però donat que la majoria d’editors es mouen en els formats estandarditzats, aquest no és el tema de la nota present.)

Baobab, de la Montserrat Codina Plans, es presenta com un petit acordió amb funda. La part posterior es desplega per mostrar un altíssim baobab, amb la intercalació de fulla, fruit i flor, que sembla néixer d’una barca que va a l’encalç d’un peix i una tortuga. Al final, unes petites informacions per situar el conte. A l’altra banda, el conte i algunes il·lustracions, distribuïdes de forma irregular per una o diverses pàgines del desplegable, ens fa viatjar de El petit príncep a l’Àfrica dels mites culturals, amb un “músic de les paraules” que sap guardar, en el seu instrument fet de copes, “les primeres paraules dels infants”. Parla una germana gran que, estirant del fet màgic que la primera paraula del seu germà petit sigui “baobab”, llegeix i cerca fins arribar (per la via dels llibres, però contat com si fos de veritat) a l’illa de Madagascar i un poble de “pescadors Vezo, seminòmades del mar”.

Em sembla una bona lectura sobre tot per a ser mirada i llegida en companyia. Se’m fa difícil indicar orientacions d’edat: en companyia, a partir d’uns 6 o 8 anys, i per deixar a l’abast, potser a partir d’uns 9 o 10. El text no s’ajusta al codi infantil habitual però la brevetat el fa abastable.

• Montserrat Codina Plans, Baobab, el gegant de Madagascar. Barcelona: Sd·edicions, 2013.
• Ressenya d’Andreu Sotorra.
• El llibre, a la bitàcola del Museu Marítim;
• Fotos i comentaris de tècnica al blog de l’editora (en castellà)

Col·lecció ‘Toni Tina’, de Meritxell Martí i Xavier Salomó

No solc parlar de col·leccions al blog, perquè o bé són diverses o bé perden força a mesura que es treuen brous nous de la mateixa olla. Toni Tina, de Meritxell Martí i Xavier Salomó, en serà una excepció coherent amb la línia ja característica dels autors, que, dins el panorama català (i de l’hispànic), són potser l’equip que millor treballa el concepte de llibre útil i eficaç, clarament exportable (o, si voleu, que importaríem de gust, si fos el cas). La recepció dels seus llibres, a casa, sol ser creixent. Potser alguns (els de format petit i mitjà) no fan especial soroll, però arriben per quedar-se.

Aquesta col·lecció en concret es planteja com a eina per a l’educació emocional. Cada volum es centra en una emoció (la por, la ràbia, la tristesa, la gelosia, la sorpresa) que el conte descriu amb il·lustracions i textos clars i funcionals, que narren el procés d’identificació del que s’està sentint i una possible via de solució. El text s’acompanya de preguntes per tal que el petit pugui fer la seva pròpia reflexió i tria (“Algun cop has sentit que el cor et batega molt de pressa? Quan?”, o “Quina és la teva frase antipor? Inventa-te’n una!”); i el llibre en general, de dues pàgines de jocs de tipus passatemps i unes orientacions per als adults.

Donat que la literatura infantil, en el seu conjunt, té al meu parer un pes excessiu de la voluntat didàctica i utilitària, molt per sobre del seu valor literari, uns contes que d’entrada, segons la contracoberta, es plantegen “ajudar els nens i nenes a identificar les seves pròpies emocions, parlar-ne i afrontar-les” no són els que més atenció rebrien en aquest blog personal (i potser per això no n’he parlat fins ara). Però si els petits de casa, en lloc de deixar els llibres un cop feta la seva funció, els han seguit molt atentament i els demanen de nou, com em fa l’O, de 4 anys, o busquen els altres de la sèrie i en dibuixen els personatges, com fa la M, de 9, vol dir que el conjunt està molt ben lligat, sense l’habitual desequilibri d’aquestes propostes en favor de la sola utilitat didàctica.

• Col·lecció Toni Tina, de Meritxell Martí (textos) i Xavier Salomó (il·lustracions). Barcelona: Castellnou, 2013-. Amb l’assessorament de FAROS (Observatori de salut de la infància i l’adolescència de l’Hospital Sant Joan de Déu). Títols: Una tempesta de por, Quina ràbia de joc!, Adéu, tristesa!, La gelosia ve… i se’n va, Vola, vola, sorpresa!
• Blog de la col·lecció

David Pintor, per Sant Jordi

7a Trobada d’Il·lustradors per Sant Jordi (a Barcelona)

• Per via de la llibreria Casa Anita

La vida dels qui no escrivien la història (Maria Novell, vista per Joaquim Carbó)

… L’any 1965, quan Cavall Fort hi va entrar en contacte, va recuperar l’interès d’escriure per a noies i nois. Tenia cinquanta anys, i en els quatre que li quedaven de vida va publicar una novel·la excel·lent, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966) i dues obres de teatre: Les orenetes i Perot Joglar, que es van representar en el Teatre Romea. I va deixar escrit el guió de còmic De Balaguer a Kum-Ram, publicat també a Cavall Fort i il·lustrat pel dibuixant Manel. I Jaume el Conqueridor, una singular biografia d’aquest rei, publicada per Proa l’any 1973. Entre 1965 i 1969 va publicar a Cavall Fort una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s’han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual va oferir unes narracions històriques l’originalitat de les quals consisteix a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble. En una narració comenta “Els plats trencats els pagaven els pagesos i els vilatans” i “Els pagesos tenien moltes obligacions i pocs drets”. Una visió més interessant, penso, que no pas la vida i els fets que els historiadors han magnificat de reis, prínceps i grans capitans. …

• Cavall Fort, 1241-1242. Podeu llegir la nota completa al lloc web de la revista.

‘Esperant en primavera’, de Du Fu (712-770)

.

ESPERANT EN PRIMAVERA

Al meu país assolat per la guerra
Ja no li resten més que muntanyes i rius
La primavera arriba
La ciutat colgada de males herbes
Afligit, deixo caure les meves llàgrimes sobre les flors
I els meus sanglots dispersen els ocells colpits per la por
Els focs al front cremen tres mesos sencers
Espero notícies de la meva família
Que em són més estimades que l’or
Em grato el cap
Acaricio el poc cabell grisós que em resta
Les agulles ja no arriben a agafar-lo

.

• Estacions. Poemes de les dinasties Tang i Song, traduïts del xinès al francès per Shi Bo, i del francès al català per Núria Periago, amb cal·ligrafies de Shi Bo. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (biblioteca Serra d’Or), 2005. ISBN 84-8415-734-2.

Presentació del darrer Ginjoler a Vilanova i Barcelona (5 abril)

Els amics d’El Cep i la Nansa presenten el darrer conte de la col·lecció del Ginjoler, en català i llengua de signes catalana, a Vilanova i Barcelona. Molta sort!

‘Som uns artistes!’, amb Marta Altès (5 d’abril)

Reflexions de Jaume Centelles sobre la coeducació

Val la pena llegir la nota sencera, perquè segueix sent molt necessària (n’hi ha prou de veure un consell d’administració o una reunió de polítics). Però aquí en vull destacar un paràgraf en concret, perquè inclou l’apel·lació directa als autors:

Quan seleccionem llibres per a la biblioteca escolar o per a la biblioteca d’aula, hauríem d’estar més atents als aspectes coeducatius i felicitar les editorials que fan apostes valentes i trencadores perquè aquesta hauria de ser la seva funció. Sempre hem pensat que els autors, com a artistes, haurien de tenir una postura “anticonservadora” i obrir camins mostrant noves formes de relació igualitàries i no sexistes entre les persones.

Dit així, sembla difícil no estar-hi d’acord. És maca, la concepció de l’art i de l’artista com una onada que va obrint pas pel món cap a un futur més just. Però alhora és reductiva. Penso que inclou massa pes de la funció didàctica. D’una banda, la força de l’art neix, en bona part, del seu lligam amb la realitat. En el camp humorístic, no cal dir-ho, però també en el simplement realista. Una fotografia que reflecteix la realitat és deseducadora? Ha de ser necessàriament coeducadora? La literatura massa didàctica desenganxa els menuts, i més encara els joves. Però alhora, els nanos fan servir els motllos narratius com a model d’explicació i de construcció de la vida. Fem molt d’enrenou per Sant Jordi i després hem de desfer l’associació del nen com a cavaller salvador de princeses que no saben sortir soles dels problemes.

Jo personalment afirmaria una cosa una mica diferent: el dret de la literatura a ser, abans que res, literatura, capaç d’atraure, commoure i fer pensar. No crec que la literatura s’hagi de moure sempre en el terreny bé de la perfecció social i moral, bé de la crítica dels comportaments reprovables. Al mateix temps, sobre tot en la literatura de consum, patim per les dues bandes: per la reproducció de models caducs i per la reproducció automàtica del nou model de supernena superactiva.

Pensem-ho arran d’una figura tòpica que ningú sol molestar-se en criticar: la del grassonet atabalat, bon jan però incapaç de resoldre res si no és com a resultat involuntari de la seva maldestreria. Ser grassó en una classe sol ser un mal negoci, i els tòpics no ajuden. Alhora, també val a dir que la literatura, per molt que la valorem, i més la infantil, parteix en bona mesura dels tòpics, els fa servir, són maons naturals del gremi. N’anem corregint, n’anem afermant, però en bona part ens movem en valors compartits i, si no, són obres massa poc comprensibles per als petits.

La meva recepta personal en tot aquest destret seria, potser: més diversitat, més sinceritat, més valentia. Però sense dramatitzar.

‘Amb els peus enlaire’, d’Agustín Fernández Paz

Amb els peus enlaire, d’Agustín Fernández Paz, és un bon exemple d’una mena de literatura no especialment freqüent: la que es dirigeix als nanos plantejant-los un món d’adults amb problemes marcadament propis, però alhora exportables al món infantil. No tant com a literatura d’iniciació, potser, sinó més aviat com a analogia amb capacitat de fer créixer. Lògicament, no és la variant amb més ganxo, però pot valdre la pena, quan en efecte aconsegueix estirar el lector fora del seu món previsible. En aquest cas, la contenció de l’autor i la introducció de l’element fantàstic són prou eficaces, entenc. La solitud del protagonista, tancat en una vida grisa, la descoberta de la capacitat de volar, els remeis més o menys casolans i la trobada final amb el grup es conten de forma clara i suggeridora. Els quadrets a color de Miguelanxo Prado permeten, com el protagonista, veure el món des de noves perspectives.

• Agustín Fernández Paz, Amb els peus enlaire. Traducció de Cos pés no aire per Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Miguelanxo Prado. Barcanova, Barcelona, 2001. 84-489-0958-5. A partir d’uns 10 anys.