Category Archives: Editorials

Opera for Kids

Aquest cap de setmana passat vam veure al Teatre Borràs Opera for Kids. Érem quatre adults i cinc nens. Jo, personalment, en vaig quedar prou content. L’òpera és un gènere difícil i, en cert sentit, mort: vivim dels clàssics i només l’escena innova (les noves propostes musicals existeixen, però sense un ressò comparable). La veu s’entén poc i encara ens demana saber idiomes. En el món editorial hi ha hagut projectes interessants al respecte, com Opera Prima, d’Edicions Hipòtesi, on un conte il·lustrat ens facilita la història per tal que puguem concentrar-nos en la veu i la música.

Opera for Kids atansa el gènere, principalment, per l’humor. També s’ajuda d’adaptacions: d’alguns textos a la nostra llengua i de situacions a les nostres situacions més quotidianes (com l’emoció d’un partit de futbol). Crec que fa el seu fet, els nens van sortir prou contents, potser els més grans sense comprar el missatge principal («no m’importa que em diguin friqui, l’òpera m’agrada»), però havent passat una bona estona.

Un dels recursos de l’humor de l’obra em deixa dubtes. Dels dos actor masculins, un, a mitja obra, passa a interpretar-ne un de femení. Ho fa, al meu parer, amb ploma, no amb feminitat, i això em fa pensar més en els recursos de l’humor conservador (Arévalo i Bertín Osborne) que en la transgressió, la llibertat personal o la reivindicació transexual, per esmentar tres alternatives. L’obra conclou amb una adaptació del Bohemian Rapsody i es fa difícil no pensar en «I want to break free»; però aquest era amb bigoti i més inquietant i provocador. Si hagués de recomanar, us diria: veieu la proposta, no deixeu de llegir a casa El nen perfecte.

Imatge

9a trobada d’il·lustradors/ores per Sant Jordi, als Jardinets, BCN

12417901_1059718297433239_5010805488123976869_n

Trobada amb Thule, A buen paso i Ekaré a El petit tresor

PetitTresor

Pitgeu per a ampliar

Fortunately, els editors

A casa ens ha divertit molt L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare, de Neil Gaiman, un relat d’humor que respon, amb aventures impossibles, a la (im)pertinència filial de “On has estat tanta estona?” (ha baixat a comprar llet i ha trigat “segles i més segles” en tornar). No té, ni vol tenir, la profunditat de Coraline.

En anglès el llibre es diu Fortunately, the milk, d’acord amb un recurs narratiu constant de jocs amb la llet, un ús repetit d’aquesta frase i un clímax plenament làctic. Per desgràcia, els editors han preferit la cabriola verbal a la coherència i al respecte a la voluntat de l’autor. El títol és (o al menys pot ser) una part molt rellevant de l’obra i aquí entenc que se n’ha esborrat tota la ironia.

  • Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

Mares (2)

De nou l’absència, ara en un marc d’humor. En realitat el llibre és un homenatge als pares, diria; pensant també en Coraline, i fent aquell vell (i fals) raonament de la traslació de la pròpia vida a la literatura… no voldria haver conegut la mare d’en Gaiman!

Quan la mare va haver marxat, el meu pare es va fer una tassa de te. Encara hi havia un rajolí de llet.

Vam descongelar el Sopar Número U, però vam fer una mica de merder amb tot plegat i vam acabar anant al restaurant indi. Abans d’anar a dormir, el pare ens va preparar dues tasses de xocolata calenta per compensar allò que LA MAMA NO HI ÉS.

  • Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

Mares (1)

Vivim entre conflictes, potser fins i tot en conflicte. Polítics, com el que avui té un dia important, per les eleccions. Socials i econòmics. També familiars i personals. D’aquí neix, en part, la necessitat d’escriure. (O de reprende aquest blog, com ho va ser de tancar-lo.) I aquí mira, però ara només en part, la literatura.

El conflicte és un tema gran de la literatura infantil, però sovint en negació. Li volem treure transcendència. Embolcallem la infància perquè els menuts no descobreixin massa d’hora com pot ser de difícil el món real. Però no tots els nens viuen embolcallats, no cal dir-ho, i a vegades la mirada de la literatura també és, i ha de ser, crua.

De mare encara en tenen, esclar. Viu a Itàlia. Canvia d’adreça contínuament, i es fa difícil escriure-li. De tant en tant els envia regals. Fa un any i mig, per exemple, l’Anna va rebre un collaret de granissa de colors, tot i que no era el seu aniversari. De vegades la mare els truca i els promet que els anirà a veure, i l’Anna se’n refia. S’ha proposat fermament no tornar-s’ho a creure; així no l’haurà d’esperar mai més.

  • Bettina Obrecht, Sputnik. Takatuka, 2013. Traducció d’Anna Soler Horta, p. 39.

Trobada amb Oliver Jeffers

Dissabte, a la llibreria Abacus del carrer Còrsega (Barcelona)

Dissabte, a la llibreria Abacus del carrer Còrsega (Barcelona)