Tag Archives: Roser Capdevila

‘L’Arbre dels Panellets’ (fragment), de Joles Sennell (dins ‘Contes llaminers’)

Il·lustració de Roser Capdevila

… —Què fas? —li va demanar la Maria.
—Com que no puc plantar llavors de flors fins a l’acabament de l’hivern, i encara falten uns quants mesos, vull fer un experiment. Hi plantaré aquestes llavors de paper de diari, a veure què passa…
—Què vols que passi, home! No res, no passarà, amb llavors de paper de diari corrent… —va dir la Maria.
—És que aquest diari no és corrent! —va ser la misteriosa resposta d’en Cesc. Després de retallar les rodonetes, en Cesc va fer un clotet en la terra del test, hi va posar les llavors de paper, les va tapar i hi va tirar un rajolinet d’aigua. Cada vespre, després que el sol s’havia post, en Cesc regava el test. Els de casa seva li deien que ja podia regar, ja, que, per molt que regués, no en sortiria pas res, d’aquelles llavors.
Però vet aquí que tot de cop, un matí, va començar a sortir un petit brot d’entre la terra. El brot va anar creixent a poc a poc, fins que es va convertir en una curiosa planta de fulles rodones blanquinoses, amb petites ratlles negres. En un tres i no res, aquella planta va créixer fins a convertir-se en un petit arbre.
I el dia de Tots Sants, de bon matí, quan en Cesc va sortir al balcó es va trobar amb una gran sorpresa: durant aquella nit, i de sobte, l’arbre havia fet fruita. Però no era una fruita normal, com és ara mandarines o peres o prunes o castanyes, no. El que penjava de les branques de l’arbre eren panellets. N’hi havia de tota mena: de pinyons, d’ametlla, de moniato, de codonyat, de coco… I eren boníssims. Aquell dia, tota la família va poder menjar per postres
tants panellets com va voler.
La mare deia:
—Mira quina sort, tan cars com són!
I la Maria, després d’haver tastat un panellet de cada mena, va demanar al seu germà:
—I d’on el vas treure, el full de diari d’on vas retallar les rodonetes que et van fer de llavors?
—Del mirall del rebedor —va cor atestar en Cesc—. Passava per davant del mirall i vaig veure que a dintre hi havia un full de diari. Hi vaig posar la mà i el vaig  agafar…
—No sabia que poguessis ficar la mà dintre dels miralls, tu —va dir admirat el pare.
—Ni jo tampoc —va contestar en Cesc.

  • Joles Sennell, Contes llaminers. Il·lustracions de Roser Capdevila. Baula, Barcelona, 1993. ISBN 84-479-2310-3.
  • «L’Arbre dels Panellets» és el conte més llarg, i també el més enigmàtic, d’aquest recull que continua amb els arbres dels Torrons, la Mona i les Coques.
Anuncis

‘El savi rei boig’ i ‘L’home de Penyagolosa’, d’Empar de Lanuza

darabuc-empar-de-lanuza-home-de-penyagolosa-savi-rei-boigEl savi rei boig i L’home de Penyagolosa, d’Empar de Lanuza, són dos reculls de rondalles d’estil clàssic, amb els seus components habituals de moral, aventura i humor, i l’element potser més modern de l’amor propi, l’autoestima.

Així, «L’home de Penyagolosa» cedirà els seus petits tresors (botes, brúixola i rellotge) a qui resolgui una endevinalla, però si algú no n’és mereixedor, els perderà i patirà escarni. A «El savi rei boig», caldrà ser llest i valent per tal de curar la bogeria del rei. A «Un ase molt ruc», un avar haurà de tornar al seu amo legítim un ase que xerra (i xerra de més, pel que ell voldria) i el deixa en ridícul. A «Antoni, Joanot i les perdius», l’esforç de dos amics per educar dos perdius en contra del criteri del poble acabarà essent de molta utilitat per a tots. A «Les quatre sendes», tres filles recorren el món cercant la fortuna i hauran de superar una prova.

  • Empar de Lanuza, El savi rei boig i altres contes. Il·lustrat per Montse Ginesta. La Galera, 1979 (2004, 23.ª ed., dins col·l. Grumets, 4, sèrie vermella). 144 p. ISBN: 978-84-246-8104-3.
  • Empar de Lanuza, L’home de Penyagolosa i altres contes. Il·lustrat per Roser Capdevila. Bromera (El Micalet Galàctic, 10), 1991 (2008, 11.ª ed). 88 p. ISBN 13: 978-84-7660-090-0.

La rosa de Sant Jordi, de Joles Sennell i Roser Capdevila

Completo l’anterior entrada sobre aquest llibre, que he rellegit amb gust en aquestes dates.

La rosa de Sant Jordi, que va ser merescut premio nacional de literatura infantil y juvenil l’any 1990, és un dels meus llibres preferits d’en Joles Sennell. El trobo rodó. Ras i curt.

Trobo també molt encertades les il·lustracions a color de la Roser Capdevila, no només per la manera en la qual encaixen amb el text, sinó pels moments en els quals integra text i imatge en una maquetació més pròpia, en general, de l’àlbum de gran format, que del petit conte il·lustrat. En les imatges, l’Estanislau Punxegut dels Romanços Tenebrosos, en Brandó i la Nina.

Així comença:

«Mireu el que us dic: resulta que una vegada hi havia un país, anomenat Quarts-de-quinze, tan petit que només tenia un poble amb trenta-dues cases, sis carrers, una plaça, una església, i un palau on vivia, és clar, la seva reina, que es deia Elisenda.
Fixeu-vos si n’era, de repetit, aquest país que us dic, que només tenia un bosc, catorze prats, quaranta-tres horts, un estany i tres muntanyes: una de baixeta, una de mitjana i una d’alta. I encara us diré més: era tan i tan repetitoi que només tenia quatre torrenteres, tres rierols i mig riu dels grossos.
I, com pot ser, que només tingués mig riu dels grossos? deveu voler saber vosaltres…»

La rosa de Sant Jordi, de Joles Sennell

Joles Sennell —o Pep Albanell, o una de les moltes mans de l’Ofèlia Dracs— és un autor complex, que amb els seus diversos noms de lletra sembla respondre afirmativament a la pregunta que de vegades es fa, respecte de si existeix o no la literatura infantil i juvenil com a forma especial de la literatura (com a gènere, o com a literatura marcada pel seu públic). Quant a la literatura per a infants i joves, jo entenc que en Joles ha aportat molta fantasia, treball lèxic, trames ben construides i, sovint, humor.

La rosa de Sant Jordi (ed. Cruïlla, il·lustrada per na Roser Capdevila), amb la seva senzillesa, és una de les històries que més m’agraden d’ell, molt rodona i ben trabada. Per a lectors infantils que ja necessiten més que un àlbum o per a llegir acompanyant els més petits. (En publicaré una nota específica d’aquí a uns dies.)

La foto és de les pàgines de l’AELC.