Monthly Archives: Mai 2008

Premis Junceda 2008

En aquesta nota de Fandecomix podeu llegir quins han estat els guanyadors dels premis Junceda de 2008, que atorga l’APIC (Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya).

El premi al llibre infantil de no ficció ha estat per a Miguel Gallardo, per Manual de la felicitat, d’Ara Llibres. El de ficció, per a Sílvia Cabestany, per Els tres tambors, de Tantágora. L’Ibèria, per a l’Elisa Arguilé, autora ja molt reconeguda, ara per Puré de guisantes. I el Junceda d’Honor, per a la benvolguda i lluitadora Maria Rius (vegeu per exemple Rius d’imatges).

Per ara, no n’he vist gaire ressò a la premsa, tret de Els premis Junceda destaquen els il·lustradors emergents (El Periódico).

Anuncis

Andreu Sotorra i Les nits del Llamp, de Feliu Formosa

L’obra de Feliu Formosa, imprescindible —la seva tasca com a traductor ha alterat la fesomia del nostre panorama cultural, però no s’acaba aquí—, té tanmateix una sola manifestació en el terreny de la literatura infantil: Les nits del Llamp. L’Andreu Sotorra —qui, alhora, és un dels crítics més especialitzats i constants del gènere— en parlava així:

El gat Llamp s’encaterina amb una mascota, Wurm —”cuc”, en alemany, un record de Heidelberg. Somni i realitat. Formosa va de la recerca de l’amistat com a remei de la solitud fins a la creació del desig des del somni, la recreació de l’amor en el desconegut o la crida a la igualtat. I ho fa amb tots els gèneres literaris possibles: el conte, el teatre de titelles, el poema, la faula, la llegenda i el retorn als clàssics passant per Atenes en un somni de postal. Un grill parent del conegut grill de Pinotxo, la tradició titellaire més pròpia amb personatges com la Cristeta, el Dimoni o el Pagès i les garrotades de rigor, una recreació de la faula de “La cigala i la formiga”, el bestiari popular, un drac i una princesa que fuig de casa.

Crec que Feliu Formosa no pretén inventar res amb Les nits del Llamp el seu encert però fa un d’aquells reculls que tots els autors haurien de fer i tots els editors haurien d’editar perquè mantenen el lligam amb el solatge de la tradició literària.

Tret d’aquí.

El ratolí del tren, de Jürgen Banscherus, il·lustrat per Àngels Comella

M’ha arrencat un somriure llegir El ratolí del tren, d’en Jürgen Banscherus, il·lustrat per l’Àngels Comella (Cruïlla, Vaixell de Vapor, sèrie blava 23, traducció de l’Anna Hortal). És un llibre relativament inusual, pel fet que el protagonitzen un adult i una nena, que es troben a dalt d’un tren; i qui narra és l’adult. Ben cert que no és l’adult ni més destre ni més calculador que puguem imaginar; vull dir que no és l’adult perfecte ni, sobre tot, el tutor que vol donar imatge de perfecció o ser model de vida. L’argument és senzill: després de la defunció d’en Miquelet (no patim: el cotxe vell), un home ha de fer el viatge en tren. Quan apareix un ratolí al vagó restaurant, tot són corredisses i caceres. Però amb ajuda de l’Elena (sense hac!), el ratolí salvarà la pell. El llibre és narrat amb humor, certa exageració i un punt de sàtira i encara d’enigma (el llibre no ho explica tot sobre els personatges).

«El revisor va agafar aire i… De cop es va sentir una gran cridòria al compartiment del costat del nostre. Vam anar-hi corrents. Un home i una dona estaven enfilats dalt del portaequipatge i demanaven ajuda a crits. La dona havia perdut una sabata. L’home duia els pantalons arremangats fins als genolls. Al seient del davant hi havia dues dones grans que, agafant-se a les parets, també cridaven perquè algú les ajudés. Un noi s’estava sobre la calefacció del costat de la finestra.
Al mig del compartiment hi havia el ratolí assegut tranquil·lament menjant-se un tros de pa amb mantega i formatge. Els seus ulls negres brillaven i bellugava graciosament la cua.»

Invitació a la presentació de Bèsties de l’hort a Proa-Espais

(Cliqueu per agrandir-la.)

Els astronautes del “Mussol”, de Sebastià Sorribas, il·lustrat per Pilarín Bayés

Rellegia aquests dies Els astronautes del «Mussol», d’en Sebastià Sorribas, i pensava que s’aguanta prou bé per ésser un llibre de ciència-ficció humorística amb 35 anys a les espatlles. Potser l’humor i la ciència-ficció són dels elements literaris que més ràpidament envelleixen.

Però no només. També em pregunto com és de difícil avaluar un llibre que vas gaudir de nen i unes il·lustracions com les de la Pilarín Bayés, una autora amb la qual va créixer més d’una generació de lectors, inclosos aquells que vam viure en primera persona el procés de relativa normalització del català, amb la seva reintroducció a totes les escoles. No cal oblidar que la crítica veu les obres a través d’uns ulls sempre personals, subjectius, per molt que hi hagi eines de correcció i distanciament. I més: trobo important que hi hagi llibres que pervisquin d’una generació a les posteriors, per no caure en l’error (econòmicament, sucós, però culturalment, nefast) de confondre novetat amb qualitat. I com és clar, no només Verne o L’illa del tresor; també un cànon català, en la mesura del possible i amb totes les objeccions pròpies del cas. En Sorribas hi ocupa plaça de ple dret amb El zoo d’en Pitus, perquè en part, el cànon el fa la història per si sola, amb la seva selecció col·lectiva.

Tornant a Els astronautes…, és una novel·la benhumorada i bonhomiosa, sense més pretensions (ni menys tampoc) que la de fer passar una bona estona al voltant d’una colla aventurera i més esvalotada que raonable. Possiblement, no és un exemple d’escriptura literària impecable. Però al meu parer, les pulles dels joves, la mala relació inicial del grup amb en Reginald, o l’acció força constant, fan que el conjunt rutlli. També l’humor, inclosos contrastos tan forassenyats com el de que un xinès cridi “Que ve el papu!” al bell mig de Plató (amb el típic gust d’en Sorribas per tota classe de frases fetes i expressions populars). De fet, un dels jocs més recurrents al llibre és el del “bateig” dels centaurins: el senyor Palmera, el senyor Telescopi, el senyor Panxeta o el Mut. I tal volta això descriu bé l’ànim del llibre, que en un cert sentit passa entre el carreró de Ganímedes, l’avinguda del Sistema Solar i la placeta de Plató.

«—Ara resulta que el nostre carceller, en lloc de tenir sis potes i dos caps… és una noia! —va comentar en Ping. I una noia de debò!
—Més val així! —va fer l’Anna—. Sempre ens entendrem millor amb una persona que amb un robot!
—No vagis tan de pressa, Anna! —va replicar en Reginald—. Aquest ésser no és humà, malgrat la seva aparença! Qui sap quins sentiments pot tenir envers nosaltres! Pot tractar-se d’una raça, físicament semblant a la nostra, però amb una intel·ligència diferent… en què els bons sentiments no tinguin cabuda!
—Noi, Reginald! —va fer en Ping, mig somrient—. Has fet un retrat exacte de la teva persona!»

A la recerca de les tecles que desconeixem tenir

El compositor Àlex Andrés reflexiona sobre un espectacle de La Fura dels Baus i, més encara, sobre el procés de reflexió i descoberta personal que hauria d’acompanyar tota experiència teatral (i, probablement, tota experiència de lectura i també d’escriptura). «No em va agradar gens. Però em va resultar molt interessant assistir-hi.» Llegiu tots els fils d’aquesta aparent paradoxa al bloc col·lectiu La paraula nostra.

Lena Paüls, premi Mercè Llimona

La Lena Paüls ha obtingut el premi Mercè Llimona d’enguany, amb La draga sense escates, que narra la història d’un «exemplar de drac femella que es presenta en un poble on hi ha un estany màgic perquè li solucionin un problema de falta d’escates». Podeu ampliar la notícia a Cornabou, que curiosament dirigeix la mateixa Lena i que és un recurs imprescindible per a la literatura infantil i juvenil en català. Dins del gènere de la LIJ, l’autora ha publicat també L’aixecacases, que va ser premi Ciutat d’Eivissa.

En aquest pdf podeu llegir el conte guanyador. Són obertes les bases del concurs d’il·lustració.