Premis Junceda 2008

En aquesta nota de Fandecomix podeu llegir quins han estat els guanyadors dels premis Junceda de 2008, que atorga l’APIC (Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya).

El premi al llibre infantil de no ficció ha estat per a Miguel Gallardo, per Manual de la felicitat, d’Ara Llibres. El de ficció, per a Sílvia Cabestany, per Els tres tambors, de Tantágora. L’Ibèria, per a l’Elisa Arguilé, autora ja molt reconeguda, ara per Puré de guisantes. I el Junceda d’Honor, per a la benvolguda i lluitadora Maria Rius (vegeu per exemple Rius d’imatges).

Per ara, no n’he vist gaire ressò a la premsa, tret de Els premis Junceda destaquen els il·lustradors emergents (El Periódico).

Andreu Sotorra i Les nits del Llamp, de Feliu Formosa

L’obra de Feliu Formosa, imprescindible —la seva tasca com a traductor ha alterat la fesomia del nostre panorama cultural, però no s’acaba aquí—, té tanmateix una sola manifestació en el terreny de la literatura infantil: Les nits del Llamp. L’Andreu Sotorra —qui, alhora, és un dels crítics més especialitzats i constants del gènere— en parlava així:

El gat Llamp s’encaterina amb una mascota, Wurm —”cuc”, en alemany—, un record de Heidelberg. Somni i realitat. Formosa va de la recerca de l’amistat com a remei de la solitud fins a la creació del desig des del somni, la recreació de l’amor en el desconegut o la crida a la igualtat. I ho fa amb tots els gèneres literaris possibles: el conte, el teatre de titelles, el poema, la faula, la llegenda i el retorn als clàssics passant per Atenes en un somni de postal. Un grill parent del conegut grill de Pinotxo, la tradició titellaire més pròpia amb personatges com la Cristeta, el Dimoni o el Pagès i les garrotades de rigor, una recreació de la faula de “La cigala i la formiga”, el bestiari popular, un drac i una princesa que fuig de casa.

Crec que Feliu Formosa no pretén inventar res amb Les nits del Llamp —el seu encert— però fa un d’aquells reculls que tots els autors haurien de fer i tots els editors haurien d’editar perquè mantenen el lligam amb el solatge de la tradició literària.

Tret d’aquí.

El ratolí del tren, de Jürgen Banscherus, il·lustrat per Àngels Comella

M’ha arrencat un somriure llegir El ratolí del tren, d’en Jürgen Banscherus, il·lustrat per l’Àngels Comella (Cruïlla, Vaixell de Vapor, sèrie blava 23, traducció de l’Anna Hortal). És un llibre relativament inusual, pel fet que el protagonitzen un adult i una nena, que es troben a dalt d’un tren; i qui narra és l’adult. Ben cert que no és l’adult ni més destre ni més calculador que puguem imaginar; vull dir que no és l’adult perfecte ni, sobre tot, el tutor que vol donar imatge de perfecció o ser model de vida. L’argument és senzill: després de la defunció d’en Miquelet (no patim: el cotxe vell), un home ha de fer el viatge en tren. Quan apareix un ratolí al vagó restaurant, tot són corredisses i caceres. Però amb ajuda de l’Elena (sense hac!), el ratolí salvarà la pell. El llibre és narrat amb humor, certa exageració i un punt de sàtira i encara d’enigma (el llibre no ho explica tot sobre els personatges).

«El revisor va agafar aire i… De cop es va sentir una gran cridòria al compartiment del costat del nostre. Vam anar-hi corrents. Un home i una dona estaven enfilats dalt del portaequipatge i demanaven ajuda a crits. La dona havia perdut una sabata. L’home duia els pantalons arremangats fins als genolls. Al seient del davant hi havia dues dones grans que, agafant-se a les parets, també cridaven perquè algú les ajudés. Un noi s’estava sobre la calefacció del costat de la finestra.
Al mig del compartiment hi havia el ratolí assegut tranquil·lament menjant-se un tros de pa amb mantega i formatge. Els seus ulls negres brillaven i bellugava graciosament la cua.»

Invitació a la presentació de Bèsties de l’hort a Proa-Espais

(Cliqueu per agrandir-la.)

Els astronautes del “Mussol”, de Sebastià Sorribas, il·lustrat per Pilarín Bayés

Rellegia aquests dies Els astronautes del «Mussol», d’en Sebastià Sorribas, i pensava que s’aguanta prou bé per ésser un llibre de ciència-ficció humorística amb 35 anys a les espatlles. Potser l’humor i la ciència-ficció són dels elements literaris que més ràpidament envelleixen.

Però no només. També em pregunto com és de difícil avaluar un llibre que vas gaudir de nen i unes il·lustracions com les de la Pilarín Bayés, una autora amb la qual va créixer més d’una generació de lectors, inclosos aquells que vam viure en primera persona el procés de relativa normalització del català, amb la seva reintroducció a totes les escoles. No cal oblidar que la crítica veu les obres a través d’uns ulls sempre personals, subjectius, per molt que hi hagi eines de correcció i distanciament. I més: trobo important que hi hagi llibres que pervisquin d’una generació a les posteriors, per no caure en l’error (econòmicament, sucós, però culturalment, nefast) de confondre novetat amb qualitat. I com és clar, no només Verne o L’illa del tresor; també un cànon català, en la mesura del possible i amb totes les objeccions pròpies del cas. En Sorribas hi ocupa plaça de ple dret amb El zoo d’en Pitus, perquè en part, el cànon el fa la història per si sola, amb la seva selecció col·lectiva.

Tornant a Els astronautes…, és una novel·la benhumorada i bonhomiosa, sense més pretensions (ni menys tampoc) que la de fer passar una bona estona al voltant d’una colla aventurera i més esvalotada que raonable. Possiblement, no és un exemple d’escriptura literària impecable. Però al meu parer, les pulles dels joves, la mala relació inicial del grup amb en Reginald, o l’acció força constant, fan que el conjunt rutlli. També l’humor, inclosos contrastos tan forassenyats com el de que un xinès cridi “Que ve el papu!” al bell mig de Plató (amb el típic gust d’en Sorribas per tota classe de frases fetes i expressions populars). De fet, un dels jocs més recurrents al llibre és el del “bateig” dels centaurins: el senyor Palmera, el senyor Telescopi, el senyor Panxeta o el Mut. I tal volta això descriu bé l’ànim del llibre, que en un cert sentit passa entre el carreró de Ganímedes, l’avinguda del Sistema Solar i la placeta de Plató.

«—Ara resulta que el nostre carceller, en lloc de tenir sis potes i dos caps… és una noia! —va comentar en Ping. I una noia de debò!
—Més val així! —va fer l’Anna—. Sempre ens entendrem millor amb una persona que amb un robot!
—No vagis tan de pressa, Anna! —va replicar en Reginald—. Aquest ésser no és humà, malgrat la seva aparença! Qui sap quins sentiments pot tenir envers nosaltres! Pot tractar-se d’una raça, físicament semblant a la nostra, però amb una intel·ligència diferent… en què els bons sentiments no tinguin cabuda!
—Noi, Reginald! —va fer en Ping, mig somrient—. Has fet un retrat exacte de la teva persona!»

A la recerca de les tecles que desconeixem tenir

El compositor Àlex Andrés reflexiona sobre un espectacle de La Fura dels Baus i, més encara, sobre el procés de reflexió i descoberta personal que hauria d’acompanyar tota experiència teatral (i, probablement, tota experiència de lectura i també d’escriptura). «No em va agradar gens. Però em va resultar molt interessant assistir-hi.» Llegiu tots els fils d’aquesta aparent paradoxa al bloc col·lectiu La paraula nostra.

Lena Paüls, premi Mercè Llimona

La Lena Paüls ha obtingut el premi Mercè Llimona d’enguany, amb La draga sense escates, que narra la història d’un «exemplar de drac femella que es presenta en un poble on hi ha un estany màgic perquè li solucionin un problema de falta d’escates». Podeu ampliar la notícia a Cornabou, que curiosament dirigeix la mateixa Lena i que és un recurs imprescindible per a la literatura infantil i juvenil en català. Dins del gènere de la LIJ, l’autora ha publicat també L’aixecacases, que va ser premi Ciutat d’Eivissa.

En aquest pdf podeu llegir el conte guanyador. Són obertes les bases del concurs d’il·lustració.

La rosa de Sant Jordi, de Joles Sennell i Roser Capdevila

Completo l’anterior entrada sobre aquest llibre, que he rellegit amb gust en aquestes dates.

La rosa de Sant Jordi, que va ser merescut premio nacional de literatura infantil y juvenil l’any 1990, és un dels meus llibres preferits d’en Joles Sennell. El trobo rodó. Ras i curt.

Trobo també molt encertades les il·lustracions a color de la Roser Capdevila, no només per la manera en la qual encaixen amb el text, sinó pels moments en els quals integra text i imatge en una maquetació més pròpia, en general, de l’àlbum de gran format, que del petit conte il·lustrat. En les imatges, l’Estanislau Punxegut dels Romanços Tenebrosos, en Brandó i la Nina.

Així comença:

«Mireu el que us dic: resulta que una vegada hi havia un país, anomenat Quarts-de-quinze, tan petit que només tenia un poble amb trenta-dues cases, sis carrers, una plaça, una església, i un palau on vivia, és clar, la seva reina, que es deia Elisenda.
Fixeu-vos si n’era, de repetit, aquest país que us dic, que només tenia un bosc, catorze prats, quaranta-tres horts, un estany i tres muntanyes: una de baixeta, una de mitjana i una d’alta. I encara us diré més: era tan i tan repetitoi que només tenia quatre torrenteres, tres rierols i mig riu dels grossos.
I, com pot ser, que només tingués mig riu dels grossos? deveu voler saber vosaltres…»

Bases del V premi Vila de Paterna de teatre juvenil “Germà Montaner”

Teniu de plaç fins el 5 de setembre. El guardó és de 6.000 € i l’obra serà editada per Tàndem. Vegeu les bases completes en aquest pdf.

Dibuixa’m un conte, bloc sobre il·lustració d’Agnès Caixàs

Dibuixa’m un conte, de l’Agnès Caixàs, és un bloc sobre il·lustració infantil internacional creat amb un criteri exquisit: Kasparavicius, David McKee, Anna Castagnoli, Kveta Pacovská i altres noms, alguns dels quals no em fa res dir que desconeixia (i m’alegro de conèixer). Lletra clara, pes principal per a la il·lustració, exigència que els llibres catalans siguin ben traduïts, comparació d’autors, l’art que s’amaga a la vida quotidiana i encara dibuixos diversos. Tot plegat, en dos mesos de vida. Us recomano molt vivament que el visiteu. Si heu arribat fins aquí, és que ja trigueu!

Prenc dues imatges de la nota comparativa David McKee, Paul Klee i Peter Brueghel: Bona idea, Elmer (David McKee) i Composició (Paul Klee).

.

.

.

Vacarisses, del bibliobús a la biblioteca

«A causa del creixement de la seva població, Vacarisses es convertirà, a finals d’aquest mes de maig, en el primer municipi que deixa de rebre el servei dels bibliobusos de la Xarxa, concretament del Bibliobús La Mola, per acollir una biblioteca. El nou equipament s’emplaça a l’edifici d’El Castell, una masia del segle XI que compta amb murs medievals i restes de construccions gòtiques. El projecte és obra de l’arquitecte Xavier Guitart.

La Biblioteca El Castell de Vacarisses convoca unes jornades de portes obertes el cap de setmana del 24 i 25 de maig per tal que els ciutadans puguin visitar les seves instal·lacions. El nou equipament disposarà d’un fons inicial de 7.450 documents, una sala polivalent i una ludoteca, entre altres. Tot plegat, repartit en una superfície útil de 700 m² distribuïts en dues plantes.

Vacarisses es converteix, d’aquesta manera, en el primer municipi que en créixer el nombre d’habitants (actualment supera els 5.000 habitants), deixa de rebre el servei de bibliobús, adreçat principalment a municipis entre 300 i 3.000 habitants, per acollir una biblioteca. El Bibliobús La Mola, que recorre poblacions del Vallès Occidental i Oriental, el Bages i el Baix Llobregat, oferia servei a Vacarisses des del mes de gener del 2003.»

Notícia presa de Bibliosfera.

Oferiment, de Joana Raspall, il·lustrat per Marta Balaguer

És el poema inicial del Concert de poesia, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004. Les il·lustracions del llibre, com la reproduïda a dalt, són en blanc i negre i obra de la Marta Balaguer.

Breu: Premi Carmesina 2008 per a Pep Castellano

Els pirates no ploren, d’en Pep Castellano, ha guanyat el premi Carmesina d’enguany, que organitza la Mancomunitat de Municipis de la Safor i edita Bullent. Més informació, per ara, aquí.

Bèsties de l’hort, de Xavier Blanch, il·lustrat per Marc Vicens

Bèsties de l’hort, escrit pel pedagog Xavier Blanch (qui va ser també editor de La Galera) i il·lustrat per en Marc Vicens (imatge superior), és el llibre guanyador del darrer concurs de contes “Lola Anglada – Vila de Tiana”. S’adreça a un públic infantil d’uns 8 a 12 anys i l’edita Meteora. En aquest enllaç podeu llegir-ne un fragment: El Tano. En aquest pdf podeu veure un conte del llibre, ja il·lustrat: El Tro.

Després de la presentació inicial a la biblioteca de Can Baratau, a Tiana, el dijous 29 de maig es presentarà també a la llibreria barcelonina Proa-Espais (Rosselló, 212; a les 19.30).

El llibre forma part de la col·lecció Lola Anglada, on s’han publicat també Contes d’anar i tornar (Montserrat Mas i Riki Blanco), On s’amaga la por (Maria Carme Roca i Laura Baldrich) i Set contes de l’any de la picor (Llorenç Puig i Òscar Julve).

Clubs de lectura infantil i juvenil de Cambrils

El Club de lectura infantil de Cambrils té des de fa uns mesos un bloc propi. En aquest temps, les noies participants han llegit i comentat llibres d’en Joles Sennell, la Jane Vejjajiva, la Cornèlia Funke, la Maite Carranza o en Roald Dahl. Els membres del Club de lectura juvenil han llegit Jordi Sierra i Fabra, Josep Vallverdú, Andreu Martin o F. E. Higgins.

Felicitats als participants i als organitzadors: que gaudiu de la lectura per molts anys.

Breu: Nova biblioteca de l’Arboç

Avui dia 9 de maig es fa la inauguració oficial de la nova biblioteca municipal de l’Arboç, situada a l’avinguda de Sant Jordi, 12. A les 20:00 hi serà l’actriu i narradora Jordina Biosca, per narrar Orígens.

Presentació de Juls, Juliette, de Toni Villalobos, a la llibreria L’Illa

Dimarts 13 de maig, a les 20.00 h, es presentarà el cinquè llibre d’en Toni Villalobos, Juls, Juliette, a la llibreria L’Illa de Mollet, amb la presència de l’autor i d’en Josep Maria Valero. En Toni Villalobos ha publicat abans El foc de la nit, M’avorreixo, va dir en Pol, El pop dels nou tentacles i Lluny de l’altiplà, tots ells a Barcanova. Llegiu-ne els detalls a Una illa plena de llibres.

La pell fa de tambor, Salvador Espriu

.

La pell fa
de tambor
percudit
per les mans
de la por,
pel galop
del cavall
que no pot
conquerir
l’ultim guany
del repòs.
Sepharad
i la mort,
cavall flac,
cavall foll:
tot sovint
no destries
llur nom
en el somni
del temps
dolorós.

.

(Poema III de La pell de brau)