Tràiler de promoció de ‘Descobrir Barcelona’, d’Oblit Baseiria i Pere Virgili

Carme Solé Vendrell rep per ‘La croada dels nens’ el Premi Nacional de Cultura… de Còmic (??)

Amb sorpresa, llegeixo a Cornabou que l’admirada Carme Solé ha rebut un dels Premis Nacionals de Cultura, mèrit que difícilment disputarà ningú, si no fos que, estranyament, li han atorgat un de «Còmic». Per la meva banda no sé veure cap còmic en aquest llibre, que il·lustra amb emoció i contenció un poema narratiu de Bertolt Brecht (sobre el que no he parlat aquí perquè no sé què concloure sobre la traducció, a part del fet obvi que no era fàcil).

Copio doncs de Cornabou:

La il·lustradora Carme Solé Vendrell rep el Premi Nacional de Còmic per l’àlbum «La croada dels nens» sobre un poema èpic de Bertolt Brecht
La il·lustradora i pintora Carme Solé Vendrell (Barcelona, 1 agost 1944) ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Còmic per l’obra ‘La croada dels nens’, publicat per Editorial Magenta Universal Productions, en la col·lecció Els Contes d’Aram,en una versió de Jaume Escala. L’àlbum, publicat l’any passat, recull els dibuixos que Carme Solé Vendrell va fer fa més de vint anys, tot i que el llibre no va ser publicat fins ara. La il·lustradora es va basar en el poema èpic de Bertolt Brecht sobre l’èxode dels infants orfes a l’Europa de la Segona Guerra Mundial. Segons el jurat del premi, que atorga el CoNCA, es tracta d’un poema commovedor interpretat des d’un registre auster, en tinta negra i amb una segona tinta vermella de color sang, i que reflecteix emocionalment l’horror de la guerra en els infants [veure crítica Andreu Sotorra]. Carme Solé Vendrell va estudiar pintura a l’Escola Massana de Barcelona. Va editar el seu primer llibre il·lustrat el 1968 i des d’aleshores la seva biobliografia abasta més de 700 títols entre àlbums i llibres de text. En la seva trajectòria, ha publicat il·lustracions en diversos països com el Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya, EUA, Canadà, Noruega, Holanda, Dinamarca, Brasil, Taiwan, Japó, o Corea, entre d’altres. Els seus llibres han tractat temàtiques molt diverses, per a diferents grups d’edat, explorant sempre noves tècniques i estils. La seva obra segueix la tradició catalana d’il·lustració i ha creat escola en noves generacions d’artistes. Ha impartit cursos d’il·lustració a Barcelona, Mèxic DF, Venècia, Río de Janeiro, Taiwan, Nova York. Ha format part de diversos jurats internacionals. Avans del Premi Nacional de Còmic, ha estat distingida amb nombrosos premis entre els quals destaquen: Janusz Korczak (1979), Nacional de Ilustración (1979), Catalònia (1984), (Critici in Erba) 1992, (Octogone la Fonte) 1992 i Creu de Sant Jordi (2006). També fa treballs de cartellisme, animació, escenografia, dramatúrgia i direcció de teatre a més de presentar exposicions de pintura de la seva obra. Actualment, dins el Festival Grec 2012, ha elaborat l’escenografia i els objectes del muntatge teatral ‘Raspall’, basat en el conte de Pere Calders.

• La premsa, p. ex. El Periódico, també es fa ressò de l’estranyesa que desperta el criteri (la falta de criteri?) del CoNCA. Al jurat era Roser Ros, que coneix molt bé el món dels llibres infantils; cal pensar que no han trobat categoria millor, però caldria rebatejar el premi, per respecte al còmic i a la il·lustració, que no són sinònims.
• La notícia, al CoNCA.
• Comentaris de Carme Solé sobre el nom del premi, que caldria denominar «d’il·lustració», a Cornabou: «Carme Solé Vendrell, amb un extens bagatge professional en el món de la il·lustració i un dels noms més representatius de la il·lustració catalana contemporània, pensa també que per evitar polèmiques com aquesta en la qual s’ha vist involuntàriament implicada, la modalitat de “Còmic” s’hauria de rebatejar com a “Il·lustració”, ja que aquesta és una denominació que engloba tots els gèneres, sigui quin sigui el seu suport: àlbum il·lustrat, còmic o publicació en premsa.»

Karxofetes, dins el Karxofarock

Pitgeu per a ampliar

• Tota la informació, en aquest enllaç (via edicions Hipòtesi).

Joan Amèric, ‘La gran partida’

• Suggeriment piulat per Jordi Lon Quintana i repiulat per Ànima 33

Presentació de ‘La llegenda del rei Artur i els seus cavallers’, adaptada per Antoni Dalmases

Pitgeu per a ampliar.

• Font: Combel

La Shaudin Melgar-Forester presenta els seus llibres a la llibreria Catalonia

• Sóc a Catalunya!

Avui, a Robafaves, taller de música per a nadons

Pitgeu per a ampliar

• Vegeu també el comunicat de la llibreria, una cooperativa que demana suport per a seguir endavant: SOS Robafaves (i el comunicat, al seu bloc)

Excel·lent i engrescador vídeo-currículum d’una professora d’ESO

• A través del diari Ara, per via de l’Anna Armengol. Certament, tenim un bon grapat de mestres que fan molt de goig. Molta sort a la Núria en els seus projectes!
• Notícia ampliada al diari Ara.

Roger Olmos exposa a la llibreria La Central del Raval

Més informació, en aquest enllaç de la llibreria.

Tràiler de ‘Cara de gos’, d’Anna Manso, realitzat per The Tree on the Sea (Àfrica Fanlo)

• Vist al canal de Cruïlla a Twitter. És un llibre de la sèrie blanca del Vaixell de Vapor, per a primers lectors.
• Vegeu el canal de TheTreeontheSea a Vimeo, d’on ve també la nota (en castellà) Imants per a contar la Caputxeta Vermella.
• Manso Organixeixon, de l’Anna Manso.

‘Carlota i la dona de neu’, de Josep M. Benet i Jornet

«I.
PATIS interiors als darreres d’una illa de cases, als barris populars de la ciutat, amb terrats mediterranis que fan d’horitzó. Galeries, finestres, canonades, antenes, ferros i fils d’estendre la roba.
(Durant un instant, només veus llunyanes de veïnes, xerroteig de lloretons, refilar de canaris, algun gos que borda, algun gat que miola. De seguida, al pati que tenim més a l’abast i on hi ha un cobert amb andròmines i joguines amuntegades, surten la mare, el nen i una nena que es diu Carlota. Carlota té ulls blaus, cabells daurats, una pell blanca, que transparenta el bullit porpra de la sang, i, de tant en tant, repartides pel cos, petites pigues de color marró. Porta un vestit blau, forçosament molt bonic, encara que simple i còmode.)
MARE: Oh, quin bon temps de primavera! Sí, podeu jugar al pati. Aquí teniu preparat el berenar. He d’anar-me’n una estona i us haureu d’espavilar sols. Feu bondat i divertiu-vos força, però no organitzeu gaire xivarri, que la veïna s’enfada.
CARLOTA: Adéu, mare.
NEN: Adéu.
MARE: Ocupa’t del teu amic, Carlota, que et quedes de mestressa.
CARLOTA: No passis ànsia.
MARE: Fins després.
(Se’n va la mare i els nens queden sols.)
NEN: Juguem a guerres?
CARLOTA: Tu i les guerres! No sé si en tinc ganes.
NEN: On has guardat el mistos garibaldis que et va comprar el teu papa?
CARLOTA: Mira-te’ls.
NEN: Seran el foc de les explosions.
CARLOTA: No, figurarà que són màgics.
NEN: Hi havia una guerra, boom! Ningú no ens estimava. Jo era un soldat.
CARLOTA: Queies ferit i jo et salvava amb la medecina que m’havia donat un mag.
NEN: Et salvava jo quan t’agafaven els dolents!
CARLOTA: Pesat! Mira, viurem una història com la que m’explicava el papa quan era petita.
NEN: Bé, jugarem al que vulguis si em fas un petó.
CARLOTA: No te m’enganxis. Hi havia una vegada un nen i una nena que eren molt amics. El nen es deia Joan, com tu, i la nena, Carlota, com jo. Vet aquí que una tarda, mentre jugaven al pati de casa la Carlota…
NEN: El nen va fer un petó a la nena. (Acosta els llavis a la cara de Carlota. Xiscladissa agra d’ocells. Els dos alcen la mirada amunt i desfan el gest.) Què passa?
CARLOTA: Gavines!
NEN: Es llencen damunt els coloms!
CARLOTA: Gavines dolentes, deixeu els coloms!
(Un so humà, estrafet, sembla unir-se a la xiscladissa del cel.)
NEN: Què és, això?
CARLOTA: Algú que respon a les gavines!
NEN: Alça!
CARLOTA: Mira!
(Assenyala una galeria enlaire. De la porta que hi ha, que dóna al pis corresponent, en sorgeix una mena de llum.)

En el moment en què el nen anava a fer un petó a la nena, engega la història «com la que m’explicava el papa quan era petita». Qui respon a les gavines és la veïna, una bruixa que envia el Joan amb la Dona de neu, en un moment molt teatral: «com endut pel vent, salta de nou la barana i llavors s’allunya, mig a contracor, volant, aturant-se un segon quan ensopega amb els filferros d’estendre la roba…».

La Carlota hi anirà al darrere, mirant de salvar-lo, i haurà de moure’s pel món d’Andersen: tractarà amb l’emperador Bunyol (el del vestit nou de l’emperador), amb la Sireneta, amb la bruixa i dona de neu… És tot un recorregut d’aventures, amb moments ben divertits, com quan en Bunyol es desinfla i queda com «una pelleringa, esprimatxat i arrugat, moix i pansit», i d’altres de reflexió sobre el teixit de ficció i realitat, com quan troba la Gran Mare de tots els personatges, que no és altra que la pròpia mare de la Carlota. Finalment, és clar, la Carlota salvarà el nen perquè (això ho ha contat molt bé la J. K. Rowling, però no és descoberta seva) els dolents sempre s’obliden de la força irresistible de l’afecte.

La Carlota i la Sireneta (en cadira de rodes que duu el Tritó), il·lustració de Francesc Rovira

• Josep M. Benet i Jornet, Carlota i la dona de neu. Il·lustracions de Francesc Rovira. Edelvives, Barcelona, 1992. ISBN 84-263-2173-9.
• El manuscrit d’Ali Bei, de Josep M. Benet i Jornet
• Teatre sense mots: una escena de ‘Els tímids’, de Joles Sennell
• Trenta anys de Kònsum S.A., de Joana Raspall
• Hola, Pep!, de Jaume Cela, il·lustrat per Francesc Rovira

‘Tempesta d’estiu’, de Joana Raspall

Avui la Joana Raspall fa 99 anys. Felicitats i moltes gràcies!

Pitgeu per a ampliar

• Il·lustració de Marta Balaguer. Concert de poesia, Abadia de Montserrat, 2004.
• Referències a la Joana Raspall en aquest bloc