Un Sant Jordi de qualitat, i no de quantitat?

A mi, he de reconèixer que Sant Jordi, en les dimensions de Barcelona als seus carrers centrals, m’atrau ben poc. Quan vivia a fora de Catalunya ho trobava infinitament a faltar, però ara trobo poc plaer en els carrers atapeïts a no poder més, les taules de novetats repetides ad nauseam, les cues per al Punset o qui toqui aquest any, la centèsima rosa “solidària”… Jo insistiria més a la via de la setmana del llibre (si no el mes), repartiria taules per la ciutat seguint rutes temàtiques, donaria prioritat a llibreters i editors, en fi: donaria prioritat a la qualitat, no a la quantitat.

També és cert que Sant Jordi simbolitza un món al revés, on el llibre ocupa un lloc central; i d’aquí trobar-ho en falta quan no hi és. En parla també, des d’un altre punt de vista, Milena Busquets:

“Visca l’aberració, de Milena Busquets
http://www.elperiodico.cat/…/opinio/visca-laberracio-5070661

El meu admirat Juan Marsé explica una anècdota que m’encanta: un dia qualsevol, no era Sant Jordi, va anar a firmar exemplars dels seus llibres en uns grans magatzems. Els organitzadors de l’esdeveniment el van fer seure darrere d’una taula amb diverses piles de la seva última novel·la i van desaparèixer. Van anar passant els minuts i les hores sense que arribés cap lector.

Finalment, Juan va veure amb cert alleujament com se li acostava una dona. Quan va ser al seu davant, li va preguntar: «¿Quant val?». Juan li va respondre, sol·lícit: «Doncs no ho sé, uns 15 euros, crec». I va agafar un dels llibres per assegurar-se del preu exacte. Llavors la dona el va mirar perplexa i va exclamar: «¡No, no! ¡El llibre, no! ¡La taula! ¡¿Quant val la taula?!».

I era Juan Marsé, un dels millors escriptors d’aquest país.

En una altra ocasió, jo estava sola i abandonada davant d’una pila dels meus llibres esperant que aparegués algun lector, quan se’m va acostar una dona (espero que no fos la mateixa que se li va acostar a Juan) i em va dir mirant-me amb cara de llàstima: «Nena, no et preocupis, t’assembles molt a la filla de l’amo de Zara, si això dels llibres no et funciona, sempre et pots dedicar a fer-li de doble».

No estic gaire segura de quin futur es devia imaginar la senyora que podia tenir una doble de la filla de l’amo de Zara, però de totes maneres li vaig agrair el consell i li vaig prometre que ho tindria en compte. No va comprar cap llibre.
El senyal inequívoc de l’èxit

No conec cap autor que no tingui una anècdota d’aquesta mena. Aquest és l’autèntic dia a dia dels escriptors i dels llibres en aquest país. Per un costat, és fantàstic perquè per molts llibres que un hagi venut, per molt bones crítiques que obtingui i per molta tírria que li tinguin els seus col·legues escriptors (en aquest país, aquest és el senyal inequívoc de l’èxit), obliga els autors, persones en general proclius a tenir el cap als núvols, a mantenir (almenys) els peus a la terra. Però per un altre costat és un desastre perquè és la demostració que vivim en un país que llegeix massa poc.

Sant Jordi és una aberració meravellosa, l’únic dia de l’any en què la carbassa es converteix en carrossa. L’únic dia de l’any en què podem sortir (cautelosament) vestits de prínceps i de princeses. La resta del temps som la persona que passa hores (laborables) al fons del bar pensant en les musaranyes, l’amic que preocupa els altres del grup perquè no saben com podrà guanyar-se la vida, el guillat que dedica un o dos anys a posar-se en la pell d’una altra persona i, finalment, el que espera que, en algun moment, arribi un lector que el converteixi en príncep.

Feliç Sant Jordi.”

Imatge

9a trobada d’il·lustradors/ores per Sant Jordi, als Jardinets, BCN

12417901_1059718297433239_5010805488123976869_n

Més sobre els estils caiguts, o no tant

Una companya m’envia amablement una nota al fil d’una conversa que manteníem sobre el model de llengua que caldria emprar en la literatura infantil (més aviat, els models, en plural; no tots els llibres ni tots els estils d’il·lustració demanen el mateix). Jo vaig créixer com a lector de català amb l’empenta exigent i didàctica de Vallverdú, Carbó o Saladrigas; però als meus fills hi ha traduccions modernes que els costen, els distancien del llibre que els proposo. Traduccions dic, sobre tot, perquè avui ja gairebé ningú escriu amb el vocabulari de la vella literatura infantil que havia fet puntals del lèxic (i del rigor sintàctic i gramatical, potser; la mateixa paraula “rigor” ja és de doble tall). El contrast és clar i per força ens ocupa/preocupa als que llegim també propostes descatalogades. Jo en parlava breument aquí i aquí, entre altres llocs (com aquí). La nota en qüestió és a Núvol i s’intitula amb la pregunta “El català infantil està de rebaixes?”.

Dissabte vinent, a El Petit Tresor de Vic…

… presentem La pequeña inuk, un àlbum divulgatiu que ha estat idea de la Dàlia Adillon, que l’ha documentat i dibuixat, amb text meu i amb l’assesorament de l’antropòleg Francesc Bailón; ens edita La Fragatina. Aquest és l’anunci que ha preparat la Dàlia. Ens faria molt feliços veure-us-hi!

Vic

Mares de llibres

Si la nostra societat fos un barri, els amics dels llibres seríem una família nombrosa. No omplim el barri ni som tan pocs com a vegades ens enorgullim de dir. Quan hi ha reunió familiar, ens agrada veure què ens porten les tietes (a voltes, els tiets). Sempre ho fan amb entusiasme, sovint ens el contagien, però amb el temps també podem girar la mirada i no només contemplar –tocar, llegir, pensar– els seus llibres, sinó contemplar la forma mateixa amb què ens els duen, la relació d’elles amb els seus fruits. Hi ha cops que somriem i pensem: «Aquesta és molt teva» o «Fa molt per a tu».

Una editora, doncs, es dibuixa a si mateixa un perfil amb les seves propostes. No sempre és clar (som humans, no dibuixos bidimensionals), no està lliure de contradiccions, però amb els anys un veu llibres que son «molt de». ¿Y tú, de quien eres…? Podríem dir que és una estratègia de mercat («Te’n pots refiar, és de…», ens dirà la llibretera del barri), i potser ho és, però hi ha espais on el nostre mercat es mou amb números tan petits que sovint estem més a prop de la imatge inicial de la tieta: no en va, més d’una de les nostres grans editorials (si pensem en riquesa de les propostes, i no en quantitat de llibres produïts) és unipersonal, o poc més. Potser pensem «tieta» i se’ns pensa «conca», coses de la llengua heretada; diem-ne doncs «mare», si voleu, en el marc d’un quibuts de moltes mares.

Trobada amb Thule, A buen paso i Ekaré a El petit tresor

PetitTresor

Pitgeu per a ampliar

Capsetes retolades

Pel que fa a negra o no, jo escric, no és el meu problema posar etiqueta a allò que escric. Aquesta és una mania de professors de literatura i llibreters, que treballen com a entomòlegs, ficant-te en capsetes retolades, quan la literatura és dialèctica, la suma de les parts sempre dóna un altre ésser diferent que pot cabre en moltes capsetes, o sigui que no cap en cap. A més, tot el que he escrit i publicat fins avui és polític.