Mares de llibres

Si la nostra societat fos un barri, els amics dels llibres seríem una família nombrosa. No omplim el barri ni som tan pocs com a vegades ens enorgullim de dir. Quan hi ha reunió familiar, ens agrada veure què ens porten les tietes (a voltes, els tiets). Sempre ho fan amb entusiasme, sovint ens el contagien, però amb el temps també podem girar la mirada i no només contemplar –tocar, llegir, pensar– els seus llibres, sinó contemplar la forma mateixa amb què ens els duen, la relació d’elles amb els seus fruits. Hi ha cops que somriem i pensem: «Aquesta és molt teva» o «Fa molt per a tu».

Una editora, doncs, es dibuixa a si mateixa un perfil amb les seves propostes. No sempre és clar (som humans, no dibuixos bidimensionals), no està lliure de contradiccions, però amb els anys un veu llibres que son «molt de». ¿Y tú, de quien eres…? Podríem dir que és una estratègia de mercat («Te’n pots refiar, és de…», ens dirà la llibretera del barri), i potser ho és, però hi ha espais on el nostre mercat es mou amb números tan petits que sovint estem més a prop de la imatge inicial de la tieta: no en va, més d’una de les nostres grans editorials (si pensem en riquesa de les propostes, i no en quantitat de llibres produïts) és unipersonal, o poc més. Potser pensem «tieta» i se’ns pensa «conca», coses de la llengua heretada; diem-ne doncs «mare», si voleu, en el marc d’un quibuts de moltes mares.

Trobada amb Thule, A buen paso i Ekaré a El petit tresor

PetitTresor

Pitgeu per a ampliar

Capsetes retolades

Pel que fa a negra o no, jo escric, no és el meu problema posar etiqueta a allò que escric. Aquesta és una mania de professors de literatura i llibreters, que treballen com a entomòlegs, ficant-te en capsetes retolades, quan la literatura és dialèctica, la suma de les parts sempre dóna un altre ésser diferent que pot cabre en moltes capsetes, o sigui que no cap en cap. A més, tot el que he escrit i publicat fins avui és polític.

El primer poll

… la lectura em fascinà des de les primeres ratlles. L’autor tenia un estil suggestiu, insinuant, que duia la pau a l’esperit. Començava amb una llarga relació de totes les coses no indispensables de les quals ens podríem passar alleugerint el pes de les nostres responsabilitats. Seguia després afluixant subtilment els lligams socials i les obligacions derivades de les normes de convivència. A la meitat del llibre, tant se me’n donava, de les fluctuacions de les monedes, de les crisis periòdiques de l’economia occidental i del problema dels sense feina. Per primera vegada, veia el futur amb una indiferència mofeta.

L’endemà mateix vaig deixar l’oficina. Dos dies després, rescindia el contracte del pis, regalant a la meva portera les meves pertinences, per tal de dedicar-me a vagar i observar.

I al cap de dues setmanes, saltant-me dos capítols del llibre …, vaig trobar-me el primer poll. Recordo que jo estava recolzat en el tronc d’un presseguer, prop d’un rec que m’abaltia amb el murmuri de la seva aigua. Amb l’alegria que sovint va aparellada al descobriment de nous companys, contemplava damunt la mà estesa aquella ínfima criatura que duia la meva sang. La caigué al damunt una gota de rosada i per protegir-lo d’elements tan desproporcionats a la seva indefensió, me la vaig tornar delicadament a la pitrera.

  • Pere Calders, “El sistema Robert Hein”, dins de Demà a les tres de la matinada, Albertí: Barcelona, 1957.

Fortunately, els editors

A casa ens ha divertit molt L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare, de Neil Gaiman, un relat d’humor que respon, amb aventures impossibles, a la (im)pertinència filial de “On has estat tanta estona?” (ha baixat a comprar llet i ha trigat “segles i més segles” en tornar). No té, ni vol tenir, la profunditat de Coraline.

En anglès el llibre es diu Fortunately, the milk, d’acord amb un recurs narratiu constant de jocs amb la llet, un ús repetit d’aquesta frase i un clímax plenament làctic. Per desgràcia, els editors han preferit la cabriola verbal a la coherència i al respecte a la voluntat de l’autor. El títol és (o al menys pot ser) una part molt rellevant de l’obra i aquí entenc que se n’ha esborrat tota la ironia.

  • Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

Mares (2)

De nou l’absència, ara en un marc d’humor. En realitat el llibre és un homenatge als pares, diria; pensant també en Coraline, i fent aquell vell (i fals) raonament de la traslació de la pròpia vida a la literatura… no voldria haver conegut la mare d’en Gaiman!

Quan la mare va haver marxat, el meu pare es va fer una tassa de te. Encara hi havia un rajolí de llet.

Vam descongelar el Sopar Número U, però vam fer una mica de merder amb tot plegat i vam acabar anant al restaurant indi. Abans d’anar a dormir, el pare ens va preparar dues tasses de xocolata calenta per compensar allò que LA MAMA NO HI ÉS.

  • Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

Mares (1)

Vivim entre conflictes, potser fins i tot en conflicte. Polítics, com el que avui té un dia important, per les eleccions. Socials i econòmics. També familiars i personals. D’aquí neix, en part, la necessitat d’escriure. (O de reprende aquest blog, com ho va ser de tancar-lo.) I aquí mira, però ara només en part, la literatura.

El conflicte és un tema gran de la literatura infantil, però sovint en negació. Li volem treure transcendència. Embolcallem la infància perquè els menuts no descobreixin massa d’hora com pot ser de difícil el món real. Però no tots els nens viuen embolcallats, no cal dir-ho, i a vegades la mirada de la literatura també és, i ha de ser, crua.

De mare encara en tenen, esclar. Viu a Itàlia. Canvia d’adreça contínuament, i es fa difícil escriure-li. De tant en tant els envia regals. Fa un any i mig, per exemple, l’Anna va rebre un collaret de granissa de colors, tot i que no era el seu aniversari. De vegades la mare els truca i els promet que els anirà a veure, i l’Anna se’n refia. S’ha proposat fermament no tornar-s’ho a creure; així no l’haurà d’esperar mai més.

  • Bettina Obrecht, Sputnik. Takatuka, 2013. Traducció d’Anna Soler Horta, p. 39.