Per Sant Jordi: ‘Brillant’, de Maria Àngels Ollé

—Per on passa el tren?
—Per la via.
—Pobre Brillant,
prou que ho sabia!

Brillant, un nou tren potent i de colors ben bonics, crida l’atenció de tots en el seu primer viatge, que farem des del seu punt de vista: empaitant els arbres, passant amb por per un túnel, amb cura i sense cap mena de retard. Ha agafat fama de ràpid i de bonic. Però un dia, quan encara era fosc i el maquinista cau vençut per la son, “veu una taca fosca a terra”. És una vaca! Què farà? “No s’hi pensa gens” i salta fora de la via. El daltabaix no és greu, per sort, però caldrà temps i una grua. Els passatgers en parlen:

—Per una vaca! —diu un home.
—Fer parar tot un tren —diu el del seu costat.
—Val menys una vaca que el temps que avui jo perdré —fa un senyor molt important.
—Una vaca, Déu n’hi do… —fa la veïna, que és una pagesa jove—, val molts duros una vaca!

—Si el tren no descarrila, si el tren li passa per sobre, s’hauria mort la vaca, mare? —pregunta un nen.
—Sí, és clar, el tren pesa molt —li contesta la seva mare.

Brillant passarà uns dies dolents, ben reparat, però encara apagat per l’accident. Ja “ningú no se’l mira”. Fins que puja aquell mateix nen, que el reconeix i el lloa: “Mare, em penso que és Brillant … el que va salvar la vaca! … Quina sort hem tingut de tornar-hi a pujar! Oi, mare?”, i la màquina s’anima i tornar a sortir a empaitar els arbres. El conte circula sense ambició literària però amb plena funcionalitat i capacitat suggeridora per als petits. Què haguéssim fet nosaltres en el cas de la protagonista? Ens hauríem atrevit? Què es guanya i què es perd? Com ens quedem, després d’un accident?

Dibuix de Bartomeu Massot (fragment)

La proposta il·lustrada de Bartomeu Massot és propera a l’estil dels nens, amb ceres de colors vius i d’altres imatges més petites, que són negatius rascats. El llibre s’acompanya a més de propostes didàctiques, amb treball de vocabulari i la creació d’una maqueta de tren amb capses de llumins.

• Maria Àngels Ollé, Brillant, el tren que va salvar una vaca. Dibuixos de Bartomeu Massot. Barcelona: La Galera (col·lecció La Galera d’Or, sota la direcció de Marta Mata), 1964.
• Vegeu també aquesta nota de Fina Rifà a Faristol, sobre la col·lecció en conjunt

La vida dels qui no escrivien la història (Maria Novell, vista per Joaquim Carbó)

… L’any 1965, quan Cavall Fort hi va entrar en contacte, va recuperar l’interès d’escriure per a noies i nois. Tenia cinquanta anys, i en els quatre que li quedaven de vida va publicar una novel·la excel·lent, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966) i dues obres de teatre: Les orenetes i Perot Joglar, que es van representar en el Teatre Romea. I va deixar escrit el guió de còmic De Balaguer a Kum-Ram, publicat també a Cavall Fort i il·lustrat pel dibuixant Manel. I Jaume el Conqueridor, una singular biografia d’aquest rei, publicada per Proa l’any 1973. Entre 1965 i 1969 va publicar a Cavall Fort una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s’han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual va oferir unes narracions històriques l’originalitat de les quals consisteix a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble. En una narració comenta “Els plats trencats els pagaven els pagesos i els vilatans” i “Els pagesos tenien moltes obligacions i pocs drets”. Una visió més interessant, penso, que no pas la vida i els fets que els historiadors han magnificat de reis, prínceps i grans capitans. …

• Cavall Fort, 1241-1242. Podeu llegir la nota completa al lloc web de la revista.

Taula rodona sobre la vigència dels clàssics (bibl. X. Benguerel, 21N)

Taula rodona sobre literatura juvenil (bibl. Jaume Fuster, 24 oct.)

3a Trobada d’Il·lustradors (llibreria A peu de pàgina, 26 octubre)

• Facebook d’A peu de pàgina

A Faristol, ‘Joana Raspall, un clàssic de la poesia per a infants’

«Joana Raspall és, en definitiva, una escriptora que treballa amb les mateixes serietat i professionalitat quan escriu poesia per a infants que quan redacta diccionaris per a adults. I quan escriu poesia infantil tan aviat ens proposa versos lírics com versos humorístics; tan aviat escriu sobre temes clàssics com se les heu amb herois de la modernitat; tan aviat canta com juga com conta. Perquè és una poetessa de debò, no pas una d’emergència, com podria fer maliciar la seva declaració de servei.»

• Miquel Desclot, en aquest article de Faristol, que val la pena llegir complet perquè inclou una breu, però concloent, anàlisi de dos poemes

‘Conjur per al cul de mal seient’, de Miquel Desclot

.

Cul, culet,
ves-te’n a seure,
ves-te’n a seure.
Cul, culet,
ves-te’n a seure
al tamboret.

.

• Miquel Desclot, El domador de paraules. Il·lustracions de Mercè Galí. La Galera, Barcelona, 2012. ISBN 978-84-246-4470-3

‘El domador de paraules’, de Miquel Desclot

Per qualitats com l’enginy, l’humor, el vocabulari, els jocs lingüístics, la varietat mètrica i els vincles amb la tradició cultural, personalment entenc que Miquel Desclot és el més imprescindible dels nostres poetes per a infants.

Per això, és una molt bona notícia que se n’hagin publicat unes “poesies incompletes”, com diu el subtítol d’aquest El domador de paraules, que inclou cinc llibres: tres de ja coneguts i reconeguts, com són el Bestiolari de la Clara, Oi, Eloi? i Més música, mestre!, però també dues novetats: El domador de paraules i Com si fóssiu a casa vostra. S’hi afegeixen, a més, un bon nombre de petites il·lustracions de Mercè Galí, en general de traç gruixut i to humorístic.

No us el deixeu perdre!

Presentació de ‘Noel et busca’, d’Àngel Burgas (13 nov)

 

Un repàs a les nostres col·leccions de teatre, per Josep M. Aloy

Us convido a llegir el repàs que Josep M. Aloy fa de les nostres col·leccions de teatre al seu Mascaró de proa: Teatre Edebé, les diverses sèries de La Galera i el Micalet Teatre de Bromera. Conclou així, amb paraules que suscric: «El teatre per a joves però mereix més atenció de la que rep. Una societat que no estima el teatre és una societat mancada d’una eina necessària per a la seva educació estètica i literària. I la nostra societat s’ho ha de fer mirar. Marta Luna es preguntava els perquès d’aquesta situació de migradesa en un article a la revista Faristol on feia una valoració sobre l’estat de la qüestió, teatralment parlant, i acabava amb un interrogant dramàtic: No ens estem deixant perdre alguna cosa? Alguns hi haurien de rumiar una mica.»

‘Nicoló i el llangardaix blau’, de Claude Bailly

Nicoló i el llangardaix blau, de Claude Bailly, fou el quart volum d’Els grumets de la Galera, després d’El zoo d’en Pitus, Les presoneres de Tabriz i Un rètol per a Curtó. Traduït per Xavier Romeu, duia il·lustracions de Montserrat Torres, uns perfils de pocs trets prou característics del seu temps.

La novel·la encara es llegeix de gust, per la seva alegria vital, la recompensa de l’afany de superació i la successió d’aventures que duen Nicoló de la desesperança a la felicitat dels seus. Descriu un món de misèria antic —una Itàlia marcada per la gana i la murrieria, on despistar-se vol dir ser robat— però universal: avui la misèria té altres formes, a l’Occident ric no hi ha barris sencers de nens sense sabates, que només dinen si hi ha concurs d’empassar-se espaguetis sense tallar; però sí hi ha encara barraques i vides que es nodreixen dels contenidors i infàncies que ningú vol per als seus.

Potser el tret més antic als ulls actuals no és de contingut, sinó de forma literària: la tria de personatges patètics, que aposten molt fort pels lligams emocionals basats en la compasió. Així, el protagonista és un infant «de la mare de Déu», trobat i recollit per una família amb nou fills i recursos del tot insuficients; don Bartolo, el pare, és a la presó perquè, en no saber llegir, ha enganxat un cartell on no devia; la Cynthia és en una cadira de rodes per un «xoc nerviós»; en Tiberi és un cotxer sense clients que no arriba ni a péixer el seu cavall; el Nicoló per poc no troba la mort en l’escalada dels Faraglioni… D’una banda s’abusa del recurs de tocar el cor, amb el que té de trampós, i de l’altra, no hi ha dificultat que no es pugui superar si un s’ho proposa amb plena fermesa; emocionalment, és una roda de fira. També és cert, però, que això són ingredients de més d’una obra clàssica.

• Claude Bailly, Nicoló i el llangardaix blau. Il·lustracions de Montserrat Torres. Versió de Xavier Romeu. La Galera, Barcelona, 1968.

Miquel Desclot, sobre poesia infantil

… Quines raons et van portar a començar a escriure poesia per a infants?

Purament, una necessitat col·lectiva. Ara costa una mica d’entendre, però en aquell moment no hi havia res, per als nanos! Res de nou! Només allò que es recordava d’abans de la guerra. Mentre feia la carrera, també feia classes de català a l’escola dels jesuïtes del Clot, dins l’horari lectiu (una autèntica novetat, en aquell temps). Això suposava experimentar, perquè era una cosa que no s’havia fet, en aquella escola ni quasi enlloc. Vaig buscar referències per orientar-me, i vaig anar a parar a Rosa Sensat, que era la punta de llança de la formació pedagògica. Allà vaig conèixer en Josep Maria Cormand i la Fina Rifà, que també eren mestres. Ens vam fer amics, i ells van ser qui em van convèncer que, a més de la poesia que ja estava fent, calia que fes literatura per a nens, perquè no hi havia material per enlloc. En aquesta mateixa època, entorn del 1970, La Galera començava a demanar a gent de l’ensenyament com Emili Teixidor o Josep Vallverdú que escrivissin per a la mainada. En Josep Maria i la Fina em van portar a La Galera i em van presentar a l’Andreu Dòria, fundador de l’editorial, que treballava conjuntament amb Rosa Sensat. Com que faltava gent per fer aquella feina, ràpidament em va encarregar un parell de llibres. Era un material que la gent, la societat, demanava. I per això ho vaig fer. Els mestres més actius es trobaven desemparats en aquest aspecte. És una feina que he fet més sovint per encàrrec que no pas per inclinació personal, però l’he feta molt de gust.

Així, quina és la teva dèria principal pel que fa a l’escriptura?

La poesia.

La que fas per a adults?

Sí, però ha arribat un punt en què no hi faig diferències. Encara que la poesia canviï de públic, no l’escric de manera diferent. El primer llibre de poesia per a infants, El blanc i el negre, me’l vaig plantejar tan seriosament com la que faig per a adults. Això ho tinc molt clar: els nens són tan eixerits com els grans, encara que no els pots exigir la mateixa experiència lingüística i cultural. Això sí, jugo molt més amb les paraules i em diverteixo molt. Amb els grans, m’he tornat més circumspecte. Em fa terror escriure per escriure, omplir els llibres de versos prescindibles. Cada cop més.

• Llegiu l’entrevista completa, feta per Òscar Rocabert, a Núvol

S’inaugura a Lleida un ‘Espai Rovelló’

• Per via de la sala de premsa de La Galera. Notícia a l’ajuntament de la ciutat i a Vallverdu.org.

“Endavant amb l’aventura i no afluixem! Molta sort i bones lectures!”, petit homenatge a Emili Teixidor

El tot social que encara formem —qui sap per quant de temps— entorn de la cultura catalana està profundament commogut per la mort d’Emili Teixidor, autor de molts dels grans llibres que ens han ensenyat a llegir; a estimar llegir, millor dit. Em pregunto perquè en aquest bloc a penes hi ha referències a ell, quan en col·lecciono les obres i tinc les seves planes, gairebé, amb més cantonades doblegades que senceres. Potser la resposta és tan simple com això: és un autor tan ric, que se’m fa difícil d’encabir en la nota d’un bloc tot el que em suggereixen els seus llibres. Impossible, però, mantenir ara el silenci i no sumar-se al clam de la catosfera.

Per a mi, Teixidor, l’Emili, ha estat sobre tot un engrescador ben contagiós; i si algú ho llegeix com a fet menor, jo ho dic com a fet cabdal, molt més que haver estat «l’autor de Pa negre». Encara fa ben poc, escrivia: «El primer esglaó que ens eleva per damunt dels animals és el llenguatge. De manera que potser la millor manera de guanyar la batalla contra la invasió de les màquines que ens inunda i ens tempta cada dia, és la lectura. Els llibres són l’aliment d’aquesta màquina de lligar boira que és la intel·ligència, la imaginació, la memòria… O sigui que endavant amb l’aventura i no afluixem! Molta sort i bones lectures!».

Ens costarà dir-ho millor.

• Del pròleg a la recent reedició de Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, al que accedeixo en línia a través d’aquesta nota de Vilaweb.

‘Cançó del remugaire’, de Josep M. Sala-Valldaura

.

—————CANÇÓ DEL REMUGAIRE

—————En sé molt de rondinar,
—————remugo i remugo
——————————sense parar.

—————Sóc rondinaire
—————i res no m’agrada
—————ni poc ni gens ni molt ni gaire,
—————sóc remugaire
—————i em canso de tot,
—————l’estudi, la feina, la festa i l’esport.

—————En sé molt de remugar,
—————rondino i rondino
——————————sense parar.

—————Sóc remugaire
—————i tot em fatiga,
—————l’aigua del mar i la piscina,
—————el pla i la muntanya,
—————el foc, la terra i l’aire,
—————sóc rondinaire
—————i estic fart de tot,
—————de tot i de res,
—————a ciutat i a pagès,
—————dels llibres, els vídeos, els amics i els calés.

—————No vull estudiar a l’escola,
—————ni caminar pel carrer,
—————ni jugar amb la pilota,
—————ni menjar carn o peix,
—————que sóc remugaire
—————gamarús, ganso i gandul,
—————ruc i pallús,
—————dropo i mandrós,
—————però xerraire,
—————i de callar,
—————ni parlar-ne,

—————que sóc rondinaire
—————i remugo i remugo
—————sense parar,
—————que res no m’agrada
—————i em canso de tot,
—————de classes, piscina, de tele i esport.
.

• Josep M. Sala-Valldaura, Disfresses. Il·lustracions de Carme Julià. La Galera, Barcelona, 2001. ISBN 84-246-9514-3.

Tendències d’enguany a la LIJ, a Vilaweb

«Quines tendències despunten enguany? Aquesta és la pregunta que VilaWeb acostuma a fer pels volts de Nadal a alguns editors de l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Hem parlat amb Iolanda Batallé de La Galera, Patrizia Campana d’Estrella Polar, Reina Duarte d’Edebé i Joan Carles Girbés de Bromera. No tots van d’acord en tot, però en general parlen de la davallada de la novel·la de vampirs, homes llop i zombis, en l’àmbit juvenil, i l’interès creixent que susciten els mons distòpics. L’interès per la novel·la gràfica, i l’increment de les novel·les híbrides, amb il·lustracions que fan la lectura més atractiva. I en el cas dels més petits, cada vegada es fan llibres-joc més sorprenents i atractius.»

• Llegiu complet

Taller d’il·lustració per a nens i nenes amb Òscar Julve (26-N)

(Pitgeu per a ampliar)

Jo, gelós? Aquesta sí que és bona (‘El petit Nicolas’)

Il·lustració de Sempé

… Et portarà problemes —ha dit en Rufus—, i a més a més et diran que ets un gelós.
—Què? —ha cridat en Joachim—. Aquesta sí que és bona!
I ens ha dit que no era gelós, que era una bestiesa dir això, que tant li feia el seu germanet; l’única cosa, és que a ell no li agrada que l’empipin ni que vagin a dormir a la seva habitació, ni que li impedeixin d’anar a jugar amb els amics, i que a ell no li agradaven els preferits, i que si l’empipaven gaire, doncs se n’aniria de casa, i llavors tothom estaria amoïnat, i que se’l podien confitar, el seu Léonce, i que a tothom li sabria greu quan se n’hagués anat, sobretot quan els pares sabrien que era capità d’un vaixell de guerra i guanyava molts diners, i que de totes maneres ja en tenia prou de casa i de l’escola, i que no tenia necessitat de ningú, i que tot això, a ell el feia riure.
—Qui és en Léonce? —ha preguntat en Clotaire.
—El meu germanet, ves —ha contestat en Joachim.
—Té un nom ben estrany —ha dit en Clotaire.
Llavors en Joachim s’ha llançat damunt d’en Clotaire i li ha clavat un gec de bufetades, perquè ens ha dit que si hi havia una cosa que no permetia, era que algú insultés la seva família.

• Sempé i Goscinny, El petit Nicolas i els problemes d’en Joaquim. Traducció de Núria Vilà i Enric Larreula. La Galera, 1992. ISBN 8424680642.

‘Cançó del follet del silenci’, de Miquel Desclot

.

CANÇÓ DEL FOLLET DEL SILENCI

Ni ric
ni dic
del tot
cap mot

Fatic
o tic,
sóc mut
perdut.

.

• Miquel Desclot, Oi, Eloi? LaGalera, Barcelona, 1995. ISBN 84-246-8206-8.
• Miquel Desclot dins aquest bloc

‘Lladres de cavalls’, de Josep Vallverdú

Lladres de cavalls, de Josep Vallverdú, amb il·lustracions netes d’un clàssic de les aventures com l’Isidre Monés, és la mena de novel·la d’aventures que podem esperar del títol, de l’autor i la dedicatòria: «Homenatge al Cine Portfolio, palau dels meus westerns infantils». Presentada a partir d’uns 10 anys, al meu parer en sobresurt que mesura molt la violència: l’únic mort el trobarem avançada l’acció, ja mort i mig enterrat, sense que en sabem la causa ni la sospitem necessàriament violenta, i a més serà una troballa positiva per als personatges; de fet, fins els trets són escadussers (no així les armes).

Els personatges es mouen en quatre grups: la jove Norma, mestra que marxa a treballar a una vila «que ja ciutadeja», i el seu germà petit, en «David de les oques», a més d’un enamorat, el Jove Frank; els lladres de cavalls, els indis i els soldats (als quals s’unirà en Frank). Aquí un moment clau, situat, com ha de ser, en un congost:

—–13
—–DE TRES COLORS
—–Els indis Natxuc vestien camises blanques, d’un blanc mantegós: es feien els vestits sempre amb aquella coloració, per bé que els camalls dels pantalons portaven ratlles verticals a la costura lateral, de colors més vius, verd o vermell. De vegades la camisa era sense mànegues, i llavors lluïen braçals gruixuts, de cuiro, també tenyit de blanc.
—–Els soldats anaven foscos, blau intens la jaqueta, blau més descolorit el pantaló. N’hi havia ben pocs que no calcessin botes de muntar. Barrejats amb els cavalls, predominantment negres o rojos, formaven un conjunt que es confonia amb les masses fosques del paisatge.
—–Els abigeus* vestien els colors terrosos dels vaquers. Al cap, no tots portaven capells d’ala ampla: en Fletcher, per exemple, portava un barret dur, d’ales curtes. De fet, anava encara vestit tal com havia pujat al tren, on havia enganyat amb la seva aparença de senyor la recentment nomenada mestra de Fario, que no havia pogut ocupar el seu lloc encara, i que vagava perduda, per les vores d’un rierol de muntanya, acompanyada d’un nen amb gana i por, i un cavall coix.
—–Aquests tres colors es distribuïren en una zona de terreny que s’estrenyia prop del congost de Coyotito, pel fons del qual, cada any, i només a la tardor, passava un filet d’aigua de la torrentera exterior. Si sempre hi hagués hagut aigua, qui l’hagués seguida hauria fet cap al rierol que vorejaven els dos germans Brass.
—–Apuntava l’alba. …

• abigeu: lladre de bestiar
• Josep Vallverdú, Lladres de cavalls. La Galera, Barcelona, 1992, amb il·lustracions d’Isidre Monés. ISBN 84-246-7249-6. Cita de les pp. 101-102. Edició de 1996, ISBN 84-246-8199-1.

‘El paquet’, d’Enric Larreula

Enric Larreula és, al meu parer, un dels nostres autors de literatura infantil i juvenil més polítics. Ho és perquè a les seves narracions es traslluu sovint el seu concepte catalanista (i, probablement, antiespanyolista); però més encara perquè sovint planteja problemes que mouen a la reflexió social i necessiten, per anar bé, d’una solució comunitària.

El paquet, que fou il·lustrat per Pilarín Bayés, n’és un exemple clar. A l’estació de Boskovice, a la República Txeca, arriba un paquet dirigit «a la persona més important de Bityška». Qui és aquesta persona? Potser el batlle? El mossèn? O més aviat ho són la llevadora o la mestra? No l’és el forner, que proveeix tothom de pa? Però, podria treballar el forner sense la llenya del llenyataire? I podria viure algú al poble, en realitat, sense la humil però important feina de l’escombriaire?

Com no hi ha acord, i el carter es nega a repartir el paquet si no és al seu propietari legítim, caldrà esperar un mes i decidir després. Amb l’esperança del premi, els regidors es posen les piles. «Però no sols es van afanyar en la seva funció municipal sinó que com que, a més de les tasques a l’ajuntament —que mai fins llavors no els havien preocupat gaire— cadascú tenia el seu negoci particular, va ser pertot arreu que es van notar millores. I no només ells o elles, sinó que tots els comerciants i artesans i pagesos de Bityška van voler demostrar la seva indiscutible importància». Al capdavall, amb el temps d’espera, el paquet, que només duia un formatge de propaganda, es fa malbé. El poble rep la notícia «amb un desencís tan gran … que talment semblava que hagués ocorregut una gran desgràcia». Tanmateix, el poble ha canviat de dalt a baix, gràcies a l’esforç de tots: les cases i els carrers són adobats i guarnits i «realment pertot es notava un canvi i una millora». Qui se n’adona? Segons sembla, només el carter… i, és clar, la lectora o el lector, a qui s’anima a preguntar-se: Com serien les coses a la nostra ciutat o el nostre poble si tots ens esforcéssim de debò?

• Enric Larreula, El paquet. Il·lustracions de Pilarín Bayés. La Galera, Barcelona, 1984. ISBN 84-246-3318-0.

‘Recepta per al mal de panxa’, de Miquel Desclot

.

RECEPTA PER AL MAL DE PANXA

Doncs diu que una vegada
timonada espigolada espernallagada
hi havia una vaileta
timoneta espigoleta espernallagueta
que tenia una nina
timonina espigolina espernallaguina
que es va posar a plorar
timonar espigolar espernallagar
perquè estava malalta
timonalta espigolalta espernallagalta.

I no va fer moixoni
timononi espigoloni espernallagoni
fins que va venir el metge
timonetge espigoletge espernallaguetge
i me li va fer prendre
timonendre espigolendre espernallaguendre
un tros de pega dolça
timonolça espigololça espernallagolça
per guarir el mal de panxa
timonanxa espigolanxa espernallaganxa.

.

• Miquel Desclot, Oi, Eloi? LaGalera, Barcelona, 1995. ISBN 84-246-8206-8.
• Miquel Desclot dins aquest bloc

‘El petit drac Coco i les seves aventures’, d’Ingo Siegner

El petit drac Coco i les seves aventures, escrit i il·lustrat per Ingo Siegner, és un llibre de sis aventures breus protagonitzades pel draguet i la seva amiga Matilde, un porc-espí. En Coco ajudarà una balena a qui el gel ha tancat la sortida de la badia; i es perdrà a la selva, on deslliurarà la Matilde de l’abraçada d’una serp. Tots dos faran un cohet espacial, que no arribarà al seu destí, però s’envolarà; es trobaran amb un mag dolent, que vol robar el poder dels dracs; amb la grassoneta bruixa Rubínia i amb un mostre de les cavernes que resultarà ben poc temible. Els relats són clars i emocionants i fan una bona lectura nocturna de 4 o 5 anys en endavant. Hi ha un segon volum de la sèrie: una aventura més llarga, dividida en capítols breus com els relats del primer, que narra l’enfrontament dels protagonistes amb el Cavaller Negre.

Amb la bruixa Rubínia, que desfarà el encanteri que ha patit la Matilde. Cliqueu per ampliar

• Ingo Siegner, El petit drac Coco i les seves aventures. LaGalera, Barcelona, 2010. Traducció de Katinka Rosés. ISBN 978-84-246-3346-2.

‘El pastís caigut del cel’, de Gianni Rodari

El pastís caigut del cel, de Gianni Rodari (La torta in cielo, 1966), és una obra molt italiana i molt rodariana ensems. En dic «italiana» pensant en el cinema de l’època, en els tòpics del cor calent de la societat mediterrània, també en Dario Fo. Entre els homes trobarem sobretot «savis», científics, policies i militars, a quin més enze; les dones són mares que reparteixen calbots, castanyots i clatellades tant com abracen; els nanos juguen als patis i els carrers i també s’empenyen i fan puntades de peu. El món ha canviat des del 1966, sense dubte, però també la literatura infantil…

Ara bé, la història no és menys «rodariana». Així és com acaba:

En resum, que n’hi va haver per a tothom, [de pastís,] menys per al professor Rossi i per al professor Terenzio, que estaven a l’hospital curant la por.
També n’hi va haver un gran tall per al senyor Meletti, quan la senyora Cecília, Rita i Paolo van anar-lo a alliberar.
N’hi va haver un bocinet també per a mi, que vaig arribar al darrer moment, a temps, però, de fer-me explicar fil per randa com havien anat les coses.
I n’hi haurà per a tothom, un dia o altre, quan es fabricaran pastissos en comptes de bombes.

L’amenaça de la guerra atòmica és un disbarat que, com tots els disbarats bèl·lics, es resoldria prou bé si féssim més cas del sentit comú i l’instint per a la felicitat dels petits. Les mares ho comprendran prou aviat, més properes a ells i també al plaer. Els homes seran els darrers, i encara no tots. Hi ha una falsa «saviesa» que en realitat és una crosta del cervell.

Bruno Munari hi posa les imatges creant retrats i multituds en moviment amb un estil d’abstracció i exercici estètic força insòlit, d’elements mínims i plaer reconeixible i contagiós, d’aquell que ens fa sentir ganes d’agafar un llapis amb la convicció que l’art és una cosa simple i a l’abast de tots. No sempre ho fa, tanmateix, en una relació perceptible amb el caràcter o la funció dels personatges. Al mosaic inferior, la Lucrezia del racó inferior dret, per exemple, no és una senyora antipàtica, sinó una noieta engrescadora.

• Gianni Rodari, El pastís caigut del cel. Il·lustracions de Bruno Munari. Traducció d’Àlvar Valls. La Galera, Barcelona, 1985, 2007. ISBN 978-84-246-8031-2.
• Ressenya d’Sfer dins Al·lots

Curs de novel·la per a joves amb La Galera

La Galera proposa, als joves escriptors d’entre 15 i 19 anys, participar en un curs de novel·la amb Iolanda Batallé i Francesc Miralles.

Trobareu més informació en aquest pdf o al bloc de premsa de l’editorial.

Cornèlius i el rebost d’impossibles, de Carles Sala i Vila

Cornèlius i el rebost d’impossibles, recent premi Folch i Torres, ens presenta el poble de Tort, un llogaret de muntanya que «no té un pam de pla», on viuen, a més de la Mar i l’avi Lluc (que és cec), tot de personatges força estrafolaris: el doctor Amnesi (que tot ho oblida), en Non de Can Tou (que sempre dorm), la bona de la Bonifàcia, la temorenca Angelina de Can Trèmols, la xerrameca Rut de can Mot i el callat Ot de can Mut, o les Tres Mais: la Maifred, la Maison i la Maisol. El treball literari de Carles Sala amb els noms propis, que s’estén també a la geografia local i diversos detalls, és certament de primer nivell.

Al poble dels guerxos, com s’anomenen els seus habitants, arribaran el nen Tobies i el vell Cornèlius, que s’instal·laran a la Casa Estreta per tal de muntar-hi un rebost d’impossibles. És impossible donar allò que tenim en excés i rebre a canvi allò que ens falta? Si la Maison pogués prendre el que a en Non li sobra, si l’Ot i la Rut poguessin equilibrar-se millor… «Com que no sabia que era impossible, ho vaig fer», diu la cita inicial del llibre. S’aconsegueix amb una mena de ciència delicada, màgica i poètica, amb potets d’essència, cargols de mar i l’«aiguablava».

Però és clar, no tot és tan fàcil. A vegades n’hi ha prou de tenir el que ens mancava per voler-ne encara més, i els guerxos es tornaran cada dia més queixosos. D’altra banda, en Cornèlius, sempre seriós, té una nostàlgia irresistible pel mar. La Mar i en Tobies, amb la inestimable ajuda d’en Lluc —el característic cec de la tradició, que en realitat hi veu millor que ningú—, no s’hi hauran d’esforçar poc per endreçar de nou la situació.

La primera visita al rebost. En Cornèlius llueix una cara molt seriosa perquè fa uns anys va donar tota la seva alegria. La podrà recuperar? (Il·lustració de Javier Andrada)

• Carles Sala i Vila, Cornèlius i el rebost d’impossibles. Il·lustracions de Javier Andrada. La Galera, 2010. ISBN 978-84-246-3439-1.
• Entrevista amb l’autor.
• Al club de lectura de la biblioteca escolar Montfollet.

Mumin i el botó d’aniversari, de Tove Jansson

Per a mi és una bona notícia que tornin els llibres de Tove Jansson. Les novel·les de la família Mumin són relats d’imaginació molt allunyats del codi psicològic, pedagògic i de valors habitual a la narrativa infantil; els trobo ben literaris, un punt inquietants.

La Galera ha publicat aquest 2010 uns primers títols per a prelectors (Petit llibre de paraules, Petit llibre de nombres, Mumin juga a fet i amagar) i primers lectors, llibres de llicència, basats en el món Mumin o en històries de Tove Jansson.

Mumin i el botó d’aniversari conta una història ben coneguda: el dia d’aniversari on sembla que ningú està per tu ni se’n recorda, quan en realitat t’estan preparant la sorpresa final. Però que l’anècdota sigui coneguda i previsible no en treu eficàcia, si més no entre els prelectors a qui va adreçat l’àlbum fonamentalment. L’univers és muminià i, per tant, allunyat del món tecnològic on sembla que un regal només pot ser un nou mòbil o altre gadget de pantalla; aquí es regalen un poema escrit a mà, un botó d’or i un cofret de fusta tallat i decorat pels amics. La il·lustració, ben coneguda, parteix d’un afany virolat: el fons muda de color a cada pàgina, sigui per raons d’ambientació, de variació o expressives, com a la imatge que segueix.

Final festiu: «El petit trol Mumin i els seus amics van cantar cançons d’aniversari i van ballar i ballar fins que va arribar l’hora d’anar a dormir».

• (Basat en la història de) Tove Jansson, Mumin i el botó d’aniversari. La Galera, 2010. 30 pp. ISBN 978-84-246-3296-0.

Les aventures d’en Tonino l’invisible, de Gianni Rodari

Quan un autor fa forat, és habitual que les editorials publiquin altres títols en una competència que a voltes és per l’espai, no per la qualitat. Ho hem vist en els darrers anys amb Jostein Gaarder, al meu entendre. Potser Les aventures d’en Tonino l’invisible, de Gianni Rodari, fou un cas semblant, ja que aquest recull de textos de suplement no és un llibre comparable al Gelsomino, l’Atalanta, El pastís caigut del cel, La Fletxa Blava o els Contes per telèfon. La diferència és que d’en Rodari, així i tot, sempre se’n treu partit.

El llibre inclou dues novel·les molt breus, Les aventures d’en Tonino l’invisible i Visca la Sapònia! i un recull de minicontes d’una colla, Les aventures dels «3A». Em mou a fer aquesta nota una curiositat: passat el temps, el text que més lluu és, al meu parer, el que s’havia deixat pel final i té una intenció més humil i de curt plaç. No és el gran Rodari, però sí llampades d’ell; aquí la cara humana, aquí la sorneguera, allà la crítica o la divertida. En el grup destaca potser «Bon dia, tristesa». En posar la imatge a aquestes pinzellades, a més, en Joan Antoni Poch reeixí d’una forma particularment encertada i expressiva.

• Gianni Rodari, Les aventures d’en Tonino l’invisible. Traducció d’Àlvar Valls. Il·lustracions de Joan Antoni Poch. La Galera, Barcelona, 1986. ISBN 84-246-8036-7.

Entrevista amb Iolanda Batallé, de La Galera, a L’illa dels Llibres

La Galera, contribuïdora fonamental a la història de la literatura infantil i juvenil en català, es renova un cop més en aquest 2010. A L’illa dels llibres podeu sentir una entrevista de vora de 20 minuts, on l’editora Iolanda Batallé explica els nous projectes, situa les noves col·leccions i parla d’alguns dels llibres que treuran aquest any.

‘El savi rei boig’ i ‘L’home de Penyagolosa’, d’Empar de Lanuza

El savi rei boig i L’home de Penyagolosa, d’Empar de Lanuza, són dos reculls de rondalles d’estil clàssic, amb els seus components habituals de moral, aventura i humor, i l’element potser més modern de l’amor propi, l’autoestima.

Així, «L’home de Penyagolosa» cedirà els seus petits tresors (botes, brúixola i rellotge) a qui resolgui una endevinalla, però si algú no n’és mereixedor, els perderà i patirà escarni. A «El savi rei boig», caldrà ser llest i valent per tal de curar la bogeria del rei. A «Un ase molt ruc», un avar haurà de tornar al seu amo legítim un ase que xerra (i xerra de més, pel que ell voldria) i el deixa en ridícul. A «Antoni, Joanot i les perdius», l’esforç de dos amics per educar dos perdius en contra del criteri del poble acabarà essent de molta utilitat per a tots. A «Les quatre sendes», tres filles recorren el món cercant la fortuna i hauran de superar una prova.

• Empar de Lanuza, El savi rei boig i altres contes. Il·lustrat per Montse Ginesta. La Galera, 1979 (2004, 23.ª ed., dins col·l. Grumets, 4, sèrie vermella). 144 p. ISBN: 978-84-246-8104-3.
• Empar de Lanuza, L’home de Penyagolosa i altres contes. Il·lustrat per Roser Capdevila. Bromera (El Micalet Galàctic, 10), 1991 (2008, 11.ª ed). 88 p. ISBN 13: 978-84-7660-090-0.