Bellugallibres: espais d’intercanvi als Pallars

• Font: Servei educatiu dels Pallars

Xerrada de Ricard Bonmatí sobre poesia a l’escola: creativitat i emotivitat (4 abril)

• Vist en aquesta nota del blog del Seminari Marta Mata

Roser Ros parla de la feina de narrador

Un tastet de l’entrevista, feta per Carme Riera Sanfeliu i publicada a l’Ara:

«Quina és la feina d’un narrador?

Consisteix a llegir i escoltar molt, digerir-ho i comunicar-ho a través de la paraula viva. Al darrere d’un narrador sempre hi trobaràs un lector que llegeix molt més del que pot explicar i que així s’alimenta de llenguatge i d’imaginari. Gairebé tots els contes orals que recuperem són de finals del segle dinou. La mentalitat ha canviat molt, les històries les recopilaven homes, i molts eren clergues que van dedicar-se a censurar continguts. Una de les nostres responsabilitats ara és buscar moltes versions i acabar creant la nostra. Mai sentiràs dues històries iguals.

Explicar contes és una tradició que sembla llunyana.

És cert que s’ha perdut tal com es feia. Aquí a Catalunya s’ha mantingut amb esforç gràcies a les biblioteques i les escoles, herència de l’època de la República. S’ha reprès la narració per educar futurs lectors, i perquè no es perdi una cultura que ens ha forjat a tots plegats.

On puc anar a escoltar contes?

El lloc amb més experiència a Barcelona és el Harlem Jazz Club. Fa molts anys que programa relats per a adults. Hi ha passat el bo i millor de Barcelona i del món. Aquí hi ha el canvi: mai havíem considerat la narració oral com un espectacle, però l’arribada de narradors de Llatinoamèrica que explicaven contes des de fa temps en fòrums, teatres i places públiques ens en va fer adonar.»

• Per llegir-la completa, aquest enllaç de l’Ara o aquesta nota d’Amb els peus a terra
• Web de Tantàgora

Com treballa un il·lustrador: Valentí Gubianas dibuixa la llegenda de Sant Jordi

En aquest bonic vídeo gravat a l’escola Els Estanys, de Sils, podeu veure en Valentí Gubianas tot posant imatge i color a la llegenda de Sant Jordi.

‘La vaca’, en mandinga i català, i ‘Hard to please’, en anglès i català, per alumnes de l’aula d’acollida Llagostera, de l’escola Lacustària

• Hard to please-Difícil d’acontentar, en aquest bloc
• Aula d’acollida Llagostera, escola Lacustària

‘Com formar petits grans lectors a partir del treball a l’aula’, amb Lola Casas, Dolors Rius (Castellnou) i Tesa González, a Casa Anita

(Pitgeu per a ampliar)

100.000 visites i unes reflexions

Escric aquesta nota quan el bloc, després de dos anys i dos mesos d’activitat, ha rebut 99.715 visites, ha publicat 339 notes i ha gaudit de 616 comentaris. Hora de parar i mirar enrere per seguir endavant amb millor peu?

La lectura és necessària, ho crec així, perquè res no amplia tant els móns possibles del nostre pensament i, per tant, res no ens posa tant en el camí de la pròpia llibertat, la tria d’una vida i la felicitat amb un mateix. S’hi pot arribar per altres camins, però cap no és tan clar ni tan ric com el dels bons llibres. En el foment de la lectura jo veig quatre grans pilars: famílies, escoles (i biblioteques escolars), biblioteques municipals i llibreries; tots quatre caracteritzats, segons els entenc i segons són amb freqüència, pel compromís i la dedicació. Em temo que la majoria de la societat hi viu d’esquena, però crec, esperançat, que tot i essent minoria aquesta és prou nombrosa, forta i apassionada com per tombar la truita i un bon dia situar l’educació (familiar i escolar, cultural, científica i personal) en el bell centre del món, com a única eina de privilegi per assolir un futur millor. Amunt i avall de les terres de la nostra llengua comuna —balear, valencià, català—, aquest és el meu granet de sorra; granet, però ferm i il·lusionat.

Gràcies, d’altra banda, als que llegiu i comenteu, als que discrepeu i m’ajudeu a créixer, i també als que llegiu en silenci. Als que envieu llibres acceptant bonament el principi que la tramesa no suposa la ressenya, per limitacions de temps i de criteri personal. I a tots els companys i les companyes de la xarxa que treballen, cadascú des del seu racó i amb el seu granet de sorra, des de les famílies, les escoles, les biblioteques de tota mena i les llibreries, per difondre la bona literatura infantil i juvenil en català, d’ara i dels nostres clàssics.

Com sempre, la porta dels comentaris és oberta a qualsevol suggeriment de millora.

Els meus Reis

Dins del petit racó del bloc que reservo per mi mateix, he de dir-vos que els Reis han estat molt generosos i han dut molta alegria personal i literària. He sabut, per exemple, que aquest 2009 Ojobrusco farà un petit viatge internacional, ara en anglès, francès i portuguès, i a més anirà a Bolònia a provar sort i veure món. (Malhauradament, no el tindrem en la llengua en la qual va néixer, amb un primer nom fantàstic d’Endrapacingles; a canvi, són molt nombroses les biblioteques de la Diputació de Barcelona que el tenen disponible en gallec, dins una secció específica sovint etiquetada com IG.) No sé si el mateix 2009 o ja el 2010, vindrà també un segon àlbum il·lustrat a OQO (que adapta una història popular d’astúcia emprada contra la mesquinesa) i potser encara un tercer (que també vé de la tradició popular, però és un cas rar de tombatruites de la convenció en les relacions personals i home-dona).

Això pel que fa a la literatura amb gana (de lectors). Pel que fa a la satisfacció de la gana, és a dir al contacte directe amb els nanos, el passat dia 8 vaig poder gaudir de tot un dia de contes, riures, alegries i emocions amb moltes classes del col·legi que ha estat més actiu en el diàleg amb aquest bloc: el Sant Jordi de Lleida (bloc de l’escola; bloc de la biblioteca). Vaig ser amb els cursos de 4 i 5 anys d’Infantil, amb Primer i Segon, amb Cinquè i, a la pausa, encara amb les ajudants de biblioteca de Sisè; a les parets de la biblioteca em va rebre un dibuix enorme de la Vieja Iguazú, que em va emocionar no puc dir quant; la Montse i l’Ignasi són hostes de primera, amables, atents i savis, i un muntatge tècnic senzill però perfecte va permetre d’«assolir un cim» sense deixar-s’hi la veu.

La Montse Escorsa, infatigable com és, ha penjat al bloc tres muntatges de fotos, en la secció de comentaris dels quals segueix el diàleg amb els nanos que s’hi apunten, i un altre dels quaderns de lectura. La tasca de la Montse em sembla un bon exemple de l’esforç de molts mestres que fan seva la biblioteca de l’escola i la converteixen en un motor de l’aprenentatge i la diversió, i és alhora mirall de la tenacitat de molts bibliotecaris que fan el mateix paper als seus pobles i ciutats; llàstima que en un i altre cas no sempre contin amb vents favorables. (Bibliotecaris és un plural estrany, donada la clara majoria de bibliotecàries en el gremi.)

Va ser un dia molt ple, d’entrega per totes les bandes. Només això em pot explicar algun fet màgic, com el de poder treballar amb cinc grups i mig (habitualment, en faig dos; excepcionalment, quatre) i encara tenir la convicció que la comunicació ha funcionat amb fluidesa i els contes han acomplert amb tots els grups el seu objectiu múltiple d’entretenir, fer pensar, fer riure i crear lligams. També trobo màgic haver estrenat amb el grup de Cinquè una narració i un gènere que no havia treballat mai, el dels contes de por; per moments, el silenci es podia tallar amb ganivet. Us ben asseguro que l’any que ve no m’importaria repetir regal…