Monthly Archives: febrer 2011

‘L’hipopòtam’, d’Enric Larreula

.

L’HIPOPÒTAM

Un hipopòtam gruixut
té una boca tan immensa,
que abans de riure s’hi pensa
tant, que encara no ha rigut.

I perquè està convençut
que el prendrien per sorrut
i això no que no ho veu clar,
no es vol donar per vençut
i, d’amagat, ben tossut,
està aprenent a xiular.

.

  • Enric Larreula, Bestiesari. Bruño, Barcelona, 1995. Il·lustracions de Francesc Rovira. ISBN 84-216-2592-6. Hi ha una edició revisada més recent: Animalari, Cruïlla, Barcelona, 2007, amb il·lustracions de Teresa Martí. ISBN 978-84-661-1785-2. En aquesta edició, el primer vers termina amb la paraula «molsut», no amb «gruixut».
  • Comentari sobre El paquet, d’Enric Larreula.
Anuncis

Què importa més que preservin les biblioteques, llibreries i editorials: els clàssics de qualitat o els textos més demanats? (tret d’una reflexió de Pere Ballart entorn del canon literari)

… La qüestió és si un cop tinguem una llista [d’obres i autors canònics] fruit d’un raonable consens els noms que aquesta contingui passaran realment a ser dignes de l’atenció que per categoria els pertoca. Seguirem veient que és inútil entrar en una llibreria i demanar segons quines obres, perquè no són ni en el fons de l’establiment ni tampoc al catàleg? Seguirem presenciant com les biblioteques públiques llencen o es desfan —«desafecten», és l’eufemisme tècnic que utilitzen— dels llibres que fa un temps que no són demanats en préstec (com alguns dels exemplars d’Horaci, Baroja, Dickens o Carner que tinc a casa meva, provinents de la biblioteca del meu barri)? Continuarem estudiant la nostra literatura a la universitat, curs rere curs, veient explicats en profunditat no aquells autors que se suposa que són el seu pilar, sinó tot d’epígons i escriptors menors? …

  • Pere Ballart, «“Amb fervor i lleialtat”. A propòsit dels clàssics i del canon», dins El canon literari i la transmissió de la tradició, revista Cultura, número 6, cinquena època, juny de 2010, pp. 60-61.

‘Interior amb vent’, de Perejaume

.

14
INTERIOR AMB VENT

eolífon Instrument musical que imita el so del vent.
anemoscopi Embut de lona, sovint estampat amb franges blanques i vermelles, que, subjectat al capdamunt d’un eix, indica la direcció i la intensitat del vent.

Situar en una sala hermèticament tancada un instrumentista que interpreti a l’eolífon diversos brogits de vent. Davant seu, un anemoscopi, articulat mecànicament segons quina sigui la intensitat del so, ha de donar a aquells brogits la il·lusió de vent real. Tot, en l’espai, ha de restar en calma, quiet.

A banda de veure’l i d’oir-lo davant seu representat, els observadors no han de notar senyal de vent enlloc.

.

  • Perejaume, Obreda. Secció OÏOR, poema 14. Edicions 62/Empúries, Barcelona, 2003. ISBN 84-7596-534-2.

‘El petit mag i el lleó’, de Gina Ruck-Pauquèt

EL PETIT MAG I EL LLEÓ

Quan el petit mag arribà a la ciutat, hi havia molt d’enrenou. Les persones corrien amunt i avall com un eixam d’abelles espantades. Cridaven i gesticulaven exageradament amb mans i braços. Els gossos bordaven i els gats, damunt les tanques dels jardins, corbaven l’espinada.
—Què ha succeït? —preguntà el petit mag al policia.
—S’ha escapat el lleó —cridà el policia—. S’ha escapat del zoo i ara corre per la ciutat.
—Jo l’enxamparé —cridà llavors un home eixarreït amb un barretet de plomes.
Balancejà un caçapapallones i sortí corrents. I, com que el petit mag volia veure el lleó, s’afanyà corrent-li al darrere. El lleó seia sobre un contenidor d’escombraries i era molt bonic. Però també era molt gros i, per això, l’home del caçapapallones féu immediatament cent passes endarrere, on ja eren tots els habitants de la ciutat formant mitja rotllana, parlant i xisclant. Ningú no gosava apropar-se al lleó, però. Els bombers arribaren amb el cotxe gran, els ferrers, els paletes, i encara més homes, tots musculosos. Però ningú no s’arriscava a capturar el lleó. Llavors el lleó obrí la boca de lleó i bramà.
—Mireu! —digué la gent tremolant—, ara se’ns menjarà!
Però el petit mag s’adonà que el lleó tenia por de tanta gent. Quan es crida tan fort és perquè, en realitat, es té por. Llavors aixecà la seva vareta màgica i el convertí en un lleó tan petitó que més aviat semblava un gatet. I aleshores l’agafà a pes de braços i se l’endugué al zoo.
La gent sentí admiració pel petit mag. Li donaven la mà i li regalaven flors i salsitxes de Viena. El lleó, però, restava assegut a la seva gàbia en la qual el director del zoològic havia penjat un cartell que posava: «Lleó nan – exemplar únic». I tots els nens de la ciutat s’estimaven molt el lleó escanyolit.
Però quan el petit mag visità el lleó, l’endemà, el lleó li girà la cara.
—Estàs enfadat amb mi? —preguntà el petit mag.
—Grrr —digué el lleó.
—Estàs enfadat amb mi perquè t’he tornat al zoo?
—No —rondinà el lleó escanyolit—. M’agrada d’estar al zoo. Però tinc gana.
—Doncs menja —digué el petit mag—. N’hi ha prou allà.
—Ja no em cap a la panxa —bufà, colèric, el lleó—. I això és perquè m’has fet massa petit amb la teva màgia. El cor també se m’ha encongit. I què és un lleó sense un gran cor ple de coratge?
Aleshores el petit mag tornà a fer poderós el lleó i tan bell com abans. El lleó quedà tan agraït que, de primer, se sentí una mica destarotat. Els lleons són, en realitat, molt orgullosos i no expressen mai els seus sentiments. Obrí la boca i badallà perquè tothom li veiés les dents blanques. I el petit mag ja el va entendre.

  • Gina Ruck-Pauquèt, Contes del follet de la son (Sandmännchens Geschichtenbuch, 1966). Destino, Barcelona, 1990. Traducció de Marta Fernández. ISBN 84-233-1853-2.
  • L’edició original encara s’ha reeditat a Alemanya aquest 2010, amb la reproducció del format antic que veieu a la imatge de dalt, després d’una adaptació en DVD. Es tracta de contes breus, sovint tendres i en general amables, ideals per a llegir a partir d’uns 5 anys com a contes de bona nit.

‘Sota els cirerers’, de Matsuo Bashō

.

.

Sota els cirerers,
Les verdures, peix fresc i
Pètals de colors.

.

.

  • Jordi Coca, Versions de Matsuo Bashō. Empúries, Barcelona, 1992. ISBN 84-7596-329-3.

Exposició ‘Dislèxia i art’ a Sant Joan Despí

10 a 15 de febrer, Centre Jujol-Can Negre

‘Carbó negre’, a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona

Cliqueu sobre la imatge per accedir a més informació