Un Sant Jordi de qualitat, i no de quantitat?

A mi, he de reconèixer que Sant Jordi, en les dimensions de Barcelona als seus carrers centrals, m’atrau ben poc. Quan vivia a fora de Catalunya ho trobava infinitament a faltar, però ara trobo poc plaer en els carrers atapeïts a no poder més, les taules de novetats repetides ad nauseam, les cues per al Punset o qui toqui aquest any, la centèsima rosa “solidària”… Jo insistiria més a la via de la setmana del llibre (si no el mes), repartiria taules per la ciutat seguint rutes temàtiques, donaria prioritat a llibreters i editors, en fi: donaria prioritat a la qualitat, no a la quantitat.

També és cert que Sant Jordi simbolitza un món al revés, on el llibre ocupa un lloc central; i d’aquí trobar-ho en falta quan no hi és. En parla també, des d’un altre punt de vista, Milena Busquets:

“Visca l’aberració, de Milena Busquets
http://www.elperiodico.cat/…/opinio/visca-laberracio-5070661

El meu admirat Juan Marsé explica una anècdota que m’encanta: un dia qualsevol, no era Sant Jordi, va anar a firmar exemplars dels seus llibres en uns grans magatzems. Els organitzadors de l’esdeveniment el van fer seure darrere d’una taula amb diverses piles de la seva última novel·la i van desaparèixer. Van anar passant els minuts i les hores sense que arribés cap lector.

Finalment, Juan va veure amb cert alleujament com se li acostava una dona. Quan va ser al seu davant, li va preguntar: «¿Quant val?». Juan li va respondre, sol·lícit: «Doncs no ho sé, uns 15 euros, crec». I va agafar un dels llibres per assegurar-se del preu exacte. Llavors la dona el va mirar perplexa i va exclamar: «¡No, no! ¡El llibre, no! ¡La taula! ¡¿Quant val la taula?!».

I era Juan Marsé, un dels millors escriptors d’aquest país.

En una altra ocasió, jo estava sola i abandonada davant d’una pila dels meus llibres esperant que aparegués algun lector, quan se’m va acostar una dona (espero que no fos la mateixa que se li va acostar a Juan) i em va dir mirant-me amb cara de llàstima: «Nena, no et preocupis, t’assembles molt a la filla de l’amo de Zara, si això dels llibres no et funciona, sempre et pots dedicar a fer-li de doble».

No estic gaire segura de quin futur es devia imaginar la senyora que podia tenir una doble de la filla de l’amo de Zara, però de totes maneres li vaig agrair el consell i li vaig prometre que ho tindria en compte. No va comprar cap llibre.
El senyal inequívoc de l’èxit

No conec cap autor que no tingui una anècdota d’aquesta mena. Aquest és l’autèntic dia a dia dels escriptors i dels llibres en aquest país. Per un costat, és fantàstic perquè per molts llibres que un hagi venut, per molt bones crítiques que obtingui i per molta tírria que li tinguin els seus col·legues escriptors (en aquest país, aquest és el senyal inequívoc de l’èxit), obliga els autors, persones en general proclius a tenir el cap als núvols, a mantenir (almenys) els peus a la terra. Però per un altre costat és un desastre perquè és la demostració que vivim en un país que llegeix massa poc.

Sant Jordi és una aberració meravellosa, l’únic dia de l’any en què la carbassa es converteix en carrossa. L’únic dia de l’any en què podem sortir (cautelosament) vestits de prínceps i de princeses. La resta del temps som la persona que passa hores (laborables) al fons del bar pensant en les musaranyes, l’amic que preocupa els altres del grup perquè no saben com podrà guanyar-se la vida, el guillat que dedica un o dos anys a posar-se en la pell d’una altra persona i, finalment, el que espera que, en algun moment, arribi un lector que el converteixi en príncep.

Feliç Sant Jordi.”

9a trobada d’il·lustradors/ores per Sant Jordi, als Jardinets, BCN

Més sobre els estils caiguts, o no tant

Una companya m’envia amablement una nota al fil d’una conversa que manteníem sobre el model de llengua que caldria emprar en la literatura infantil (més aviat, els models, en plural; no tots els llibres ni tots els estils d’il·lustració demanen el mateix). Jo vaig créixer com a lector de català amb l’empenta exigent i didàctica de Vallverdú, Carbó o Saladrigas; però als meus fills hi ha traduccions modernes que els costen, els distancien del llibre que els proposo. Traduccions dic, sobre tot, perquè avui ja gairebé ningú escriu amb el vocabulari de la vella literatura infantil que havia fet puntals del lèxic (i del rigor sintàctic i gramatical, potser; la mateixa paraula “rigor” ja és de doble tall). El contrast és clar i per força ens ocupa/preocupa als que llegim també propostes descatalogades. Jo en parlava breument aquí i aquí, entre altres llocs (com aquí). La nota en qüestió és a Núvol i s’intitula amb la pregunta “El català infantil està de rebaixes?”.

Mares de llibres

Si la nostra societat fos un barri, els amics dels llibres seríem una família nombrosa. No omplim el barri ni som tan pocs com a vegades ens enorgullim de dir. Quan hi ha reunió familiar, ens agrada veure què ens porten les tietes (a voltes, els tiets). Sempre ho fan amb entusiasme, sovint ens el contagien, però amb el temps també podem girar la mirada i no només contemplar –tocar, llegir, pensar– els seus llibres, sinó contemplar la forma mateixa amb què ens els duen, la relació d’elles amb els seus fruits. Hi ha cops que somriem i pensem: «Aquesta és molt teva» o «Fa molt per a tu».

Una editora, doncs, es dibuixa a si mateixa un perfil amb les seves propostes. No sempre és clar (som humans, no dibuixos bidimensionals), no està lliure de contradiccions, però amb els anys un veu llibres que son «molt de». ¿Y tú, de quien eres…? Podríem dir que és una estratègia de mercat («Te’n pots refiar, és de…», ens dirà la llibretera del barri), i potser ho és, però hi ha espais on el nostre mercat es mou amb números tan petits que sovint estem més a prop de la imatge inicial de la tieta: no en va, més d’una de les nostres grans editorials (si pensem en riquesa de les propostes, i no en quantitat de llibres produïts) és unipersonal, o poc més. Potser pensem «tieta» i se’ns pensa «conca», coses de la llengua heretada; diem-ne doncs «mare», si voleu, en el marc d’un quibuts de moltes mares.

Capsetes retolades

Pel que fa a negra o no, jo escric, no és el meu problema posar etiqueta a allò que escric. Aquesta és una mania de professors de literatura i llibreters, que treballen com a entomòlegs, ficant-te en capsetes retolades, quan la literatura és dialèctica, la suma de les parts sempre dóna un altre ésser diferent que pot cabre en moltes capsetes, o sigui que no cap en cap. A més, tot el que he escrit i publicat fins avui és polític.

• D’aquesta entrevista amb Raúl Argemí

Exposició en homenatge de Mercè Llimona

• Font: clijCAT

Bellugallibres: espais d’intercanvi als Pallars

• Font: Servei educatiu dels Pallars

Per Sant Jordi: ‘Brillant’, de Maria Àngels Ollé

—Per on passa el tren?
—Per la via.
—Pobre Brillant,
prou que ho sabia!

Brillant, un nou tren potent i de colors ben bonics, crida l’atenció de tots en el seu primer viatge, que farem des del seu punt de vista: empaitant els arbres, passant amb por per un túnel, amb cura i sense cap mena de retard. Ha agafat fama de ràpid i de bonic. Però un dia, quan encara era fosc i el maquinista cau vençut per la son, “veu una taca fosca a terra”. És una vaca! Què farà? “No s’hi pensa gens” i salta fora de la via. El daltabaix no és greu, per sort, però caldrà temps i una grua. Els passatgers en parlen:

—Per una vaca! —diu un home.
—Fer parar tot un tren —diu el del seu costat.
—Val menys una vaca que el temps que avui jo perdré —fa un senyor molt important.
—Una vaca, Déu n’hi do… —fa la veïna, que és una pagesa jove—, val molts duros una vaca!

—Si el tren no descarrila, si el tren li passa per sobre, s’hauria mort la vaca, mare? —pregunta un nen.
—Sí, és clar, el tren pesa molt —li contesta la seva mare.

Brillant passarà uns dies dolents, ben reparat, però encara apagat per l’accident. Ja “ningú no se’l mira”. Fins que puja aquell mateix nen, que el reconeix i el lloa: “Mare, em penso que és Brillant … el que va salvar la vaca! … Quina sort hem tingut de tornar-hi a pujar! Oi, mare?”, i la màquina s’anima i tornar a sortir a empaitar els arbres. El conte circula sense ambició literària però amb plena funcionalitat i capacitat suggeridora per als petits. Què haguéssim fet nosaltres en el cas de la protagonista? Ens hauríem atrevit? Què es guanya i què es perd? Com ens quedem, després d’un accident?

Dibuix de Bartomeu Massot (fragment)

La proposta il·lustrada de Bartomeu Massot és propera a l’estil dels nens, amb ceres de colors vius i d’altres imatges més petites, que són negatius rascats. El llibre s’acompanya a més de propostes didàctiques, amb treball de vocabulari i la creació d’una maqueta de tren amb capses de llumins.

• Maria Àngels Ollé, Brillant, el tren que va salvar una vaca. Dibuixos de Bartomeu Massot. Barcelona: La Galera (col·lecció La Galera d’Or, sota la direcció de Marta Mata), 1964.
• Vegeu també aquesta nota de Fina Rifà a Faristol, sobre la col·lecció en conjunt

‘Baobab, el gegant de Madagascar’, de Montserrat Codina Plans

Sd·edicions potser és el nostre editor més inquiet, quant al tacte dels seus llibres (quant al format, també, però ningú pot comparar-se amb Thule). Les seves cobertes i lloms —sovint, en pots petits— fan goig de repassar. No trobareu les seves propostes a totes les llibreries, però no sé imaginar una llibreria bona que no en tingui. L’encís del llibre com a vehicle no hauria de fer oblidar les possibilitats del llibre com a objecte. (I l’encís del llibre com a objecte no hauria de fer oblidar la qualitat de la història que s’hi explica, és clar; una història fluixa de tacte diferent segueix essent una història fluixa. Però donat que la majoria d’editors es mouen en els formats estandarditzats, aquest no és el tema de la nota present.)

Baobab, de la Montserrat Codina Plans, es presenta com un petit acordió amb funda. La part posterior es desplega per mostrar un altíssim baobab, amb la intercalació de fulla, fruit i flor, que sembla néixer d’una barca que va a l’encalç d’un peix i una tortuga. Al final, unes petites informacions per situar el conte. A l’altra banda, el conte i algunes il·lustracions, distribuïdes de forma irregular per una o diverses pàgines del desplegable, ens fa viatjar de El petit príncep a l’Àfrica dels mites culturals, amb un “músic de les paraules” que sap guardar, en el seu instrument fet de copes, “les primeres paraules dels infants”. Parla una germana gran que, estirant del fet màgic que la primera paraula del seu germà petit sigui “baobab”, llegeix i cerca fins arribar (per la via dels llibres, però contat com si fos de veritat) a l’illa de Madagascar i un poble de “pescadors Vezo, seminòmades del mar”.

Em sembla una bona lectura sobre tot per a ser mirada i llegida en companyia. Se’m fa difícil indicar orientacions d’edat: en companyia, a partir d’uns 6 o 8 anys, i per deixar a l’abast, potser a partir d’uns 9 o 10. El text no s’ajusta al codi infantil habitual però la brevetat el fa abastable.

• Montserrat Codina Plans, Baobab, el gegant de Madagascar. Barcelona: Sd·edicions, 2013.
• Ressenya d’Andreu Sotorra.
• El llibre, a la bitàcola del Museu Marítim;
• Fotos i comentaris de tècnica al blog de l’editora (en castellà)

Col·lecció ‘Toni Tina’, de Meritxell Martí i Xavier Salomó

No solc parlar de col·leccions al blog, perquè o bé són diverses o bé perden força a mesura que es treuen brous nous de la mateixa olla. Toni Tina, de Meritxell Martí i Xavier Salomó, en serà una excepció coherent amb la línia ja característica dels autors, que, dins el panorama català (i de l’hispànic), són potser l’equip que millor treballa el concepte de llibre útil i eficaç, clarament exportable (o, si voleu, que importaríem de gust, si fos el cas). La recepció dels seus llibres, a casa, sol ser creixent. Potser alguns (els de format petit i mitjà) no fan especial soroll, però arriben per quedar-se.

Aquesta col·lecció en concret es planteja com a eina per a l’educació emocional. Cada volum es centra en una emoció (la por, la ràbia, la tristesa, la gelosia, la sorpresa) que el conte descriu amb il·lustracions i textos clars i funcionals, que narren el procés d’identificació del que s’està sentint i una possible via de solució. El text s’acompanya de preguntes per tal que el petit pugui fer la seva pròpia reflexió i tria (“Algun cop has sentit que el cor et batega molt de pressa? Quan?”, o “Quina és la teva frase antipor? Inventa-te’n una!”); i el llibre en general, de dues pàgines de jocs de tipus passatemps i unes orientacions per als adults.

Donat que la literatura infantil, en el seu conjunt, té al meu parer un pes excessiu de la voluntat didàctica i utilitària, molt per sobre del seu valor literari, uns contes que d’entrada, segons la contracoberta, es plantegen “ajudar els nens i nenes a identificar les seves pròpies emocions, parlar-ne i afrontar-les” no són els que més atenció rebrien en aquest blog personal (i potser per això no n’he parlat fins ara). Però si els petits de casa, en lloc de deixar els llibres un cop feta la seva funció, els han seguit molt atentament i els demanen de nou, com em fa l’O, de 4 anys, o busquen els altres de la sèrie i en dibuixen els personatges, com fa la M, de 9, vol dir que el conjunt està molt ben lligat, sense l’habitual desequilibri d’aquestes propostes en favor de la sola utilitat didàctica.

• Col·lecció Toni Tina, de Meritxell Martí (textos) i Xavier Salomó (il·lustracions). Barcelona: Castellnou, 2013-. Amb l’assessorament de FAROS (Observatori de salut de la infància i l’adolescència de l’Hospital Sant Joan de Déu). Títols: Una tempesta de por, Quina ràbia de joc!, Adéu, tristesa!, La gelosia ve… i se’n va, Vola, vola, sorpresa!
• Blog de la col·lecció

David Pintor, per Sant Jordi

Presentació del darrer Ginjoler a Vilanova i Barcelona (5 abril)

Els amics d’El Cep i la Nansa presenten el darrer conte de la col·lecció del Ginjoler, en català i llengua de signes catalana, a Vilanova i Barcelona. Molta sort!

Reflexions de Jaume Centelles sobre la coeducació

Val la pena llegir la nota sencera, perquè segueix sent molt necessària (n’hi ha prou de veure un consell d’administració o una reunió de polítics). Però aquí en vull destacar un paràgraf en concret, perquè inclou l’apel·lació directa als autors:

Quan seleccionem llibres per a la biblioteca escolar o per a la biblioteca d’aula, hauríem d’estar més atents als aspectes coeducatius i felicitar les editorials que fan apostes valentes i trencadores perquè aquesta hauria de ser la seva funció. Sempre hem pensat que els autors, com a artistes, haurien de tenir una postura “anticonservadora” i obrir camins mostrant noves formes de relació igualitàries i no sexistes entre les persones.

Dit així, sembla difícil no estar-hi d’acord. És maca, la concepció de l’art i de l’artista com una onada que va obrint pas pel món cap a un futur més just. Però alhora és reductiva. Penso que inclou massa pes de la funció didàctica. D’una banda, la força de l’art neix, en bona part, del seu lligam amb la realitat. En el camp humorístic, no cal dir-ho, però també en el simplement realista. Una fotografia que reflecteix la realitat és deseducadora? Ha de ser necessàriament coeducadora? La literatura massa didàctica desenganxa els menuts, i més encara els joves. Però alhora, els nanos fan servir els motllos narratius com a model d’explicació i de construcció de la vida. Fem molt d’enrenou per Sant Jordi i després hem de desfer l’associació del nen com a cavaller salvador de princeses que no saben sortir soles dels problemes.

Jo personalment afirmaria una cosa una mica diferent: el dret de la literatura a ser, abans que res, literatura, capaç d’atraure, commoure i fer pensar. No crec que la literatura s’hagi de moure sempre en el terreny bé de la perfecció social i moral, bé de la crítica dels comportaments reprovables. Al mateix temps, sobre tot en la literatura de consum, patim per les dues bandes: per la reproducció de models caducs i per la reproducció automàtica del nou model de supernena superactiva.

Pensem-ho arran d’una figura tòpica que ningú sol molestar-se en criticar: la del grassonet atabalat, bon jan però incapaç de resoldre res si no és com a resultat involuntari de la seva maldestreria. Ser grassó en una classe sol ser un mal negoci, i els tòpics no ajuden. Alhora, també val a dir que la literatura, per molt que la valorem, i més la infantil, parteix en bona mesura dels tòpics, els fa servir, són maons naturals del gremi. N’anem corregint, n’anem afermant, però en bona part ens movem en valors compartits i, si no, són obres massa poc comprensibles per als petits.

La meva recepta personal en tot aquest destret seria, potser: més diversitat, més sinceritat, més valentia. Però sense dramatitzar.

Presentació de ‘Diables’ a Vilanova (29 març)

Presentació de ‘Núvol’, de Glòria Falcón (5 abr, llibreria Abracadabra)

‘Murs’, d’Agustín Fernández Paz

Murs, d’Agustín Fernández Paz, és una novel·la sobre un tema difícil, actual i transcendent, presentada per a primers lectors, a partir dels 7 anys. Parla del gueto i —com és potser més clar al títol de l’original, Valados— de tanques com les que volen separar l’Europa rica de l’Àfrica pobre.

Xan López Domínguez

L’opció social de la novel·la és definida: importen les persones, no la guerra de blocs. De fet, el procés del gueto amb prou feines s’explica, senzillament passa, arriba a la vida dels nens. El llenguatge no pot ser més distant de l’oficial, que ens parla de «defensa» contra la «invasió» i l’«assalt» de masses organitzades per «màfies». No, aquí tenim dos nens, un de cada sexe, un de cada color. Es trobaran separats per una desconfiança creixent, una tanca, un mur, soldats. I aniran buscant solucions per no renunciar: mans entre la tanca, avions sobre el mur, estels que acabaran omplint el cel de les dues bandes…

Trobo difícil, des de la perspectiva del lector crític, saber on comença la novel·la reeixida i on acaben les bones intencions. L’aire contingut, la repetició dels vincles personals i la cerca de noves formes de contacte quan es prohibeixen les velles, el to poètic i dolgut funcionaran millor, suposo, amb l’acompanyament d’un mediador. Xan López Domínguez, d’altra banda, és un clàssic que sap transmetre les emocions (les discussions socials, el tancament dels soldats) i crea un parell d’imatges memorables com la del «fantasma» que «no es dedicava només a robar l’alegria, sinó també a aixecar murs ben alts per separar-los i deixar-los més sols. Murs invisibles, com el que aquella nit s’havia alçat entre ella i els seus pares».

Xan López Domínguez

• Agustín Fernández Paz, Murs. Traducció de Valados per Natàlia Tomàs. Il·lustracions de Xan López Domínguez. Cruïlla, Barcelona, 2010. 978-84-661-2601-4.

Arcaismes i riquesa de l’idioma

En una línia molt diferent a la d’aquesta nota prèvia sobre els estils caiguts, Xavier Pericay i Ferran Toutain es demanaven també fa un grapadet d’anys (el 1986) si els arcaismes no tenen un pes excessiu en el nostre model:

… l’error està a creure que la literatura és un museu paleontològic o que el mèrit d’un estil consisteix en allò que falsament es coneix per «riquesa de l’idioma». Se sol entendre per això l’abús sistemàtic de solucions cultes, arcaiques o dialectals estranyes a l’ús general. La divisa que hi ha implícita en aquesta creença podria ser: «Com més desconeguda és una paraula més bo és l’escriptor que la fa servir». Naturalment, l’ampliació de vocabulari té tot el sentit del món quan es tracta de guanyar en precisió; però ¿quina és la tradició literària que té per finalitat la implantació de l’arcaisme i l’inflament retòric? Els efectes estètics que persegueix la creació lingüística, sempre lligats a una finalitat concreta i no al gust pel decorativisme sobreposat, s’aconsegueixen treballant l’estructura de les frases, la puntuació i el ritme; triant l’adjectivació precisa i eliminant el que resulta superflu o innecessari… no pas exhibint totes les formes caigudes en desús que l’escriptor ha estat capaç d’aprendre. És clar que un autor pot obtenir resultats excel·lents utilitzant en els seus textos tot el potencial lèxic que li ofereix la llengua, però les característiques literàries d’un estil no han tingut mai res a veure amb l’abundància d’arcaismes.

La llarga polèmica teòrica entre el català ric i el català light ha afluixat i ens deixa amb models lingüístics diversos: a la premsa, tenen poc a veure l’Ara i El Periódico. Al conjunt de la literatura infantil i juvenil, tot i el potencial educatiu, el pes s’ha decantat prou clarament pel model més o menys light.

En el procés general s’hi poden veure tot de fites. Per exemple, la revisió estilística d’un Monzó que, inicialment, s’assemblava més a Calders que ens els seus textos posteriors. Però potser un exemple més clar, per la seva innocència, és com l’advertència dels Ferrocarrils de la Generalitat quan sona el xiulet de tancament de les portes ha passat del vell no entreu al tren ni en sortiu al modern no entreu ni sortiu del tren.

Premi Internacional d’Àlbum Il·lustrat Ciutat de Benicarló

S’ha convocat un nou premi d’àlbum il·lustrat, fruit de la col·laboració entre Onada Edicions i l’ajuntament de Benicarló. En aquest vincle d’Issuu podeu consultar-ne les bases; tenen aquesta pàgina de Facebook. Molta sort!

Exposició de Carole Hénaff a Abracadabra

Per festes, recordeu de no compartir ni les joguines ni el menjar!

Tret de ‘Tento i el seu amic’, de Ricardo Alcántara i Gusti. Abadia de Montserrat, 1999

Tret de ‘Tento i el seu amic’, de Ricardo Alcántara i Gusti. Abadia de Montserrat, 1999

Amb humor, és clar… De les pàgines del llibre on els gossos vells ensenyen el Tento que un gos com Déu mana no pot tenir un gat per amic i li ha de donar aquesta mena de tracte. Bones festes!

Presentació de ‘Barcelona, ciutat de teatres’ (16 des)

‘Els arbres’, de Joana Raspall

.

ELS ARBRES

Veig una branca florida
i no sé si és d’ametller
—diuen els ocells que aquesta
és la que floreix primer—.

Jo només conec els arbres
quan el fruit ha madurat;
els conec per les cireres
o els préssecs que n’he menjat.

.

• En memòria de la Joana Raspall, que ha mort avui, amb cent anys de vida i poesia. Tret de Font de versos, Baula, 2003.

Estils caiguts…

Guaitava de lluny estant com la badia es desplegava llisa i rutilant. Rompia un dia assolellat de les darreries d’estiu. Em sacsejaven estremiments d’alegria tot contemplant embadalit la grandiositat de la mar brillant, tacada d’ombra i de llum. I de mica en mica, amb el cap curull de resplendors cotonoses, vaig avançar fins arran d’aigua.

La bonior somorta del líquid, ara verdosenc, m’abaltia. Em feia sentir una mena de neguit electritzant… A l’estona m’allunyava de la sorra. Nedava amb braçada llarga, vigorosa, endut pel rosec d’una frisança injustificada… Al peu del rocall, recolzat d’estribord sobre el llit de sorra grumollosa de color magenta, hi vaig descobrir l’escorç d’un llagut.

Així es llegia a Robert Saladrigas a Històries a mig camí (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977). És un estil caigut, crec; eren anys de proposta, o, més aviat, de somni de revifalla, recuperació del vincle trencat per la guerra. Però aquesta llengua culta (de fet: la concepció de la literatura com a introducció a la llengua culta), amb poques excepcions, ha desaparegut del panorama juvenil. Em sap greu; potser perquè jo vaig créixer amb ella, amb La Xarxa i amb els Grumets de tendència històrica, potser perquè el futur té cada dia més cara d’assimilació amb el castellà, i no tot és sobreviure: també importa com.

5 octubre, bibl. Poblenou, “L’Art trenca closques”

Obre una nova llibreria infantil a Barcelona (plaça de la Revolució, Gràcia, 15-J)

• Facebook de La Caixa d’Eines

Em feu companyia per Sant Jordi? (12 a 13h, taula d’Al·lots)

Presentació de ‘Saltironets’, el nou Ginjoler (VNG, 20 abril)

Exposició d’originals de Gustavo Roldán i Ramón París

Pitgeu per a ampliar

Festa de celebració de l’aniversari de la biblioteca de Can Butjosa

Pitgeu per a ampliar

Presentació de ‘Un passeig amb el senyor Gaudí’, de Pau Estrada

Pitgeu per a ampliar