Monthly Archives: abril 2010

Aterratge d’emergència, de Montserrat Galícia

Aterratge d’emergència, de Montserrat Galícia, és una novel·la d’ambientació futura (ficció científica del tipus que se sol anomenar soft, és a dir, sense especial pes de la ciència), que engega quan una nau de la Terra ha d’aterrar d’imprevist al planeta P. H. 35.

P. H. 35 és un planeta habitat per éssers ben semblants als terrestres, amb una organització social i nivell de desenvolupament tecnològic que són entre medievals i tribals. Ells es consideren a si mateixos «els humans»; això crearà una tensió d’arrancada, perquè els dos grups, nadius i terrestres, consideren els altres com a «inferiors». Però el planeta és també una colònia penal, on la Terra ha exiliat determinants condemnats, a voltes amb la seva família. Les dues comunitats van conviure sense problemes durant un temps, però ara viuen aïllades. Tenim, doncs, tres grups: nadius, terrestres i colons.

D’aquestes relacions sortirà el gruix de la novel·la, que se centra en la maduració emocional i qüestions morals com el perdó. La comandanta Nessa haurà d’enfrontar-se al seu passat —la seva declaració inflexible en un judici va condemnar qui ara és el violent cap de la colònia penal—, la jove mestissa Mila haurà de fer una tria de lleialtats i un aprenentatge emocional —trobarà l’amor en un jove humà que primer la menysprea com a tal mestissa, però també creixerà— i el jove hereu Vori haurà d’aprendre que, en qüestions d’amor, les dones no són triades, sinó que trien en igualtat de condicions. Novel·la d’aventura, doncs, però amb una clara intenció addicional de moure a la reflexió sobre qüestions de gènere i expiació.

El jove Vori, que ha rebut l'escut i el punyal perquè l'endemà serà adult, veu com marxa la nau amb la Mila. Il·lustració d'Horacio Elena

  • Montserrat Galícia, Aterratge d’emergència. Il·lustracions d’Horacio Elena. Edebé (Periscopi, 23), 1996. 84-236-4336-0.
  • Vegeu també L’habitació de la Bàrbara.

Cornèlius i el rebost d’impossibles, de Carles Sala i Vila

Cornèlius i el rebost d’impossibles, recent premi Folch i Torres, ens presenta el poble de Tort, un llogaret de muntanya que «no té un pam de pla», on viuen, a més de la Mar i l’avi Lluc (que és cec), tot de personatges força estrafolaris: el doctor Amnesi (que tot ho oblida), en Non de Can Tou (que sempre dorm), la bona de la Bonifàcia, la temorenca Angelina de Can Trèmols, la xerrameca Rut de can Mot i el callat Ot de can Mut, o les Tres Mais: la Maifred, la Maison i la Maisol. El treball literari de Carles Sala amb els noms propis, que s’estén també a la geografia local i diversos detalls, és certament de primer nivell.

Al poble dels guerxos, com s’anomenen els seus habitants, arribaran el nen Tobies i el vell Cornèlius, que s’instal·laran a la Casa Estreta per tal de muntar-hi un rebost d’impossibles. És impossible donar allò que tenim en excés i rebre a canvi allò que ens falta? Si la Maison pogués prendre el que a en Non li sobra, si l’Ot i la Rut poguessin equilibrar-se millor… «Com que no sabia que era impossible, ho vaig fer», diu la cita inicial del llibre. S’aconsegueix amb una mena de ciència delicada, màgica i poètica, amb potets d’essència, cargols de mar i l’«aiguablava».

Però és clar, no tot és tan fàcil. A vegades n’hi ha prou de tenir el que ens mancava per voler-ne encara més, i els guerxos es tornaran cada dia més queixosos. D’altra banda, en Cornèlius, sempre seriós, té una nostàlgia irresistible pel mar. La Mar i en Tobies, amb la inestimable ajuda d’en Lluc —el característic cec de la tradició, que en realitat hi veu millor que ningú—, no s’hi hauran d’esforçar poc per endreçar de nou la situació.

La primera visita al rebost. En Cornèlius llueix una cara molt seriosa perquè fa uns anys va donar tota la seva alegria. La podrà recuperar? (Il·lustració de Javier Andrada)

L’avi és… l’avi!, de Lilli Messina

Dels avis ja grans als néts encara petits hi ha, en molts aspectes, poca distància, perquè cap d’ells es pot valdre sol. També hi ha, sovint, certa complicitat especial (sense anar més lluny, la meva filla de 5 anys s’entén especialment amb la seva besàvia de 85).

El Pep d’aquest conte de Lilli Messina, que tindrà uns tres anys, veu ben clares les semblances: l’avi té pocs cabells, poques dents, a voltes l’han de péixer, no sap cordar-se sol les sabates, camina millor amb ajuda, és més aviat maldestre i duu la mare de cap… De cop i volta, en Pep hi cau: l’avi és un nadó! La mare li explicarà, amb l’ajuda d’un àlbum de fotos, que no és així, que l’avi és el seu pare. Però en Pep no vol que li expliquin històries rares: l’avi és… l’avi. Un bon avi, afegirà la mare, amb un aire entristit, mentre el nen i l’avi s’abracen.

Aquest conte sobre l’acostament de les fases humanes de creixement i decadència i la dificultat de posar-se al lloc d’altri per comprendre les relacions familiars diferents a la pròpia s’il·lustra d’una manera exagerada, humorística, a voltes un punt grotesca, amb un nen rodó, un avi escanyolit i una mare immensa, i lletra molt grossa i poc ferma. En destaquen efectes de zoom que poden ocupar la plana sencera (vegeu la imatge inferior) i alguns detalls perquè els menuts s’hi fixin, com el fet que en Pep va amb un llapis «decorant» parets i mobles de tota la casa.

L'avi és... l'avi!, de Lilli Messina, pp. 6-7

  • Lilli Messina, L’avi és… l’avi! (Opa ist… Opa!). Traducció de Patric de San Pedro. Takatuka, Barcelona, 2010. ISBN 978-84-92696-27-7.
  • Takatuka ha inaugurat fa poc un nou web, accessible i informatiu.

Presentació de ‘El camí del Bandama Vermell’, premi Columna Jove 2010

El proper dimarts 20 d’abril tindrà lloc la presentació del llibre El camí del Bandama Vermell, de les autores Alícia Gili i Sílvia Romero (web | bloc) guanyadores del XVIIè Premi Columna Jove. La presentació anirà a càrrec de l’escriptor Alfred Bosch.

Dimarts 20 d’abril a les 19:00 hores, a El Corte Inglés Portal de l’Àngel, Sala Àmbit Cultural, 6a planta (Avgda. Portal de l’Àngel 19-21, Barcelona)

Resum de l’editor: A Broukro, un petit poblat al nord de la costa d’Ivori, l’Aura, de tretze anys i el seu germà Ouattarà, d’onze, juguen a futbol amb una pilota improvitzada de draps i bosses de plàstic.
De sobte una tanqueta de guerra i uns quatre per quatre carregats de soldats interrompen el joc i canvien per sempre les seves vides. Seran separats per un conflicte que no comprenen i que els convertirà en nens soldats. Amb el pas dels anys, a través d’una dura correspondència, s’explicaran els brutals itineraris que han marcat les seves vides.

L’Esquirol Poruc, de Mélanie Watt

L’Esquirol Poruc, de Mélanie Watt, és tot un personatge. La característica principal la duu descrita al nom: és prou poruc com per no voler baixar del seu roure i no atrevir-se a desitjar com a amic més que un peixet. En els dos primers volums de les seves aventures, l’esquirol aprendrà a moure’s més enllà del roure i es farà amic d’un gos.

L'Esquirol Poruc

Fins aquí, res de nou: de contes sobre la superació de la por, se n’han escrit centenars. Però la presentació i el desenvolupament són certament peculiars en textos que es dirigeixen a lectors a partir de 4 anys. Del peixet se’ns diu que és «avorrit, però… 100% segur»; del gos, «83% segur, però… MOLT DIVERTIT!». I és que l’Esquirol mostra comportaments d’adult un punt neuròtic, vistos amb humor. No només gestiona els sentiments amb estadístiques, sinó que fa llistes de les coses que li fan por, escriu en dues columnes els avantatges i desavantatges de les situacions, té rutines diàries estrictes, un equip d’emergència perfectament estudiat i un pla de fuga («top secret»). Abans de llegir els seus contes, veurem un avís on l’Esquirol ens insisteix a rentar-nos les mans amb sabó bactericida o les dents amb pasta dental antigèrmens.

Jo situo aquesta mena de personatges en l’eclosió post-Simpsons, encara ben activa; però com sota aquest paraigua hi ha de tot, val la pena afegir que les de l’Esquirol no són propostes gens acres, infelices, desagradables ni pessimistes. Ben a l’inrevés, encara que l’Esquirol parteix del somriure neguitós que veiem a la coberta —gens habitual a una coberta infantil, però no tant diferent del que fa més d’un nen a una classe o una casa nova—, farà per superar les situacions negatives i sabrà créixer i anar esmenant els seus excessos.

La il·lustració també és peculiar, amb un ús constant de fletxes indicadores, requadres, vinyetes, llistes i codis del món de la comunicació visual. El vocabulari és en general l’esperable per al públic de la col·lecció, però amb uns pocs tecnicismes escollits («bactericida», «loció de calamina») que caldrà explicar.

L'Esquirol Poruc fa un amic

  • Bloc de L’Esquirol Poruc
  • Mélanie Watt, L’Esquirol Poruc. Castellnou, 2010. ISBN 978-84-8962-566-2.
  • Mélanie Watt, L’Esquirol Poruc fa un amic. Castellnou, 2010. ISBN 978-84-8962-567-9.

Mumin i el botó d’aniversari, de Tove Jansson

Per a mi és una bona notícia que tornin els llibres de Tove Jansson. Les novel·les de la família Mumin són relats d’imaginació molt allunyats del codi psicològic, pedagògic i de valors habitual a la narrativa infantil; els trobo ben literaris, un punt inquietants.

La Galera ha publicat aquest 2010 uns primers títols per a prelectors (Petit llibre de paraules, Petit llibre de nombres, Mumin juga a fet i amagar) i primers lectors, llibres de llicència, basats en el món Mumin o en històries de Tove Jansson.

Mumin i el botó d’aniversari conta una història ben coneguda: el dia d’aniversari on sembla que ningú està per tu ni se’n recorda, quan en realitat t’estan preparant la sorpresa final. Però que l’anècdota sigui coneguda i previsible no en treu eficàcia, si més no entre els prelectors a qui va adreçat l’àlbum fonamentalment. L’univers és muminià i, per tant, allunyat del món tecnològic on sembla que un regal només pot ser un nou mòbil o altre gadget de pantalla; aquí es regalen un poema escrit a mà, un botó d’or i un cofret de fusta tallat i decorat pels amics. La il·lustració, ben coneguda, parteix d’un afany virolat: el fons muda de color a cada pàgina, sigui per raons d’ambientació, de variació o expressives, com a la imatge que segueix.

Final festiu: «El petit trol Mumin i els seus amics van cantar cançons d’aniversari i van ballar i ballar fins que va arribar l’hora d’anar a dormir».

  • (Basat en la història de) Tove Jansson, Mumin i el botó d’aniversari. La Galera, 2010. 30 pp. ISBN 978-84-246-3296-0.

Novetats de Proteus a la col·lecció Helena