Category Archives: Bromera

Un repàs a les nostres col·leccions de teatre, per Josep M. Aloy

Us convido a llegir el repàs que Josep M. Aloy fa de les nostres col·leccions de teatre al seu Mascaró de proa: Teatre Edebé, les diverses sèries de La Galera i el Micalet Teatre de Bromera. Conclou així, amb paraules que suscric: «El teatre per a joves però mereix més atenció de la que rep. Una societat que no estima el teatre és una societat mancada d’una eina necessària per a la seva educació estètica i literària. I la nostra societat s’ho ha de fer mirar. Marta Luna es preguntava els perquès d’aquesta situació de migradesa en un article a la revista Faristol on feia una valoració sobre l’estat de la qüestió, teatralment parlant, i acabava amb un interrogant dramàtic: No ens estem deixant perdre alguna cosa? Alguns hi haurien de rumiar una mica.»

Anuncis

Tendències d’enguany a la LIJ, a Vilaweb

«Quines tendències despunten enguany? Aquesta és la pregunta que VilaWeb acostuma a fer pels volts de Nadal a alguns editors de l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Hem parlat amb Iolanda Batallé de La Galera, Patrizia Campana d’Estrella Polar, Reina Duarte d’Edebé i Joan Carles Girbés de Bromera. No tots van d’acord en tot, però en general parlen de la davallada de la novel·la de vampirs, homes llop i zombis, en l’àmbit juvenil, i l’interès creixent que susciten els mons distòpics. L’interès per la novel·la gràfica, i l’increment de les novel·les híbrides, amb il·lustracions que fan la lectura més atractiva. I en el cas dels més petits, cada vegada es fan llibres-joc més sorprenents i atractius.»

‘La pluja’, de Marc Granell

.

LA PLUJA

Quan plou
plou per a tots.

Per al gat i per al gos.
Per a la pedra i la flor.
Per al feliç i el ploró.

Quan plou
plou per a tots.

Però si al gat no li agrada,
que ploga fascina el gos
i si a la pedra li esvara
és pa i mel per a la flor,
per al feliç cançó d’alba
i per al trist amarg plor.

Quan plou
mai plou que puga
dir-se que plou
a gust de tots.

.

  • Marc Granell, Oda als peus i altres poemes. Dibuixos de Manuel Granell. Bromera (El Micalet galàctic, 137), València, 2008. ISBN 978-84-9824-329-1.

‘Aire negre’, d’Agustín Fernández Paz

Aire negre, d’Agustín Fernández Paz, és una bona novel·la de por que em sembla característica de l’obra de l’autor: personatges joves (sovint adults), amants de la cultura (especialment de la cultura i la història gallegues i de l’expressió literària, narrativa i poètica), que viuen una història de desenvolupament clar i lent on esdevenen clau tant algun element misteriós (en aquest cas, pròpiament terrorífic) que sovint es relaciona amb la tradició local, com la vivència d’una relació d’amor més aviat complicada.

En aquest cas, un psiquiatre haurà de treure l’entrellat de l’estat de bogeria d’una jove de mirada intensa i cabells de foc, a qui aconseguirà de motivar a escriure la seva pròpia història.

  • Agustín Fernández Paz, Aire negre. Bromera, traducció de Josep Franco. 184 pp. 13×20,5 cm. ISBN 978-84-7660-585-1.

‘Me’n vaig de casa!’, de Pasqual Alapont

(Tot mirant unes fotos.)
——«Jo no hauria imaginat mai que el fartaner del meu pare haguera estat de menut un panxabuit.
—— —Però si sembla un indigent.
—— —És que —el va disculpar l’avi—, de menut, el teu pare no menjava gens; era un llepafils. Havíem d’anar sempre amb la cullera i el plat al seu darrere. I era un bon corredor, no penses. A l’hora de dinar, semblava un coet.
—— Qui ho diria. Ara, al meu pare li agrada qualsevol classe de menjar. Fins i tot, un dia es va engolir el plat de Jordi, el nostre gos, perquè creia que es tractava del seu puré, i quan li vam dir que s’havia equivocat, encara en volia repetir, d’aquell menjar. Sort que Jordi es va poder cruspir el plat del meu pare, perquè la confusió no li havia fet gens de gràcia.
—— Fet i fet, la foto era molt educativa. Revelava un seguit de detalls sobre el meu pare que mai no hauria imaginat. Per exemple: no sempre havia estat calb com una bola de billar, i, més important encara, havia estat capaç, de menut, de pegar una puntada de peu en una cartera. Així, resultava que el meu pare era, al capdavall, un ésser humà.»

  • Pasqual Alapont, Me’n vaig de casa! Il·lustracions de Francesc Santana. Bromera (El Micalet galàctic, 28), 1993. 11a ed., 2008. ISBN 9788476601466.

‘Estàs com una moto!’, de Pasqual Alapont


Amb la sèrie d’en Martí i el seu avi Frederic, Pasqual Alapont s’ha convertit en un clàssic dels micalets: No sigues bajoca! va per la 20a edició; Estàs com una moto!, per la 18a; Me’n vaig de casa!, per la 11a. Són llibres divertits, d’humor familiar, on trobem uns pares relativament assenyats (tampoc no molt), una tia fava i enamoradissa i els personatges estrella: un nen i un avi que «fan la pinça» amb els seus disbarats i trapelleries, que fan tornar bojos qui els envolten, a dins i a fora de casa, sovint en companyia del gos Jordi.

Els capítols, d’una desena de planes, giren entorn d’anècdotes concretes, com a contes acumulatius, però independents. En Francesc Santana els il·lustra amb expressivitat i exageració de trets, centrant-se en els personatges, que dibuixa amb cossos buits i cares de llapis molt detallades.

A uns grans magatzems:

«—La senyoreta Romeu, supose —li ha dit [l’avi Frederic] amb una reverència, que és el mateix, segons em contà una vegada Frederic, que va dir un periodista a un individu que s’havia perdut enmig de l’Àfrica, quan el va trobar. L’avi té una imaginació increïble i conta unes històries fantàstiques, però això del tipus perdut a l’Àfrica ja és un poc exagerat. Jo tinc a casa un mapa del meu poble i un altre de tot el món, i si fa o no fa, l’Àfrica és un poc més gran que el meu carrer i la plaça dels Coloms junts.
La senyoreta Romeu, després que s’ha calmat, ens ha dit que ella no era la senyoreta Romeu i que si estàvem bojos. Jo crec que estava un poc somnàmbula encara perquè l’havíem acabada de despertar … Jo li he dit també que, a classe de naturals, el professor Eduard fa unes migdiades impressionants i que ningú no li retrau res. Fins i tot és molt instructiu sentir-lo roncar com si fóra un elefant; n’aprenem molt, així, de biologia.»

  • Pasqual Alapont, Estàs com una moto! Il·lustracions de Francesc Santana. Bromera (El Micalet Galàctic, 14), València, 1992 (18.ª ed., 2009). 80 pp. ISBN 9788476601189.

El lledoner de l’home mort, de Toni Cucarella

darabuc-toni-cucarella-lledonerEl lledoner de l’home mort, de Toni Cucarella, mescla amb encert, al meu parer, diversos components que fan del conjunt una novel·la juvenil enriquidora i eficaç: lèxic saborós (a voltes, exigent), però també una acció intrigant que acabarà desvetllant tot un enigma complex; relacions familiars (de fill i pare i de tota una família) i amoroses (entre dos joves); història (primers anys del franquisme i exili) i experiència (de la història viscuda al passat i la maduració viscuda a la pròpia novel·la); la felicitat i la desgràcia; i personatges adults (de diverses generacions) i joves.

Vaig pujar dalt … El sol, que penetrava pels bucs de la paret i per un parell de traucs en la coberta de canyís i algeps deteriorada, il·luminava l’andana amb un encreuament de feixos de claros en els quals flotava una pluja de pols neguitosa. Per totes les bigues de la teulada penjaven cordells de cànem. Aquests cordells, vaig saber dies després per mon pare, s’empraven per a penjar-hi el tabac i assecar-lo, i també la dacsa, fins i tot els melons de tot l’any. I en altres temps més remots, quan bona part de les terres de la Costera, a l’igual que altres comarques valencianes, eren domini de les moreres, ací dalt criaven els cucs de seda…

Només amb el primer colp d’ull, ja vaig clissar la faenada que m’esperava per a ordenar tot aquell desori de pols i andròmines, i els tres baguls. (48-49)

Sobre la tria lingüística, vegeu aquesta reflexió de l’autor al seu bloc: «Llengua col·loquial, llengua literària» i la nota sobre L’hereu dels tretze. Parlant ara del producte editorial, entenc que la coberta més recent cal posar-la a la categoria (força habitual a la novel·la juvenil, però no per això més raonable) de les «imatges d’impacte sense més relació amb el text que una associació peregrina».

  • Toni Cucarella, El lledoner de l’home mort. Bromera i Columna (L’espurna, 26), 1996; Bromera, 2006 (9.ª imp., ISBN 13: 978-84-7660-259-1).