Monthly Archives: febrer 2009

Nou web de Baula, un concurs per Sant Jordi i un aniversari

Baula us convida a conéixer el seu nou lloc web, ara independent del web d’Edelvives. Per tal de celebrar-ne la inauguració i convidar-vos a navegar per les seves pàgines i remenar virtualment pels seus llibres també han creat un concurs de Sant Jordi:

Per celebrar la diada de Sant Jordi, la nostra editorial també vol regalar literatura. Una bona manera de fer-ho és realitzar un concurs on se sortegin els nostres llibres relacionats amb la temàtica de Sant Jordi. Volem animar tothom a participar-hi. La prova que proposem és ben senzilla, així que no patiu, perquè segur que trobareu una resposta encertada.

Certament, no us faran gruar, no heu de patir per això. Tots els detalls, en aquest bloc. Si jo hagués de triar segons demanen, triaria per exemple… ho diré amb una foto, mira, aprofitant que l’espai de llibres, diàleg i somriures que hi veieu està d’aniversari.

darabuc-cosari-lespolsada

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú, és una petita novel·la decameroniana: quatre estudiants de periodisme es queden sense combustible i han de passar la nit en un mas perdut. L’hoste els rebrà de bon grat i, quan els joves expressen la seva admiració per una almorratxa artesanal, els proposa d’alegrar el temps amb un concurs d’històries: qui n’inventi la millor, els diu, se endurà el recipient com a premi. En summa: una excusa per a detenir els personatges en una estadia forçosa que entretrindran amb el poder de la paraula.

Les històries seran força diferents d’ambientació, però predominen dos tons: l’heroic i patriòtic («L’escut del comte d’Urgell») i el realista i humorístic, amb elements que recorden força les narracions renaixentistes, com són, en el pla moral, el càstig de l’avarícia i la supèrbia o la denúncia de l’engany («L’ànima en pena del mas Canela», «Pubill, pubilla i llop», «L’amic de Cuba»). Com gairebé sempre, Vallverdú és a més sinònim d’un viatge ben profitós per la riquesa del nostre lèxic. D’altra banda, la tria de personatges (un adult i quatre joves estudiants universitaris) afavoreix la versemblança i no cau en certa trampa habitual de la novel·la per joves, en la qual els protagonistes tenen una capacitat irrealment extraordinària (faig aquest pensament des d’una inquietud relativament cervantina, en la mesura en què la ficció, volguem o no, afecta la formació de nostra personalitat). Les il·lustracions d’en Minguell són realistes i expressives, i sovint acompanyen el text de forma que resolen més d’un dubte lingüístic.

—Per què no la rifa? —indicà l’Anna.
En Salvador movia el cap solemnement.
—La donaré a qui se la guanyi.
—I com ens la guanyarem? —van demanar ells.
—Vosaltres sou tots espavilats. Us voleu dedicar al periodisme interior, a contar coses del país.
—Sí, ja ho hem dit.
—Bé, doncs, aquesta masia, que dieu que us agrada tant, al llarg del temps pot haver vist moltes coses, n’hi poden haver passat qui sap les. No?
—Prou.
—Qui aspiri a tenir l’almorratxa, que aixequi el dit.
Tots quatre van aixecar l’índex.
—Ho veieu? Ho hem d’arranjar, això. Veureu: com que sabeu història, geografia, costums del país, cadascun de vosaltres s’inventarà, o imaginarà, una història possible, o sigui que hauria pogut passar, dins aquesta masia, des de l’Edat Mitjana. Qualsevol història. Jo seré l’únic jutge. Però vosaltres també votareu, dient-me quina història us ha agradat més de les quatre. Jo em faré el meu veredicte i comunicaré la decisió demà al matí, quan sortireu: llavors el premiat rebrà l’almorratxa (p. 19).

darabuc-jaume-minguell-josep-vallverdu-almorratxa-inventors-fantasmes

Àlbum de lectura per nadons

La biblioteca Mercè Rodoreda, de Castell-Platja d’Aro, ofereix en format pdf el diari de lectura per nadons que van presentar el passat juny, amb la col·laboració de Dolors Arqué, durant una de les seves sessions de Biblionadons, dins el programa de Nascuts per Llegir. És un format d’àlbum, on es poden anotar gustos, experiències o detalls de la família, sempre relacionat amb els llibres i la música. Segons explica la Sílvia Pradas: «Els tres personatges principals que il·lustren el conte són les mascotes de la secció infantil de la nostra biblioteca: en Roc, que simbolitza Platja d’Aro, la Remei, que simbolitza Castell d’Aro i la Ronda (la gavina) que simbolitza S’Agaró». Podeu llegir-lo en aquest enllaç: El meu primer diari de lectura.

Palabras del Candil, a Rovafabes

Dissabte 28 febrer, 19h:

Amb els narradors de contes Ruben Martínez i Pep Bruno i les il·lustradores de portades de llibres Raquel Marín (Premi Injuve 2008) i Noemí Bofarull.

Pep Bruno ens introduirà l’editorial, especialista en l’edició de llibres i contes de narradors orals professionals i Rubén Martínez presentarà el seu llibre i explicarà alguns dels seus propis contes. Aquesta activitat està especialment adreçada als amants del conte, als narradors orals i als curiosos interessats i amics de les terres de la ficció. Us hi esperem!

Blanc, de Lola Casas

darabuc-lola-casas-pere-borrell-blanc-gener-2

Blanc és el tercer llibre de la col·lecció «Poesia de colors», de Lola Casas, publicada per Abadia de Montserrat. Aquests llibres inclouen poemes de metre en general lliure, adreçats a uns lectors una mica més crescuts que els dels publicats per l’autora a «Els flautats» o «Ala Delta»: són més lleugers, sovint basats en una petita anècdota o imatge que mou a reflexionar, a somriure o a sentir què li passa a una certa veu poètica (humana o no); són poemes menys situats, menys embolcallats per explicacions clares del context de la veu (el que no vol dir que s’hagin de «desxifrar», sinó senzillament que fan un passet més de complexitat i el·lisió).

Cada llibre és il·lustrat per un autor que treballa amb plena llibertat; la sèrie té coherència en la veu poètica, però no en la veu gràfica. És un encert, al meu parer, car un passa d’un llibre a l’altre pensant: Què n’hauria fet, d’aquest poema, en Comotto? I d’aquest en Carosia?

A Blanc li posa imatges en Pere Borrell, amb un exercici de línies gruixudes i amb caràcter, i cert gust per la creació de marcs on la contemplació més atenta va descobrint diversos elements lligats amb el poema. Però aquest «excés» s’acompanya d’altres poemes dibuixats d’un sol traç. El de la imatge superior és relativament excepcional, potser, pel poc pes (quantitatiu) de la il·lustració a la plana.

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, d’Àlvar Valls

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, del narrador i traductor Àlvar Valls (La Galera, 1979, diverses edicions) és una novel·la de colla que narra la resolució d’un misteri en un ambient rural. Si voleu, és un equivalent de moltes de les novel·les de l’Enid Blyton o publicades amb el nom de l’Alfred Hitchcock (per molt que el gènere va més enllà i a més va ser característic de tota una època de la novel·la infantil i juvenil en català), però amb molta més qualitat literària i un lèxic molt més treballat, abundós en termes específics i en frases fetes. El llibre duu il·lustracions de Ricard Castells, en tinta negra i de caràcter realista.

Quan ja tenien fet un senyor forat de ben bé un metre de fondària, van decidir de no aprofundir més: no podia ser que, en cas d’haver estat enterrada la clau, ho hagués estat tan avall.
—Em sembla que el teu invent, Ramonet, no dóna cap resultat —va fer en Magí en to de mofa. I adreçant-se a la Pepa—: Això sí: ningú no podrà dir que no som uns investigadors metòdics, que no ho sospesem tot abans d’abandonar. Oi, noia?
—El que podríem fer és eixamplar una mica el forat —va dir la Lena—. Potser les passes no ens han donat la mida exacta. Dóna’m el pic —i l’arrabassà de l’Arnau que el tenia en aquell moment.
La noia va començar a eixamplar, tot allargant el forat en direcció a l’ermita.
—Renoi, quin esvoranc! Ni que corregués per aquí un talp gegant. L’haurem de tapar bé, després; si ens enxampava el Perellonet, ens tancava tots a la garjola.
—Li diríem que ha estat una idea del seu fill. Oi, Ramonet, que ton pare ens estima molt i no ens ficaria entre reixes?
—Molta gaita i poca feina, vosaltres.
En Ramonet estava capficat; feia estona que cavaven, i l’eixamplament ja feia gairebé dos metres, i la clau no apareixia. Tot d’una, però, quan en Galdric burxava terrossos ja començats a descarnar, amb el càvec va topar amb alguna cosa dura i es va sentir un soroll estrident: Dring!…
—Heu sentit?
En Galdric tornà a picar: Dring! dring! dring!…
—Aquest so és metàl·lic!
—La clau!
—La clau, nois! Ja la tenim!
Tots s’hi van apropar. En Galdric anava traient terra amb el càvec, i després amb les mans va deixar net un objecte de ferro que, com van poder veure de seguida, no era pas cap clau d’obrir panys.
—Què és això?
—Una anella de ferro. I una corda…

darabuc-ricard-castells-alvar-valls-cavaller-aguila-rampant

Presentació d’En Patufet a Casa Anita (21 de febrer)

Prenc aquesta nota del bloc d’en Pedro Villar. Piqueu per ampliar la imatge. (Respecte de la petita errata, el carrer, és clar, és el de Santa Eugènia.)

darabuc-enpatufet-casa-anita