Nou web de Baula, un concurs per Sant Jordi i un aniversari

Baula us convida a conéixer el seu nou lloc web, ara independent del web d’Edelvives. Per tal de celebrar-ne la inauguració i convidar-vos a navegar per les seves pàgines i remenar virtualment pels seus llibres també han creat un concurs de Sant Jordi:

Per celebrar la diada de Sant Jordi, la nostra editorial també vol regalar literatura. Una bona manera de fer-ho és realitzar un concurs on se sortegin els nostres llibres relacionats amb la temàtica de Sant Jordi. Volem animar tothom a participar-hi. La prova que proposem és ben senzilla, així que no patiu, perquè segur que trobareu una resposta encertada.

Certament, no us faran gruar, no heu de patir per això. Tots els detalls, en aquest bloc. Si jo hagués de triar segons demanen, triaria per exemple… ho diré amb una foto, mira, aprofitant que l’espai de llibres, diàleg i somriures que hi veieu està d’aniversari.

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú, és una petita novel·la decameroniana: quatre estudiants de periodisme es queden sense combustible i han de passar la nit en un mas perdut. L’hoste els rebrà de bon grat i, quan els joves expressen la seva admiració per una almorratxa artesanal, els proposa d’alegrar el temps amb un concurs d’històries: qui n’inventi la millor, els diu, se endurà el recipient com a premi. En summa: una excusa per a detenir els personatges en una estadia forçosa que entretrindran amb el poder de la paraula.

Les històries seran força diferents d’ambientació, però predominen dos tons: l’heroic i patriòtic («L’escut del comte d’Urgell») i el realista i humorístic, amb elements que recorden força les narracions renaixentistes, com són, en el pla moral, el càstig de l’avarícia i la supèrbia o la denúncia de l’engany («L’ànima en pena del mas Canela», «Pubill, pubilla i llop», «L’amic de Cuba»). Com gairebé sempre, Vallverdú és a més sinònim d’un viatge ben profitós per la riquesa del nostre lèxic. D’altra banda, la tria de personatges (un adult i quatre joves estudiants universitaris) afavoreix la versemblança i no cau en certa trampa habitual de la novel·la per joves, en la qual els protagonistes tenen una capacitat irrealment extraordinària (faig aquest pensament des d’una inquietud relativament cervantina, en la mesura en què la ficció, volguem o no, afecta la formació de nostra personalitat). Les il·lustracions d’en Minguell són realistes i expressives, i sovint acompanyen el text de forma que resolen més d’un dubte lingüístic.

—Per què no la rifa? —indicà l’Anna.
En Salvador movia el cap solemnement.
—La donaré a qui se la guanyi.
—I com ens la guanyarem? —van demanar ells.
—Vosaltres sou tots espavilats. Us voleu dedicar al periodisme interior, a contar coses del país.
—Sí, ja ho hem dit.
—Bé, doncs, aquesta masia, que dieu que us agrada tant, al llarg del temps pot haver vist moltes coses, n’hi poden haver passat qui sap les. No?
—Prou.
—Qui aspiri a tenir l’almorratxa, que aixequi el dit.
Tots quatre van aixecar l’índex.
—Ho veieu? Ho hem d’arranjar, això. Veureu: com que sabeu història, geografia, costums del país, cadascun de vosaltres s’inventarà, o imaginarà, una història possible, o sigui que hauria pogut passar, dins aquesta masia, des de l’Edat Mitjana. Qualsevol història. Jo seré l’únic jutge. Però vosaltres també votareu, dient-me quina història us ha agradat més de les quatre. Jo em faré el meu veredicte i comunicaré la decisió demà al matí, quan sortireu: llavors el premiat rebrà l’almorratxa (p. 19).

• Josep Vallverdú, Els inventors de fantasmes. La Galera, 1977, 116 pp., il·lustrat per Jaume Minguell (1997, 8ª ed., ISBN 13: 978-84-246-8170-8).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Àlbum de lectura per nadons

La biblioteca Mercè Rodoreda, de Castell-Platja d’Aro, ofereix en format pdf el diari de lectura per nadons que van presentar el passat juny, amb la col·laboració de Dolors Arqué, durant una de les seves sessions de Biblionadons, dins el programa de Nascuts per Llegir. És un format d’àlbum, on es poden anotar gustos, experiències o detalls de la família, sempre relacionat amb els llibres i la música. Segons explica la Sílvia Pradas: «Els tres personatges principals que il·lustren el conte són les mascotes de la secció infantil de la nostra biblioteca: en Roc, que simbolitza Platja d’Aro, la Remei, que simbolitza Castell d’Aro i la Ronda (la gavina) que simbolitza S’Agaró». Podeu llegir-lo en aquest enllaç: El meu primer diari de lectura.

Palabras del Candil, a Rovafabes

Dissabte 28 febrer, 19h:

Amb els narradors de contes Ruben Martínez i Pep Bruno i les il·lustradores de portades de llibres Raquel Marín (Premi Injuve 2008) i Noemí Bofarull.

Pep Bruno ens introduirà l’editorial, especialista en l’edició de llibres i contes de narradors orals professionals i Rubén Martínez presentarà el seu llibre i explicarà alguns dels seus propis contes. Aquesta activitat està especialment adreçada als amants del conte, als narradors orals i als curiosos interessats i amics de les terres de la ficció. Us hi esperem!

Blanc, de Lola Casas

Blanc és el tercer llibre de la col·lecció «Poesia de colors», de Lola Casas, publicada per Abadia de Montserrat. Aquests llibres inclouen poemes de metre en general lliure, adreçats a uns lectors una mica més crescuts que els dels publicats per l’autora a «Els flautats» o «Ala Delta»: són més lleugers, sovint basats en una petita anècdota o imatge que mou a reflexionar, a somriure o a sentir què li passa a una certa veu poètica (humana o no); són poemes menys situats, menys embolcallats per explicacions clares del context de la veu (el que no vol dir que s’hagin de «desxifrar», sinó senzillament que fan un passet més de complexitat i el·lisió).

Cada llibre és il·lustrat per un autor que treballa amb plena llibertat; la sèrie té coherència en la veu poètica, però no en la veu gràfica. És un encert, al meu parer, car un passa d’un llibre a l’altre pensant: Què n’hauria fet, d’aquest poema, en Comotto? I d’aquest en Carosia?

A Blanc li posa imatges en Pere Borrell, amb un exercici de línies gruixudes i amb caràcter, i cert gust per la creació de marcs on la contemplació més atenta va descobrint diversos elements lligats amb el poema. Però aquest «excés» s’acompanya d’altres poemes dibuixats d’un sol traç. El de la imatge superior és relativament excepcional, potser, pel poc pes (quantitatiu) de la il·lustració a la plana.

• Vegeu, d’aquest mateix llibre, el poema «Hora de berenar» a El racó de la biblioteca del CEIP Mare de Déu del Remei, d’Alcover.

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, d’Àlvar Valls

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, del narrador i traductor Àlvar Valls (La Galera, 1979, diverses edicions) és una novel·la de colla que narra la resolució d’un misteri en un ambient rural. Si voleu, és un equivalent de moltes de les novel·les de l’Enid Blyton o publicades amb el nom de l’Alfred Hitchcock (per molt que el gènere va més enllà i a més va ser característic de tota una època de la novel·la infantil i juvenil en català), però amb molta més qualitat literària i un lèxic molt més treballat, abundós en termes específics i en frases fetes. El llibre duu il·lustracions de Ricard Castells, en tinta negra i de caràcter realista.

Quan ja tenien fet un senyor forat de ben bé un metre de fondària, van decidir de no aprofundir més: no podia ser que, en cas d’haver estat enterrada la clau, ho hagués estat tan avall.
—Em sembla que el teu invent, Ramonet, no dóna cap resultat —va fer en Magí en to de mofa. I adreçant-se a la Pepa—: Això sí: ningú no podrà dir que no som uns investigadors metòdics, que no ho sospesem tot abans d’abandonar. Oi, noia?
—El que podríem fer és eixamplar una mica el forat —va dir la Lena—. Potser les passes no ens han donat la mida exacta. Dóna’m el pic —i l’arrabassà de l’Arnau que el tenia en aquell moment.
La noia va començar a eixamplar, tot allargant el forat en direcció a l’ermita.
—Renoi, quin esvoranc! Ni que corregués per aquí un talp gegant. L’haurem de tapar bé, després; si ens enxampava el Perellonet, ens tancava tots a la garjola.
—Li diríem que ha estat una idea del seu fill. Oi, Ramonet, que ton pare ens estima molt i no ens ficaria entre reixes?
—Molta gaita i poca feina, vosaltres.
En Ramonet estava capficat; feia estona que cavaven, i l’eixamplament ja feia gairebé dos metres, i la clau no apareixia. Tot d’una, però, quan en Galdric burxava terrossos ja començats a descarnar, amb el càvec va topar amb alguna cosa dura i es va sentir un soroll estrident: Dring!…
—Heu sentit?
En Galdric tornà a picar: Dring! dring! dring!…
—Aquest so és metàl·lic!
—La clau!
—La clau, nois! Ja la tenim!
Tots s’hi van apropar. En Galdric anava traient terra amb el càvec, i després amb les mans va deixar net un objecte de ferro que, com van poder veure de seguida, no era pas cap clau d’obrir panys.
—Què és això?
—Una anella de ferro. I una corda…

Presentació d’En Patufet a Casa Anita (21 de febrer)

Prenc aquesta nota del bloc d’en Pedro Villar. Piqueu per ampliar la imatge. (Respecte de la petita errata, el carrer, és clar, és el de Santa Eugènia.)

De l’àlbum il·lustrat al dibuix animat

Dintre de la fructífera i alhora problemàtica relació de literatura i cinema, hi ha també una germana petita: la relació entre el conte (i l’àlbum en particular) i els dibuixos animats. Fa poc, una editora gallega em contava que comencen a experimentar amb adaptacions d’àlbums al format cinematogràfic (en concret, d’animació stop-motion; a Granollers n’hi ha un cicle en marxa). A la cultura anglesa no és difícil trobar-ne adaptacions d’una o altra mena; fora d’ella, abunden potser a la cultura alemanya (que també va fer un pas a voltes molt reeixit amb l’adaptació de relats infantils al món dels titelles per televisió, obra de l’Augsburger Puppenkiste; a mi m’agrada especialment la d’en Jim Botó).

Al bloc Dibuixa’m un conte, de l’Agnès Caixàs, he trobat aquesta adaptació reeixida de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap:

D’en Janosch n’hi ha força, des de l’oncle Popoff fins Què bonic és Panamà! (tot i que l’adaptació en dibuixos més recent no respecta l’estil de l’autor; fa anys se’n va fer una altra que sí):

23 i 24 de febrer, Jutta Bauer a biblioteques de Barcelona

Els dies 23 i 24 de febrer, la il·lustradora alemanya Jutta Bauer serà a l’espai Francesca Bonnemaison, amb una xerrada, i a la Xavier Benguerel, amb un taller d’il·lustració en el que poden participar infants a partir de 6 anys.

Trobareu tota la informació detallada al Bib Botó. Us deixo amb imatges de Opas Engel (El ángel del abuelo, a Lóguez; no n’hi ha traducció catalana).

.

.

.

La caravana invisible, de Josep Vallverdú

La caravana invisible, de Josep Vallverdú, és una novel·la d’acció pura, força més propera a un guió cinematogràfic o a un còmic d’acció que a cap concepte de novel·la psicològica o introspectiva. Transcorre a una zona relativament indeterminada de l’Àfrica central, entre la selva tropical i el desert saharià. La protagonitza en Martí Gregori, un «Fernando Alonso» del seu temps que, havent de descansar del motor per recomanació mèdica, accepta fer de periodista sobre els caçadors de feres vives de l’Àfrica; però de seguida haurà de lluitar, en una ràpida sèrie d’aventures que es desenvolupen amb l’accelerador premut a fons, contra la temible secta del Cinyell d’Or i per tal de resoldre l’enigma dels «ulls» de Balzem.

Aleshores fou quan Adhur tingué la més agosarada pensada de tot aquell joc foll entre la vida i la mort. Decidí esperar allí mateix tota la nit.
—Però —li feren avinent els camellers— Djarbi pot retornar.
—No tornarà. Em té una por terrible. D’altra banda, és aquí on demà he de trobar-me amb els meus amics. I ara —digué tombant-se cap al soldat de Djarbi, que romania romancejant allí a la vora—, ara no et puc deixar marxar, perquè has sentit el que dèiem i ho contaries al teu amo.
—No vull tornar amb el meu amo —gemegà el soldat.
—Per si t’hi repensessis —digué Adhur tot lligant-lo altre cop.
…
El presoner, però, es mostrà insensible a les amenaces i als interrogatoris d’Adhur. No volia revelar on era el quarter general de les forces del Cinyell d’Or. Adhur no cregué que fos arribada l’hora del turment. De fet, però, de la conversa amb Djarbi sabia ja que era a Balzem on es reunia la secta. I era la secta qui tenia interès a fer desaparèixer tot senyal del mapa de la regió de Balzem, ara es veia ben clar. I Adhur anava lligant caps, perquè aquella secta, en principi composta per homes del desert, es devia haver estès a les ciutats i pobles: el president i el secretari del Departament de Turisme de Bar-el-Keuem hi devien pertànyer. I les ordres que Adhur tenia d’actuar al marge de la policia mateixa eren degudes al fet que el govern no tenia confiança en els policies de Bar-el-Keuem.

• Josep Vallverdú, La caravana invisible (1967), Grup Promotor, 1981; Aliorna, 1986; Columna, 1997; inclosa també dins El vent de l’aventura, I, La Galera-IEI, 1996, pp. 139-247, d’on he tret la cita (pp. 196-197).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

19 de febrer, presentació de llibres d’SD a Casa Anita

Aquest proper 19 de febrer, «dijous gras», a les 8 de la tarda, hi ha una presentació de llibres d’SD edicions a la llibreria Casa Anita (c/ Sta. Eugènia, núm. 7, 08012, Barcelona, tel. 932.376.002), a càrrec d’Ignasi Blanch: Bocins de felicitat, de Maria Tarragó i Nara, de Pitu Alvarez.

Sobre Casa Anita, llibreria gracienca especialitzada en infantil i juvenil, vegeu per exemple aquest post de L’elefant trompeta o aquest altre de Pequeña Saltamontes.

Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.

Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga

Fa poc us parlava de la inauguració de la nova biblioteca Marta Mata a Cornellà. Dons bé, aquesta pedagoga renomenada era filla d’una mestra i escriptora que també va aportar el seu granet de sorra a la recuperació de la literatura infantil en català: l’Àngels Garriga, qui amb Un rètol per a Curtó va quedar finalista del premi Folch i Torres del 1966.

Un rètol per a Curtó, que fou il·lustrat per la Fina Rifà, és una obreta encisadora, que pertany al gènere de les novel·les de colla, però en realitat amplia la colla fins engrescar un poblet sencer, l’imaginari Curtó. La societat rural s’ha transformat molt en els més de quaranta anys que han transcorregut des d’aleshores, però això, més que un desmèrit, potser li dóna un nou valor com a font de coneixement. (Car la literatura ens serveix també per saber com era la vida que van viure els nostres pares, avis i besavis; tot i que en aquest cas va bé desfer la possible ambigüetat: els pares i les mares, els avis i les àvies, que no feien pas la mateixa vida els uns que les altres.)

L’anècdota és ben senzilla: els «brètols» de Guànec es creuen superiors a Curtó pel simple fet que els han col·locat un rètol a la carretera, cartell que Curtó no té. De forma constructiva, com es podria fer que el poblet sia mereixedor d’un avís propi? Potser es pot convertir un erm en un bosquet, fer un museu de les eines antigues, crear una fira amb objectes dels nanos, reparar els carrers, plantar flors arreu… Dé n’hi dó, la de coses que un té a l’abast, i més si es treballa en equip!

La novel·la és també un cant a l’obra de tants mestres que, amb mà esquerra, dolçor i tenacitat, fan que l’impuls dels seus nanos reverteixi de manera activa i constructiva en el benefici de la seva societat.

• Vegeu també: La biblioteca de Curtó

4 de març, presentació de La lluna, la pruna, a Rovafabes Jove

El proper 4 de març, l’Oriol Toro (Vivim del cuentu) explicarà i cantarà La lluna, la pruna (un llibre-cd de La Galera, il·lustrat per Sebastià Serra) a Rovafabes Jove (Carrer Nou, 27 de Mataró, tel. 93 790 55 82).

Podries, de Joana Raspall, al CEIP Vora del Mar

A ritme de rap, els alumnes de 6è del CEIP Vora del Mar (Cubelles) llegeixen «Podries», de la Joana Raspall, en homenatge al 95è aniversari d’aquesta autora essencial en la recuperació de la poesia infantil en català. Gràcies a la Marisa Bermúdez, mestra i bibliotecària de l’escola, per la feina i l’enllaç.

A YouTube hi ha algun altre recitat infantil de la Joana. També aquest homenatge del CEIP Nadal, amb la presència de la pròpia autora. Al video trobareu una presentació, una cançó col·lectiva i paraules de la poeta.

Breu: Guia de llibres tous a la biblioteca d’El Vendrell

La biblioteca pública Terra Baixa d’El Vendrell va redactar l’estiu passat una petita guia sobre els llibres tous, els que podem donar als bebès sense perill que es facin mal i que podem portar a la banyera o rentar sempre que calgui. Duen dibuixos grans i simples, colors vius, els objectes del seu entorn, els animalons i les seves onomatopeies… Consulteu-la dintre del marc de Nascuts per llegir.

Especial de novel·la negra a les biblioteques de la Diputació

Amb motiu de la trobada de novel·la negra a Barcelona, les biblioteques de la Diputació ofereixen al seu lloc web un apartat especial sobre el tema, «amb selecció de pàgines web, guies de lectura relacionades fetes per les biblioteques, documents que se’n poden trobar al catàleg de biblioteques i activitats que es realitzen a les biblioteques relacionades amb el tema».

Histèria cinematogràfica, de Miquel Obiols

Pres de les 77 Histèries (Cruïlla, 1990), recomanat a partir de 12 anys. Us animeu a exportar l’experiment a d’altres nivells de complexitat o estils de llenguatge?

.

Bàtem anar a Batmanona a batsar un batmania.
Ja feia batmnona que batminàvem i batstàvem batmnats.
Bàtem batmtrar en un batr i bàtem batmnar batmacoles.
Jo batmia batmes d’anar al bàtmer, però batstava tan embatmrdat que ja no bat ni batmir batnes de batgar…
Batsprés, bàtem batmntrar al batmanema.
El bàtmer del batmanema batmé era batmanbrut, però la batmanícula fou batmnàstica!

.

L’Amèlia vol un gos, de Tim Bowley i André Neves

A vegades, per conseguir petites coses terrenals va bé demanar la Lluna. Si més no, aquesta lliçó de picardia és la que ens donarà l’Amèlia quan el seu pare, molt raonablement, li prohibeixi de tenir gosset. Perquè és clar, les necessitats d’un cadell queden reduïdes a ben poc si un les compara amb les que ens provocaria una àliga, per no dir un elefant, per no dir una balena, per no dir…

El guió del conte és previsible, però no per això menys eficaç, i les il·lustracions són molt expressives i funcionals (des del meu punt de vista subjectiu, un però menor és que no sempre veig la raó dels nombrosos canvis de perspectiva, un punt marejants).

La imatge procedeix del web de l’editorial, que no té versió catalana.

• L’Amèlia vol un gos, de Tim Bowley i André Neves, Kalandraka-Hipòtesi, 2008, 30 pp., ISBN 978-84-935912-8-1. Fitxa bibliogràfica.

Bases del XIX premi Carmesina de narrativa infantil

.

Al web d’edicions del Bullent podeu consultar les bases del XIX premi Carmesina de narrativa infantil. La recepció de textos és oberta fins el dia 3 d’abril de 2009. Sort!