A Faristol, ‘Joana Raspall, un clàssic de la poesia per a infants’

«Joana Raspall és, en definitiva, una escriptora que treballa amb les mateixes serietat i professionalitat quan escriu poesia per a infants que quan redacta diccionaris per a adults. I quan escriu poesia infantil tan aviat ens proposa versos lírics com versos humorístics; tan aviat escriu sobre temes clàssics com se les heu amb herois de la modernitat; tan aviat canta com juga com conta. Perquè és una poetessa de debò, no pas una d’emergència, com podria fer maliciar la seva declaració de servei.»

• Miquel Desclot, en aquest article de Faristol, que val la pena llegir complet perquè inclou una breu, però concloent, anàlisi de dos poemes

‘Conjur per al cul de mal seient’, de Miquel Desclot

.

Cul, culet,
ves-te’n a seure,
ves-te’n a seure.
Cul, culet,
ves-te’n a seure
al tamboret.

.

• Miquel Desclot, El domador de paraules. Il·lustracions de Mercè Galí. La Galera, Barcelona, 2012. ISBN 978-84-246-4470-3

‘El domador de paraules’, de Miquel Desclot

Per qualitats com l’enginy, l’humor, el vocabulari, els jocs lingüístics, la varietat mètrica i els vincles amb la tradició cultural, personalment entenc que Miquel Desclot és el més imprescindible dels nostres poetes per a infants.

Per això, és una molt bona notícia que se n’hagin publicat unes “poesies incompletes”, com diu el subtítol d’aquest El domador de paraules, que inclou cinc llibres: tres de ja coneguts i reconeguts, com són el Bestiolari de la Clara, Oi, Eloi? i Més música, mestre!, però també dues novetats: El domador de paraules i Com si fóssiu a casa vostra. S’hi afegeixen, a més, un bon nombre de petites il·lustracions de Mercè Galí, en general de traç gruixut i to humorístic.

No us el deixeu perdre!

Miquel Desclot, sobre poesia infantil

… Quines raons et van portar a començar a escriure poesia per a infants?

Purament, una necessitat col·lectiva. Ara costa una mica d’entendre, però en aquell moment no hi havia res, per als nanos! Res de nou! Només allò que es recordava d’abans de la guerra. Mentre feia la carrera, també feia classes de català a l’escola dels jesuïtes del Clot, dins l’horari lectiu (una autèntica novetat, en aquell temps). Això suposava experimentar, perquè era una cosa que no s’havia fet, en aquella escola ni quasi enlloc. Vaig buscar referències per orientar-me, i vaig anar a parar a Rosa Sensat, que era la punta de llança de la formació pedagògica. Allà vaig conèixer en Josep Maria Cormand i la Fina Rifà, que també eren mestres. Ens vam fer amics, i ells van ser qui em van convèncer que, a més de la poesia que ja estava fent, calia que fes literatura per a nens, perquè no hi havia material per enlloc. En aquesta mateixa època, entorn del 1970, La Galera començava a demanar a gent de l’ensenyament com Emili Teixidor o Josep Vallverdú que escrivissin per a la mainada. En Josep Maria i la Fina em van portar a La Galera i em van presentar a l’Andreu Dòria, fundador de l’editorial, que treballava conjuntament amb Rosa Sensat. Com que faltava gent per fer aquella feina, ràpidament em va encarregar un parell de llibres. Era un material que la gent, la societat, demanava. I per això ho vaig fer. Els mestres més actius es trobaven desemparats en aquest aspecte. És una feina que he fet més sovint per encàrrec que no pas per inclinació personal, però l’he feta molt de gust.

Així, quina és la teva dèria principal pel que fa a l’escriptura?

La poesia.

La que fas per a adults?

Sí, però ha arribat un punt en què no hi faig diferències. Encara que la poesia canviï de públic, no l’escric de manera diferent. El primer llibre de poesia per a infants, El blanc i el negre, me’l vaig plantejar tan seriosament com la que faig per a adults. Això ho tinc molt clar: els nens són tan eixerits com els grans, encara que no els pots exigir la mateixa experiència lingüística i cultural. Això sí, jugo molt més amb les paraules i em diverteixo molt. Amb els grans, m’he tornat més circumspecte. Em fa terror escriure per escriure, omplir els llibres de versos prescindibles. Cada cop més.

• Llegiu l’entrevista completa, feta per Òscar Rocabert, a Núvol

Breu: Miquel Desclot inaugura l’Any Joana Raspall

Per via del ClijCAT, m’assabento que Miquel Desclot inaugurarà l’any previst en homenatge de Joana Raspall amb una conferència intitulada «El llegat de Joana Raspall». Serà el dijous dia 6. Teniu més informació al bloc El tro de falguera.

‘Cançó del follet del silenci’, de Miquel Desclot

.

CANÇÓ DEL FOLLET DEL SILENCI

Ni ric
ni dic
del tot
cap mot

Fatic
o tic,
sóc mut
perdut.

.

• Miquel Desclot, Oi, Eloi? LaGalera, Barcelona, 1995. ISBN 84-246-8206-8.
• Miquel Desclot dins aquest bloc

‘Recepta per al mal de panxa’, de Miquel Desclot

.

RECEPTA PER AL MAL DE PANXA

Doncs diu que una vegada
timonada espigolada espernallagada
hi havia una vaileta
timoneta espigoleta espernallagueta
que tenia una nina
timonina espigolina espernallaguina
que es va posar a plorar
timonar espigolar espernallagar
perquè estava malalta
timonalta espigolalta espernallagalta.

I no va fer moixoni
timononi espigoloni espernallagoni
fins que va venir el metge
timonetge espigoletge espernallaguetge
i me li va fer prendre
timonendre espigolendre espernallaguendre
un tros de pega dolça
timonolça espigololça espernallagolça
per guarir el mal de panxa
timonanxa espigolanxa espernallaganxa.

.

• Miquel Desclot, Oi, Eloi? LaGalera, Barcelona, 1995. ISBN 84-246-8206-8.
• Miquel Desclot dins aquest bloc

Importància de la traducció en la literatura infantil

Sóc traductor de professió; si parlem de la importància de la traducció en la literatura infantil heu de saber, per tant, que en sóc part no ja interessada, sinó apassionada. Per això no solc entrar en la qüestió per iniciativa pròpia, però trobo molt encertades aquestes paraules d’un altre bloc amic de la literatura infantil: Imagina… Literatura, educació, creació, i crec que val la pena de recollir-les i convidar-vos a seguir llegint:

«Aquest any en fa 100 que es va editar per primera vegada l’obra The Slant Book (El llibre esbiaixat) de l’autor i il·lustrador Peter Newell (1862-1924) i dos anys després sortiria The Rocket Book (El llibre coet). Dues obres que continuen despertant interès per la seva originalitat, en què el format conté una càrrega de significat important. […] Cal destacar les il·lustracions de Joma i, sobretot, la traducció de Miquel Desclot. La tasca del traductor és especialment important en aquestes històries rimades, plenes d’humor, per tal de no perdre cap de les potencialitats del text original: contingut i forma. Fet que no sempre s’esdevé en les traduccions infantils que ens arriben en què, en ocasions, es perden aspectes propis del llenguatge, com la sonoritat, fent prevaldre la transmissió del significat, oblidant la importància de la forma.»

• Llegir complet: L’obra de Newell en la traducció de Desclot

La traducció literària de qualitat és més lenta i un punt imprevisible, fet que no encaixa amb els calendaris editorials de novetat-rere-novetat. Com a conseqüència de la major lentitud també és més cara, si se n’ha d’encarregar algú que viu d’aquesta feina, fet que tampoc quadra amb la concepció habitual dels costos i els marges (ni probablement amb la importància força secundària que la societat dóna a la traducció).

Ara bé: per què volem rescatar un llibre antic, si no és pel seu valor literari? ¿Conservarà el valor literari si només reflectim el que diu, però no la combinació de dir una cosa en una forma concreta? La literatura no és tan diferent dels acudits: ens fan riure si combinen amb encert el contingut i la forma de contar-lo. Darrerament s’han rescatat diversos llibres antics, però en alguns casos, malhauradament, ens han venut només les imatges i una explicació catalana de l’acudit original; però no un acudit com a tal, amb força pròpia en la nostra llengua. Com a lectors, us convido a ser crítics també en aquest aspecte sovint menystingut, però clau a la literatura.

Nocturn (A Night Piece), de William Wordsworth

Qui no té cap, que tengui cames!, fa un dels nostres refranys. M’agrada la idea, si l’entenc així: ningú no és perfecte, però gairebé tot té remei (a canvi, ben cert, d’un esforç suplementari).

La cultura catalana no disposa d’una gran literatura renaixentista ni romàntica, per exemple. Pere Serafí és massa pàl·lid al costat dels italians, de Ronsard o Garcilaso; del Romanticisme, millor no diguem res per no haver d’esmentar Goethe, Schiller i companyia. Però sí disposa de traductors, i alguns excel·lents. Així, qui no té Wordsworth, que tengui Desclot. (També pot ser una via per les aules, de forma que la Decadència no esdevingui la Badallància o que la classe de literatura no es confongui amb la d’història. Tanmateix, és una idea deslligada del poema concret que segueix, que no és particularment fàcil ni d’efecte immediat.)

————————————The sky is overcast
With a continuous cloud of texture close,
Heavy and wan, all whitened by the Moon,
Which through that veil is indistinctly seen,
A dull, contracted circle, yielding light
So feebly spread that not a shadow falls,
Chequering the ground-from rock, plant, tree, or tower.
At length a pleasant instantaneous gleam
Startles the pensive traveller while he treads
His lonesome path, with unobserving eye
Bent earthwards; he looks up-the clouds are split
Asunder, —and above his head he sees
The clear Moon, and the glory of the heavens.
There in a black-blue vault she sails along,
Followed by multitudes of stars, that, small
And sharp, and bright, along the dark abyss
Drive as she drives: how fast they wheel away,
Yet vanish not! —the wind is in the tree,
But they are silent; —still they roll along
Immeasurably distant; and the vault,
Built round by those white clouds, enormous clouds,
Still deepens its unfathomable depth.
At length the Vision closes; and the mind,
Not undisturbed by the delight is feels,
Which slowly settles into peaceful calm,
Is left to muse upon the solemn scene.

—————————El cel està cobert
d’una vasta i espessa nuvolada,
feixuga i trista, blanca de la lluna
que, esborradissa, rere el vel es mostra,
cenyit cercle somort, amb llum tan feble
que ni una ombra entrevia el sòl de terra
—sigui de roca o planta, d’arbre o torre.
De sobte, un llampegueig meravellós
sorprèn el vianant que, solitari,
medita en el camí, l’esguard distret
en terra; aixeca els ulls —la nuvolada
s’esquinça— i veu enlaire, damunt seu,
la lluna clara, i l’esplendor del cel.
Navega per l’obscura volta blava,
seguida de milers d’estels que, vius,
menuts, brillants, el fosc abisme creuen
amb ella; ¡que rabents es fan enllà,
sense esvair-se! El vent sorolla l’arbre,
però ells callen; fan el seu camí,
immesurablement distants; la volta,
bastida amb aquests núvols blancs, enormes,
enfondeix el seu fons inescrutable.
Al capdavall es clou la visió,
i la ment, no insensible a tal delícia
que a poc a poc en calma s’assossega,
es recull en l’escena gloriosa.

• William Wordsworth, L’abadia de Tintern i altres textos, traducció de Miquel Desclot, Edicions Del Mall, Barcelona, 1986.
• Miquel Desclot dins aquest bloc

Els de percussió, de Miquel Desclot i Fina Rifà

.

ELS DE PERCUSSIÓ

El cul ens piquen i el carpó
amb la baqueta i el bastó.

El cap ens tusten i el clatell
amb la maceta i el martell.

I tots nosaltres, bons minyons,
dels mastegots en fem cançons.

Però la mosca ens puja al nas
i la farem com un cabàs.

No negareu que hem avisat:
el nostre cop serà sonat!

.

• Miquel Desclot, Música, mestre!, il·lustrat per Fina Rifà, Empúries (La poma verda, 3), Barcelona, 1987. Els poemes pertanyen a la cantata Concert desconcertant, amb música d’Antoni Ros Marbà.
• Miquel Desclot dins aquest bloc

Conjur per mirar d’aprovar sense estudiar, de Josep M. Sala-Valldaura

Aquest poema d’en Josep Maria Sala-Valldaura és recomanació de la Clàudia, jove lectora de molts llibres, qui l’ha tret de l’antologia Poesies amb suc, recollida per en Miquel Desclot. (En origen, el poema es publicà a Disfresses.) En una altra ocasió, la Clàudia també ens ha recomanat Bestioles menudes.

Conjur per mirar d’aprovar sense estudiar

Ai, Verge Santa,
Verge Santa!
Per què sóc tan manta?

Ai, Déu meu,
Déu meu,
estudiar és una creu!

Aquesta assignatura
és massa dura,
aquesta prova
ve massa d’hora,
i jo no vull
emplenar aquest full.
No en sé res de res
i ho escric tot al revés.
Com costa
trobar una resposta!

Fes, Esperit Sant,
Esperit Sant,
un miracle ben notable;
i miraculosament,
tots diran:
“Excel.lent,
és excel.lent.”

• Josep M. Sala-Valldaura, Disfresses. Il·lustracions de Carme Julià. La Galera, Barcelona, 2001. ISBN 84-246-9514-3.

 

L’Enciclopèdia, a la xarxa

Llegeixo a la premsa que l’Enciclopèdia Catalana es podrà consultar lliurement en xarxa. Per molt que sempre és una bona notícia, he estat navegant una mica i els resultats són irregulars. L’article “La literatura infantil als Països Catalans”, per exemple, sembla acabat de redactar a mitjans dels anys 80 (fins parla d’una col·lecció “actualment de Laia”). Però d’altres com “Miquel Desclot” o “Josep Vallverdú” inclouen ja dades del segle XXI. Miquel Obiols, a pesar d’haver contribuït potser més que cap altre autor a una literatura infantil i juvenil experimental i lúdica, ni tan sols hi figura; tampoc la Joana Raspall, tot i que és probablement la poeta més estimada de les nostres lletres per a infants.

• Miquel Desclot a l’Enciclopèdia

Els darrers anys de la literatura infantil i juvenil catalana, vistos per Victoria Fernández

Segons la directora de CLIJ, la literatura infantil i juvenil catalana viu una situació d’un cert estancament, després de la gran renovació que es va viure entre els anys seixanta i vuitanta, gràcies a una encertada política de traduccions i a l’èxit d’autors com Josep Vallverdú (Rovelló), Sebastià Sorribas (El zoo d’en Pitus), Joaquim Carbó (La casa sota la sorra), Emili Teixidor (Cor de roure), Joles Sennell (La guia fantàstica), Miquel Desclot (Bestiolari de la Clara) o Miquel Obiols (Tatrebill, en contes uns), entre d’altres. El panorama de la il·lustració no era menys ric: per exemple, Carme Solé (La lluna d’en Joan), Joma (Fira de tresors), Max (Ioshi i la pluja), Gusti (Gat i gos).

Actualment, qui més està renovant el panorama són un conjunt d’autores joves, com Care Santos, Gemma Lienas, Eulàlia Canal, Gemma Sales, Lola Casas (amb el llibre CD Música i poemes per a petits monstres), entre d’altres. Vegeu l’article complet, en castellà: Relevo para la infancia.

Llop de rondalla i Un ànec i una oca, de Miquel Desclot

.
LLOP DE RONDALLA

S’alimenta de iaies o de nenes
amb caputxeta i trenes;
de cabretes o de porquets
-caçats de poc o freds…
I és que els autors de contes i rondalles
li fan passar més gana que a unes estovalles.
Però si li donessin pinso per dinar
el llop fóra més bo que el pa.

UN ÀNEC I UNA OCA

Un ànec i una oca
damunt d’una roca
embullen la troca
i toca a qui toca.
Ni l’ànec és soca
que sembli una lloca
ni l’oca és tan oca
que arribi a tanoca.

• Miquel Desclot, Bestiolari de la Clara, Baula (Edelvives), 1992 i 2004. La imatge de la Caputxeta i el llop és presa del lloc austríac de teatre de titelles Märchenbühne der Apfelbaum (busqueu Rotkäppchen).
• Miquel Desclot dins aquest bloc