Els clàssics, amb sal: per llegir Ausiàs March

A part de reduir els clàssics a esquelets d’utilitat introductòria (i qui sap com d’afortunada), sens dubte val la pena d’intentar acostar als lectors els clàssics reals en les seves paraules, no mitjançant modernitzacions ni adaptacions. Però la modernització, si l’entenem com a auxiliar, i no com a substitut, és una de les maneres més útils d’ajudar al lector. Igual que traduïm els poemes escrits en altres llengües però, idealment, com més els gaudirem és en la seva llengua original, també podem traduir els nostres clàssics a la nostra pròpia llengua moderna.

Dels llibres que conec en aquestes condicions, n’hi ha un d’especialment afortunat: l’edició d’Ausiàs March per Josep M. Pujol a la col·lecció Tria de clàssics de Teide. Un pròleg general, una introducció específica per a cada poema, una traducció al català modern de tots ells i, lògicament, com a centre i objectiu de tot plegat, una antologia de March en els seus propis mots. (Com a nota personal: encara quan jo feia Literatura Medieval a tercer de la carrera era un llibre extraordinàriament útil.) No us el perdeu, perquè no l’esgotareu fàcilment. És d’aquells llibres que, de tantes vegades que el podem llegir, demostren la falsedat del principi segons els quals els llibres són cars. No, senyor(a): depèn. Aquest en concret és pes en or cultural a preu de llibre: una ganga.

Els clàssics, sense sal?

L’altre dia em va arribar una versió del Tirant lo Blanc indicada per a lectors adolescents. No importa quina, més enllà d’això. El que importa és que duia 40 planes de text i 20 d’il·lustracions. Em pregunto si la famosa foguera de la qual deia Cervantes que calia salvar el Tirant era en realitat pitjor que aquesta mutilació.

Acostar els clàssics als nanos no és una tasca fàcil, en una societat que entronitza el novedós com a gran valor i no respecta el vell. L’adaptació dels clàssics per als infants, tanmateix, és també vella com el món: de Llull coneixem versions d’El llibre de les bèsties, però no el Llibre de les meravelles que l’acull, del Conde Lucanor recordem només els 50 contes (però l’obra és més llarga i, sobre tot, més complexa), i ens sorprenem quan llegim les novel·les completes de Gulliver, Robinson Crusoe o Peter Pan. I els grecs i romans aprenien amb fragments dels seus clàssics. Però no deixa d’escandalitzar pensar que el Tirant queda reduït a gairebé no res, amb lectors que ja posseeixen una certa capacitat lectora.

Al meu parer, la resposta no pot ser de blanc ni negre. Un dels punts de vista més contraris a les adaptacions que conec és “Cervantes light”, de Muñoz Molina. Més enllà dels principis, la clau probablement és la qualitat literària de l’adaptació en qüestió, un fet que només es pot avaluar força subjectivament. Una altra clau és l’experiència personal. La meva primera lectura del Tirant va ser una adaptació de còmic que em temo que em va allunyar durant força temps de la lectura d’un llibre complex que vaig pensar que “ja coneixia”. Però del Conde Lucanor, la lectura adaptada (no recordo en quina font) em va permetre d’absorbir de nen un llibre complex que des d’aleshores m’ha acompanyat i m’ha contagiat per sempre l’amor pel conte tradicional. La summa de totes les experiències, si fos possible, potser seria indicadora.

Suposo que a les aules també són mals temps pels clàssics, si és cert que la reforma va tenir un efecte d'”anivellament per la part baixa”. Les unitats didàctiques, de vegades predigerides, no corren tampoc a favor de la lectura de llibres antics, complexos i històricament carregats. Ni cert menyspreu per la cultura de l’esforç. Però no cal entrar en matisos positius: els clàssics ho són perquè han superat temps de tota índole i aquests no són, ni molt menys, els pitjors que hem conegut. Cal seguir llegint el Tirant, en edicions al més adaptades possible a la classe de lectors que el rebrà i a les seves circumstàncies. Ni només les més senzilles possibles, ni només l’edició de 1490-1497.

Neu i gossos… ¡Quin embolic!, d’Enric Lluch

He passat una molt bona estona amb la novel·la juvenil (a partir d’uns 12 anys) Neu i gossos… ¡Quin embolic!, de l’Enric Lluch (edita Bromera, primera edició de 1994). És desimbolta, irònica, burleta i políticament incorrecta (no més que la realitat, però tampoc menys). Va ser il·lustrada per l’Anna Miralles, amb un estil de còmic de línia força clara i rostres expressius, en blanc i negre.

Penso que quan els lectors infantils o joves comencen a demanar textos essencialment realistes (que poden ser irònics, però han d’estar ancorats a la realitat), cal més que mai que la literatura deixi de ser políticament correcta. Quan un grup se’n riu per exemple del «pilota», del «culdegot», del «nan» o de la «foca», és rar que deixi d’enfotre-se’n en acabar l’any; no té molt de sentit que ho faci en concloure la novel·la, tot imposant el desig sobre la realitat i convertint la narració en una lliçó moral voluntarista, però buida. El concepte utilitarista de la novel·la sol anar-se’n en orris no perquè neixi d’un mal sentiment, no perquè sigui just, sinó, senzillament, perquè llegim per gaudir, no per ésser moralitzats.

En el cas de la novel·la d’en Lluch, el «pilota, saberut, fastigós, avorrible i repulsiu Hipotenusa» acaba sent una mica més acceptat per en Botes i els amics perquè ho duu el tracte, però d’una banda, és ben cert que té moments de saberut pesadíssim, i d’altra banda, no hi reconciliació formal amb declaració d’amistat perpètua (final de Disney, diguem). En Botes i els amics no són perfectes, tampoc, ni se’ls presenta com a model (positiu ni negatiu). Jo crec que, de marge, l’escriptor té l’optimisme, però no la ceguesa deliberada. Això té a veure amb un altre factor: normalment, la novel·la es mou millor en l’escala de grisos que en els contrastos extrems.

Un altre exemple que es llegeix amb plaer és el dels adults. Els adults som l’autoritat, però, en realitat, no sempre responem com cal. Som humans, com tothom. Els d’aquest llibre tendeixen a mostrar la cara menys afortunada dels nostres dies i en Lluch ho retrata amb humor.

«Del primer sopar, diguem-ne que resultà acceptable: fideus amb gust de fideus, carn arrebossada i flam d’ou. Per beure, aigua “que fa la vista clara, obri els porus i afluixa el ronyó”, comentà Antoni [el mestre], al mateix temps que s’engolia un got a caramull de vi negre.» (p. 15)

Els fideus «amb gust de fideus» obren camí a una broma que s’anirà repetint i creixent com una bola de neu:

«De sopar, consomé de misteri, truita de ceba, llonganisses de Lil·liput i poma fossilitzada.» (p. 31)

«Dinàrem al self service creïlles amb gust de carn i carn amb gust de creïlles. La metamorfosi alimentària, com ho definí Hipotenusa.» (p. 47)

Un exemple de la «imperfecció» dels personatges i el tracte irònic. A partir d’una certa edat, s’imposa en general (ens agradi o no) que «els homes no ploren», i tampoc els homenets; ni ploren ni demostren sensibilitat «infantil» o «femenina». Però…

«Monxi va pegar una punyada damunt de la taula.
—¿Què fem? ¿Juguem a cartes o fem l’imbècil amb el gos?
Després de la típica tirallonga d’insults, acabàrem tots fent l’imbècil.» (p. 52)

• Enric Lluch, Neu i gossos…, ¡Quin embolic! Il·lustrat per Anna Miralles. Bromera, 2007 (15.ª ed.), ISBN 9788476601822.