Category Archives: Conte

El primer poll

… la lectura em fascinà des de les primeres ratlles. L’autor tenia un estil suggestiu, insinuant, que duia la pau a l’esperit. Començava amb una llarga relació de totes les coses no indispensables de les quals ens podríem passar alleugerint el pes de les nostres responsabilitats. Seguia després afluixant subtilment els lligams socials i les obligacions derivades de les normes de convivència. A la meitat del llibre, tant se me’n donava, de les fluctuacions de les monedes, de les crisis periòdiques de l’economia occidental i del problema dels sense feina. Per primera vegada, veia el futur amb una indiferència mofeta.

L’endemà mateix vaig deixar l’oficina. Dos dies després, rescindia el contracte del pis, regalant a la meva portera les meves pertinences, per tal de dedicar-me a vagar i observar.

I al cap de dues setmanes, saltant-me dos capítols del llibre …, vaig trobar-me el primer poll. Recordo que jo estava recolzat en el tronc d’un presseguer, prop d’un rec que m’abaltia amb el murmuri de la seva aigua. Amb l’alegria que sovint va aparellada al descobriment de nous companys, contemplava damunt la mà estesa aquella ínfima criatura que duia la meva sang. La caigué al damunt una gota de rosada i per protegir-lo d’elements tan desproporcionats a la seva indefensió, me la vaig tornar delicadament a la pitrera.

  • Pere Calders, “El sistema Robert Hein”, dins de Demà a les tres de la matinada, Albertí: Barcelona, 1957.

Col·lecció ‘Toni Tina’, de Meritxell Martí i Xavier Salomó

No solc parlar de col·leccions al blog, perquè o bé són diverses o bé perden força a mesura que es treuen brous nous de la mateixa olla. Toni Tina, de Meritxell Martí i Xavier Salomó, en serà una excepció coherent amb la línia ja característica dels autors, que, dins el panorama català (i de l’hispànic), són potser l’equip que millor treballa el concepte de llibre útil i eficaç, clarament exportable (o, si voleu, que importaríem de gust, si fos el cas). La recepció dels seus llibres, a casa, sol ser creixent. Potser alguns (els de format petit i mitjà) no fan especial soroll, però arriben per quedar-se.

Aquesta col·lecció en concret es planteja com a eina per a l’educació emocional. Cada volum es centra en una emoció (la por, la ràbia, la tristesa, la gelosia, la sorpresa) que el conte descriu amb il·lustracions i textos clars i funcionals, que narren el procés d’identificació del que s’està sentint i una possible via de solució. El text s’acompanya de preguntes per tal que el petit pugui fer la seva pròpia reflexió i tria (“Algun cop has sentit que el cor et batega molt de pressa? Quan?”, o “Quina és la teva frase antipor? Inventa-te’n una!”); i el llibre en general, de dues pàgines de jocs de tipus passatemps i unes orientacions per als adults.

Donat que la literatura infantil, en el seu conjunt, té al meu parer un pes excessiu de la voluntat didàctica i utilitària, molt per sobre del seu valor literari, uns contes que d’entrada, segons la contracoberta, es plantegen “ajudar els nens i nenes a identificar les seves pròpies emocions, parlar-ne i afrontar-les” no són els que més atenció rebrien en aquest blog personal (i potser per això no n’he parlat fins ara). Però si els petits de casa, en lloc de deixar els llibres un cop feta la seva funció, els han seguit molt atentament i els demanen de nou, com em fa l’O, de 4 anys, o busquen els altres de la sèrie i en dibuixen els personatges, com fa la M, de 9, vol dir que el conjunt està molt ben lligat, sense l’habitual desequilibri d’aquestes propostes en favor de la sola utilitat didàctica.

  • Col·lecció Toni Tina, de Meritxell Martí (textos) i Xavier Salomó (il·lustracions). Barcelona: Castellnou, 2013-. Amb l’assessorament de FAROS (Observatori de salut de la infància i l’adolescència de l’Hospital Sant Joan de Déu). Títols: Una tempesta de por, Quina ràbia de joc!, Adéu, tristesa!, La gelosia ve… i se’n va, Vola, vola, sorpresa!
  • Blog de la col·lecció

La vida dels qui no escrivien la història (Maria Novell, vista per Joaquim Carbó)

… L’any 1965, quan Cavall Fort hi va entrar en contacte, va recuperar l’interès d’escriure per a noies i nois. Tenia cinquanta anys, i en els quatre que li quedaven de vida va publicar una novel·la excel·lent, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966) i dues obres de teatre: Les orenetes i Perot Joglar, que es van representar en el Teatre Romea. I va deixar escrit el guió de còmic De Balaguer a Kum-Ram, publicat també a Cavall Fort i il·lustrat pel dibuixant Manel. I Jaume el Conqueridor, una singular biografia d’aquest rei, publicada per Proa l’any 1973. Entre 1965 i 1969 va publicar a Cavall Fort una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s’han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual va oferir unes narracions històriques l’originalitat de les quals consisteix a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble. En una narració comenta “Els plats trencats els pagaven els pagesos i els vilatans” i “Els pagesos tenien moltes obligacions i pocs drets”. Una visió més interessant, penso, que no pas la vida i els fets que els historiadors han magnificat de reis, prínceps i grans capitans. …

Per festes, recordeu de no compartir ni les joguines ni el menjar!

Amb humor, és clar… De les pàgines del llibre on els gossos vells ensenyen el Tento que un gos com Déu mana no pot tenir un gat per amic i li ha de donar aquesta mena de tracte. Bones festes!

Imatge

Toni i Tina, a la llibreria A peu de pàgina

darabuc-a-peu-toni-tina

Alerta per contaminació a Barrabassada (Miquel Obiols)

Avui que truca la besàvia alertada per l’alerta, és un bon dia per recordar aquestes pàgines de Miquel Obiols:

A la ciutat de Barrabassada la contaminació de l’aire va arribar a uns límits intolerables. El sol ja feia mesos que no sortia perquè no podia traspassar la gruixuda capa de fumera i sutge que planava damunt els teulats. El cel era una massa grisa, negra, que ni la pluja ni el vent no podien foradar.

Pels carrers de la ciutat voleiava una finíssima neu negra, feta de volves desintegrades. Les xemeneis de les fàbriques, els tubs dels cotxes i les màquines, les calderes i totes les centrals vomitaven bafarades de detritus, a un ritme constant. Barrabassada havia perdut aquella claror mediterrània.

Els pobres barrabassadins respiraven berda, menjaven ferda, bevien gerda, treballaven al mig de la lerda, passejaven per la nerda, dormien amb la serda i es llevaven amb la werda entaforada als pulmons.

  • És l’inici de «La botiga», relat del suggeridor recull de contes He tornat a jugar amb la mare i se m’ha espatllat (Cruïlla, 2010), que, amb jocs il·lustrats i tipogràfics de La Japonesa, reprèn si més no en part textos antics (d’El misteri de Buster Keaton, en aquest cas, o d’Una d’indis). En el cas d’aquest relat, destaca el joc de la lletra blanca sobre un fons negre que va guanyant terreny a mida que triomfa la contaminació.

Estils caiguts…

Guaitava de lluny estant com la badia es desplegava llisa i rutilant. Rompia un dia assolellat de les darreries d’estiu. Em sacsejaven estremiments d’alegria tot contemplant embadalit la grandiositat de la mar brillant, tacada d’ombra i de llum. I de mica en mica, amb el cap curull de resplendors cotonoses, vaig avançar fins arran d’aigua.

La bonior somorta del líquid, ara verdosenc, m’abaltia. Em feia sentir una mena de neguit electritzant… A l’estona m’allunyava de la sorra. Nedava amb braçada llarga, vigorosa, endut pel rosec d’una frisança injustificada… Al peu del rocall, recolzat d’estribord sobre el llit de sorra grumollosa de color magenta, hi vaig descobrir l’escorç d’un llagut.

Així es llegia a Robert Saladrigas a Històries a mig camí (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977). És un estil caigut, crec; eren anys de proposta, o, més aviat, de somni de revifalla, recuperació del vincle trencat per la guerra. Però aquesta llengua culta (de fet: la concepció de la literatura com a introducció a la llengua culta), amb poques excepcions, ha desaparegut del panorama juvenil. Em sap greu; potser perquè jo vaig créixer amb ella, amb La Xarxa i amb els Grumets de tendència històrica, potser perquè el futur té cada dia més cara d’assimilació amb el castellà, i no tot és sobreviure: també importa com.

Carles Cano xerra de literatura a la Biblioteca Valenciana (vídeo llarg)

Imatge

Em feu companyia per Sant Jordi? (12 a 13h, taula d’Al·lots)

Al-lots-23-abril

Presentació de ‘Saltironets’, el nou Ginjoler (VNG, 20 abril)

Amb els meus contes, a la biblioteca de Collserola

darabuc-lletra-petita
Lletra petita. Sac de rondalles.

Darabuc ens explica els seus contes.

A càrrec de Darabuc.

Activitat infantil a partir de 3 anys.

Dimecres 10 d’abril a les 17:30h

Biblioteca de Collserola

‘La gallineta vermella’, de Pilar Martínez (adapt.) i Marco Somà (il·l.)

No he sabut veure a La gallineta vermella (Kalandraka-Hipòtesi, 2012) gaires trets originals. El conte és conegut (la gallina que mai no obté ajuda en cap dels processos d’elaboració del pa, pel qual, al capdavall, quan els companys li demanen de compartir el fruit, ella s’hi nega), l’adaptació no abandona aquest camí ja conegut, i les il·lustracions són correctes, d’estil propi i amb punts d’humor, però no innovadores fins on jo arribo a veure; potser el més cridaner és el vocabulari de la versió catalana, poc habitual per a prelectors (barrilaire, escatinyava, germinar, ronsejava, xipollava, fogasses). Ara bé, la funció del conte popular no necessita de la innovació, sinó, sobre tot, de l’eficàcia. I aquí no hi ha queixa. Si teniu una bona versió, potser no cal que la substituïu per aquesta, però si no la teniu, aquesta em sembla una opció clara i recomanable.

NOTA: A vegades, a la tertúlia, tenim la sort que diverses persones coincidim entorn d’un mateix llibre. Avui ha estat el cas i, per tant, puc ampliar el “no he sabut veure” amb dos punts d’interès: un, que el conte lliga amb un concepte molt actual, com és el de buscar-se la vida amb pocs mitjans i molta feina personal; i dos, que (sense sortir de la tradició, que sovint també ho preveu) el conte planteja un conflicte entre dona treballadora i homes mandrosos. Un i altre element potencien les possibilitats de diàleg, si el conte es llegeix en família o a l’escola.

  • Aquesta ressenya s’ha publicat originalment al blog de la llibreria Al·lots, fruit de les tertúlies que es fan al seu espai per gentilesa dels seus llibreters.

Presentació del premi Vaixell de Vapor 2012 a la llibreria Pati de llibres

Pitgeu per ampliar

Pitgeu per ampliar

Presentació de novetats d’El Vaixell de Vapor a la Casa del Llibre (Barcelona, 9 març)

Pitgeu per a ampliar

Pitgeu per a ampliar

Taller de dibuix de Lluïsot a la llibreria Abracadabra

Pitgeu per a ampliar

Pitgeu per a ampliar

Carles Cano presenta en vídeo ‘7 Blancaneus i un nan’

Vídeo de difusió dels contes del Ginjoler, en català i llengua de signes

També a Casa Anita, col·lecció de textos breus de Takatuka (14 des)

Takatuka

Pitgeu per a ampliar

Imatge

Presentació de llibres de l’editorial Efadós a Casa Anita (15 des)

Pep Molist Joan Soler Mercè Galí

Dimarts mut

De ‘Conversa amb un pastís de xocolata’, il·lustrat per Anuska Allepuz i escrit per Martin Page (ed. Cruïlla)

Presentació del nou Ginjoler, de Ricardo Alcántara i Sebastià Serra (17 nov)

Pitgeu per ampliar

Presentació d’El monstre de colors, d’Anna Llenas, a la llibreria La Central (8 i 17 nov)

El dia 8, la presentació es dirigeix més als adults. El dia 17, en canvi, es dirigeix més als petits: s’hi contarà el conte i es farà un petit taller.

Presentació de ‘Quan els ogres es queden sols’, de Pere Puig, a la llibreria Abracadabra (10-nov)

Pitgeu per a ampliar

Matí de contes amb Lola Barceló, al cafè de Laie

Per a nens de 3 a 6 anys. Esmorçar, contes i taller de manualitats, per 3€

Presentació de ‘Un rei molt tossut’, en català i llengua de signes, a Alibri

Pitgeu per a ampliar

Presentació de ‘Errata. Les tribulacions de l’impressor Prim’ a L’Espolsada (29-S)

Pitgeu per a ampliar

Presentació d”Un rei molt tossut’, de Montse Balada i Pep Boatella (8-S)


Es tracta d’un conte divertit i encertat, d’aire popular, sobre l’obstinació en l’error i la negativa a escoltar. I, com d’habitut a la col·lecció, amb l’adaptació en llengua de signes catalana.

Karxofetes, dins el Karxofarock

Pitgeu per a ampliar

Tràiler de ‘Cara de gos’, d’Anna Manso, realitzat per The Tree on the Sea (Àfrica Fanlo)

‘La nau d’en Guim’, de David Granados Niubó

La nau d’en Guim, de David Granados (Takatuka) és un conte alegre sobre la importància de la imaginació que ens ajuda a fer passar els dies endavant. En Guim no moltes coses: no viu amb els pares (sinó amb l’àvia), no té una gran bici (sinó un patinet regalat per vell), no és particularment popular a l’escola, no és gaire atent a la classe, ni tan sols hi veu especialment bé (i d’aspecte, duu unes ulleres com les que compres entre els articles de broma amb la trista etiqueta de “nerd glasses”)…, però té molta imaginació. Dibuixa amb ganes i creu en els seus somnis. En el món infantil, per sort, es poden fer realitat amb tot el seu poder màgic. Aquí es faran realitat i costa de no somriure i sentir-se esponjat.