Category Archives: Conte

El primer poll

… la lectura em fascinà des de les primeres ratlles. L’autor tenia un estil suggestiu, insinuant, que duia la pau a l’esperit. Començava amb una llarga relació de totes les coses no indispensables de les quals ens podríem passar alleugerint el pes de les nostres responsabilitats. Seguia després afluixant subtilment els lligams socials i les obligacions derivades de les normes de convivència. A la meitat del llibre, tant se me’n donava, de les fluctuacions de les monedes, de les crisis periòdiques de l’economia occidental i del problema dels sense feina. Per primera vegada, veia el futur amb una indiferència mofeta.

L’endemà mateix vaig deixar l’oficina. Dos dies després, rescindia el contracte del pis, regalant a la meva portera les meves pertinences, per tal de dedicar-me a vagar i observar.

I al cap de dues setmanes, saltant-me dos capítols del llibre …, vaig trobar-me el primer poll. Recordo que jo estava recolzat en el tronc d’un presseguer, prop d’un rec que m’abaltia amb el murmuri de la seva aigua. Amb l’alegria que sovint va aparellada al descobriment de nous companys, contemplava damunt la mà estesa aquella ínfima criatura que duia la meva sang. La caigué al damunt una gota de rosada i per protegir-lo d’elements tan desproporcionats a la seva indefensió, me la vaig tornar delicadament a la pitrera.

  • Pere Calders, “El sistema Robert Hein”, dins de Demà a les tres de la matinada, Albertí: Barcelona, 1957.

Col·lecció ‘Toni Tina’, de Meritxell Martí i Xavier Salomó

No solc parlar de col·leccions al blog, perquè o bé són diverses o bé perden força a mesura que es treuen brous nous de la mateixa olla. Toni Tina, de Meritxell Martí i Xavier Salomó, en serà una excepció coherent amb la línia ja característica dels autors, que, dins el panorama català (i de l’hispànic), són potser l’equip que millor treballa el concepte de llibre útil i eficaç, clarament exportable (o, si voleu, que importaríem de gust, si fos el cas). La recepció dels seus llibres, a casa, sol ser creixent. Potser alguns (els de format petit i mitjà) no fan especial soroll, però arriben per quedar-se.

Aquesta col·lecció en concret es planteja com a eina per a l’educació emocional. Cada volum es centra en una emoció (la por, la ràbia, la tristesa, la gelosia, la sorpresa) que el conte descriu amb il·lustracions i textos clars i funcionals, que narren el procés d’identificació del que s’està sentint i una possible via de solució. El text s’acompanya de preguntes per tal que el petit pugui fer la seva pròpia reflexió i tria (“Algun cop has sentit que el cor et batega molt de pressa? Quan?”, o “Quina és la teva frase antipor? Inventa-te’n una!”); i el llibre en general, de dues pàgines de jocs de tipus passatemps i unes orientacions per als adults.

Donat que la literatura infantil, en el seu conjunt, té al meu parer un pes excessiu de la voluntat didàctica i utilitària, molt per sobre del seu valor literari, uns contes que d’entrada, segons la contracoberta, es plantegen “ajudar els nens i nenes a identificar les seves pròpies emocions, parlar-ne i afrontar-les” no són els que més atenció rebrien en aquest blog personal (i potser per això no n’he parlat fins ara). Però si els petits de casa, en lloc de deixar els llibres un cop feta la seva funció, els han seguit molt atentament i els demanen de nou, com em fa l’O, de 4 anys, o busquen els altres de la sèrie i en dibuixen els personatges, com fa la M, de 9, vol dir que el conjunt està molt ben lligat, sense l’habitual desequilibri d’aquestes propostes en favor de la sola utilitat didàctica.

  • Col·lecció Toni Tina, de Meritxell Martí (textos) i Xavier Salomó (il·lustracions). Barcelona: Castellnou, 2013-. Amb l’assessorament de FAROS (Observatori de salut de la infància i l’adolescència de l’Hospital Sant Joan de Déu). Títols: Una tempesta de por, Quina ràbia de joc!, Adéu, tristesa!, La gelosia ve… i se’n va, Vola, vola, sorpresa!
  • Blog de la col·lecció

La vida dels qui no escrivien la història (Maria Novell, vista per Joaquim Carbó)

… L’any 1965, quan Cavall Fort hi va entrar en contacte, va recuperar l’interès d’escriure per a noies i nois. Tenia cinquanta anys, i en els quatre que li quedaven de vida va publicar una novel·la excel·lent, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966) i dues obres de teatre: Les orenetes i Perot Joglar, que es van representar en el Teatre Romea. I va deixar escrit el guió de còmic De Balaguer a Kum-Ram, publicat també a Cavall Fort i il·lustrat pel dibuixant Manel. I Jaume el Conqueridor, una singular biografia d’aquest rei, publicada per Proa l’any 1973. Entre 1965 i 1969 va publicar a Cavall Fort una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s’han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual va oferir unes narracions històriques l’originalitat de les quals consisteix a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble. En una narració comenta “Els plats trencats els pagaven els pagesos i els vilatans” i “Els pagesos tenien moltes obligacions i pocs drets”. Una visió més interessant, penso, que no pas la vida i els fets que els historiadors han magnificat de reis, prínceps i grans capitans. …

Per festes, recordeu de no compartir ni les joguines ni el menjar!

Amb humor, és clar… De les pàgines del llibre on els gossos vells ensenyen el Tento que un gos com Déu mana no pot tenir un gat per amic i li ha de donar aquesta mena de tracte. Bones festes!

Imatge

Toni i Tina, a la llibreria A peu de pàgina

darabuc-a-peu-toni-tina

Alerta per contaminació a Barrabassada (Miquel Obiols)

Avui que truca la besàvia alertada per l’alerta, és un bon dia per recordar aquestes pàgines de Miquel Obiols:

A la ciutat de Barrabassada la contaminació de l’aire va arribar a uns límits intolerables. El sol ja feia mesos que no sortia perquè no podia traspassar la gruixuda capa de fumera i sutge que planava damunt els teulats. El cel era una massa grisa, negra, que ni la pluja ni el vent no podien foradar.

Pels carrers de la ciutat voleiava una finíssima neu negra, feta de volves desintegrades. Les xemeneis de les fàbriques, els tubs dels cotxes i les màquines, les calderes i totes les centrals vomitaven bafarades de detritus, a un ritme constant. Barrabassada havia perdut aquella claror mediterrània.

Els pobres barrabassadins respiraven berda, menjaven ferda, bevien gerda, treballaven al mig de la lerda, passejaven per la nerda, dormien amb la serda i es llevaven amb la werda entaforada als pulmons.

  • És l’inici de «La botiga», relat del suggeridor recull de contes He tornat a jugar amb la mare i se m’ha espatllat (Cruïlla, 2010), que, amb jocs il·lustrats i tipogràfics de La Japonesa, reprèn si més no en part textos antics (d’El misteri de Buster Keaton, en aquest cas, o d’Una d’indis). En el cas d’aquest relat, destaca el joc de la lletra blanca sobre un fons negre que va guanyant terreny a mida que triomfa la contaminació.

Estils caiguts…

Guaitava de lluny estant com la badia es desplegava llisa i rutilant. Rompia un dia assolellat de les darreries d’estiu. Em sacsejaven estremiments d’alegria tot contemplant embadalit la grandiositat de la mar brillant, tacada d’ombra i de llum. I de mica en mica, amb el cap curull de resplendors cotonoses, vaig avançar fins arran d’aigua.

La bonior somorta del líquid, ara verdosenc, m’abaltia. Em feia sentir una mena de neguit electritzant… A l’estona m’allunyava de la sorra. Nedava amb braçada llarga, vigorosa, endut pel rosec d’una frisança injustificada… Al peu del rocall, recolzat d’estribord sobre el llit de sorra grumollosa de color magenta, hi vaig descobrir l’escorç d’un llagut.

Així es llegia a Robert Saladrigas a Històries a mig camí (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977). És un estil caigut, crec; eren anys de proposta, o, més aviat, de somni de revifalla, recuperació del vincle trencat per la guerra. Però aquesta llengua culta (de fet: la concepció de la literatura com a introducció a la llengua culta), amb poques excepcions, ha desaparegut del panorama juvenil. Em sap greu; potser perquè jo vaig créixer amb ella, amb La Xarxa i amb els Grumets de tendència històrica, potser perquè el futur té cada dia més cara d’assimilació amb el castellà, i no tot és sobreviure: també importa com.