Aquest cap de setmana passat vam veure al Teatre Borràs Opera for Kids. Érem quatre adults i cinc nens. Jo, personalment, en vaig quedar prou content. L’òpera és un gènere difícil i, en cert sentit, mort: vivim dels clàssics i només l’escena innova (les noves propostes musicals existeixen, però sense un ressò comparable). La veu s’entén poc i encara ens demana saber idiomes. En el món editorial hi ha hagut projectes interessants al respecte, com Opera Prima, d’Edicions Hipòtesi, on un conte il·lustrat ens facilita la història per tal que puguem concentrar-nos en la veu i la música.
Opera for Kids atansa el gènere, principalment, per l’humor. També s’ajuda d’adaptacions: d’alguns textos a la nostra llengua i de situacions a les nostres situacions més quotidianes (com l’emoció d’un partit de futbol). Crec que fa el seu fet, els nens van sortir prou contents, potser els més grans sense comprar el missatge principal («no m’importa que em diguin friqui, l’òpera m’agrada»), però havent passat una bona estona.
Un dels recursos de l’humor de l’obra em deixa dubtes. Dels dos actor masculins, un, a mitja obra, passa a interpretar-ne un de femení. Ho fa, al meu parer, amb ploma, no amb feminitat, i això em fa pensar més en els recursos de l’humor conservador (Arévalo i Bertín Osborne) que en la transgressió, la llibertat personal o la reivindicació transexual, per esmentar tres alternatives. L’obra conclou amb una adaptació del Bohemian Rapsody i es fa difícil no pensar en «I want to break free»; però aquest era amb bigoti i més inquietant i provocador. Si hagués de recomanar, us diria: veieu la proposta, no deixeu de llegir a casa El nen perfecte.
Els tres pergamins de Ripoll, d’Oriol Vergés, és una novel·la històrica menys coneguda que per exemple La ciutat sense muralles, i probablement és menys ambiciosa; però conjuga amb encert i entreteniment les aventures, l’humor i la descripció de diversos àmbits de la Catalunya del segle XI, com ara l’escriptori d’un monestir, la vida rural o la Lleida àrab. Fou la proposta que engegà la col·lecció (encara disponible) 
No recomano especialment La pedra del xaman, de Hugh Scott, perquè com a novel·la de terror em sembla més confusa que terrible i trobo que la resolució és poc treballada. Ara bé, té una característica particular contrària, que em crida l’atenció: la narració adopta un to poètic, farcit, sobre tot, de figures de personificació amb canvis de punt de vista. En conjunt, l’exigència literària és força més elevada, com el propi autor deixa clar al seu 
Darabuc · literatura per a infants i joves 