Tag Archives: a partir d’uns 7 anys

Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell

Un dels recursos de creació de contes que no sol fallar —Rodari n’era un mestre— és el de jugar amb les frases fetes; per exemple, prenent-les literalment. Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell, és un recull que fa servir aquesta classe de tècniques per parlar sobre tot d’adults que cometen algun excés (per exemple, fan servir amenaces o altres menes de solucions desesperades que en realitat són pegats que no solucionen res); aleshores s’esdevé un disbarat, la frase es fa certa i l’adult troba ocasió de remeiar la seva actitud. El llibre tracta els personatges amb humor i afecte, i el llenguatge és col·loquial i expressiu.

Així, a «Una per al pare, una per a la mare…», l’Esteve aprendrà a menjar bé quan el joc de les cullerades es faci real i tots els parents anomenats li prenguin (literalment) la pitança de la boca. Continua llegint

Anuncis

Els somnis de l’Aurèlia, d’Eduard Màrquez

L’Aurèlia no recorda els somnis i això, al pati, és un problema: la Ifigènia —creguda i pesada com és— n’explica d’impressionants. Potser una fada com la Clementina podria ajudar, però el seu protegit —en Balg, un baldànders, que pot convertir-se en el que vulgui— enredarà la troca amb la intenció de fer nous amics. L’embulla encara més el malvat Onofledis Baumol, caçador i col·leccionista d’éssers fantàstics, protegit per una patuleia de trolls, que vol un baldànders desesperadament i raptarà la Clementina per forçar el rescat i enxampar així en Balg. Ho aconseguirà?

Les  il·lustracions de la Cristina Losantos, d’un estil proper al còmic, són un contrapunt reeixit: virolat, simpàtic i expressiu. La col·laboració d’ambdós autors es va ampliar a d’altres llibres com L’Aurèlia i el robaombres o Les granotes de la Rita.

Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques (I jo que volia ser…, d’Ignasi Riera)

—–«…I la pobra floreta va ser mestra d’escola!

—–Se sentia trista, nerviosa, sense ganes de viure davant d’aquella colla de ganàpies que xerraven pels descosits i que mai no li feien cas. La pudor de guix la marejava. I la pell, amb el guix, se li ressecava.
—– Les criatures la perseguien per tots els racons de l’escola —”senyo, senyo!”—, entre baralles, mocs, insults, entrepans de mortadel·la a mig menjar. Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques.
—– I, a més, com que era mestra, el director la volia collar a reunions i més reunions. I, a més, l’obligaven a ensenyar als nens cançons de flors i violes i romaní. Va dir: prou!»

I jo que volia ser…, del polític i periodista Ignasi Riera (Viquipèdia), és un llibret satíric que narra deu metamorfosis encadenades de personatges que, en no trobar-se conformes amb la seva condició, somien d’assumir-ne una altra de molt diferent (la princesa vol ser ximpanzé, i aquest, alcalde, aquest, bicicleta, aquesta, torero, aquest, floreta, aquesta, mestra d’escola…) que els suposarà una frustració encara més gran (narrada amb humor, però al capdavall, frustració). No hi quedarà titella amb cap en aquest llibret la redacció del qual també fa l’ullet als lectors adults.

darabuc-ignasi-riera-valentina-gil

  • Ignasi Riera, I jo que volia ser… Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blava, 81), amb il·lustracions de Valentina Gil, 1999, 64 pp. ISBN 84-8286-724-5.

A mitja nit, de Toon Tellegen

darabuc-tellegen-a-mitja-nitToon Tellegen és un autor estrany, dels que val la pena llegir perquè ofereix maneres literàries que és molt difícil de trobar a d’altres bandes. A mitja nit és un recull de situacions breus (són relats? capítols? cel·les d’un rusc?) que viuen tota una sèrie d’animals que coincideix que es desperten aquella hora. Endormiscats, pensen, es troben amb d’altres animals, dubten, cauen adormits de nou.

No és un llibre d’acció, sinó de petits espais animals (val a dir, personals). Donada l’abundor de personatges i la falta d’una acció clara, no sembla un bon llibre per llegir a casa i comentar a l’aula; però sí se’n poden extreure situacions i jugar amb elles al «i què hagués pensat el… (un altre animal o persona)?» o bé «quin animal seria el que hauria fet …?».

A mitja nit el talp i el cuc de terra van celebrar una festa.
Estaven sota terra, en un cau fosc molt profund i celebraven la foscor.
Parlaven sobre estar negra, passar-la negra i veure-ho tot negre i menjaven un pastís molt dur i negre com el carbó.
De tant en tant discutien sobre alguna cosa horrorosa, com ara la llum del dia, i aleshores tenien calfreds i s’arrambaven l’un a l’altre.
De tant en tant cantaven una cançó tètrica, per fer la foscor encara més profunda.
Just quan estaven cantant una cançó lúgubre sobre la foscor més negra de totes les foscors van sentir uns cops a terra, damunt dels seus caps.
—Que és el vostre aniversari? —va preguntar una veu.
Van parar de cantar.
—Qui ets? —va preguntar el cuc de terra.
—Sóc el grill. Si és el vostre aniversari, que em convideu?
D’entrada, no van respondre. Però al cap d’un moment el talp va preguntar:
—Et guspiregen els ulls?
Continua llegint

‘Medusa’, de Ricard Bonmatí

darabuc-medusa-jellyfish-qualle

*

Ombrel·la urticant
de l’home invisible
que al mar refrescant
fas ombra impossible,

si un cos veus nedant
i et gosa remoure,
si estava cremant,
¡l’acabes de coure!

*

  • Ricard Bonmatí, Estimades feres. Hi ha una primera edició amb dibuixos de la Roser Rius a Bruño, 1990, i una de més recent, il·lustrada per la Montse Ginesta, a Baula (Ala Delta), 2009, ISBN 978-84-479-1952-9. Foto de william a Flicker: medusa a un aquari.

Les bèsties de la Vall del Clot, d’Andrew Matthews

Les bèsties de la Vall del Clot, d’Andrew Matthews, és un recull de contes tradicionals d’animals, originaris d’arreu del món. Amb una estructura general mínimament lligada pel fet imaginari que tots els animals viuen a la mateixa vall oblidada de tothom, es van succeint les aventures, desventures i faules dels músics de Bremen, la ratolineta i la muntanya (que en realitat és menys poderosa que el ratolí), la tortuga més llesta que la llebre, la guineu, etc. No són versions prodigioses, però sí correctes, i no és mala idea de tenir-les unides per un lligam temàtic que no faci cas de fronteres, un cas que els contes tradicionals mai no han fet.

El llibre compta amb il·lustracions a color, dinàmiques i expressives, de la Mabel Piérola.

darabuc-mabel-pierola-andrew-matthews-vall-del-clot

  • Les besties de la vall del Clot, Andrew Matthews (1948-), trad. Meritxell Sales i Tomàs, Cruïlla, El vaixell de vapor (sèrie blava, 68), 1997. ISBN 13: 978-84-8286-189-0.

El ratolí del tren, de Jürgen Banscherus, il·lustrat per Àngels Comella

M’ha arrencat un somriure llegir El ratolí del tren, d’en Jürgen Banscherus, il·lustrat per l’Àngels Comella (Cruïlla, Vaixell de Vapor, sèrie blava 23, traducció de l’Anna Hortal). És un llibre relativament inusual, pel fet que el protagonitzen un adult i una nena, que es troben a dalt d’un tren; i qui narra és l’adult. Ben cert que no és l’adult ni més destre ni més calculador que puguem imaginar; vull dir que no és l’adult perfecte ni, sobre tot, el tutor que vol donar imatge de perfecció o ser model de vida. L’argument és senzill: després de la defunció d’en Miquelet (no patim: el cotxe vell), un home ha de fer el viatge en tren. Quan apareix un ratolí al vagó restaurant, tot són corredisses i caceres. Però amb ajuda de l’Elena (sense hac!), el ratolí salvarà la pell. El llibre és narrat amb humor, certa exageració i un punt de sàtira i encara d’enigma (el llibre no ho explica tot sobre els personatges).

«El revisor va agafar aire i… De cop es va sentir una gran cridòria al compartiment del costat del nostre. Vam anar-hi corrents. Un home i una dona estaven enfilats dalt del portaequipatge i demanaven ajuda a crits. La dona havia perdut una sabata. L’home duia els pantalons arremangats fins als genolls. Al seient del davant hi havia dues dones grans que, agafant-se a les parets, també cridaven perquè algú les ajudés. Un noi s’estava sobre la calefacció del costat de la finestra.
Al mig del compartiment hi havia el ratolí assegut tranquil·lament menjant-se un tros de pa amb mantega i formatge. Els seus ulls negres brillaven i bellugava graciosament la cua.»