Tag Archives: a partir d’uns 5 anys

‘L’Arbre dels Panellets’ (fragment), de Joles Sennell (dins ‘Contes llaminers’)

Il·lustració de Roser Capdevila

… —Què fas? —li va demanar la Maria.
—Com que no puc plantar llavors de flors fins a l’acabament de l’hivern, i encara falten uns quants mesos, vull fer un experiment. Hi plantaré aquestes llavors de paper de diari, a veure què passa…
—Què vols que passi, home! No res, no passarà, amb llavors de paper de diari corrent… —va dir la Maria.
—És que aquest diari no és corrent! —va ser la misteriosa resposta d’en Cesc. Després de retallar les rodonetes, en Cesc va fer un clotet en la terra del test, hi va posar les llavors de paper, les va tapar i hi va tirar un rajolinet d’aigua. Cada vespre, després que el sol s’havia post, en Cesc regava el test. Els de casa seva li deien que ja podia regar, ja, que, per molt que regués, no en sortiria pas res, d’aquelles llavors.
Però vet aquí que tot de cop, un matí, va començar a sortir un petit brot d’entre la terra. El brot va anar creixent a poc a poc, fins que es va convertir en una curiosa planta de fulles rodones blanquinoses, amb petites ratlles negres. En un tres i no res, aquella planta va créixer fins a convertir-se en un petit arbre.
I el dia de Tots Sants, de bon matí, quan en Cesc va sortir al balcó es va trobar amb una gran sorpresa: durant aquella nit, i de sobte, l’arbre havia fet fruita. Però no era una fruita normal, com és ara mandarines o peres o prunes o castanyes, no. El que penjava de les branques de l’arbre eren panellets. N’hi havia de tota mena: de pinyons, d’ametlla, de moniato, de codonyat, de coco… I eren boníssims. Aquell dia, tota la família va poder menjar per postres
tants panellets com va voler.
La mare deia:
—Mira quina sort, tan cars com són!
I la Maria, després d’haver tastat un panellet de cada mena, va demanar al seu germà:
—I d’on el vas treure, el full de diari d’on vas retallar les rodonetes que et van fer de llavors?
—Del mirall del rebedor —va cor atestar en Cesc—. Passava per davant del mirall i vaig veure que a dintre hi havia un full de diari. Hi vaig posar la mà i el vaig  agafar…
—No sabia que poguessis ficar la mà dintre dels miralls, tu —va dir admirat el pare.
—Ni jo tampoc —va contestar en Cesc.

  • Joles Sennell, Contes llaminers. Il·lustracions de Roser Capdevila. Baula, Barcelona, 1993. ISBN 84-479-2310-3.
  • «L’Arbre dels Panellets» és el conte més llarg, i també el més enigmàtic, d’aquest recull que continua amb els arbres dels Torrons, la Mona i les Coques.

‘El petit drac Coco i les seves aventures’, d’Ingo Siegner

El petit drac Coco i les seves aventures, escrit i il·lustrat per Ingo Siegner, és un llibre de sis aventures breus protagonitzades pel draguet i la seva amiga Matilde, un porc-espí. En Coco ajudarà una balena a qui el gel ha tancat la sortida de la badia; i es perdrà a la selva, on deslliurarà la Matilde de l’abraçada d’una serp. Tots dos faran un cohet espacial, que no arribarà al seu destí, però s’envolarà; es trobaran amb un mag dolent, que vol robar el poder dels dracs; amb la grassoneta bruixa Rubínia i amb un mostre de les cavernes que resultarà ben poc temible. Els relats són clars i emocionants i fan una bona lectura nocturna de 4 o 5 anys en endavant. Hi ha un segon volum de la sèrie: una aventura més llarga, dividida en capítols breus com els relats del primer, que narra l’enfrontament dels protagonistes amb el Cavaller Negre.

Amb la bruixa Rubínia, que desfarà el encanteri que ha patit la Matilde. Cliqueu per ampliar

  • Ingo Siegner, El petit drac Coco i les seves aventures. LaGalera, Barcelona, 2010. Traducció de Katinka Rosés. ISBN 978-84-246-3346-2.

Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell

Un dels recursos de creació de contes que no sol fallar —Rodari n’era un mestre— és el de jugar amb les frases fetes; per exemple, prenent-les literalment. Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell, és un recull que fa servir aquesta classe de tècniques per parlar sobre tot d’adults que cometen algun excés (per exemple, fan servir amenaces o altres menes de solucions desesperades que en realitat són pegats que no solucionen res); aleshores s’esdevé un disbarat, la frase es fa certa i l’adult troba ocasió de remeiar la seva actitud. El llibre tracta els personatges amb humor i afecte, i el llenguatge és col·loquial i expressiu.

Així, a «Una per al pare, una per a la mare…», l’Esteve aprendrà a menjar bé quan el joc de les cullerades es faci real i tots els parents anomenats li prenguin (literalment) la pitança de la boca. Continua llegint

Què hi ha a dins?, de Giles Laroche

Què hi ha a dins? Construccions fascinants arreu del món, del nord-americà Giles Laroche (Joventut), és un curiós i digne àlbum de divulgació arquitectònica. Recull 13 estructures del món, que ens presenta primer per fora i, en làmina posterior (a voltes, doble), per dins, amb detalls explicatius i d’altres enciclopèdics. Es disposen en ordre cronològic, des de la tomba de Tutankhamon fins a un Aquàrium ja del segle actual, i oscil·lant entre el respecte pels grans reis i les multituds anònimes. La tria serva un cert equilibri mundial, amb construccions d’Amèrica (cinc, quatre d’elles dels Estats Units i una de l’art maia), Europa (tres: dues d’Espanya, en concret de l’art medieval tardà de Castella, i una de Grècia), Àsia (dues), Àfrica (una) i Oceania (una), més un envelat de circ. Al final hi ha una proposta de joc (trobar els conceptes explicats dins una làmina) i un glossari il·lustrat de termes arquitectònics. El punt més fort del llibre, a més del fet de tractar una disciplina infreqüent en els llibres per a infants, és una curiosa tècnica d’il·lustració, de collage amb ombres, que crea un efecte de profunditat. El trobo recomanable: per mostrar sense pressa a partir d’uns 5 anys i llegir en solitud a partir d’uns 9.

  • Giles Laroche, Què hi ha a dins? Construccions fascinants arreu del món. Joventut, Barcelona, 2010. 24,5 x 30 cm. Cartoné. ISBN 978-84-261-3770-8.

Un gran somni, de Felipe Ugalde

darabuc-felipe-ugalde-un-gran-somni-700

Un cocodril neix de l’ou amb el deler de ser gran, de créixer fins arribar a ser el més fort i temible, i d’acord amb aquest somni anirà menjant i creixent sense descans. No es pararà en barres i devorarà cada cop més coses: una mosca, peixets, peixos grans, un altre cocodril, els arbres d’un bosc, un catàleg de coses de tota mena (que potser serà la pàgina preferida de molts nens?) i àdhuc el nostre planeta sencer; a l’univers no canvia d’actitud, fins que arriba al seu límit amb un sol enorme, superior a ell, i morirà, però no passarà: esclata i queda convertit en una constel·lació.

Un gran somni, de Felipe Ugalde, recent premi Compostel·la d’àlbum il·lustrat, és un conte sobre l’ambició sense fre i la seva doble cara, la de l’èxit assolit i la de la destrucció causada. Es mou en el terreny del mite perquè explica de forma mítica el sorgiment d’un fet natural com és el d’una constel·lació, pero també per les coordinades on es mou: recorda Ícar, que no es deturà davant del sol i preferí la mort a viure amb limitacions; i recorda Heròstrat, qui incendià un temple per assolir la fama. A mi em resulta una història més aviat inquietant, perquè el cocodril l’admirarem i alhora l’odiarem; però entenc que són acostaments necessaris, donat que la psicologia del ser humà —sense excloure’n la dels menuts— és virolada, i no només rosa.

L’àlbum inclou dos detalls que els petits apreciaran, com són una coberta amb elements fosforescents i un fullet d’adhesius de la mateixa mena, en forma de planetes i estels. Val la pena d’assegurar-se, abans de contar la història, que els més menuts saben què és una constel·lació.

  • Felipe Ugalde, Un gran sueño. Premi Compostel·la 2009. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. 27 x 21 cm, 40 pp. ISBN 978-84-936667-9-8.

Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de Stéphane Levallois

darabuc-zorro-rojo-Croc-Croc-CatCroc Croc a l’escola dels esqueletets, de l’Stéphane Levallois (Libros del Zorro Rojo, en català), em sembla un conte ben trobat i lligat sobre la integració de la diferència i com viu aquesta qui és diferent. No cau en els excessos de sucre de molts dels contes escrits amb aquesta intenció i és narrat i presentat d’una forma força original. Així, amb prou feines inclou text, és un quadernó d’apertura vertical en el qual s’il·lustra només la cara vista en obrir (i queda en blanc l’altra cara) i transcorre en un món que no és el de Tim Burton, però s’hi assembla pel seu to general d’humor negre i pel fet de reflectir també la crueltat (característica del grup enfront del dèbil). És il·lustrat a dues tintes, en vermell i negre.

En Croc Croc és un nen esquelet de cap vermell, que viu en un món d’esquelets de cap blanc. És maldestre a l’escola i els seus companys no li perdonen; la seva vida és un malson i malsons és el que pateix de nit. Però durant una excursió, una allau colgarà un grup desorientat; ningú no hauria pogut trobar els ossos blancs entre la neu, però per sort, el cap vermell d’en Croc Croc lluu com un far en la nit. Des d’aquest moment, canvia l’actitud tant dels companys envers en Croc Croc com del propi nen esquelet envers si mateix.

darabuc-levallois-croc-croc-zorro-rojo (5)

A més d’incloure temes pel diàleg, el llibre pica l’ullet més d’un cop en el procés de trasllat de la història del pla dels nanos al pla dels esquelets, com per exemple fa la il·lustració final, en la qual en Croc Croc assoleix el Cel (d’una xarranca). Però n’hi ha més: la casa on viu, l’esmorzar, els comptes de la pissarra, la motxilla-llosa, l’autocar de l’excursió (un cotxe de morts) o les pantalletes de text semblades a les del cinema mut.

darabuc-levallois-croc-croc-zorro-rojo (4)

  • Stéphane Levallois, Croc Croc a l’escola dels esqueletets. Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2009. 104 pp, 12 x 15 cm. ISBN de l’edició en català: 978-84-92412-35-8.

Els llibres de Mas Casablanca, vistos per L’Espolsada

Que la mainada descobreixi la vida de pagès, aprengui a estimar la terra, a preservar el paisatge i que conegui els productes que li posen al plat és de sentit comú. A vegades, des de l’asfalt, les presses i el dia a dia no ens ho permeten. A Mas Casablanca han trobat la solució, es pot visitar el mas i a més de la mà d’en Fermí i la Valentina, dos ratolins de pagès, i els seus contes la tasca d’explicar-ho esdevé més senzilla. En Pep i la Roser, els pagesos de Mas Casablanca, s’encarreguen de la part didàctica i l’Scaramuix dibuixa aquests ratolinets tan simpàtics. Acaba de sortir el darrer títol…

El sastre i l’aprenent, de Ramon Pastor

Que la violència i el maltracte engendren ans que res més, violència i maltracte, és cosa sabuda. (Un altre tema, en el que no entraré, és fins a quin punt ho apliquen avui els poderosos.) De fa cents d’anys, els contes populars han estat els encarregats de transmetre aquesta classe de sabiduria. Ho fan per una via molt distinta a l’actual: habitualment no cerquen d’ensenyar valors positius per la via de la reflexió moral, sinó que mostren la bastonada que rebràs si no ho fas bé. (Una bastonada simbòlica: te la donarà el món, encara que al conte la doni algun personatge en concret.) I tot plegat, sovint, es conta amb molt d’humor.

Un conte popular molt divertit en aquesta línia és El sastre i l’aprenent, d’en Ramon Pastor (Cruïlla, VV blanca, 33; espai d’en Ramon Pastor a l’AELC). Cap dels personatges és perfecte: en Peret és llest, però entremaliat i poc eficient; el sastre és en general afable, però també té «eixides d’arrier». I vet aquí un dia que, a casa d’un masover, serveixen un dinar on «espeterregava una bona col·lecció de botifarres, llonganisses, magre, cansalada i nyoretes voladores». Quan l’aprenent tenia la boca desfeta de pura aigua, el sastre ordena que no li’n serveixin més que nyores, perquè li han dit que, si no, es malacostumaria i el dia de demà no seria un home de profit. L’aprenent s’enginyarà una història que farà que les dones de la casa acabin cridant «Llenya, llenya al sastre!».

—Aaaah…! —L’home era pura indignació—. A tu et volia veure, jo! Ara em diràs, si t’atreveixes, qui t’ha dit que jo patisc atacs que comencen quan trac la llengua.
El xiquet va fer arreplega de valor. Tots l’estaven mirant i allò anava més seriosament que mai en sa vida. Però la frase la tenia gravada en la memòria i no oblidaria ni una paraula:
—La mateixa persona que li va dir a vosté que si jo menjava llonganisses no seria un home de profit!
La criada quasi va aplaudir; i tot seguit, s’escapà als presents —menys al sastre, és clar— tan forta riallada a costa d’ell que d’eixa li’n va quedar una lliçó per a tota la vida.

Les il·lustracions de la Maria Espluga són excel·lents, al meu parer. L’autora opta per no mostrar la violència (d’altres, en casos semblants, han optat per extremar-la en un estil de còmic, que també li treu ferro) i dibuixa unes cares i uns gestos que fan goig de seguir plana per plana. En destaca, crec jo, l’ús del color, molt viu i detallat.

darabuc-ramon-pastor-maria-espluga-el-sastre-i-l-aprenent

  • El sastre i l’aprenent, Ramon Pastor Quirant, Cruïlla, 2000 (El vaixell de vapor, sèrie blanca,33), 64 pp., il·lustrat per Maria Espluga; ISBN 13: 978-84-8286-978-0

De l’àlbum il·lustrat al dibuix animat

Dintre de la fructífera i alhora problemàtica relació de literatura i cinema, hi ha també una germana petita: la relació entre el conte (i l’àlbum en particular) i els dibuixos animats. Fa poc, una editora gallega em contava que comencen a experimentar amb adaptacions d’àlbums al format cinematogràfic (en concret, d’animació stop-motion; a Granollers n’hi ha un cicle en marxa). A la cultura anglesa no és difícil trobar-ne adaptacions d’una o altra mena; fora d’ella, abunden potser a la cultura alemanya (que també va fer un pas a voltes molt reeixit amb l’adaptació de relats infantils al món dels titelles per televisió, obra de l’Augsburger Puppenkiste; a mi m’agrada especialment la d’en Jim Botó).

Al bloc Dibuixa’m un conte, de l’Agnès Caixàs, he trobat aquesta adaptació reeixida de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap:

D’en Janosch n’hi ha força, des de l’oncle Popoff fins Què bonic és Panamà! (tot i que l’adaptació en dibuixos més recent no respecta l’estil de l’autor; fa anys se’n va fer una altra que sí):

La rosa de Sant Jordi, de Joles Sennell i Roser Capdevila

Completo l’anterior entrada sobre aquest llibre, que he rellegit amb gust en aquestes dates.

La rosa de Sant Jordi, que va ser merescut premio nacional de literatura infantil y juvenil l’any 1990, és un dels meus llibres preferits d’en Joles Sennell. El trobo rodó. Ras i curt.

Trobo també molt encertades les il·lustracions a color de la Roser Capdevila, no només per la manera en la qual encaixen amb el text, sinó pels moments en els quals integra text i imatge en una maquetació més pròpia, en general, de l’àlbum de gran format, que del petit conte il·lustrat. En les imatges, l’Estanislau Punxegut dels Romanços Tenebrosos, en Brandó i la Nina.

Així comença:

«Mireu el que us dic: resulta que una vegada hi havia un país, anomenat Quarts-de-quinze, tan petit que només tenia un poble amb trenta-dues cases, sis carrers, una plaça, una església, i un palau on vivia, és clar, la seva reina, que es deia Elisenda.
Fixeu-vos si n’era, de repetit, aquest país que us dic, que només tenia un bosc, catorze prats, quaranta-tres horts, un estany i tres muntanyes: una de baixeta, una de mitjana i una d’alta. I encara us diré més: era tan i tan repetitoi que només tenia quatre torrenteres, tres rierols i mig riu dels grossos.
I, com pot ser, que només tingués mig riu dels grossos? deveu voler saber vosaltres…»

La rosa de Sant Jordi, de Joles Sennell

Joles Sennell —o Pep Albanell, o una de les moltes mans de l’Ofèlia Dracs— és un autor complex, que amb els seus diversos noms de lletra sembla respondre afirmativament a la pregunta que de vegades es fa, respecte de si existeix o no la literatura infantil i juvenil com a forma especial de la literatura (com a gènere, o com a literatura marcada pel seu públic). Quant a la literatura per a infants i joves, jo entenc que en Joles ha aportat molta fantasia, treball lèxic, trames ben construides i, sovint, humor.

La rosa de Sant Jordi (ed. Cruïlla, il·lustrada per na Roser Capdevila), amb la seva senzillesa, és una de les històries que més m’agraden d’ell, molt rodona i ben trabada. Per a lectors infantils que ja necessiten més que un àlbum o per a llegir acompanyant els més petits. (En publicaré una nota específica d’aquí a uns dies.)

La foto és de les pàgines de l’AELC.

Es fantàstic conte de sa bruixa, es bruixot i es poble de Ferreries

darabuc-sa-bruixa-es-bruixot-i-es-poble-de-ferreries-castell-santa-agueda.jpgEls fillets i les filletes de 5 anys del C. P. Castell de Santa Àgueda10px-external-3.png han engegat un taller de contes on aniran inventant històries fabuloses. La primera ja està llesta, i amb un nom ben temible: «Sa bruixa, es bruixot i es poble de Ferreries».

Com comença, ja ho sabeu: «Hi havia una vegada…». I vet aquí que, a un poble tan guapo com el del nostre conte, van arribar un dia una bruixa i un bruixot, que no duien precisament bones intencions, i una nit…

Ja teniu el corcó de l’angúnia i del què passarà? Correu, que el conte segueix aquí…10px-external-3.png

També hi un segon conte, tot just començat, però on ja tenim tot un enigma. Per què el galliner s’haurà cobert d’ous? Imagineu, imagineu com seguirà…

La il·lustració es del mateix taller10px-external-3.png, i val a dir que són nanos ben detallistes. Felicitats per tot plegat!

Les formigues, cal·ligrama d’en Salvat Papasseït

darabuc-salvat-papasseit-formigues-caligrama.jpg

LES FORMIGUES

A Josep Llompart

camí de sol · per les rutes amigues · unes formigues

Avui m’abelleix dia de clàssics… Prenc la imatge de l’antic bloc del CEIP Salvat-Papasseït de Santa Coloma10px-external-3.png (ara el trobareu a blocs.xtec.cat10px-external-3.png). L’obra poètica completa d’en Salvat l’ha editada Ariel10px-external-3.png.

Bombolles, de Joana Raspall

La Joana Raspall serà un dels clàssics d’aquest bloc. Avui us deixem el poema «Bombolles» i us presentem un recurs farcit de poemes, i entre ells, molts de la Joana; es tracta de Viu la poesia. Hi trobareu poemes per a tots els gustos i diverses opcions de recerca, a més de materials multimèdia. Vegeu també «Joana Raspall, poemes propers», al bloc de La bibliotecària blogantera.

darabuc-bombolles.jpg

BOMBOLLES

Vine a fer bombolles,
que tinc un tassó
ple d’aigua i sabó.

Mira com voleien
i brillen al sol
tot fent tornassol!

Si la més bonica
proves d’agafar,
se’t fon a la mà…

I et quedes en dubte
de si l’has bufat
o ho has somniat!

  • Versos amics, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998. Imatge original de Cédric Porchez a Allposters.

Llop de rondalla i Un ànec i una oca, de Miquel Desclot

.
LLOP DE RONDALLA

S’alimenta de iaies o de nenes
amb caputxeta i trenes;
de cabretes o de porquets
-caçats de poc o freds…
I és que els autors de contes i rondalles
li fan passar més gana que a unes estovalles.
Però si li donessin pinso per dinar
el llop fóra més bo que el pa.

darabuc-maerchenbuehneat-rotkaeppchen-wolf.jpg

UN ÀNEC I UNA OCA

Un ànec i una oca
damunt d’una roca
embullen la troca
i toca a qui toca.
Ni l’ànec és soca
que sembli una lloca
ni l’oca és tan oca
que arribi a tanoca.

  • Miquel Desclot, Bestiolari de la Clara, Baula (Edelvives), 1992 i 2004. La imatge de la Caputxeta i el llop és presa del lloc austríac de teatre de titelles Märchenbühne der Apfelbaum (busqueu Rotkäppchen).
  • Miquel Desclot dins aquest bloc