Tag Archives: a partir d’uns 5 anys

‘L’Arbre dels Panellets’ (fragment), de Joles Sennell (dins ‘Contes llaminers’)

Il·lustració de Roser Capdevila

… —Què fas? —li va demanar la Maria.
—Com que no puc plantar llavors de flors fins a l’acabament de l’hivern, i encara falten uns quants mesos, vull fer un experiment. Hi plantaré aquestes llavors de paper de diari, a veure què passa…
—Què vols que passi, home! No res, no passarà, amb llavors de paper de diari corrent… —va dir la Maria.
—És que aquest diari no és corrent! —va ser la misteriosa resposta d’en Cesc. Després de retallar les rodonetes, en Cesc va fer un clotet en la terra del test, hi va posar les llavors de paper, les va tapar i hi va tirar un rajolinet d’aigua. Cada vespre, després que el sol s’havia post, en Cesc regava el test. Els de casa seva li deien que ja podia regar, ja, que, per molt que regués, no en sortiria pas res, d’aquelles llavors.
Però vet aquí que tot de cop, un matí, va començar a sortir un petit brot d’entre la terra. El brot va anar creixent a poc a poc, fins que es va convertir en una curiosa planta de fulles rodones blanquinoses, amb petites ratlles negres. En un tres i no res, aquella planta va créixer fins a convertir-se en un petit arbre.
I el dia de Tots Sants, de bon matí, quan en Cesc va sortir al balcó es va trobar amb una gran sorpresa: durant aquella nit, i de sobte, l’arbre havia fet fruita. Però no era una fruita normal, com és ara mandarines o peres o prunes o castanyes, no. El que penjava de les branques de l’arbre eren panellets. N’hi havia de tota mena: de pinyons, d’ametlla, de moniato, de codonyat, de coco… I eren boníssims. Aquell dia, tota la família va poder menjar per postres
tants panellets com va voler.
La mare deia:
—Mira quina sort, tan cars com són!
I la Maria, després d’haver tastat un panellet de cada mena, va demanar al seu germà:
—I d’on el vas treure, el full de diari d’on vas retallar les rodonetes que et van fer de llavors?
—Del mirall del rebedor —va cor atestar en Cesc—. Passava per davant del mirall i vaig veure que a dintre hi havia un full de diari. Hi vaig posar la mà i el vaig  agafar…
—No sabia que poguessis ficar la mà dintre dels miralls, tu —va dir admirat el pare.
—Ni jo tampoc —va contestar en Cesc.

  • Joles Sennell, Contes llaminers. Il·lustracions de Roser Capdevila. Baula, Barcelona, 1993. ISBN 84-479-2310-3.
  • «L’Arbre dels Panellets» és el conte més llarg, i també el més enigmàtic, d’aquest recull que continua amb els arbres dels Torrons, la Mona i les Coques.
Anuncis

‘El petit drac Coco i les seves aventures’, d’Ingo Siegner

El petit drac Coco i les seves aventures, escrit i il·lustrat per Ingo Siegner, és un llibre de sis aventures breus protagonitzades pel draguet i la seva amiga Matilde, un porc-espí. En Coco ajudarà una balena a qui el gel ha tancat la sortida de la badia; i es perdrà a la selva, on deslliurarà la Matilde de l’abraçada d’una serp. Tots dos faran un cohet espacial, que no arribarà al seu destí, però s’envolarà; es trobaran amb un mag dolent, que vol robar el poder dels dracs; amb la grassoneta bruixa Rubínia i amb un mostre de les cavernes que resultarà ben poc temible. Els relats són clars i emocionants i fan una bona lectura nocturna de 4 o 5 anys en endavant. Hi ha un segon volum de la sèrie: una aventura més llarga, dividida en capítols breus com els relats del primer, que narra l’enfrontament dels protagonistes amb el Cavaller Negre.

Amb la bruixa Rubínia, que desfarà el encanteri que ha patit la Matilde. Cliqueu per ampliar

  • Ingo Siegner, El petit drac Coco i les seves aventures. LaGalera, Barcelona, 2010. Traducció de Katinka Rosés. ISBN 978-84-246-3346-2.

Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell

Un dels recursos de creació de contes que no sol fallar —Rodari n’era un mestre— és el de jugar amb les frases fetes; per exemple, prenent-les literalment. Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell, és un recull que fa servir aquesta classe de tècniques per parlar sobre tot d’adults que cometen algun excés (per exemple, fan servir amenaces o altres menes de solucions desesperades que en realitat són pegats que no solucionen res); aleshores s’esdevé un disbarat, la frase es fa certa i l’adult troba ocasió de remeiar la seva actitud. El llibre tracta els personatges amb humor i afecte, i el llenguatge és col·loquial i expressiu.

Així, a «Una per al pare, una per a la mare…», l’Esteve aprendrà a menjar bé quan el joc de les cullerades es faci real i tots els parents anomenats li prenguin (literalment) la pitança de la boca. Continua llegint

Què hi ha a dins?, de Giles Laroche

Què hi ha a dins? Construccions fascinants arreu del món, del nord-americà Giles Laroche (Joventut), és un curiós i digne àlbum de divulgació arquitectònica. Recull 13 estructures del món, que ens presenta primer per fora i, en làmina posterior (a voltes, doble), per dins, amb detalls explicatius i d’altres enciclopèdics. Es disposen en ordre cronològic, des de la tomba de Tutankhamon fins a un Aquàrium ja del segle actual, i oscil·lant entre el respecte pels grans reis i les multituds anònimes. La tria serva un cert equilibri mundial, amb construccions d’Amèrica (cinc, quatre d’elles dels Estats Units i una de l’art maia), Europa (tres: dues d’Espanya, en concret de l’art medieval tardà de Castella, i una de Grècia), Àsia (dues), Àfrica (una) i Oceania (una), més un envelat de circ. Al final hi ha una proposta de joc (trobar els conceptes explicats dins una làmina) i un glossari il·lustrat de termes arquitectònics. El punt més fort del llibre, a més del fet de tractar una disciplina infreqüent en els llibres per a infants, és una curiosa tècnica d’il·lustració, de collage amb ombres, que crea un efecte de profunditat. El trobo recomanable: per mostrar sense pressa a partir d’uns 5 anys i llegir en solitud a partir d’uns 9.

  • Giles Laroche, Què hi ha a dins? Construccions fascinants arreu del món. Joventut, Barcelona, 2010. 24,5 x 30 cm. Cartoné. ISBN 978-84-261-3770-8.

Un gran somni, de Felipe Ugalde

darabuc-felipe-ugalde-un-gran-somni-700

Un cocodril neix de l’ou amb el deler de ser gran, de créixer fins arribar a ser el més fort i temible, i d’acord amb aquest somni anirà menjant i creixent sense descans. No es pararà en barres i devorarà cada cop més coses: una mosca, peixets, peixos grans, un altre cocodril, els arbres d’un bosc, un catàleg de coses de tota mena (que potser serà la pàgina preferida de molts nens?) i àdhuc el nostre planeta sencer; a l’univers no canvia d’actitud, fins que arriba al seu límit amb un sol enorme, superior a ell, i morirà, però no passarà: esclata i queda convertit en una constel·lació.

Un gran somni, de Felipe Ugalde, recent premi Compostel·la d’àlbum il·lustrat, és un conte sobre l’ambició sense fre i la seva doble cara, la de l’èxit assolit i la de la destrucció causada. Es mou en el terreny del mite perquè explica de forma mítica el sorgiment d’un fet natural com és el d’una constel·lació, pero també per les coordinades on es mou: recorda Ícar, que no es deturà davant del sol i preferí la mort a viure amb limitacions; i recorda Heròstrat, qui incendià un temple per assolir la fama. A mi em resulta una història més aviat inquietant, perquè el cocodril l’admirarem i alhora l’odiarem; però entenc que són acostaments necessaris, donat que la psicologia del ser humà —sense excloure’n la dels menuts— és virolada, i no només rosa.

L’àlbum inclou dos detalls que els petits apreciaran, com són una coberta amb elements fosforescents i un fullet d’adhesius de la mateixa mena, en forma de planetes i estels. Val la pena d’assegurar-se, abans de contar la història, que els més menuts saben què és una constel·lació.

  • Felipe Ugalde, Un gran sueño. Premi Compostel·la 2009. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. 27 x 21 cm, 40 pp. ISBN 978-84-936667-9-8.

Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de Stéphane Levallois

darabuc-zorro-rojo-Croc-Croc-CatCroc Croc a l’escola dels esqueletets, de l’Stéphane Levallois (Libros del Zorro Rojo, en català), em sembla un conte ben trobat i lligat sobre la integració de la diferència i com viu aquesta qui és diferent. No cau en els excessos de sucre de molts dels contes escrits amb aquesta intenció i és narrat i presentat d’una forma força original. Així, amb prou feines inclou text, és un quadernó d’apertura vertical en el qual s’il·lustra només la cara vista en obrir (i queda en blanc l’altra cara) i transcorre en un món que no és el de Tim Burton, però s’hi assembla pel seu to general d’humor negre i pel fet de reflectir també la crueltat (característica del grup enfront del dèbil). És il·lustrat a dues tintes, en vermell i negre.

En Croc Croc és un nen esquelet de cap vermell, que viu en un món d’esquelets de cap blanc. És maldestre a l’escola i els seus companys no li perdonen; la seva vida és un malson i malsons és el que pateix de nit. Però durant una excursió, una allau colgarà un grup desorientat; ningú no hauria pogut trobar els ossos blancs entre la neu, però per sort, el cap vermell d’en Croc Croc lluu com un far en la nit. Des d’aquest moment, canvia l’actitud tant dels companys envers en Croc Croc com del propi nen esquelet envers si mateix.

darabuc-levallois-croc-croc-zorro-rojo (5)

A més d’incloure temes pel diàleg, el llibre pica l’ullet més d’un cop en el procés de trasllat de la història del pla dels nanos al pla dels esquelets, com per exemple fa la il·lustració final, en la qual en Croc Croc assoleix el Cel (d’una xarranca). Però n’hi ha més: la casa on viu, l’esmorzar, els comptes de la pissarra, la motxilla-llosa, l’autocar de l’excursió (un cotxe de morts) o les pantalletes de text semblades a les del cinema mut.

darabuc-levallois-croc-croc-zorro-rojo (4)

  • Stéphane Levallois, Croc Croc a l’escola dels esqueletets. Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2009. 104 pp, 12 x 15 cm. ISBN de l’edició en català: 978-84-92412-35-8.

Els llibres de Mas Casablanca, vistos per L’Espolsada

Que la mainada descobreixi la vida de pagès, aprengui a estimar la terra, a preservar el paisatge i que conegui els productes que li posen al plat és de sentit comú. A vegades, des de l’asfalt, les presses i el dia a dia no ens ho permeten. A Mas Casablanca han trobat la solució, es pot visitar el mas i a més de la mà d’en Fermí i la Valentina, dos ratolins de pagès, i els seus contes la tasca d’explicar-ho esdevé més senzilla. En Pep i la Roser, els pagesos de Mas Casablanca, s’encarreguen de la part didàctica i l’Scaramuix dibuixa aquests ratolinets tan simpàtics. Acaba de sortir el darrer títol…