Tag Archives: Francesc Rovira

‘Carlota i la dona de neu’, de Josep M. Benet i Jornet

«I.
PATIS interiors als darreres d’una illa de cases, als barris populars de la ciutat, amb terrats mediterranis que fan d’horitzó. Galeries, finestres, canonades, antenes, ferros i fils d’estendre la roba.
(Durant un instant, només veus llunyanes de veïnes, xerroteig de lloretons, refilar de canaris, algun gos que borda, algun gat que miola. De seguida, al pati que tenim més a l’abast i on hi ha un cobert amb andròmines i joguines amuntegades, surten la mare, el nen i una nena que es diu Carlota. Carlota té ulls blaus, cabells daurats, una pell blanca, que transparenta el bullit porpra de la sang, i, de tant en tant, repartides pel cos, petites pigues de color marró. Porta un vestit blau, forçosament molt bonic, encara que simple i còmode.)
MARE: Oh, quin bon temps de primavera! Sí, podeu jugar al pati. Aquí teniu preparat el berenar. He d’anar-me’n una estona i us haureu d’espavilar sols. Feu bondat i divertiu-vos força, però no organitzeu gaire xivarri, que la veïna s’enfada.
CARLOTA: Adéu, mare.
NEN: Adéu.
MARE: Ocupa’t del teu amic, Carlota, que et quedes de mestressa.
CARLOTA: No passis ànsia.
MARE: Fins després.
(Se’n va la mare i els nens queden sols.)
NEN: Juguem a guerres?
CARLOTA: Tu i les guerres! No sé si en tinc ganes.
NEN: On has guardat el mistos garibaldis que et va comprar el teu papa?
CARLOTA: Mira-te’ls.
NEN: Seran el foc de les explosions.
CARLOTA: No, figurarà que són màgics.
NEN: Hi havia una guerra, boom! Ningú no ens estimava. Jo era un soldat.
CARLOTA: Queies ferit i jo et salvava amb la medecina que m’havia donat un mag.
NEN: Et salvava jo quan t’agafaven els dolents!
CARLOTA: Pesat! Mira, viurem una història com la que m’explicava el papa quan era petita.
NEN: Bé, jugarem al que vulguis si em fas un petó.
CARLOTA: No te m’enganxis. Hi havia una vegada un nen i una nena que eren molt amics. El nen es deia Joan, com tu, i la nena, Carlota, com jo. Vet aquí que una tarda, mentre jugaven al pati de casa la Carlota…
NEN: El nen va fer un petó a la nena. (Acosta els llavis a la cara de Carlota. Xiscladissa agra d’ocells. Els dos alcen la mirada amunt i desfan el gest.) Què passa?
CARLOTA: Gavines!
NEN: Es llencen damunt els coloms!
CARLOTA: Gavines dolentes, deixeu els coloms!
(Un so humà, estrafet, sembla unir-se a la xiscladissa del cel.)
NEN: Què és, això?
CARLOTA: Algú que respon a les gavines!
NEN: Alça!
CARLOTA: Mira!
(Assenyala una galeria enlaire. De la porta que hi ha, que dóna al pis corresponent, en sorgeix una mena de llum.)

En el moment en què el nen anava a fer un petó a la nena, engega la història «com la que m’explicava el papa quan era petita». Qui respon a les gavines és la veïna, una bruixa que envia el Joan amb la Dona de neu, en un moment molt teatral: «com endut pel vent, salta de nou la barana i llavors s’allunya, mig a contracor, volant, aturant-se un segon quan ensopega amb els filferros d’estendre la roba…».

La Carlota hi anirà al darrere, mirant de salvar-lo, i haurà de moure’s pel món d’Andersen: tractarà amb l’emperador Bunyol (el del vestit nou de l’emperador), amb la Sireneta, amb la bruixa i dona de neu… És tot un recorregut d’aventures, amb moments ben divertits, com quan en Bunyol es desinfla i queda com «una pelleringa, esprimatxat i arrugat, moix i pansit», i d’altres de reflexió sobre el teixit de ficció i realitat, com quan troba la Gran Mare de tots els personatges, que no és altra que la pròpia mare de la Carlota. Finalment, és clar, la Carlota salvarà el nen perquè (això ho ha contat molt bé la J. K. Rowling, però no és descoberta seva) els dolents sempre s’obliden de la força irresistible de l’afecte.

La Carlota i la Sireneta (en cadira de rodes que duu el Tritó), il·lustració de Francesc Rovira

Anuncis

‘L’hipopòtam’, d’Enric Larreula

.

L’HIPOPÒTAM

Un hipopòtam gruixut
té una boca tan immensa,
que abans de riure s’hi pensa
tant, que encara no ha rigut.

I perquè està convençut
que el prendrien per sorrut
i això no que no ho veu clar,
no es vol donar per vençut
i, d’amagat, ben tossut,
està aprenent a xiular.

.

  • Enric Larreula, Bestiesari. Bruño, Barcelona, 1995. Il·lustracions de Francesc Rovira. ISBN 84-216-2592-6. Hi ha una edició revisada més recent: Animalari, Cruïlla, Barcelona, 2007, amb il·lustracions de Teresa Martí. ISBN 978-84-661-1785-2. En aquesta edició, el primer vers termina amb la paraula «molsut», no amb «gruixut».
  • Comentari sobre El paquet, d’Enric Larreula.

Hola, Pep!, de Jaume Cela

Als bons llibres no els cal excusa, però així i tot, la tornada al primer pla de l’actualitat d’en Pep Guardiola pot ser-ne una de bona per presentar de nou als nanos Hola, Pep!, la novel·la epistolar d’en Jaume Cela que va guanyar el premi Vaixell de Vapor del 1997. Són les cartes que escriu en Xavier, un nen de nou anys acabats de complir, a en Pep (quan era jugador).

Té els ingredients habituals a les narracions d’en Cela, com són el realisme, l’humor i un pes moderat però tangible dels sentiments. Per les característiques del llibre, trobo més assenyat donar-ne uns tastets que provar de descriure’l a bastament:

Hola, Pep!
Avui he fet nou anys i m’han regalat un joc d’ordinador, una camisa, dos llibres i una casset per aprender anglès, perquè el pare sempre em diu que quan sigui gran hauré de parlar l’anglès tan bé com el català i el castellà. La mare encara n’hi afegeix un altre: el francès, perquè ella el parla molt bé. En Sergi, el meu millor amic, m’ha regalat una capsa de color vermell plena de sobres i paper de carta. Diu que quan vagi de vacances no tindré cap excusa per no escriure-li, si ja tinc els sobres i el paper. Però d’aquí a l’estiu falten molts dies i en podré comprar més. He decidit escriure’t a tu, que ets el millor jugador del món.

Quan van obrir la farmàcia, la mare va comprar una capsa d’injeccions. Quan vaig veure-la entrar amb la xeringa preparada, el cotó fluix i l’alcohol em va semblar que ja em trobava més bé, però la mare em va dir: «Vinga, no facis comèdia, que només notaràs una punxadeta molt petita. La mare té molta traça i posa les injeccions sense fer mal.» Renoi, de traça! Quin mal que em va fer! Ara al coll ja no hi tinc pus i no me’n sento, però tinc el cul adolorit, perquè em va haver de posar vuit injeccions.

[La meva germana] Eulàlia diu que aquest joc [els escacs] és masclista, perquè totes les peces s’han de sacrificar per defensar el rei, que és un pallús que només pot caminar de quadre en quadre.  … Quan l’Eulàlia diu això del masclisme, en Narcís [el meu altre germà] contesta que està tocada del bolet i jo opino com ell. A en Narcís tot li surt bé. … Jo m’estimo molt en Narcís. A l’Eulàlia també me l’estimo, però quan he de confessar un secret a algú o fer una pregunta que em fa vergonya, sempre trio en Narcís, perquè l’Eulàlia no m’escolta tan bé com en Narcís.

Hola, Pep!
Mentre t’escric sento el soroll del vent. Sembla el [meu gat] Padroncet quan s’esmola les ungles amb una fusta que li vam comprar perquè no fes malbé els mobles.
A mi no m’agrada, el vent, perquè m’atabala. Avui a l’escola no n’he encertat ni una…

Les i·llustracions són d’en Francesc Rovira, una tria idònia, donat que ell en sap com pocs de retratar amb bonhomia i simpatia les vicissituds i la vida quotidiana d’un grup familiar, amb els seus tocs de tendresa, humor i els diversos sentiments.

darabuc-francesc-rovira-jaume-cela-hola-pep

darabuc-francesc-rovira-jaume-cela-hola-pep-2