Monthly Archives: gener 2008

La Jenny dels pirates, Bertolt Brecht

darabuc-bertolt-brecht-dreigroschenoper-kurt-weill.jpg

.
Senyors meus, ara em veieu rentar vasos i copes
i fer els llits als dispesers
i em doneu tots un penic i jo us dono les gràcies
i veieu els meus parracs a l’hotel esparracat
i no sabeu, senyors meus, amb qui parleu.
P’rò vindrà una nit i en el port tot seran crits
i direu: d’on surten aquests crits?
I veureu que jo somric des de l’aigüera
i direu: aquella, de què riu?
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
arribarà al port.

I direu: au, vés a rentar els vasos bruts
i el penic tot seguit traureu.
Jo el prendré i el guardaré i de pressa faré els llits
on ningú no dormirà en tota la nit.
Però encara no sabreu amb qui parleu.
Quan aquella nit vindrà del port un gran brogit
i direu: què és aquest brogit?
Em veureu encara dreta a la finestra
i direu: per què riu tan maliciosa?
I el vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
tirarà contra el port.

Senyors meus, ben segur que ja no riureu més
perquè les parets s’esfondraran.
La ciutat quedarà tota rasa com la mà.
Només restarà dret un hotel esparracat.
I direu: és que hi viu algú especial?
I entorn de l’hotel tot seran crits aquella nit
i direu: per què no han destrossat l’hotel?
I veureu que al matí jo obro la porta
i direu: ella vivia aquí!
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
la bandera hissarà.

I desembarcaran a migdia cent homes
que avançaran ombres enllà
i agafaran tothom, cadascú a casa seva,
i els encadenaran i els duran davant meu
i em diran: qui vols que matem?
I en el port tothom callarà aquell migdia
quan diran: qui ha de morir?
I aleshores sentireu que jo dic: tots!
I quan rodin els caps, cridaré: hop la!
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
em durà lluny d’aquí.

(Bertolt Brecht, L’òpera de tres rals, dins Teatre complet, I, Barcelona: Institut del Teatre, 1998, pp. 586-587, en traducció de Feliu Formosa.)

Em resulta difícil avaluar la importància actual de Brecht, com a autor «viu», i més encara en el terreny de la literatura per a joves. No sé si la seva complexitat és excessiva ni si els temes encara arriben. Mai no vaig veure representacions de Brecht quan era adolescent, i això no em permet jutjar per experiència pròpia; poc després sí vaig veure un Galileu al Mercat de les Flors que em va entusiasmar. El sol text d’una Mare Coratge, per exemple, em sembla impressionant. (I per això mateix, molt difícil de traduir; aquí podeu llegir una nota brevíssima de Miguel Sáenz, traductor al castellà de la seva obra completa.) Quant a la combinació del seu teatre amb la música de Kurt Weill, aquesta sí entenc que és un clàssic plenament vigent. Què en penseu, vosaltres, de Brecht? Té cabuda als nostres escenaris? A les nostres aules?

Anuncis

Joana Raspall: Dos cuquets i una cambra pròpia

Aquesta és una nota breu, però sucosa: la Joana Raspall tindrà ben aviat espai web —una cambra pròpia— a l’AELC. Us avisarem! Entre tant, us deixem amb un poema seu, de Concert de poesia. La il·lustració és de L’erugueta goluda, de l’Eric Carle.

.

darabuc-eric-carle-very-hungry-caterpillar.jpg

.

DOS CUQUETS

Un cuc diu a l’altre:
—Amiguet, d’on véns?
fas molt mala cara;
no m’agrades gens!
—Ai, si tu sabessis!
M’he vist obligat
a marxar de casa…
—Doncs, què t’ha passat?
—El menjar coïa cosa de no dir:
era dins la ceba!
Déu meu, quin patir!
—Pobre amic! A casa
viuràs de primera;
vine a menjar amb mi
dintre la cirera.

.

(Concert de poesia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat: 2004).

.

Reflexions sobre literatura juvenil a La panxa del bou

M’enduc aquestes notes de la Júlia Costa, a La panxa del bou:

«Ahir, a la tertúlia de l’editorial [Meteora] … parlàvem també del conservadurisme en l’edició d’obres per a públic juvenil, conservadurisme que arrosseguem des de fa anys i que ve de la síndrome patufetista i cavallfortista. Ni temes massa espinosos, ni una excessiva originalitat, ni finals massa durs, ni més de vuitanta pàgines, encara que després es tradueixin autors d’altres països que han aconseguit èxit, precisament, amb moltes pàgines i amb temes molt més oberts. És clar que també caldria analitzar si això de literatura juvenil existeix o si hauria d’existir o quins límits té. Parlàvem, a més, de la servitud que representa destinar aquestes publicacions a les escoles, on es venen de forma majoritària, i de com també els mestres no volen −no volem− embolics amb les famílies, en general, cosa ben comprensible. Fa poc, en una presentació de novetats, em van ensenyar un conte per a petits, molt ben il·lustrat, sobre una princesa que busca el seu príncep però que acaba trobant una altra princesa amb la qual és feliç. La veritat és que ningú no havia gosat, encara, explicar-lo al seu cole. No cal dir que l’autor era estranger.»

Són paral·leles, i la coincidència no deu ser pas irrellevant, amb aquestes altres notes de Luis Daniel González i Gustavo Puerta. L’escola afavoreix la lectura, sense dubte, però no sempre de textos literàriament tan valuosos com caldria; i em refereixo, sobre tot, a textos on els valors estiguin integrats a la forma, no siguin un afegitó de bones intencions. La llàstima és que, a la llarga, la literatura que enganxa és la que senzillament és bona, no la que pretèn de vendre’ns motos, morals, ecològiques, o de cap mena. Cal triar bé les llavors, per tant.

No tinc la sensació d’haver-me explicat bé; faré un afegit. Que el meu text no va contra l’escola i menys encara, contra els mestres no caldrà que ho digui, espero: són paraules d’una mestra en actiu i aquest bloc col·labora, principalment, amb mestres d’escola i institut. La idea és, més aviat, que societat i editorials haurien de deixar un camp més ample i lliure a les escoles, més adient al que cerquem a la literatura els adults que ens agrada llegir. (Amb societat parlo alhora de les famílies i de la pressió social i dels mitjans de comunicació.) Perquè no hi busquem, ben cert, instrucció moral. En notes futures espero parlar-ne més.

Sobre les editorials, jo he de dir poc; són, essencialment, un negoci com un altre i el vernís cultural no ens hauria de fer confondre el fet que produiran més els croissants que més sortida tinguin i siguin més econòmics de produir, publicitar, etc.

Dario Fo a un institut: Lectura dramatitzada d’Ací no paga ni Déu

Dario Fo, un dels dramaturgs més irreverents i provocatius del segle XX, i premi Nobel entre d’altres guardons, és objecte del treball d’un grup de 3er d’ESO a l’IES Joanot Martorell de València. Per a saber-ne més i escoltar lectures dels alumnes, com a preparació de la representació futura, vegeu aquest enllaç: Lectura dramatitzada d’Ací no paga ni Déu.

Sobre Dario Fo, vegeu, per exemple, l’article de la vikipèdia italiana.

Sons, de Vassily Kandinsky

.

darabuc-vassily-kandinsky-klaenge-b.jpg

.

Cara.
Llunyania.
Núvol.
……
……
Hi ha un home amb una llarga espasa. És llarga l’espasa i també ampla. Molt ampla.
……
……
Ell intentava sovint de confondre’m i ho admeto: ho aconseguia —de confondre—. I potser massa sovint.
……
……
Ulls, ulls, ulls … Ulls.
……
……
Una dona que és prima i no pas jove, que du al cap un mocador que és com una cuirassa davant la cara i deixa la cara en ombra.
La dona tiba per la corda el vedell, que encara és petit i trontolla sobre les potes tortes. De vegades el vedell la segueix de molt bon grat. I de vegades no ho vol fer. Llavors la dona tiba el vedell per la corda. Ell ajup el cap i sacseja i aferma les potes. Però les potes són dèbils i la corda no es trenca.
La corda no es trenca.
……
……
Uns ulls miren des de lluny.
El núvol puja.
……
……
La cara.
La llunyania.
El núvol.
L’espasa.
La corda.

.

  • Tret de Vassily Kandinsky, Klänge-Sons, traducció d’Elisabet Garriga, Ramon González i Feliu Formosa, Edicions 62, Barcelona, 1990.
  • L’ús de textos abstractes en l’educació literària, ja sigui a l’institut o a l’àmbit purament personal, només pot ser positiu, pel seu efecte de xoc, de ruptura dels hàbits i d’estímul a la imaginació. Probablement, no és fàcil i requereix un bon grup o bons lectors. Aquest llibre de Kandinsky és farcit de sorpreses, textos molt lents i fragmentaris, sovint amb molt de pes de l’element pictòric. És una obra original de 1912, reproduïda a l’edició citada sense els seus gravats al boix (“dotze boixos de color i trenta-cinc boixos en blanc i negre, de formats molt variables i amb una compaginació que convertia el llibre en una veritable partitura plàstica”, segons es diu al prefaci). És el mateix any, per tant, de l’Almanac del Blaue Reiter.
  • La imatge correspon a la coberta de Klänge. En aquest enllaç del MOMA podeu veure una imatge del poema “Das” (“Això”) i dos gravats, a més d’altres quadres de l’autor.
  • Parlant de creativitat i experiments, segueix en marxa el projecte de Transformacions. En el moment d’escriure això, se n’han publicat ja… 85!

‘Infant refugiat adormit’, de Carles Riba

.

darabuc-carles-riba-infant-refugiat-adormit-b.jpg

.

Com qui reposa
en l’amor o en l’onada,
fill de la guerra,
dorms en la innumerable
falda absent de la fuga.

.

  • De Tankes de les quatre estacions, recollides a Del joc i del foc. (Riba escrivia “tannkas“, però el DIEC recull ja la forma normalitzada.)
  • Ja que parlem de haikus i tankes, en Salvador Barrau recull als comentaris que l’Associació de Veïns de Coll-Vallcarca ha organitzat l’edició de 2008 del concurs Grau Miró; i ens anima a visitar la revista digital No-Michi (en castellà), especialitzada en aquesta forma mètrica hiperbreu.
  • La fotografia procedeix d’aquesta notícia d’ABC News, sobre la presència de refugiats iraquians als Estats Units.