‘Matar l’escola’ (Miquel Obiols)

Corria, corria i només corria. Però quan les explosions van fer tremolar el terra vaig caure ben estès. Sentia trets, canonades, crits. El fum negre i espès m’impedia de veure-hi bé, però sabia que l’escola estava acorralada. L’artilleria atacava des de tot arreu sense compassió. No sabia què fer quan vaig entreveure dos peus gegantins, impressionants, fets d’arrels. Eren els peus de la meva escola que s’arrencaven de la terra fent un gran esforç. Quina proesa! I encara que l’edifici era vell i ple d’esquerdes —sacsejant-se ara cap aquí, ara cap allà— s’inclinava i es redreçava en un astut equilibri. Llavors, la meva mestra Maria va treure el cap per totes les finestres de l’escola, vint-i-set vegades. Feia la ve de la victòria i em mirava amb ulls de «guanyarem, noi!». Paralitzat per la sorpresa, vaig adonar-me que l’escola avançava cap a mi per entre el foc i la fumassa. L’escola intentava fugir i jo també vaig intentar fugir amb ella.

Quan la mare va despertar-me del malson van trucar per telèfon. «És impossible, això no pot ser!», vaig sentir que deia. Vam sortir cap a l’escola amb el cotxe a tota pastilla.

La nostra escola no hi era, havia desaparegut. Tot era un gran descampat de terres remogudes. «Han matat l’escola!», va exclamar la mare. Les mestres i moltes mares i pares feien que sí amb el cap. Jo vaig posar-me a cridar com un ximple: «Noooo, l’escola ha fugit! No és cert, Maria?». La meva mestra va deixar escapar un somriure fluix. Els meus amics no m’entenien gens.

Un dissabte la mare i jo vam anar a visitar un cementiri d’escoles. Era molt trist. Edificis sencers d’escoles mig enrunades s’apilotaven entre si. Vam ensopegar l’arribada d’una grossa grua metàl·lica, amb rodes potents, a punt de descarregar. Del seu enorme braç giratori i suspès d’un cable amb un ganxo en penjava una escoleta. La petita escola es gronxava al vent com un fanal de paper. A la seva façana encara s’hi podia llegir «Escola pública».

• Miquel Obiols, 55 taques & gargots, amb il·lustracions de Joan Cruspinera. Columna, Barcelona, 2000. ISBN 84-664-0270-5.

‘Notícies fresques’, de Jordi Sierra i Fabra

La creació d’un diari de notícies és una activitat habitual a les escoles i típica, si no m’erro, d’alguns pedagogs com Freinet. A dins o a fora de l’escola, en el món de la novel·la infantil també és tot un tòpic, variant del grup més general de les novel·les de colla. Notícies fresques, de Sierra i Fabra, encetà una sèrie protagonitzada per Víctor i alguns companys. Aquest Víctor no és model de res, segons el veuen des del seu entorn escolar i familiar. Però s’engresca amb la visita d’un escriptor que els anima a tirar endavant amb projectes d’escriptura i engegarà el projecte fins a fer-lo realitat.

La novel·la ho narra amb cert humor (la relació amb els germans grans, les diferències entre els joves periodistes, les obsessions del pare i la mare, el començament difícil: «Un quart d’hora després de sortir de l’escola, amb els ulls adolorits de tan oberts que els duia, i el coll més torçat que el de la protagonista d’El exorcista de tant mirar a tot arreu alhora, es va sentir amb la moral una mica enfonsada i amb l’optimisme ressentit de la falta d’esdeveniments») i amb l’habitual interès de l’autor pels conflictes (els familiars, i els que provoca el diari, tant per les equivocacions com per les veritats dites en veu alta).

En l’intent de trobar un protagonista ben allunyat del model de bon estudiant, hi ha algun punt on potser falla la caracterització lingüística: en Víctor no sap dir «ser objectius» (diu ojetius), però al cap de poques línies demana si hi ha cap objecció (amb un cultisme encara més dur). Un fet curiós, derivat ara de la popularització tecnològica amb el pas dels anys, és que avui ningú «mira embadocat la impressora» i que el «Per què caram no fabricaven ordinadors petits i portàtils per dur a l’escola?» ja és gairebé present.

Il·lustració de Federico Delicado

• Jordi Sierra i Fabra, Notícies fresques. Il·lustracions de Federico Delicado. Columna, 1996. ISBN 8483000873.