Category Archives: Teatre

Presentació de Tuins editorial a Sabadell

darabuc-tuins

Tuins és una editorial petita, especialitzada en teatre infantil. Personalment no he tingut ocasió de veure les seves propostes, però atenent al caràcter minoritari del gènere teatral infantil, em sembla positiu ajudar a difondre la seva tasca.

Imatge

Presentació de ‘Barcelona, ciutat de teatres’ (16 des)

darabuc teatres de barcelona- invitació 16 desembre

Un repàs a les nostres col·leccions de teatre, per Josep M. Aloy

Us convido a llegir el repàs que Josep M. Aloy fa de les nostres col·leccions de teatre al seu Mascaró de proa: Teatre Edebé, les diverses sèries de La Galera i el Micalet Teatre de Bromera. Conclou així, amb paraules que suscric: «El teatre per a joves però mereix més atenció de la que rep. Una societat que no estima el teatre és una societat mancada d’una eina necessària per a la seva educació estètica i literària. I la nostra societat s’ho ha de fer mirar. Marta Luna es preguntava els perquès d’aquesta situació de migradesa en un article a la revista Faristol on feia una valoració sobre l’estat de la qüestió, teatralment parlant, i acabava amb un interrogant dramàtic: No ens estem deixant perdre alguna cosa? Alguns hi haurien de rumiar una mica.»

‘Carlota i la dona de neu’, de Josep M. Benet i Jornet

«I.
PATIS interiors als darreres d’una illa de cases, als barris populars de la ciutat, amb terrats mediterranis que fan d’horitzó. Galeries, finestres, canonades, antenes, ferros i fils d’estendre la roba.
(Durant un instant, només veus llunyanes de veïnes, xerroteig de lloretons, refilar de canaris, algun gos que borda, algun gat que miola. De seguida, al pati que tenim més a l’abast i on hi ha un cobert amb andròmines i joguines amuntegades, surten la mare, el nen i una nena que es diu Carlota. Carlota té ulls blaus, cabells daurats, una pell blanca, que transparenta el bullit porpra de la sang, i, de tant en tant, repartides pel cos, petites pigues de color marró. Porta un vestit blau, forçosament molt bonic, encara que simple i còmode.)
MARE: Oh, quin bon temps de primavera! Sí, podeu jugar al pati. Aquí teniu preparat el berenar. He d’anar-me’n una estona i us haureu d’espavilar sols. Feu bondat i divertiu-vos força, però no organitzeu gaire xivarri, que la veïna s’enfada.
CARLOTA: Adéu, mare.
NEN: Adéu.
MARE: Ocupa’t del teu amic, Carlota, que et quedes de mestressa.
CARLOTA: No passis ànsia.
MARE: Fins després.
(Se’n va la mare i els nens queden sols.)
NEN: Juguem a guerres?
CARLOTA: Tu i les guerres! No sé si en tinc ganes.
NEN: On has guardat el mistos garibaldis que et va comprar el teu papa?
CARLOTA: Mira-te’ls.
NEN: Seran el foc de les explosions.
CARLOTA: No, figurarà que són màgics.
NEN: Hi havia una guerra, boom! Ningú no ens estimava. Jo era un soldat.
CARLOTA: Queies ferit i jo et salvava amb la medecina que m’havia donat un mag.
NEN: Et salvava jo quan t’agafaven els dolents!
CARLOTA: Pesat! Mira, viurem una història com la que m’explicava el papa quan era petita.
NEN: Bé, jugarem al que vulguis si em fas un petó.
CARLOTA: No te m’enganxis. Hi havia una vegada un nen i una nena que eren molt amics. El nen es deia Joan, com tu, i la nena, Carlota, com jo. Vet aquí que una tarda, mentre jugaven al pati de casa la Carlota…
NEN: El nen va fer un petó a la nena. (Acosta els llavis a la cara de Carlota. Xiscladissa agra d’ocells. Els dos alcen la mirada amunt i desfan el gest.) Què passa?
CARLOTA: Gavines!
NEN: Es llencen damunt els coloms!
CARLOTA: Gavines dolentes, deixeu els coloms!
(Un so humà, estrafet, sembla unir-se a la xiscladissa del cel.)
NEN: Què és, això?
CARLOTA: Algú que respon a les gavines!
NEN: Alça!
CARLOTA: Mira!
(Assenyala una galeria enlaire. De la porta que hi ha, que dóna al pis corresponent, en sorgeix una mena de llum.)

En el moment en què el nen anava a fer un petó a la nena, engega la història «com la que m’explicava el papa quan era petita». Qui respon a les gavines és la veïna, una bruixa que envia el Joan amb la Dona de neu, en un moment molt teatral: «com endut pel vent, salta de nou la barana i llavors s’allunya, mig a contracor, volant, aturant-se un segon quan ensopega amb els filferros d’estendre la roba…».

La Carlota hi anirà al darrere, mirant de salvar-lo, i haurà de moure’s pel món d’Andersen: tractarà amb l’emperador Bunyol (el del vestit nou de l’emperador), amb la Sireneta, amb la bruixa i dona de neu… És tot un recorregut d’aventures, amb moments ben divertits, com quan en Bunyol es desinfla i queda com «una pelleringa, esprimatxat i arrugat, moix i pansit», i d’altres de reflexió sobre el teixit de ficció i realitat, com quan troba la Gran Mare de tots els personatges, que no és altra que la pròpia mare de la Carlota. Finalment, és clar, la Carlota salvarà el nen perquè (això ho ha contat molt bé la J. K. Rowling, però no és descoberta seva) els dolents sempre s’obliden de la força irresistible de l’afecte.

La Carlota i la Sireneta (en cadira de rodes que duu el Tritó), il·lustració de Francesc Rovira

La pallassa “Bleda” i Pere Hosta parlen de ‘Maduuuixes’ i el teatre familiar

 

Vídeo de presentació d”El gall Frederic i la gallina Caterina’, de Pengim-Penjam Titelles

Del 14 al 23 d’octubre: GUANT 2011 Festival internacional de titelles de l’Alt Camp