Category Archives: Teatre

Presentació de Tuins editorial a Sabadell

darabuc-tuins

Tuins és una editorial petita, especialitzada en teatre infantil. Personalment no he tingut ocasió de veure les seves propostes, però atenent al caràcter minoritari del gènere teatral infantil, em sembla positiu ajudar a difondre la seva tasca.

Imatge

Presentació de ‘Barcelona, ciutat de teatres’ (16 des)

darabuc teatres de barcelona- invitació 16 desembre

Un repàs a les nostres col·leccions de teatre, per Josep M. Aloy

Us convido a llegir el repàs que Josep M. Aloy fa de les nostres col·leccions de teatre al seu Mascaró de proa: Teatre Edebé, les diverses sèries de La Galera i el Micalet Teatre de Bromera. Conclou així, amb paraules que suscric: «El teatre per a joves però mereix més atenció de la que rep. Una societat que no estima el teatre és una societat mancada d’una eina necessària per a la seva educació estètica i literària. I la nostra societat s’ho ha de fer mirar. Marta Luna es preguntava els perquès d’aquesta situació de migradesa en un article a la revista Faristol on feia una valoració sobre l’estat de la qüestió, teatralment parlant, i acabava amb un interrogant dramàtic: No ens estem deixant perdre alguna cosa? Alguns hi haurien de rumiar una mica.»

‘Carlota i la dona de neu’, de Josep M. Benet i Jornet

«I.
PATIS interiors als darreres d’una illa de cases, als barris populars de la ciutat, amb terrats mediterranis que fan d’horitzó. Galeries, finestres, canonades, antenes, ferros i fils d’estendre la roba.
(Durant un instant, només veus llunyanes de veïnes, xerroteig de lloretons, refilar de canaris, algun gos que borda, algun gat que miola. De seguida, al pati que tenim més a l’abast i on hi ha un cobert amb andròmines i joguines amuntegades, surten la mare, el nen i una nena que es diu Carlota. Carlota té ulls blaus, cabells daurats, una pell blanca, que transparenta el bullit porpra de la sang, i, de tant en tant, repartides pel cos, petites pigues de color marró. Porta un vestit blau, forçosament molt bonic, encara que simple i còmode.)
MARE: Oh, quin bon temps de primavera! Sí, podeu jugar al pati. Aquí teniu preparat el berenar. He d’anar-me’n una estona i us haureu d’espavilar sols. Feu bondat i divertiu-vos força, però no organitzeu gaire xivarri, que la veïna s’enfada.
CARLOTA: Adéu, mare.
NEN: Adéu.
MARE: Ocupa’t del teu amic, Carlota, que et quedes de mestressa.
CARLOTA: No passis ànsia.
MARE: Fins després.
(Se’n va la mare i els nens queden sols.)
NEN: Juguem a guerres?
CARLOTA: Tu i les guerres! No sé si en tinc ganes.
NEN: On has guardat el mistos garibaldis que et va comprar el teu papa?
CARLOTA: Mira-te’ls.
NEN: Seran el foc de les explosions.
CARLOTA: No, figurarà que són màgics.
NEN: Hi havia una guerra, boom! Ningú no ens estimava. Jo era un soldat.
CARLOTA: Queies ferit i jo et salvava amb la medecina que m’havia donat un mag.
NEN: Et salvava jo quan t’agafaven els dolents!
CARLOTA: Pesat! Mira, viurem una història com la que m’explicava el papa quan era petita.
NEN: Bé, jugarem al que vulguis si em fas un petó.
CARLOTA: No te m’enganxis. Hi havia una vegada un nen i una nena que eren molt amics. El nen es deia Joan, com tu, i la nena, Carlota, com jo. Vet aquí que una tarda, mentre jugaven al pati de casa la Carlota…
NEN: El nen va fer un petó a la nena. (Acosta els llavis a la cara de Carlota. Xiscladissa agra d’ocells. Els dos alcen la mirada amunt i desfan el gest.) Què passa?
CARLOTA: Gavines!
NEN: Es llencen damunt els coloms!
CARLOTA: Gavines dolentes, deixeu els coloms!
(Un so humà, estrafet, sembla unir-se a la xiscladissa del cel.)
NEN: Què és, això?
CARLOTA: Algú que respon a les gavines!
NEN: Alça!
CARLOTA: Mira!
(Assenyala una galeria enlaire. De la porta que hi ha, que dóna al pis corresponent, en sorgeix una mena de llum.)

En el moment en què el nen anava a fer un petó a la nena, engega la història «com la que m’explicava el papa quan era petita». Qui respon a les gavines és la veïna, una bruixa que envia el Joan amb la Dona de neu, en un moment molt teatral: «com endut pel vent, salta de nou la barana i llavors s’allunya, mig a contracor, volant, aturant-se un segon quan ensopega amb els filferros d’estendre la roba…».

La Carlota hi anirà al darrere, mirant de salvar-lo, i haurà de moure’s pel món d’Andersen: tractarà amb l’emperador Bunyol (el del vestit nou de l’emperador), amb la Sireneta, amb la bruixa i dona de neu… És tot un recorregut d’aventures, amb moments ben divertits, com quan en Bunyol es desinfla i queda com «una pelleringa, esprimatxat i arrugat, moix i pansit», i d’altres de reflexió sobre el teixit de ficció i realitat, com quan troba la Gran Mare de tots els personatges, que no és altra que la pròpia mare de la Carlota. Finalment, és clar, la Carlota salvarà el nen perquè (això ho ha contat molt bé la J. K. Rowling, però no és descoberta seva) els dolents sempre s’obliden de la força irresistible de l’afecte.

La Carlota i la Sireneta (en cadira de rodes que duu el Tritó), il·lustració de Francesc Rovira

La pallassa “Bleda” i Pere Hosta parlen de ‘Maduuuixes’ i el teatre familiar

 

Vídeo de presentació d”El gall Frederic i la gallina Caterina’, de Pengim-Penjam Titelles

Del 14 al 23 d’octubre: GUANT 2011 Festival internacional de titelles de l’Alt Camp

Curs intensiu de teatre infantil, a Abracadabra (inscripcions, 14 i 15 J; curs, des del 18 J)

(Pitgeu per a ampliar)

Sergi Belbel i Jordi Galceran parlen del teatre català: normalitat, llengua, públic i crítica

  • La gravació no és nova, sinó del 2008, però els temes encara són vigents. No s’hi parla específicamente de teatre infantil o juvenil. Vist al canal de YouTube de Teatralnet

Teatre sense mots: una escena de ‘Els tímids’, de Joles Sennell

.
ESCENA SEGONA

El parc és buit. La VIOLINISTA surt per l’esquerra amb el mocador al cap i l’estoig de violí. Per la manera de moure’s i de sospirar, es veu que està enamorada. S’asseu al banc a escriure una carta. En acabar, surt per la dreta. Se senten els arpegis d’afinació i l’orquestra ataca el vals; mentrestant, l’ESCOMBRIAIRE surt per la dreta i es posa a escombrar, al ritme de la música, com en l’escena anterior, les fulles seques del terra.

De cop, però, deixa d’escombrar, es treu un paper i un llapis del butxacó de la granota i també es posa a escriure una carta d’amor. Deixa de sonar la música. L’ESCOMBRIAIRE plega el tros de paper escrit en forma d’avió i espera anhelós. Al cap de poc apareix per la dreta la VIOLINISTA. L’ESCOMBRIAIRE li tira l’avió. Ella el recull i s’adona que és una carta. Al seu torn, es treu la seva carta de la butxaca, la plega també en forma d’avió i la tira cap a la banda de l’ESCOMBRIAIRE. I aleshores se’n va corrents.

L’ESCOMBRIAIRE resta molt content i emocionat amb la carta. La llegeix i pren una actitud somiadora i feliç. Tot d’una, però, un pensament negre l’envaeix i s’entristeix profundament. El motiu del seu entristiment no és pas en la carta. Lentament, es treu la gorra i mostra unes orelles desmesurades, enormes (artificials, és clar, d’aquelles tan xocants que es venen en algunes botigues d’objectes de broma). Té por que la noia s’espanti quan les hi vegi i no vulgui saber res més d’ell. I se’n va, trist, arrossegant rere seu l’escombra i l’ànima.

FOSC

  • Joles Sennell, «Els tímids. Mitja peceta en tres escenes per a gent agosarada», dins Quatre pecetes i mitja, Baula, Barcelona, 1998, amb il·lustracions de Montse Tobella. ISBN 84-479-0655-8.

El manuscrit d’Alí Bei, de Josep M. Benet i Jornet

El manuscrit d’Alí Bei, de Josep M. Benet i Jornet (1979-1984), és una obra d’ambientació històrica on el mateix personatge (anomenat senzillament Ell) interpreta diversos papers —escriptor teatral, Alí Bei, malalt de tuberculosi i antic amic de Domènec Badia (ço és, Alí Bei d’infant)— que va assumint de forma consecutiva, però en realitat se solapen i acaben fonent. Ell és un personatge torturat pel desig, que sempre aspira a més del que aconseguirà de fet; la seva relació amb les dones —tres i una: Anna (per a l’escriptor), Joana (per al malalt) i Mohanna (per a Alí Bei)— tampoc no és satisfactòria, per molt que amb Mohanna, Alí Bei coneix una felicitat plena.

Trobo que l’obra (que no és particularment fàcil) és un pas interessant a la literatura per adults perquè camina cap a la confusió i es clou en ella, de forma intencionada, com qui reconeix que fer sentit del món és un acte de ficció; perquè duu tota la força poètica (creativa) del teatre i la literatura en general, capaç de crear una realitat pròpia amb els seus codis, no paral·lela a la quotidiana; i perquè s’endinsa en un Orient mig històric mig mític que es correspon amb l’Islam feble previ a la seva actual posició de força.

  • Josep M. Benet i Jornet, El manuscrit d’Alí Bei. Edicions 62 (El Galliner, 90), 1985, 1988. 120 p. ISBN 84-297-2376-5.

Premi Xaro Vidal 2009, per Dídac Botella

Nota de Bromera:

L’obra  L’illa del tresor. Història d’una obra de teatre, del professor de Primària Didac Botella, ha estat la guanyadora del X Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent. … L’acte de lliurament va tindre lloc en el Teatre Don Enrique de Carcaixent i anà seguit de la representació de l’espectacle  Moby Disc, de la companyia L’Horta Teatre. El llibre  es publicarà durant la primavera de 2010 en la col·lecció «Micalet Teatre» d’Edicions Bromera.

Continua llegint

De paraules escrites, titelles i bambolines, a la Xavier Benguerel (30 oct.)

Taula rodona «De paraules escrites, titelles i bambolines»

«L’acte comptarà amb la participació de Titelles Marduix (Joana Clusellas i Jordi Pujol), Pep Albanell, Joaquim Carbó i Teresa Duran. Desvetllarem el camí que segueix una obra literària  des del llibre fins a l’escenari: de com els titellaires donen vida a les paraules escrites; de com els personatges esdevenen titelles; i de com la música, els decorats i la llum configuren un espai màgic: el teatre. Com a cloenda Titelles Marduix convertirà la nostra sala en un escenari amb El mariner de Sant Pau, espectacle basat en la llegenda recollida per Jacint Verdaguer. El divendres 30 d’octubre, 19h., al Servei de Documentació de Literatura Infantil i Juvenil. Entrada lliure.»

darabuc-marduix-mariner_01

V Festival de Titelles de l’Alt Camp

Del 16 al 25 d’octubre se celebra a Valls el Festival Guant (V Festival Internacional de Teatre de Titelles de l’Alt Camp). No hi falteu!

darabuc-guant-2009

Les cartes d’Hèrcules Poirot, de Jaume Fuster

darabuc-jaume-fuster-cartes-hercules-poirot-350En Poirot ja no és un personatge especialment conegut entre els lectors joves, però com els seus tics i les seves maneres són clarament reconeixibles (car han passat a formar part de la figura literària i cinematogràfica general del detectiu) i el clàssic de la negra Jaume Fuster va situar d’entrada l’obra en un passat convenientment distant (la postguerra catalana i europea), Les cartes d’Hèrcules Poirot segueix essent un guió teatral molt aprofitable, que manté tothora el suspens —l’enjòlit, si voleu— i va descobrint a poc a poc la xarxa de mentides de tots els personatges fins que es desvetlla el culpable dels assassinats.

  • Jaume Fuster, Les cartes d’Hèrcules Poirot. Edicions 62: col·l. L’Escorpí/Teatre, 1983; col·l. El Cangur, 1996; col·l. Educació 62, núm. 13, en edició per batxillerat de Montserrat Estruch, 2007 (ISBN 13: 978-84-297-6024-8).

Un sketch d’ombres fàcil d’imitar pels nens (Richard Bradshaw)

Vídeo de la Fira de Titelles de Lleida

Mentre esperem la primavera i, amb ella, la 21.º Fira de Titelles de Lleida, un petit vídeo que recull la diversitat i qualitat dels espectacles.

VI Jornades educatives de teatre escolar

Del del 15 al 17 de setembre es faran les VI Jornades educatives de teatre escolar, a la sala l’Horta teatre (Castellar-l’Oliveral) de València. S’hi farà un taller de clown i un de musicoteràpia i es veurà la representació d’una obra d’Afanias, associació en favor de les persones amb discapacitat intel·lectual. Us hi podeu inscriure fins el dia 9.

Bases del X premi de teatre infantil Xaro Vidal

El termini finalitza el 8 de setembre de 2009 i la dotació és de 3.600 euros.

Continua llegint

Ací no paga ni Déu, de Dario Fo

Ací no paga ni Déu, de Dario Fo, és una bona mostra del teatre d’aquest clàssic modern: ideològic i combatiu, d’una banda, i amb diversos mèrits dramàtics, com són una gran rapidesa i uns tocs d’humor que arriben a ser hilarants.

Fo és un autor compromès, el que el converteix, alhora, en un autor molt històric, molt propi del seu temps. Les seves idees envelleixen amb la mateixa rapidesa amb la que canvia la societat, però, com neixen d’una voluntat clara, també són fàcilment actualitzables. (Sense que això ens obligui a ser-hi d’acord ni en el tot ni en la part.)

Ara bé, si Fo perdura, no és per la seva mescla de comunisme i anarquisme, sinó per la seva gran qualitat dramàtica. La intensificació dels gags, tant directament com a través dels diàlegs (quan un personatge narra a un altre el que li han explicat a ell), és molt ben treballada, i culmina en un final (II, xix) ben digne de P. Tinto: un guàrdia civil feliç d’haver quedat prenyat per un miracle de Santa Eulàlia.

L’he llegit en una versió de Bromera, traduïda i presentada per Empar Claramunt i Josep Ballester. No llegeixo italià, pel qual no puc comparar, però crec que la versió funciona molt bé i no acusa en excés el pas dels anys (és del 1992). Altrament, la introducció situa bé l’autor i les seves paradoxes, a més d’incloure diversos materials de treball.

Vegeu també:

Trenta anys de Kònsum: teatre infantil de la Joana Raspall

La tasca cultural de la Joana Raspall és particularment coneguda a la poesia, però també té un vessant teatral. Enguany es compleixen trenta anys de l’estrena de Kònsum S. A., la tercera part de la sèrie d’aventures d’en Nap, en Buf i en Xic. La pròpia Joana en parlava així del conjunt al pròleg de l’edició (Edebé, 1984):

Si vàreu veure EL POU —obra per la qual haig d’agrair el Primer Premi de Teatre Cavall Fort—, potser recordareu els tres amics que en són protagonistes: en Nap, en Buf i en Xic.

En aquella, que va ser la seva primera aventura —i la meva— en el teatre per a nois i noies, es presentaren com uns minyons enjogassats que van ajudar uns pagesos contra l’acció injusta d’un home ambiciós.

La segona aventura també us fou presentada als cicles de Cavall Fort amb l’obra L’INVENT, en la qual els tres companys col·laboren en un projecte científic del seu mestre desbaratant uns intents de robatori i de suborn.

Avui els torneu a trobar que treballen durant unes vacances en una singular urbanització on el senyor Kònsum —símbol de la societat de consum— ho dirigeix tot segons els seus interessos particulars, per mitjà d’un ordinador. Tot el personal hi és sotmès a diversos sistemes de suggestió i acata les ordres de la «màquina» fins a convertir-se en autòmats, sense voluntat ni criteri propi.

Entre els socis del senyor Kònsum, hi trobareu la caricatura d’un tipus de personatges de la nostra societat que solen omplir malaguanyades pàgines a les revistes «d’actualitat».

En Nap, en Buf i en Xic, disconformes amb aquell estat de coses, ajudaran a desmuntar-ne el funcionament.

Tot plegat pot semblar un tema de ciència ficció. Però té ben poc de ciència, ja que és un simple joc escènic. I té ben poc de ficció, perquè realment ja podem veure al nostre voltant mostres ben paleses de la poderosa influència de KÒNSUM S. A.

Intercanvi de llibres a Manlleu

Llegeixo a Bibliosfera que, del 2 al 27 de juny, «la Biblioteca Municipal de Manlleu, en col·laboració amb les associacions veïnals del municipi, organitza la segona edició de l’Intercanvi de llibres als barris de Manlleu. La iniciativa consisteix en instal•lar, cada dos dies, una parada a un dels nou barris participants i exposar-hi els llibres de segona mà que els lectors porten a la biblioteca. A banda de l’intercanvi de llibres, en aquesta edició també es promou compartir els gustos de lectura. Així, cada usuari pot recomanar les obres que li agraden tot omplint una butlleta que s’ofereix a la parada i que es mostrarà en un expositor portàtil».

Aquesta és la pàgina de resum d’activitats de la Biblioteca Municipal de Manlleu. Aquest juny hi trobeu contes, club de lectura (amb Terres de lloguer) i un recital poètic amb música.

A la recerca de les tecles que desconeixem tenir

El compositor Àlex Andrés reflexiona sobre un espectacle de La Fura dels Baus i, més encara, sobre el procés de reflexió i descoberta personal que hauria d’acompanyar tota experiència teatral (i, probablement, tota experiència de lectura i també d’escriptura). «No em va agradar gens. Però em va resultar molt interessant assistir-hi.» Llegiu tots els fils d’aquesta aparent paradoxa al bloc col·lectiu La paraula nostra.

Bases del V premi Vila de Paterna de teatre juvenil “Germà Montaner”

Teniu de plaç fins el 5 de setembre. El guardó és de 6.000 € i l’obra serà editada per Tàndem. Vegeu les bases completes en aquest pdf.

La Jenny dels pirates, Bertolt Brecht

darabuc-bertolt-brecht-dreigroschenoper-kurt-weill.jpg

.
Senyors meus, ara em veieu rentar vasos i copes
i fer els llits als dispesers
i em doneu tots un penic i jo us dono les gràcies
i veieu els meus parracs a l’hotel esparracat
i no sabeu, senyors meus, amb qui parleu.
P’rò vindrà una nit i en el port tot seran crits
i direu: d’on surten aquests crits?
I veureu que jo somric des de l’aigüera
i direu: aquella, de què riu?
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
arribarà al port.

I direu: au, vés a rentar els vasos bruts
i el penic tot seguit traureu.
Jo el prendré i el guardaré i de pressa faré els llits
on ningú no dormirà en tota la nit.
Però encara no sabreu amb qui parleu.
Quan aquella nit vindrà del port un gran brogit
i direu: què és aquest brogit?
Em veureu encara dreta a la finestra
i direu: per què riu tan maliciosa?
I el vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
tirarà contra el port.

Senyors meus, ben segur que ja no riureu més
perquè les parets s’esfondraran.
La ciutat quedarà tota rasa com la mà.
Només restarà dret un hotel esparracat.
I direu: és que hi viu algú especial?
I entorn de l’hotel tot seran crits aquella nit
i direu: per què no han destrossat l’hotel?
I veureu que al matí jo obro la porta
i direu: ella vivia aquí!
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
la bandera hissarà.

I desembarcaran a migdia cent homes
que avançaran ombres enllà
i agafaran tothom, cadascú a casa seva,
i els encadenaran i els duran davant meu
i em diran: qui vols que matem?
I en el port tothom callarà aquell migdia
quan diran: qui ha de morir?
I aleshores sentireu que jo dic: tots!
I quan rodin els caps, cridaré: hop la!
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
em durà lluny d’aquí.

(Bertolt Brecht, L’òpera de tres rals, dins Teatre complet, I, Barcelona: Institut del Teatre, 1998, pp. 586-587, en traducció de Feliu Formosa.)

Em resulta difícil avaluar la importància actual de Brecht, com a autor «viu», i més encara en el terreny de la literatura per a joves. No sé si la seva complexitat és excessiva ni si els temes encara arriben. Mai no vaig veure representacions de Brecht quan era adolescent, i això no em permet jutjar per experiència pròpia; poc després sí vaig veure un Galileu al Mercat de les Flors que em va entusiasmar. El sol text d’una Mare Coratge, per exemple, em sembla impressionant. (I per això mateix, molt difícil de traduir; aquí podeu llegir una nota brevíssima de Miguel Sáenz, traductor al castellà de la seva obra completa.) Quant a la combinació del seu teatre amb la música de Kurt Weill, aquesta sí entenc que és un clàssic plenament vigent. Què en penseu, vosaltres, de Brecht? Té cabuda als nostres escenaris? A les nostres aules?

Dario Fo a un institut: Lectura dramatitzada d’Ací no paga ni Déu

Dario Fo, un dels dramaturgs més irreverents i provocatius del segle XX, i premi Nobel entre d’altres guardons, és objecte del treball d’un grup de 3er d’ESO a l’IES Joanot Martorell de València. Per a saber-ne més i escoltar lectures dels alumnes, com a preparació de la representació futura, vegeu aquest enllaç: Lectura dramatitzada d’Ací no paga ni Déu.

Sobre Dario Fo, vegeu, per exemple, l’article de la vikipèdia italiana.

Problemes a la sala Beckett

darabuc-samuel-beckett.jpg

La Sala Beckett10px-external-3.png, un dels espais de teatre independent més importants de l’àmbit català, està vivint uns problemes que podrien obligar-la a tancar: llegiu-ne més en aquest article de La Vanguardia10px-external-3.png.

Enric Lluch, premi de narrativa juvenil de Torrent; Teresa Broseta, premi Xaro Vidal de teatre infantil

Llegeixo per mitjà d’una notícia recollida a Blocs de lletres que Enric Lluch (Viquipèdia) ha obtingut el IX premi de narrativa juvenil de Torrent, amb l’obra El servidor de l’alquimista. N’ha estat finalista Pep Castellano (bloc), amb Bombons amargs. Les obres seran editades per Tabarca. Fora del terreny juvenil, a la mateixa cerimònia s’ha lliurat el premi de poesia a Silvestre Vilaplana, per Bagatge de tenebres. Més informació, al bloc de Millor Torrent.

Paral·lelament, llegeixo a Tirant al cap que Teresa Broseta (Wikipedia) ha guanyat el premi Xaro Vidal de teatre infantil. En aquest cas, No tingues por serà editada per Bromera.

Felicitats a tots quatre!