‘Carlota i la dona de neu’, de Josep M. Benet i Jornet

«I.
PATIS interiors als darreres d’una illa de cases, als barris populars de la ciutat, amb terrats mediterranis que fan d’horitzó. Galeries, finestres, canonades, antenes, ferros i fils d’estendre la roba.
(Durant un instant, només veus llunyanes de veïnes, xerroteig de lloretons, refilar de canaris, algun gos que borda, algun gat que miola. De seguida, al pati que tenim més a l’abast i on hi ha un cobert amb andròmines i joguines amuntegades, surten la mare, el nen i una nena que es diu Carlota. Carlota té ulls blaus, cabells daurats, una pell blanca, que transparenta el bullit porpra de la sang, i, de tant en tant, repartides pel cos, petites pigues de color marró. Porta un vestit blau, forçosament molt bonic, encara que simple i còmode.)
MARE: Oh, quin bon temps de primavera! Sí, podeu jugar al pati. Aquí teniu preparat el berenar. He d’anar-me’n una estona i us haureu d’espavilar sols. Feu bondat i divertiu-vos força, però no organitzeu gaire xivarri, que la veïna s’enfada.
CARLOTA: Adéu, mare.
NEN: Adéu.
MARE: Ocupa’t del teu amic, Carlota, que et quedes de mestressa.
CARLOTA: No passis ànsia.
MARE: Fins després.
(Se’n va la mare i els nens queden sols.)
NEN: Juguem a guerres?
CARLOTA: Tu i les guerres! No sé si en tinc ganes.
NEN: On has guardat el mistos garibaldis que et va comprar el teu papa?
CARLOTA: Mira-te’ls.
NEN: Seran el foc de les explosions.
CARLOTA: No, figurarà que són màgics.
NEN: Hi havia una guerra, boom! Ningú no ens estimava. Jo era un soldat.
CARLOTA: Queies ferit i jo et salvava amb la medecina que m’havia donat un mag.
NEN: Et salvava jo quan t’agafaven els dolents!
CARLOTA: Pesat! Mira, viurem una història com la que m’explicava el papa quan era petita.
NEN: Bé, jugarem al que vulguis si em fas un petó.
CARLOTA: No te m’enganxis. Hi havia una vegada un nen i una nena que eren molt amics. El nen es deia Joan, com tu, i la nena, Carlota, com jo. Vet aquí que una tarda, mentre jugaven al pati de casa la Carlota…
NEN: El nen va fer un petó a la nena. (Acosta els llavis a la cara de Carlota. Xiscladissa agra d’ocells. Els dos alcen la mirada amunt i desfan el gest.) Què passa?
CARLOTA: Gavines!
NEN: Es llencen damunt els coloms!
CARLOTA: Gavines dolentes, deixeu els coloms!
(Un so humà, estrafet, sembla unir-se a la xiscladissa del cel.)
NEN: Què és, això?
CARLOTA: Algú que respon a les gavines!
NEN: Alça!
CARLOTA: Mira!
(Assenyala una galeria enlaire. De la porta que hi ha, que dóna al pis corresponent, en sorgeix una mena de llum.)

En el moment en què el nen anava a fer un petó a la nena, engega la història «com la que m’explicava el papa quan era petita». Qui respon a les gavines és la veïna, una bruixa que envia el Joan amb la Dona de neu, en un moment molt teatral: «com endut pel vent, salta de nou la barana i llavors s’allunya, mig a contracor, volant, aturant-se un segon quan ensopega amb els filferros d’estendre la roba…».

La Carlota hi anirà al darrere, mirant de salvar-lo, i haurà de moure’s pel món d’Andersen: tractarà amb l’emperador Bunyol (el del vestit nou de l’emperador), amb la Sireneta, amb la bruixa i dona de neu… És tot un recorregut d’aventures, amb moments ben divertits, com quan en Bunyol es desinfla i queda com «una pelleringa, esprimatxat i arrugat, moix i pansit», i d’altres de reflexió sobre el teixit de ficció i realitat, com quan troba la Gran Mare de tots els personatges, que no és altra que la pròpia mare de la Carlota. Finalment, és clar, la Carlota salvarà el nen perquè (això ho ha contat molt bé la J. K. Rowling, però no és descoberta seva) els dolents sempre s’obliden de la força irresistible de l’afecte.

La Carlota i la Sireneta (en cadira de rodes que duu el Tritó), il·lustració de Francesc Rovira

• Josep M. Benet i Jornet, Carlota i la dona de neu. Il·lustracions de Francesc Rovira. Edelvives, Barcelona, 1992. ISBN 84-263-2173-9.
• El manuscrit d’Ali Bei, de Josep M. Benet i Jornet
• Teatre sense mots: una escena de ‘Els tímids’, de Joles Sennell
• Trenta anys de Kònsum S.A., de Joana Raspall
• Hola, Pep!, de Jaume Cela, il·lustrat per Francesc Rovira

‘Tren’, de Núria Albó

Il·lustració de Caterina Roca

• Núria Albó, M’ho ha dit el vent. Il·lustracions en color de Caterina Roca. Edicions del Roure de Can Roca (Barba Blava, 1), La Garriga, 2009. 80 pp. ISBN 978-84-936599-7-4.
• M’ho ha dit el vent al bloc Un desert a casa; i allà mateix, el poema Esquirol

Els barquers del cel, de Jordi Andreu i Corbaton

Els barquers del cel, de Jordi Andreu i Corbaton (Conta’m un conte), és una novel·la breu de tema clàssic a la LIJ: les aventures d’estiu a casa dels avis, en un medi rural. Amb una perspectiva esbojarrada i humorística, tanmateix, el Marc, els seus amics, els iaios i el vell Bonet convertiran la vida quotidiana en un seguit de petits desastres: la carraca que no arrenca i li explota el tub d’escapament, les entremaliadures dels cadells d’en Bonet, el rescat de les granotes i els cullerots (capgrossos) d’una bassa mig buida, una pluja d’estels, un intent de construir un túnel fins a la riera o una peculiar interpretació còmica d’una llegenda sobre la pluja i els barquers del cel.

És d’agrair que l’editorial hagi respectat l’enriquidor dialecte tortosí de l’autor, a qui, d’altra banda, entenc que se li pot retreure un abús de les exclamacions: a les tres primeres planes, per exemple, només dues frases no són exclamatives i algunes encara duen el signe per duplicat.

Les il·lustracions d’Aaron Jodar, amb un estil de còmic proper al manga però amb un peculiar to cadavèric, reforcen amb gràcia el to humorístic i esvalotat del text. Tanmateix, els dibuixos no sempre quadren suficientment amb la novel·la: el iaio Miquel lluu cabellera on havia de tenir calba (p. 16) i la seva vella tartana, incapaç de sortir per si sola d’un forat (p. 40), s’ha dibuixat abans (p. 15) com un Jeep amb cabrestant.

• Jordi Andreu i Corbaton, Els barquers del cel. Alfaguara-Grup Promotor (sèrie lila), 2005. ISBN: 84-7911-097-X.

Bèsties de l’hort, de Xavier Blanch, il·lustrat per Marc Vicens

Bèsties de l’hort, escrit pel pedagog Xavier Blanch (qui va ser també editor de La Galera) i il·lustrat per en Marc Vicens (imatge superior), és el llibre guanyador del darrer concurs de contes “Lola Anglada – Vila de Tiana”. S’adreça a un públic infantil d’uns 8 a 12 anys i l’edita Meteora. En aquest enllaç podeu llegir-ne un fragment: El Tano. En aquest pdf podeu veure un conte del llibre, ja il·lustrat: El Tro.

Després de la presentació inicial a la biblioteca de Can Baratau, a Tiana, el dijous 29 de maig es presentarà també a la llibreria barcelonina Proa-Espais (Rosselló, 212; a les 19.30).

El llibre forma part de la col·lecció Lola Anglada, on s’han publicat també Contes d’anar i tornar (Montserrat Mas i Riki Blanco), On s’amaga la por (Maria Carme Roca i Laura Baldrich) i Set contes de l’any de la picor (Llorenç Puig i Òscar Julve).