‘Ximpanzé’, de Ricard Bonmatí

.

XIMPANZÉ

Orellut i geperut,
braços llargs i desmarxat,
cul pelat i cos pelut:
aquí tens el teu retrat.

.

• Ricard Bonmatí, Estimades feres. Il·lustracions de Montse Ginesta. Baula (Ala Delta), 2009, ISBN 978-84-479-1952-9.

‘L’Arbre dels Panellets’ (fragment), de Joles Sennell (dins ‘Contes llaminers’)

Il·lustració de Roser Capdevila

… —Què fas? —li va demanar la Maria.
—Com que no puc plantar llavors de flors fins a l’acabament de l’hivern, i encara falten uns quants mesos, vull fer un experiment. Hi plantaré aquestes llavors de paper de diari, a veure què passa…
—Què vols que passi, home! No res, no passarà, amb llavors de paper de diari corrent… —va dir la Maria.
—És que aquest diari no és corrent! —va ser la misteriosa resposta d’en Cesc. Després de retallar les rodonetes, en Cesc va fer un clotet en la terra del test, hi va posar les llavors de paper, les va tapar i hi va tirar un rajolinet d’aigua. Cada vespre, després que el sol s’havia post, en Cesc regava el test. Els de casa seva li deien que ja podia regar, ja, que, per molt que regués, no en sortiria pas res, d’aquelles llavors.
Però vet aquí que tot de cop, un matí, va començar a sortir un petit brot d’entre la terra. El brot va anar creixent a poc a poc, fins que es va convertir en una curiosa planta de fulles rodones blanquinoses, amb petites ratlles negres. En un tres i no res, aquella planta va créixer fins a convertir-se en un petit arbre.
I el dia de Tots Sants, de bon matí, quan en Cesc va sortir al balcó es va trobar amb una gran sorpresa: durant aquella nit, i de sobte, l’arbre havia fet fruita. Però no era una fruita normal, com és ara mandarines o peres o prunes o castanyes, no. El que penjava de les branques de l’arbre eren panellets. N’hi havia de tota mena: de pinyons, d’ametlla, de moniato, de codonyat, de coco… I eren boníssims. Aquell dia, tota la família va poder menjar per postres
tants panellets com va voler.
La mare deia:
—Mira quina sort, tan cars com són!
I la Maria, després d’haver tastat un panellet de cada mena, va demanar al seu germà:
—I d’on el vas treure, el full de diari d’on vas retallar les rodonetes que et van fer de llavors?
—Del mirall del rebedor —va cor atestar en Cesc—. Passava per davant del mirall i vaig veure que a dintre hi havia un full de diari. Hi vaig posar la mà i el vaig  agafar…
—No sabia que poguessis ficar la mà dintre dels miralls, tu —va dir admirat el pare.
—Ni jo tampoc —va contestar en Cesc.

• Joles Sennell, Contes llaminers. Il·lustracions de Roser Capdevila. Baula, Barcelona, 1993. ISBN 84-479-2310-3.
• «L’Arbre dels Panellets» és el conte més llarg, i també el més enigmàtic, d’aquest recull que continua amb els arbres dels Torrons, la Mona i les Coques.

Teatre sense mots: una escena de ‘Els tímids’, de Joles Sennell

.
ESCENA SEGONA

El parc és buit. La VIOLINISTA surt per l’esquerra amb el mocador al cap i l’estoig de violí. Per la manera de moure’s i de sospirar, es veu que està enamorada. S’asseu al banc a escriure una carta. En acabar, surt per la dreta. Se senten els arpegis d’afinació i l’orquestra ataca el vals; mentrestant, l’ESCOMBRIAIRE surt per la dreta i es posa a escombrar, al ritme de la música, com en l’escena anterior, les fulles seques del terra.

De cop, però, deixa d’escombrar, es treu un paper i un llapis del butxacó de la granota i també es posa a escriure una carta d’amor. Deixa de sonar la música. L’ESCOMBRIAIRE plega el tros de paper escrit en forma d’avió i espera anhelós. Al cap de poc apareix per la dreta la VIOLINISTA. L’ESCOMBRIAIRE li tira l’avió. Ella el recull i s’adona que és una carta. Al seu torn, es treu la seva carta de la butxaca, la plega també en forma d’avió i la tira cap a la banda de l’ESCOMBRIAIRE. I aleshores se’n va corrents.

L’ESCOMBRIAIRE resta molt content i emocionat amb la carta. La llegeix i pren una actitud somiadora i feliç. Tot d’una, però, un pensament negre l’envaeix i s’entristeix profundament. El motiu del seu entristiment no és pas en la carta. Lentament, es treu la gorra i mostra unes orelles desmesurades, enormes (artificials, és clar, d’aquelles tan xocants que es venen en algunes botigues d’objectes de broma). Té por que la noia s’espanti quan les hi vegi i no vulgui saber res més d’ell. I se’n va, trist, arrossegant rere seu l’escombra i l’ànima.

FOSC

• Joles Sennell, «Els tímids. Mitja peceta en tres escenes per a gent agosarada», dins Quatre pecetes i mitja, Baula, Barcelona, 1998, amb il·lustracions de Montse Tobella. ISBN 84-479-0655-8.

‘Camí de l’escola’, de Lola Casas

Il·lustració de Carme Queralt. Cliqueu-hi per ampliar-la

• Lola Casas, Anem a l’escola! Il·lustracions de Carme Queralt. Baula, Barcelona, 2005. ISBN 84-479-1429-1.

‘Medusa’, de Ricard Bonmatí

*

Ombrel·la urticant
de l’home invisible
que al mar refrescant
fas ombra impossible,

si un cos veus nedant
i et gosa remoure,
si estava cremant,
¡l’acabes de coure!

*

• Ricard Bonmatí, Estimades feres. Hi ha una primera edició amb dibuixos de la Roser Rius a Bruño, 1990, i una de més recent, il·lustrada per la Montse Ginesta, a Baula (Ala Delta), 2009, ISBN 978-84-479-1952-9. Foto de william a Flicker: medusa a un aquari.

Presentació de T’estimo mare a Rovafabes Jove

• Bloc de la Sònia Marín

Nou web de Baula, un concurs per Sant Jordi i un aniversari

Baula us convida a conéixer el seu nou lloc web, ara independent del web d’Edelvives. Per tal de celebrar-ne la inauguració i convidar-vos a navegar per les seves pàgines i remenar virtualment pels seus llibres també han creat un concurs de Sant Jordi:

Per celebrar la diada de Sant Jordi, la nostra editorial també vol regalar literatura. Una bona manera de fer-ho és realitzar un concurs on se sortegin els nostres llibres relacionats amb la temàtica de Sant Jordi. Volem animar tothom a participar-hi. La prova que proposem és ben senzilla, així que no patiu, perquè segur que trobareu una resposta encertada.

Certament, no us faran gruar, no heu de patir per això. Tots els detalls, en aquest bloc. Si jo hagués de triar segons demanen, triaria per exemple… ho diré amb una foto, mira, aprofitant que l’espai de llibres, diàleg i somriures que hi veieu està d’aniversari.

Una endevinalla de Josep-Francesc Delgado

.

SEMPRE ES COMPORTA

Aquesta cosa no et porta mai res.
Sempre es comporta muda com la tomba.
S’està quieta, llisa, recta i dreta.
És plana, i no torta. Si no la veus
al mig del pas, hi toparàs de nas.

.

De Cosari (Baula, col·lecció Ala Delta, sèrie blava, 15), il·lustrat per Montse Bosch. Els dibuixos són en blanc i negre i ajuden a resoldre l’endevinalla; però són en pàgina posterior, com ha de ser, de forma que podeu llegir el llibre sense que es vegi la resposta (per molt que les transparències del paper poden jugar alguna mala passada).

El nom de Nadal, de Joana Raspall

.

EL NOM DE NADAL

Sota el nom de Nadal
sento una cosa
que jo no sé ben bé com l’he de dir.
Em fa pensar en una terra nova
on pau i amor no paren de florir…

I tant se val, si va sorgir l’estel
i assenyala la ruta
a tres reis d’Orient, creuant el cel…
I tant se val,
saber si eren gaires els pastors
duent formatge i mel a l’Establia…
I tant se val,
veure que pengen riques lluentors
aquí i allà,
en mostra d’alegria…

Sento que hi ha una cosa gran, al fons de tot.
Per definir-la no trobo cap mot!
Deu ser una força que aconseguiria
que no hi hagi a la terra
cap país sense amor
ni cap llar sense pa!
El dolç nom de Nadal ens dóna pistes…
Si la força existeix,
l’hem de trobar!

.

.

Tret de Joana Raspall, Font de versos, il·lustrat per Josep Antoni Tàssies, Baula (Ala Delta verda, 5), 2003. La il·lustració de Tàssies correspon al poema i es treu de la p. 73.

Presentació de A l’ombra de Menkaura, d’Elena O’Callaghan

Tobogan, de Lola Casas

.

——————TOBOGAN

——————Escala amunt
———— ——fent filera.
———— ——Tingues paciència
———— ——i espera!
———— ——Cul al terra.
—— ————ZIUUUU!
———————i… AVALL!!!
———— ——El cor, BUM, BUM!!!
———— ————s’accelera!!!
———— ——Altre cop
———— ——a fer filera…
———— ———i pujar
————————graons amunt!

.

.

Tret d’Anem a l’escola!, de l’editorial Baula, amb il·lustracions de la Carme Queralt.