Cançó després de la pluja, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

.

.

CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.

A l’escarabat bum bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.

Una mica de cel blau,
una mica mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.

Qui puja la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s’encén i s’apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s’apaga i s’encén,
farigola, romeguer.

El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!

.

(Poema 1 de «Fira encesa», secció inicial d’Imitació del foc. Imatge de BocaJoe)

Apaga aquests ulls meus…, de Rainer Maria Rilke

 

.

.

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

.

És el poema inicial de les Noves versions de Rilke, de Joan Vinyoli. Si algú llegeix alemany, trobarà curioses diferències respecte de l’original, que és més repetitiu en les estructures, fet que multiplica encara més la rima:

Lliures cavalls, a l’alba, de Salvador Espriu

.

.

Lliures cavalls, a l’alba,
per la deserta platja.
Veus i tambors proclamen
la primavera.

Després, fet nou silenci
damunt el mar, les hores
encadenades besen
la sorra molla.

.

(Poema XXI del Cementiri de Sinera)

Couperin a l’hivern, de Màrius Torres

 

.

.

COUPERIN, A L’HIVERN

Com un cel blanc, damunt els arbres adormits,
els encongeix les branques,
una mica de fred a les puntes dels dits
ens fa veure les tecles més blanques.

Però en la febre pàl·lida dels teus palmells infants,
ni freda ni poruga
la música comença, i et salta, entre les mans,
un ocell que palpita i que juga.

Màgic ocell! L’hivern, vençut pel seu encís,
fa tres passes enrera.
Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliç
de més lluny que d’una primavera.

.

(Poema 40 de les Poesies de Màrius Torres, llibre tercer, segons l’edició de Coyoacan, Mèxic, 1947.)

La Maia se’n va a l’Amazones, d’Eva Ibbotson

.

Volia parlar un dia de l’Eva Ibbotson, una autora que m’agrada força, per a lectors joves o bons lectors infantils, segons els casos. Un dels llibres seus que més he disfrutat ha estat La Maia se’n va a l’Amazones. He vist a la xarxa una ressenya amb la que coincideixo fil per randa i, per tant, us animo a visitar l’espai on l’he trobada: El país dels Kokamuskes. Les bones lectures són per a compartir, d’en Ramon Homs:

.

«Maia se’n va a l’Amazones (Salamandra, 2004), d’Eva Ibbotson, és una novel·la d’aventures força aconseguida, amb una heroïna clàssica, personatges secundaris rodons, un escenari exòtic i una trama consistent i de ritme captivador. Positiva, amable i de bon llegir.»

Llegiu-la, si no la coneixeu, i ja ens direu.

He pujat, com a curiositat, la portada alemanya. Al bloc de Kokamuskes veureu l’anglesa, que m’ha semblat molt atractiva. Una altra qüestió menor, per a l’editora o els traductors: No n’hauríem de dir La Maia se’n va…, enlloc de Maia se’n va…? I una última curiositat: el títol anglès fa Viatge al riu-mar i l’alemany, Maia, o de com la senyoreta Minton va llençar el seu corsè a l’Amazones. Algú en dona més?

Per un botó, de Carles Cano, premi Hospital Sant Joan de Déu

.

El narrador i escriptor Carles Cano —autor, entre molts llibres, de la meravellosa Capgirell, l’illa llibre, il·lustrada per en Miguel Calatayud— ha guanyat l’11è Premi de Conte Infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu, entre 105 propostes. El jurat era format per la Teresa Colomer, la Sabel Gabaldón, l’Emilio Urberuaga, la Rosa Mut i la Maria Palau. El conte serà il·lustrat per en Joma.

Arços i grèvol, de Salvador Espriu

.

.

Arços i grèvol,
oculta neu, prim aire
de tramuntana.
Hivern del mar: sol fràgil
damunt platges desertes.

.

• Poema XX del Cementiri de Sinera. Foto firmada per en Joan Martín, presa del ButlleTIC.

Bases del premi Carmesina de narrativa infantil

.

Al web d’edicions del Bullent podeu consultar les bases del XVIII premi Carmesina de narrativa infantil. La recepció de textos és oberta fins el dia 4 d’abril de 2008. Sort!

Art abstracte i educació visual infantil

Família: mare, pare i nen, per Eric

.
En una certa concepció, l’art i la il·lustració per a infants no només han de ser realistes, sinó que s’han d’emmarcar en un estil força concret, de colors pastel, línies clares, cares rodones i somriures dolços. Un exemple clar en poder ser certs llibres que «regalen» els diaris, tot sovint sota molta fullaraca de Grans Clàssics i Lectures Educatives. En el millor dels casos, trobem imatges correctes. En el pitjor, un sentit utilitarista i barato de l’art, que converteix els llibres, senzillament, en una mala escola.

Les raons poden ser diverses. Per a començar, qui regala llibres com regala peces del Betlem o manuals de cuina o flors de Bach ho fa com a pur producte, amb la seva relació de cost de producció davant d’imatge percebuda. D’altra banda, qui potencia vendes amb hipotètics regals no sol ser amic d’experiments. Compra un butterfly pillow i et regalaré un collaret per a complir amb la sogra; no un disc de noves tendències de la música experimental.

El curiós, i aquí vinc a parar, és que els infants parteixen de l’abstracció. Els seus primers dibuixos són qualsevol cosa, tret de realistes. Ells utilitzen la convenció artística pura, la que permet titolar un filferro com a «núvol i cadira», la del creador gairebé omnipotent: «amb aquest quadre, vull parlar de X (ho sembli o no)».

Jo entenc que és més productiu partir d’aquí i vigilar de no malcriar-los després el gust cap a un realisme de baixa qualitat i cap a una concepció de l’art que només cerca la fotocòpia del que veiem, i no la transmissió plena i emotiva del que percebem amb el conjunt dels nostres sentits. Però aquesta és la meva convicció personal, no més. Què en penseu vosaltres?

El quadre és un dibuix de l’Eric a Obert tota la nit, un bloc on la Mar reflecteix activitats del seu fill Eric, seves o del conjunt de la família, a més de les reflexions i lectures que fa i van fent en comú. L’Eric té ara gairebé tres anys.