El primer poll

… la lectura em fascinà des de les primeres ratlles. L’autor tenia un estil suggestiu, insinuant, que duia la pau a l’esperit. Començava amb una llarga relació de totes les coses no indispensables de les quals ens podríem passar alleugerint el pes de les nostres responsabilitats. Seguia després afluixant subtilment els lligams socials i les obligacions derivades de les normes de convivència. A la meitat del llibre, tant se me’n donava, de les fluctuacions de les monedes, de les crisis periòdiques de l’economia occidental i del problema dels sense feina. Per primera vegada, veia el futur amb una indiferència mofeta.

L’endemà mateix vaig deixar l’oficina. Dos dies després, rescindia el contracte del pis, regalant a la meva portera les meves pertinences, per tal de dedicar-me a vagar i observar.

I al cap de dues setmanes, saltant-me dos capítols del llibre …, vaig trobar-me el primer poll. Recordo que jo estava recolzat en el tronc d’un presseguer, prop d’un rec que m’abaltia amb el murmuri de la seva aigua. Amb l’alegria que sovint va aparellada al descobriment de nous companys, contemplava damunt la mà estesa aquella ínfima criatura que duia la meva sang. La caigué al damunt una gota de rosada i per protegir-lo d’elements tan desproporcionats a la seva indefensió, me la vaig tornar delicadament a la pitrera.

• Pere Calders, “El sistema Robert Hein”, dins de Demà a les tres de la matinada, Albertí: Barcelona, 1957.

Fortunately, els editors

A casa ens ha divertit molt L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare, de Neil Gaiman, un relat d’humor que respon, amb aventures impossibles, a la (im)pertinència filial de “On has estat tanta estona?” (ha baixat a comprar llet i ha trigat “segles i més segles” en tornar). No té, ni vol tenir, la profunditat de Coraline.

En anglès el llibre es diu Fortunately, the milk, d’acord amb un recurs narratiu constant de jocs amb la llet, un ús repetit d’aquesta frase i un clímax plenament làctic. Per desgràcia, els editors han preferit la cabriola verbal a la coherència i al respecte a la voluntat de l’autor. El títol és (o al menys pot ser) una part molt rellevant de l’obra i aquí entenc que se n’ha esborrat tota la ironia.

• Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

‘Notícies fresques’, de Jordi Sierra i Fabra

La creació d’un diari de notícies és una activitat habitual a les escoles i típica, si no m’erro, d’alguns pedagogs com Freinet. A dins o a fora de l’escola, en el món de la novel·la infantil també és tot un tòpic, variant del grup més general de les novel·les de colla. Notícies fresques, de Sierra i Fabra, encetà una sèrie protagonitzada per Víctor i alguns companys. Aquest Víctor no és model de res, segons el veuen des del seu entorn escolar i familiar. Però s’engresca amb la visita d’un escriptor que els anima a tirar endavant amb projectes d’escriptura i engegarà el projecte fins a fer-lo realitat.

La novel·la ho narra amb cert humor (la relació amb els germans grans, les diferències entre els joves periodistes, les obsessions del pare i la mare, el començament difícil: «Un quart d’hora després de sortir de l’escola, amb els ulls adolorits de tan oberts que els duia, i el coll més torçat que el de la protagonista d’El exorcista de tant mirar a tot arreu alhora, es va sentir amb la moral una mica enfonsada i amb l’optimisme ressentit de la falta d’esdeveniments») i amb l’habitual interès de l’autor pels conflictes (els familiars, i els que provoca el diari, tant per les equivocacions com per les veritats dites en veu alta).

En l’intent de trobar un protagonista ben allunyat del model de bon estudiant, hi ha algun punt on potser falla la caracterització lingüística: en Víctor no sap dir «ser objectius» (diu ojetius), però al cap de poques línies demana si hi ha cap objecció (amb un cultisme encara més dur). Un fet curiós, derivat ara de la popularització tecnològica amb el pas dels anys, és que avui ningú «mira embadocat la impressora» i que el «Per què caram no fabricaven ordinadors petits i portàtils per dur a l’escola?» ja és gairebé present.

Il·lustració de Federico Delicado

• Jordi Sierra i Fabra, Notícies fresques. Il·lustracions de Federico Delicado. Columna, 1996. ISBN 8483000873.

‘El faedor de mentides’, de Maria Carme Roca

Il·lustració d'Òscar Antin

«Ningú no em creia quan els deia que jo, Alexandre, era el Príncep de les Maresmes, fill del rei Albatros i de la reina Fortuna.
Ningú. Ho podia llegir a les seves cares on també hi endevinava el disgust. Ells, els enemics, intentaven saber de mi, em feien preguntes i jo… Bé, jo responia el que sabia o el que creia saber, perquè necessitava que ajudessin el pare.
El rei, el meu pare, estava molt malalt, i per això el vaig dur a un centre hospitalari perquè el curessin. Però ells s’entossudien a fer-me tota mena de preguntes, com si això pogués servir d’alguna cosa.
—Si us plau, és important —m’asseguraven.
I jo intentava explicar tot el que sabia sobre la meva identitat, el que el pare m’havia ensenyat que digués. Els vaig dir que feia gairebé cent quarantatres llunes que vaig néixer durant la nit d’una tardor molt plujosa. Els vaig dir també que ho vaig fer bressolat pel vent de llevant, sota l’aixopluc d’un palau de canyars i sorra.»

L’Alexandre arriba als serveis socials amb aquesta estranya història. Ningú no el creu ni el relat és cert: a poc a poc, caldrà anar resseguint les pistes fins a esbrinar perquè viu en una cisterna abandonada entre uns canyars. No es tracta en cap cas d’un relat de denúncia social, perquè la marginació obeeix a una decisió intencionada del pare, no a una manca de recursos econòmics. El llibre s’endinsa, doncs, en l’evolució emocional del xicot: la progressiva descoberta de la veritat, la relació amb el personal mèdic, les assistents socials i els altres nens d’acollida (el terrible Kilian, la simpàtica Mar) i, finalment, la retrobada amb la mare que havia estat mitificada com a «reina Fortuna».

• Maria Carme Roca, El faedor de mentides. Il·lustracions d’inici de capítol d’Òscar Antin. Barcanova, Barcelona, 2003. ISBN 84-489-1382-5.

L’últim guerrer, de Vicent Pascual

L’últim guerrer, de Vicent Pascual (Tabarca), és una novel·la de fantasia màgica, paramedieval i heroica, d’arrel tolkieniana. En comparació amb El Senyor dels Anells, podríem dir que és molt més breu, té menys pes dels personatges de races distintes de la humana, concedeix més relleu i paper actiu a personatges femenins i dóna una importància clau a la força de l’amor; s’hi atansa per la situació general de l’heroi que, com qui diu en desvetllar-se, es troba enfrontat a un senyor del mal totpoderós que ha retornat de la foscor, així com per algun recordatori clar i concret de figures com la dels cavallers negres.

Jo n’he gaudit, particularment de la riquesa lèxica, que és una aposta estilística molt decidida de l’autor. Alguns passatges resultaran difícils, però sens dubte no menys enriquidors.

L’Enemic ha existit sempre, a l’aguait des dels altiplans de ponent. Tot i això, feia més de mil anys que no havia gosat envair la Federació. La primera vegada fou durant les Lluites Originals. Varen ser llargues i terribles, i les Ombres arrasaren el país entrant a mata-degolla en pobles i ciutats. Llavors aparegueren els guerrers Kuna, els Senyors de la Muntanya. Ningú no sabia d’on venien, però la seua arribada va ser providencial. Tenien una destresa increïble amb les espases i a poc a poc feren retrocedir les Ombres fins als confins de ponent. En aquell moment, quan ja la victòria era a l’abast de la mà, arribà Moloth … És un dels tres Faedors de la Mort, l’únic que té una presència física. Els altres dos només els coneixem pels seus efectes tot i que, per sort, els seus poders són limitats. Moloth, però, és totpoderós. Pot adoptar qualsevol aparença, encara que prefereix adoptar formes monstruoses que li permeten provocar la destrucció per si mateix. … Hi hagué un temps en què la victòria semblava no voler decidir-se. Llavors els últims guerrers Kuna forjaren Irune. Hi esmerçaren tota la saviesa heretada dels seus avantpassats i encanteris terribles que ja mai més no s’han repetit. … Els últims guerrers Kuna, després de forjar Irune i segellar el catau de Moloth, s’ocultaren per custodiar l’espasa durant mil anys, en la ciutat sagrada d’Agar, fins al proper despertar del Faedor de la Mort … I tu, salvat miraculosament de la mort, ets l’últim guerrer Kuna, l’única persona a la Federació capç d’enfrontar-se a les Ombres i de véncer Moloth. (99-101)

Tot d’una un pensament sobtat s’obrí pas dintre el seu esperit atribolat: davallà frenètic les escales, travessà el menjador i obrí d’una violenta estrebada la porta que donava a l’obrador. Tot semblava igual que sempre: les serres i els xerracs penjats amb cura en un plafó de la paret; els martells, tornavissos i filaberquins arrenglerats en una lleixa, molt a mà quan son pare treballava al banc; les garlopes, les planes i els puntacorrents, ben ordenats en una rústega prestatgeria, on també es podia veure, sense obrir, bossetes de claus, de tatxes i de gavarrots. I tot massa net i endreçat: no hi havia serradura ni borrumballa per terra, ni cap senyal que son pare hagués començat a treballar de bon matí com tenia per costum. (67)

• Vicent Pascual, L’últim guerrer. Tabarca, València, 1995, segona edició revisada per l’autor, il·lustrada per Joan Arocas, reeditada el 2003. ISBN 13: 978-84-8025-167-9.

Silenci, capità!, de Josep Vallverdú

La novel·la és tot sovint la narració dels fets crucials de la vida d’un ésser humà al món. Si més no, aquesta definició tan simple cuadra força bé amb Silenci, capità!, de Josep Vallverdú, una novel·la marítima ambientada a finals del segle XVIII.

La narració comença amb el tinent Clive Laurent a la presó d’oficials, després d’haver mort un altre oficial en un duel d’honor; però l’almirall Montagu disposarà que en surti per una missió de rescat on no falten els punts foscos. Pel desenvolupament dels esdeveniments, Laurent haurà de fer tries delicades entre la llibertat aliena o l’obediència militar, que posaran en greu perill el seu futur. Però en aquest món cal triar i, a voltes, separar-se dels que havien estat amics:

Era el Mills més profund, que sortia. Aquell oficial un xic fred, un xic mecànic … en el fons, tenia ànima de funcionari. Estaria sempre al costat del poder, de la força, mai a favor de la llibertat de l’home.

La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó

Aquest estiu fa quaranta-cinc anys que Joaquim Carbó va escriure La casa sota la sorra, una novel·la d’aventures trepidant que originà una sèrie de còmics il·lustrats per en Madorell i és una de les moltes herències perdurables que ens ha anat llegant Cavall Fort.

Des del 1964, no són poques les coses que han canviat. No vivim les conseqüències de la segona guerra mundial ni temem els criminals nazis, no ens estranya de trobar algú que xerri català a l’Egipte (ni, potser, arreu del món, gent viatjera de mena com som), i menys encara sentir-lo en veu d’un jove negre. Alhora, l’egiptologia ha desmentit el mite de l’ús de milers d’esclaus en la construcció de les piràmids. Però d’altres, per dissort, no han canviat gens: ans que res, l’Àfrica encara és un continent on la corrupció i la misèria dallen la vida de milions de persones.

La casa sota la sorra segueix essent una novel·la emocionant perquè ens enamorem de l’ardidesa i el compromís d’en Henry Balua, que engega el procés de transformació d’en Pere (i el nostre propi al seu costat); ens fa patir la claustrofòbica megalomania del senyor Ti i ens enfurisma la seva absoluta manca d’escrúpols. Un bo molt bo, un dolent molt dolent i personatges d’entre mig que es veuen obligats a triar el seu propi rumb, tot amanit amb una angoixosa fugida final a través de la selva, l’èxit de la qual ensorrarà l’imperi d’en Ti.

• Joaquim Carbó, La casa sota la sorra. Estela, 1966. Laia, 1973. Columna, 1990, 2008 (ISBN 978-84-664-0994-0).

Llegendes del Sol i de la Lluna, de Carles Cano

Llegendes del Sol i de la Lluna, d’en Carles Cano, és un excel·lent recull de dues llegendes d’estil clàssic, amb tot el que cap esperar sota aquest nom: aventura i emoció, una part de màgia i enigma, la lluita amb forces superiors a les humanes (o la seva ajuda) i l’explicació mítica d’algun fet modern (com els gels de Groenlàndia o l’existència dels tuargi, el desert i la Via Làctia). Els dos textos es reuneixen, a més, entre els pols del desert (de sorra o gel) i la natura fèrtil i de la Lluna i el Sol. L’edició més recent, a Bromera, s’acompanya d’unes il·lustracions molt suggeridores d’en Paco Giménez, especialment atentes als moments més expressius.

El vol del falcó, de Josep Vallverdú

El vol del falcó, de Josep Vallverdú, és una novel·la èpica, ambientada en un món grec primitiu, mític i màgic (un món homèric, però amb poca aparició dels déus). La trama té certs paral·lelismes amb L’ombra del senglar: un jove (allà era un nen) desvalgut i maltractat és adoptat per un grup que li permetrà de créixer fins a assolir un càrrec social de gran categoria, però no sense passar proves (molt) dures. El punt de vista, com allà, és el de l’heroi masculí clàssic i els personatges femenins són escadussers i poc desenvolupats. Són novel·les de l’aventura de l’home jove en temps de rols socials molt marcats.

L’home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó

L’home que es va aturar davant de casa, d’en Joaquim Carbó, m’ha semblat una novel·la peculiar. És una novel·la de l’Oest, de vaquers i indis, però no és pròpiament una novel·la d’aventures (a pesar que ho és en part i que l’autor és un mestre del gènere), ans sobre tot una novel·la de formació, de creixement i maduració moral, fins a cert punt una Bildungsroman (Viquipèdia).

Encara és peculiar dins d’aquest gènere perquè la maduració la fan dos personatges d’edats molt diverses: el jove Leo Mills i el seu avi, gràcies a en Sam, «l’home que es va aturar davant de casa», qui amb la seva empenta, el seu humor i la seva saviesa els ensenyarà a respectar els altres, com l’indi Llop Solitari o, ja a l’epíleg, el negre Bafoulos.

Un tercer tret la caracteritza: el creixement es fa, sobre tot, a través de la paraula, del diàleg, ja sigui entorn de passatges de la Bíblia, que el jove Leo llegeix a l’atzar per la nit i tots en parlen fins a treure’n l’entrellat, o mentre passegen o alguna raó reté els personatges a casa. És una novel·la prou cervantesca, si pensem a la segona part del Quixot, on el veritable plaer és menys l’humor que la xerrada.

Sherlock Holmes i el seu exèrcit d’irregulars

Trobo una llàstima que no s’hagi recuperat Sherlock Holmes i el seu exèrcit d’irregulars (The Case of the Baker Street Irregular: A Sherlock Holmes story), d’en Robert Newman (Laia, 1983, 1987), una novel·la que era una bona introducció, o potser també un bon complement, al món del detectiu més famós de la literatura.

La novel·la introdueix tres personatges infantils (un de Cornualla i dos germans londinencs), que seran claus perquè en Holmes pugui resoldre un cas que de retruc acabarà afectant un dels propis nens. La trama dels adults inclou ambició, venjança i xantatge, amb segrestos i fals terrorisme; però no és mai violenta en excés (no ho solen ser els casos d’en Holmes en general, però aquí és gairebé tot encara més indirecte). El to general va derivant cap al melodrama, com potser és propi d’una novel·la ambientada a l’època; un sarcasme final del detectiu fa de comentari irònic sobre la pròpia novel·la. Els raonaments i modes de conducta d’en Holmes són reconstruïts amb encert (de fet, és fàcil de recordar passatges i recursos de diversos relats), com ho és la caracterització d’en Watson. Donat que no tenim novel·les holmesianes (només relats breus i uns pocs d’extensos) i que els textos de Conan Doyle mai no donen gaire espai als infants, seria una bona idea recuperar aquest llibre, que cobria un buit.

• Arthur Conan Doyle, El gos dels Baskerville
• El jove Sherlock Holmes: L’ull del corb
• El jove Sherlock Holmes: Mort en l’aire

El rellotge mecànic, de Philip Pullman

El rellotge mecànic, d’en Philip Pullman, és un conte fantàstic i moral de tradició romàntica, situat, com potser no podia ser d’una altra manera, a Alemanya. En Pullman sap combinar amb encert una certa complicació formal de la trama i els seus possibles nivells amb una redacció senzilla. Al meu parer, la gràcia essencial del conte —un conte eficaç, però no magnífic— rau a la combinació de nivells: real, literari, demoníac, moral i màgic. El conte imaginat, narrat a la taverna, es fa real de sobte, quan irrompen en escena els personatges de la ficció; això obligarà a triar i representarà destins diversos per a cadascú dels personatges; el final és de recompensa i esperança per uns i d’exili o mort per uns altres.

El conte no té la mateixa força inquietant pura de La meravellosa història de Peter Schlèmil o de El diable de la botella (ni menys encara, del Faust), però n’és una bona introducció.

• Philip Pullman, El rellotge mecànic, trad. Josep Franco, Bromera, València, 2005. ISBN: 978-84-7660-711-4.

L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú

L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú, és una novel·la heroica clàssica, de tall cavalleresc, centrada en el tema de la venjança i el perdó. L’ermità del Sas, depenent del monestir de Santa Maria de Barniu, troba un nen d’uns onze anys nafrat, desmaiat i lligat amb la pell d’un senglar. Ha escapat per miracle de la malvestat del baró d’Alcumat, un personatge brutalment cruel que el volia caçar així disfressat com a càstig per haver fet de furtiu (àdhuc després d’haver llancejat de mort el pare). L’ermità durà el nen al monestir, on poc a poc recobrarà el seny i la parla, perduts per la impressió, però no encara la memòria del passat. El jove, batejat com a Renat (el renascut), creixerà particularment savi i fort, passarà a un monestir del nord i serà adoptat per la cort de l’emperador. Al cap de molts anys, en Renat Grau de Kitzen tornarà per adreçar la maldat del baró, moment en el qual recorda per fi tot el passat ennuvolat per la tragèdia.

Es tracta d’una novel·la d’arrel cavalleresca, que beu de la tradició remota de Chrétien de Troyes, però queda reduïda al codi general de la novel·la heroica (amb una breu escena romàntica, el que diria que no és el més habitual a la narrativa d’en Vallverdú) i del triomf de la senzillesa, la sinceritat i la bona fe (en un cert sentit, estem davant d’un conte popular més extens). Com de costum en l’autor, el vocabulari és particularment ric i seleccionat. Amb una excepció, no hi cerqueu rols femenins, ni històricament versemblants ni menys encara voluntaristes (en el sentit de la reescriptura-invenció d’un passat igualitari com a model de futur).

1.

El jove baró era atrabiliari, mala peça, mentider, dèspota, increïblement enginyós a l’hora de fer patir els presos. … hauria permès que els gossos el destrossessin a queixalades si hagués estat atrapat. … El minyó, doncs, no fou trobat, i el baró va haver de donar ordre que tothom tornés a la vila. I afegí, amb to de veu glacial:
—I que del minyó no se’n parli més! Vosaltres dos, aneu a buscar el cos del seu pare i llanceu-lo al sot de la trampa on l’heu trobat. Després, fulles a sobre, i terra i pedres. I el descans etern.
…
Aquella nit, però, [el baró] no va dormir gota. Sentia com la presència d’un perill desconegut, del més enllà, uns fantasmes rondaven entre el sostre i el cortinatge, uns fantasmes que degotaven sang, que esquitxaven la gira del llençol.
L’endemà se’l passà dins el castell, jugant a escacs amb un home
de la seva confiança i fent-se llegir les gestes dels emperadors de Roma.
Durant uns mesos encara l’assetjaria l’ombra del petit senglar que fugia, que tornava, tot demostrant-li que es deslligava de les cordes que ell tan fortament havia fermat entorn del petit cos. I les cordes, en caure a terra, es transformaven en serpents llargs i lliscadors, que, amb ulls brillants com el quars, buscaven de mossegar-li els turmells.
Quasi passà una malaltia. Després les visions cessaren, i aconseguí d’esbandir els malsons. Li va quedar com la certesa interior que aquell minyó, d’una manera o altra, havia sobreviscut.
I qui sobreviu, pot tornar.

2.

Deslligat, retut, el baró d’Alcumat reprengué la marxa a peu, envoltat d’homes d’armes. En Renat Grau va muntar el seu cavall.
—Em sembla que ja he comprès el teu pensament, Renat Grau —va dir-li fra Just.
El capità sospirà. Tots estaven expectants, i al bosc s’havia fet un silenci no solament de persones.
—Estic tip de violències, fra Just —declarà el capità—. Em semblava que la justificació de la meva vida passava per lligar ben fort el baró amb una pell de senglar, com ell havia fet amb mi quan jo era un vailet. Ara, una altra vegada dins el bosc, el mateix bosc, he comprès que això no era cap justificació, sinó una cruel venjança.

• Josep Vallverdú, L’ombra del senglar (1996), La Galera, col. Mascaró de proa, 1997, 128 pp., lletres capitulars i coberta de Sesé (ISBN 13: 978-84-246-7405-2); recollida dins El vent de la història, III, La Galera-IEI, 2000, pp. 189-281 (ISBN 13: 978-84-246-7005-4), d’on cito (pp. 207-208 i 280).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Una hivernada als gels, de Jules Verne

Una hivernada als gels, de Jules Verne, és una bona novel·la d’aventures, que encara es llegeix de gust (potser a partir dels 12 anys, amb les reserves que cadascú apliqui a les recomanacions per edats; és de les més senzilles de Verne). Al meu parer, la seva virtut principal és una construcció narrativa molt sòlida i ben trabada, fins al punt que els dos primers capítols són una escola d’escriptura per a qui vulgui caçar el lector per la via de l’emoció i les aventures.

En Jean Cornbutte és feliç pel retorn del seu vaixell comercial, el brick La Jeune-Hardie, que dirigeix el seu fill, en Louis. També l’espera amb alegria la Marie, la seva promesa, amb qui contraurà matrimoni només de baixar. Tot va de meravella:

La comitiva arribà a l’estacada enmig d’un concert d’alabances i de benediccions. S’havia girat un oratge magnífic i el sol semblava que fóra un més de la partida. Un bon vent feia escumar les ones i algunes xalupes de pescadors que s’adreçaven cap a l’eixida del port traçaven ràpides esteles sobre la mar entre les estacades.

Però quan el vaixell arriba a port, no hissa el pavelló de costum, sinó un de negre: en Louis, el valent, ha salpat en un bot per ajudar una nau en perill.

—¡Fill meu! —exclamà Jean Cornbutte, que no va poder articular més que aquests mots. […]
Marie llançà un crit d’angoixa i va caure en braços del vell Cornbutte.

Com es pot veure, el rol femení i masculí és el propi del segle XIX, però així i tot, és una novel·la relativament revolucionària: quan el brick marxi a buscar el fill perdut, Marie hi pujarà en secret, ajudada pel fidel Penellan. També serà de nou a bord el segon, qui havia conduït la nau de retorn al port sense en Louis: l’André Vasling, un personatge que «venia no se sap d’on i, encara que bon marí, només havia fet dos viatges a bord de La Jeune-Hardie» i que es caracteritza per «ser massa sol·lícit amb Marie». Ja tenim el triangle que serà el motor de l’acció que, com marquen els esdeveniments, serà moguda, sentimental i en part tràgica.

Cito per l’edició de Bromera, traducció de Juli Camarasa, il·lustrada per Enric Solbes amb tècniques de puntillisme realista i austera, molt a to amb el llibre.

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú, és una petita novel·la decameroniana: quatre estudiants de periodisme es queden sense combustible i han de passar la nit en un mas perdut. L’hoste els rebrà de bon grat i, quan els joves expressen la seva admiració per una almorratxa artesanal, els proposa d’alegrar el temps amb un concurs d’històries: qui n’inventi la millor, els diu, se endurà el recipient com a premi. En summa: una excusa per a detenir els personatges en una estadia forçosa que entretrindran amb el poder de la paraula.

Les històries seran força diferents d’ambientació, però predominen dos tons: l’heroic i patriòtic («L’escut del comte d’Urgell») i el realista i humorístic, amb elements que recorden força les narracions renaixentistes, com són, en el pla moral, el càstig de l’avarícia i la supèrbia o la denúncia de l’engany («L’ànima en pena del mas Canela», «Pubill, pubilla i llop», «L’amic de Cuba»). Com gairebé sempre, Vallverdú és a més sinònim d’un viatge ben profitós per la riquesa del nostre lèxic. D’altra banda, la tria de personatges (un adult i quatre joves estudiants universitaris) afavoreix la versemblança i no cau en certa trampa habitual de la novel·la per joves, en la qual els protagonistes tenen una capacitat irrealment extraordinària (faig aquest pensament des d’una inquietud relativament cervantina, en la mesura en què la ficció, volguem o no, afecta la formació de nostra personalitat). Les il·lustracions d’en Minguell són realistes i expressives, i sovint acompanyen el text de forma que resolen més d’un dubte lingüístic.

—Per què no la rifa? —indicà l’Anna.
En Salvador movia el cap solemnement.
—La donaré a qui se la guanyi.
—I com ens la guanyarem? —van demanar ells.
—Vosaltres sou tots espavilats. Us voleu dedicar al periodisme interior, a contar coses del país.
—Sí, ja ho hem dit.
—Bé, doncs, aquesta masia, que dieu que us agrada tant, al llarg del temps pot haver vist moltes coses, n’hi poden haver passat qui sap les. No?
—Prou.
—Qui aspiri a tenir l’almorratxa, que aixequi el dit.
Tots quatre van aixecar l’índex.
—Ho veieu? Ho hem d’arranjar, això. Veureu: com que sabeu història, geografia, costums del país, cadascun de vosaltres s’inventarà, o imaginarà, una història possible, o sigui que hauria pogut passar, dins aquesta masia, des de l’Edat Mitjana. Qualsevol història. Jo seré l’únic jutge. Però vosaltres també votareu, dient-me quina història us ha agradat més de les quatre. Jo em faré el meu veredicte i comunicaré la decisió demà al matí, quan sortireu: llavors el premiat rebrà l’almorratxa (p. 19).

• Josep Vallverdú, Els inventors de fantasmes. La Galera, 1977, 116 pp., il·lustrat per Jaume Minguell (1997, 8ª ed., ISBN 13: 978-84-246-8170-8).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

La caravana invisible, de Josep Vallverdú

La caravana invisible, de Josep Vallverdú, és una novel·la d’acció pura, força més propera a un guió cinematogràfic o a un còmic d’acció que a cap concepte de novel·la psicològica o introspectiva. Transcorre a una zona relativament indeterminada de l’Àfrica central, entre la selva tropical i el desert saharià. La protagonitza en Martí Gregori, un «Fernando Alonso» del seu temps que, havent de descansar del motor per recomanació mèdica, accepta fer de periodista sobre els caçadors de feres vives de l’Àfrica; però de seguida haurà de lluitar, en una ràpida sèrie d’aventures que es desenvolupen amb l’accelerador premut a fons, contra la temible secta del Cinyell d’Or i per tal de resoldre l’enigma dels «ulls» de Balzem.

Aleshores fou quan Adhur tingué la més agosarada pensada de tot aquell joc foll entre la vida i la mort. Decidí esperar allí mateix tota la nit.
—Però —li feren avinent els camellers— Djarbi pot retornar.
—No tornarà. Em té una por terrible. D’altra banda, és aquí on demà he de trobar-me amb els meus amics. I ara —digué tombant-se cap al soldat de Djarbi, que romania romancejant allí a la vora—, ara no et puc deixar marxar, perquè has sentit el que dèiem i ho contaries al teu amo.
—No vull tornar amb el meu amo —gemegà el soldat.
—Per si t’hi repensessis —digué Adhur tot lligant-lo altre cop.
…
El presoner, però, es mostrà insensible a les amenaces i als interrogatoris d’Adhur. No volia revelar on era el quarter general de les forces del Cinyell d’Or. Adhur no cregué que fos arribada l’hora del turment. De fet, però, de la conversa amb Djarbi sabia ja que era a Balzem on es reunia la secta. I era la secta qui tenia interès a fer desaparèixer tot senyal del mapa de la regió de Balzem, ara es veia ben clar. I Adhur anava lligant caps, perquè aquella secta, en principi composta per homes del desert, es devia haver estès a les ciutats i pobles: el president i el secretari del Departament de Turisme de Bar-el-Keuem hi devien pertànyer. I les ordres que Adhur tenia d’actuar al marge de la policia mateixa eren degudes al fet que el govern no tenia confiança en els policies de Bar-el-Keuem.

• Josep Vallverdú, La caravana invisible (1967), Grup Promotor, 1981; Aliorna, 1986; Columna, 1997; inclosa també dins El vent de l’aventura, I, La Galera-IEI, 1996, pp. 139-247, d’on he tret la cita (pp. 196-197).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Histèria cinematogràfica, de Miquel Obiols

Pres de les 77 Histèries (Cruïlla, 1990), recomanat a partir de 12 anys. Us animeu a exportar l’experiment a d’altres nivells de complexitat o estils de llenguatge?

.

Bàtem anar a Batmanona a batsar un batmania.
Ja feia batmnona que batminàvem i batstàvem batmnats.
Bàtem batmtrar en un batr i bàtem batmnar batmacoles.
Jo batmia batmes d’anar al bàtmer, però batstava tan embatmrdat que ja no bat ni batmir batnes de batgar…
Batsprés, bàtem batmntrar al batmanema.
El bàtmer del batmanema batmé era batmanbrut, però la batmanícula fou batmnàstica!

.

Shaudin Melgar-Foraster us convida a llegir Més enllà del somni

La Shaudin Melgar-Foraster (web, bloc) és una catalana d’origen i canadenca d’adopció que, des de Toronto, us convida a conèixer la seva quatrilogia de llibres sobre un món paral·lel, que ha encetat amb el volum Més enllà del somni (Edicions del Bullent, col·lecció Esplai), recentment traduït a l’anglès com a Beyond the dream. Es tracta d’una història d’aventures fantàstiques on també importen qüestions ben reals com la immigració o la diversitat dels sistemes de govern i la seva relació amb el benestar nacional (amb un punt gul·liverià). A baix us en copio el resum; en aquest enllaç podeu llegir-ne el primer capítol i en aquest altre, la proposta didàctica.

L’Anna, una noieta canadenca de pares catalans, somia una nit que es troba en una vall on s’esdevé una batalla entre ferotges guerrers. L’endemà s’adona que allò que somià potser era real i acaba descobrint que hi ha tot un món més enllà del somni.
En un país de l’altre món, Rocdur, hi viu en Tam, un nen immigrant. Rocdur és cruel i implacable amb els immigrants, però en Tam sempre se’n surt de tot gràcies al seu talent per contar histories.
Més enllà del somni va alternant l’enfocament entre els personatges dels dos mons a mesura que les aventures de l’Anna i en Tam es van succeint.

• Catalan Professor Shaudin Melgar-Foraster Takes Readers Beyond the Dream

Cartes d’hivern, d’Agustín Fernández Paz

Cartes d’hivern (Cartas de inverno, 1995; trad. Josep Franco, Bromera, col. Espurna, 1997) és una novel·la juvenil que narra de nou l’horror dels monstres de Cthulhu, ambientat en una vella casa d’un poble gallec, però en el present. Dos joves artistes s’aniran sentint atrets, poc a poc, pel que s’amaga al soterrani de la casa, i coneixerem la història per una sèrie de cartes.

És una versió alleugerida amb respecte a Lovecraft: menys densa (es prescindeix, sobre tot, de la part mítica i de caire religiós), però també, si voleu, menys feixuga i més pròpia d’un present majoritàriament laic i descregut (i que ha vist milions de monstres al cinema). Tendeixo a pensar que, com l’aposta és més baixa, arribarà a més lectors; però també que la intensitat difícilment pot ser mai la mateixa que la que es podia assolir a finals del segle XIX, on l’horror d’una vida condemnada es considerava fins i tot tangible. Qui ja gaudeixi de Lovecraft trobarà l’homenatge massa tou, però jo entenc que és una bona introducció al seu món i una bona novel·la d’intriga i terror per a joves.

Et demane que no òbrigues el sobre, però no puc impedir que, si et veus obligada a donar-li’l a Soutullo, conegues el seu contingut. Encara que, pel teu bé, et demanaria que no ho feres, perquè no sóc capaç de suportar el dolor que puc ocasionar-te. Recordes el nostre primer viatge a Barcelona, la tardor de l’any 69, quan vaig comprar Els mites de Cthulhú en aquell quiosc de les Rambles i vam poder llegir, per primera vegada, els relats de Lovecraft? En veure el meu entusiasme, em deies que no podies comprendre com era capaç de llegir aquelles històries que tant et desagradaven. I jo et contestava que era natural que no t’agradaren, perquè cometies l’error de creure que les coses que contaven podien ser reals. Bé, ara que t’escric, no sé si des de la bogeria o des del malson, no sé si des d’un món irreal o des d’aquesta aldea de Vilarmaior, t’he de dir que potser Lovecraft tinga raó, que potser tu també tenies raó, i que hi ha coses en aquest món que les persones ni tan sols podem imaginar.

SOS a sis mil metres, de Pau Joan Hernàndez

SOS a sis mil metres, de Pau Joan Hernàndez (La Galera-Columna), és una excel·lent novel·la d’aventures heroiques d’ambientació contemporània, que atrapa el lector des de bon començament en el drama d’uns muntanyencs que han d’emprendre una apressada i complicadíssima ascensió de rescat a la (fictícia, però versemblant) Escalera de los Dioses, dels Andes, en la cimera de la qual ha caigut un avió experimental; al drama s’hi afegeix un petit misteri en torn del caràcter real de l’avió.

La novel·la es caracteritza per l’encert en la gradació de l’acció, el que fa que sigui emocionant (i a voltes, emotiva) fins al final. El lèxic de muntanya, així com algunes circumstàncies, són explicats sovint amb detall, de forma que el text és especialitzat però no requereix d’un lector expert. D’altra banda, entenc que és una novel·la força versemblant i d’un realisme encertat, que dóna cabuda a personatges femenins (creïbles, no voluntaristes, com s’esdevé sovint en la novel·la heroica de protagonista femení) i fins a cert punt a la diversitat dels parlars catalans, especialment clara amb la presència d’en Rai, un escalador menorquí. Un altre punt a favor és la diversitat de punts de vista, ben quadrada amb el desenvolupament de l’acció.

Havent dinat van continuar pujant. Amunt, amunt… Quan els braços semblen haver esdevingut plom, quan sembla que les cames no podran continuar aguantant el cos en forçades postures, quan el vent fueteja i glaça la suor sobre la pell, quan per sota tan sols hi ha el buit i per damunt del cap només boira i núvols, i sembla que un hom ha arribat a l’extrem del que el cos pot donar, és quan es veu la força de l’esperit, de la voluntat… Tots dos ja estaven prop del límit de la seva resistència, tots dos desitjaven aturar-se, però tots dos continuaven endavant. Un orgull absurd? Un capficament en la lluita? Un desig, senzill i salvatge, d’arribar al seu destí? Potser tot plegat els impulsava cap amunt.
Nevava. Els flocs anaven caient sobre el cos fatigat de la Rosa Mari, mentre guanyava metre a metre. La boira havia començat a davallar damunt seu, amenaçant de deixar-la sense la vital visibilitat. Deu metres per sota seu, en Raimon lluitava sordament contra el vent i el fred per mantenir tot el rendiment dels seus músculs. (p. 63)

• SOS a sis mil metres, La Galera, 142 pp., col. Cronos, 1992 (ISBN 13: 978-84-246-8413-6); col. Clip, 1996 (ISBN 13: 978-84-246-8303-0).

Jocs d’ombres d’en Lluïsot arran d’un lladre

Hi ha il·lustradors que van que ni pintats per a determinats textos. Potser és el cas de La mora i l’Óscar Villán.

Potser és el cas també d’en Lluïsot, dibuixant habitual d’El Jueves (però també autor de Una temporada en Calcuta), i El lladre d’ombres, d’en Jaume Cela. Aquesta novel·la humorística, de to satíric i exagerat, narra com el detectiu Pi i Pi persegueix i enxampa un lladre capaç de pispar fins i tot les ombres dels edificis més emblemàtics de Barcelona. Si els tons del text i el dibuixant poden ser germans, a més, en Lluïsot fa una lectura simbòlica d’algunes possibilitats i augmenta el joc de tot plegat.

.I.
—Segueixi aquest cotxe —va ordenar el detectiu al taxista. […]
I, com si juguessin al gat i la rata, el taxi va començar a perseguir el cotxe del senyor Recasens.

.II.
—Ostres, senyor Pi! És que tinc una gana! —va exclamar la Joana, amb cara d’afamada—. Em podria convidar a menjar alguna galeteta. Amb l’estómac buit no sé pensar. […]
Es va aixecar de la cadira i va anar a buscar una capsa de galetes que tenia per encetar.
La va obrir i, mentre la Joana hi saltava al damunt com una granota a la bassa, el detectiu Pi va aprofitar per fer-se un cafetonet.

Sons d’olor: llimones, pinyes… i el que imagineu

El Quadern de sons de Ricard Casals Alexandrí és un espai de música on, entre moltes notes i reflexions interessants, així com un munt d’instruments imaginaris dibuixats pels nens en el marc d’una gira escolar d’Ara va de bo, he trobat aquest poema que us copio de seguit:

.

Hi ha una llimona
acabada d’obrir
a la cuina.

Si l’olor fos so,
seria una música tènue
de bon escoltar.

.

Juga amb la sinestèsia, com aquell famós vers d’en Ferrater, «color d’olor de poma». Sense tecnicismes: juga a mesclar sensacions de sentits diferents (el que veiem i el que olorem, a Ferrater; el que olorem i el que sentim, a Casals). Si l’olor fos so, i la fruita fos una altra, què imagineu? Per exemple:

Hi ha una pinya
que s’acaba d’esberlar
al meu fruiter,
de tan madura.

Si l’olor fos so,
seria una música densa
com de tambors a la selva.

Quins sons d’olor imagineu vosaltres? Us animeu?

.

• La imatge de la llimona (molt reduïda de mida i resolució) té © de Gk-PhotoGalerie.de. La de la pinya procedeix de Free-picture-fotos.

Dos poemes visuals de Joan Brossa

• JoanBrossa.org. Vaig trobar l’enllaç a Bibliopoemes: poesia infantil i juvenil, bloc de la biblioteca de Cocentaina, ple de poemes i informacions de tota mena.