Tag Archives: a partir d’uns 12 anys

El primer poll

… la lectura em fascinà des de les primeres ratlles. L’autor tenia un estil suggestiu, insinuant, que duia la pau a l’esperit. Començava amb una llarga relació de totes les coses no indispensables de les quals ens podríem passar alleugerint el pes de les nostres responsabilitats. Seguia després afluixant subtilment els lligams socials i les obligacions derivades de les normes de convivència. A la meitat del llibre, tant se me’n donava, de les fluctuacions de les monedes, de les crisis periòdiques de l’economia occidental i del problema dels sense feina. Per primera vegada, veia el futur amb una indiferència mofeta.

L’endemà mateix vaig deixar l’oficina. Dos dies després, rescindia el contracte del pis, regalant a la meva portera les meves pertinences, per tal de dedicar-me a vagar i observar.

I al cap de dues setmanes, saltant-me dos capítols del llibre …, vaig trobar-me el primer poll. Recordo que jo estava recolzat en el tronc d’un presseguer, prop d’un rec que m’abaltia amb el murmuri de la seva aigua. Amb l’alegria que sovint va aparellada al descobriment de nous companys, contemplava damunt la mà estesa aquella ínfima criatura que duia la meva sang. La caigué al damunt una gota de rosada i per protegir-lo d’elements tan desproporcionats a la seva indefensió, me la vaig tornar delicadament a la pitrera.

  • Pere Calders, “El sistema Robert Hein”, dins de Demà a les tres de la matinada, Albertí: Barcelona, 1957.
Anuncis

Fortunately, els editors

A casa ens ha divertit molt L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare, de Neil Gaiman, un relat d’humor que respon, amb aventures impossibles, a la (im)pertinència filial de “On has estat tanta estona?” (ha baixat a comprar llet i ha trigat “segles i més segles” en tornar). No té, ni vol tenir, la profunditat de Coraline.

En anglès el llibre es diu Fortunately, the milk, d’acord amb un recurs narratiu constant de jocs amb la llet, un ús repetit d’aquesta frase i un clímax plenament làctic. Per desgràcia, els editors han preferit la cabriola verbal a la coherència i al respecte a la voluntat de l’autor. El títol és (o al menys pot ser) una part molt rellevant de l’obra i aquí entenc que se n’ha esborrat tota la ironia.

  • Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

‘Notícies fresques’, de Jordi Sierra i Fabra

La creació d’un diari de notícies és una activitat habitual a les escoles i típica, si no m’erro, d’alguns pedagogs com Freinet. A dins o a fora de l’escola, en el món de la novel·la infantil també és tot un tòpic, variant del grup més general de les novel·les de colla. Notícies fresques, de Sierra i Fabra, encetà una sèrie protagonitzada per Víctor i alguns companys. Aquest Víctor no és model de res, segons el veuen des del seu entorn escolar i familiar. Però s’engresca amb la visita d’un escriptor que els anima a tirar endavant amb projectes d’escriptura i engegarà el projecte fins a fer-lo realitat.

La novel·la ho narra amb cert humor (la relació amb els germans grans, les diferències entre els joves periodistes, les obsessions del pare i la mare, el començament difícil: «Un quart d’hora després de sortir de l’escola, amb els ulls adolorits de tan oberts que els duia, i el coll més torçat que el de la protagonista d’El exorcista de tant mirar a tot arreu alhora, es va sentir amb la moral una mica enfonsada i amb l’optimisme ressentit de la falta d’esdeveniments») i amb l’habitual interès de l’autor pels conflictes (els familiars, i els que provoca el diari, tant per les equivocacions com per les veritats dites en veu alta).

En l’intent de trobar un protagonista ben allunyat del model de bon estudiant, hi ha algun punt on potser falla la caracterització lingüística: en Víctor no sap dir «ser objectius» (diu ojetius), però al cap de poques línies demana si hi ha cap objecció (amb un cultisme encara més dur). Un fet curiós, derivat ara de la popularització tecnològica amb el pas dels anys, és que avui ningú «mira embadocat la impressora» i que el «Per què caram no fabricaven ordinadors petits i portàtils per dur a l’escola?» ja és gairebé present.

Il·lustració de Federico Delicado

  • Jordi Sierra i Fabra, Notícies fresques. Il·lustracions de Federico Delicado. Columna, 1996. ISBN 8483000873.

‘El faedor de mentides’, de Maria Carme Roca

Il·lustració d'Òscar Antin

«Ningú no em creia quan els deia que jo, Alexandre, era el Príncep de les Maresmes, fill del rei Albatros i de la reina Fortuna.
Ningú. Ho podia llegir a les seves cares on també hi endevinava el disgust. Ells, els enemics, intentaven saber de mi, em feien preguntes i jo… Bé, jo responia el que sabia o el que creia saber, perquè necessitava que ajudessin el pare.
El rei, el meu pare, estava molt malalt, i per això el vaig dur a un centre hospitalari perquè el curessin. Però ells s’entossudien a fer-me tota mena de preguntes, com si això pogués servir d’alguna cosa.
—Si us plau, és important —m’asseguraven.
I jo intentava explicar tot el que sabia sobre la meva identitat, el que el pare m’havia ensenyat que digués. Els vaig dir que feia gairebé cent quarantatres llunes que vaig néixer durant la nit d’una tardor molt plujosa. Els vaig dir també que ho vaig fer bressolat pel vent de llevant, sota l’aixopluc d’un palau de canyars i sorra.»

L’Alexandre arriba als serveis socials amb aquesta estranya història. Ningú no el creu ni el relat és cert: a poc a poc, caldrà anar resseguint les pistes fins a esbrinar perquè viu en una cisterna abandonada entre uns canyars. No es tracta en cap cas d’un relat de denúncia social, perquè la marginació obeeix a una decisió intencionada del pare, no a una manca de recursos econòmics. El llibre s’endinsa, doncs, en l’evolució emocional del xicot: la progressiva descoberta de la veritat, la relació amb el personal mèdic, les assistents socials i els altres nens d’acollida (el terrible Kilian, la simpàtica Mar) i, finalment, la retrobada amb la mare que havia estat mitificada com a «reina Fortuna».

  • Maria Carme Roca, El faedor de mentides. Il·lustracions d’inici de capítol d’Òscar Antin. Barcanova, Barcelona, 2003. ISBN 84-489-1382-5.

L’últim guerrer, de Vicent Pascual

darabuc-vicent-pasqual-ultim-guerrer-tabarca-pn9L’últim guerrer, de Vicent Pascual (Tabarca), és una novel·la de fantasia màgica, paramedieval i heroica, d’arrel tolkieniana. En comparació amb El Senyor dels Anells, podríem dir que és molt més breu, té menys pes dels personatges de races distintes de la humana, concedeix més relleu i paper actiu a personatges femenins i dóna una importància clau a la força de l’amor; s’hi atansa per la situació general de l’heroi que, com qui diu en desvetllar-se, es troba enfrontat a un senyor del mal totpoderós que ha retornat de la foscor, així com per algun recordatori clar i concret de figures com la dels cavallers negres.

Jo n’he gaudit, particularment de la riquesa lèxica, que és una aposta estilística molt decidida de l’autor. Alguns passatges resultaran difícils, però sens dubte no menys enriquidors.

L’Enemic ha existit sempre, a l’aguait des dels altiplans de ponent. Tot i això, feia més de mil anys que no havia gosat envair la Federació. La primera vegada fou durant les Lluites Originals. Varen ser llargues i terribles, i les Ombres arrasaren el país entrant a mata-degolla en pobles i ciutats. Llavors aparegueren els guerrers Kuna, els Senyors de la Muntanya. Ningú no sabia d’on venien, però la seua arribada va ser providencial. Tenien una destresa increïble amb les espases i a poc a poc feren retrocedir les Ombres fins als confins de ponent. En aquell moment, quan ja la victòria era a l’abast de la mà, arribà Moloth … És un dels tres Faedors de la Mort, l’únic que té una presència física. Els altres dos només els coneixem pels seus efectes tot i que, per sort, els seus poders són limitats. Moloth, però, és totpoderós. Pot adoptar qualsevol aparença, encara que prefereix adoptar formes monstruoses que li permeten provocar la destrucció per si mateix. … Hi hagué un temps en què la victòria semblava no voler decidir-se. Llavors els últims guerrers Kuna forjaren Irune. Hi esmerçaren tota la saviesa heretada dels seus avantpassats i encanteris terribles que ja mai més no s’han repetit. … Els últims guerrers Kuna, després de forjar Irune i segellar el catau de Moloth, s’ocultaren per custodiar l’espasa durant mil anys, en la ciutat sagrada d’Agar, fins al proper despertar del Faedor de la Mort … I tu, salvat miraculosament de la mort, ets l’últim guerrer Kuna, l’única persona a la Federació capç d’enfrontar-se a les Ombres i de véncer Moloth. (99-101)

Tot d’una un pensament sobtat s’obrí pas dintre el seu esperit atribolat: davallà frenètic les escales, travessà el menjador i obrí d’una violenta estrebada la porta que donava a l’obrador. Tot semblava igual que sempre: les serres i els xerracs penjats amb cura en un plafó de la paret; els martells, tornavissos i filaberquins arrenglerats en una lleixa, molt a mà quan son pare treballava al banc; les garlopes, les planes i els puntacorrents, ben ordenats en una rústega prestatgeria, on també es podia veure, sense obrir, bossetes de claus, de tatxes i de gavarrots. I tot massa net i endreçat: no hi havia serradura ni borrumballa per terra, ni cap senyal que son pare hagués començat a treballar de bon matí com tenia per costum. (67)

  • Vicent Pascual, L’últim guerrer. Tabarca, València, 1995, segona edició revisada per l’autor, il·lustrada per Joan Arocas, reeditada el 2003. ISBN 13: 978-84-8025-167-9.

Silenci, capità!, de Josep Vallverdú

darabuc-josep-vallverdu-tharrats-silenci-capitaLa novel·la és tot sovint la narració dels fets crucials de la vida d’un ésser humà al món. Si més no, aquesta definició tan simple cuadra força bé amb Silenci, capità!, de Josep Vallverdú, una novel·la marítima ambientada a finals del segle XVIII.

La narració comença amb el tinent Clive Laurent a la presó d’oficials, després d’haver mort un altre oficial en un duel d’honor; però l’almirall Montagu disposarà que en surti per una missió de rescat on no falten els punts foscos. Pel desenvolupament dels esdeveniments, Laurent haurà de fer tries delicades entre la llibertat aliena o l’obediència militar, que posaran en greu perill el seu futur. Però en aquest món cal triar i, a voltes, separar-se dels que havien estat amics:

Era el Mills més profund, que sortia. Aquell oficial un xic fred, un xic mecànic … en el fons, tenia ànima de funcionari. Estaria sempre al costat del poder, de la força, mai a favor de la llibertat de l’home.

Continua llegint

La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó

darabuc-joaquim-carbo-la-casa-sota-la-sorraAquest estiu fa quaranta-cinc anys que Joaquim Carbó va escriure La casa sota la sorra, una novel·la d’aventures trepidant que originà una sèrie de còmics il·lustrats per en Madorell i és una de les moltes herències perdurables que ens ha anat llegant Cavall Fort.

Des del 1964, no són poques les coses que han canviat. No vivim les conseqüències de la segona guerra mundial ni temem els criminals nazis, no ens estranya de trobar algú que xerri català a l’Egipte (ni, potser, arreu del món, gent viatjera de mena com som), i menys encara sentir-lo en veu d’un jove negre. Alhora, l’egiptologia ha desmentit el mite de l’ús de milers d’esclaus en la construcció de les piràmids. Però d’altres, per dissort, no han canviat gens: ans que res, l’Àfrica encara és un continent on la corrupció i la misèria dallen la vida de milions de persones.

La casa sota la sorra segueix essent una novel·la emocionant perquè ens enamorem de l’ardidesa i el compromís d’en Henry Balua, que engega el procés de transformació d’en Pere (i el nostre propi al seu costat); ens fa patir la claustrofòbica megalomania del senyor Ti i ens enfurisma la seva absoluta manca d’escrúpols. Un bo molt bo, un dolent molt dolent i personatges d’entre mig que es veuen obligats a triar el seu propi rumb, tot amanit amb una angoixosa fugida final a través de la selva, l’èxit de la qual ensorrarà l’imperi d’en Ti.

  • Joaquim Carbó, La casa sota la sorra. Estela, 1966. Laia, 1973. Columna, 1990, 2008 (ISBN 978-84-664-0994-0).